ARCHILETTERS

2. Per cert, el “trencadís” és paraula en català sr. Pajuelo, diu com si fóra una troballa, però és que Antoni Gaudí i Cornet venia sovint a València, especialment al Cabanyal, perquè el sr. Oltra de la plaça de L’Ajuntament, el del teixits Oltra, i l’amo de l’Hotel Oltra, ara Melià, li va demanar a un proveïdor mataroní un arquitecte “d’eixe estil nou modern” per a fer una botiga al passatge Ripalda. I Gaudí tenia en certa època quasi la mateixa distància a València que a Barcelona. Gaudí, en aquelles escapades valencianes, dibuixà curosament l’escala de caragol amb passamà d’hèlix que puja a la Llotja de València i la va estrafer exactament igual acoblant-la a les torres que pugen a la Sagrada Família. Gaudí mamava en els orígens, perquè ser original, deia, era anar als orígens, per això li agradava tant València i parlava tan bé i sovint dels valencians com a “molt artistes“.
No em fa massa ganes d’intervindre perquè la manipulació que produïu em té fartet, però intentaré explicar-vos una miqueta el problema de fons:


I 3. El problema naix per una diferència dels mòduls de dilatació entre les xapes d’acer de gran gruix (>100 m/m i d’un metall) i la cobertura amb una malla de trencadissos (un material ceràmic encara que sobre un suport elàstic (que ha fallat degut a la gran superfície que tenen cada “peça arquitectònica” com són les “ALES DE L’ESCARABAT” col·locats sobre una xarxa de fibra de vidre i tot junt apegat amb una cola sobre la superfície metàl·lica que a bon segur hi haurien col·locat un pont d’unió de resina epoxi entre ambdues. La solució no és traure el trencadís sinó establir les juntes de dilatació per a que entre contracció i dilatació no es solten i desapeguen els dos materials i s’arruguen. I això no val 3 milions d’€. I el que SÍ cal estudiar són els gradients tèrmics al llarg de tot l’any sobre les diverses superfícies i procedir a fer dibuixar les dites juntes per a que no s’espenten entre elles i produïsquen les arrugues de plegament actuals. A la fi, fins i tot pot eixir una peça plàstica interessant. No perdem la calma ni matem puces a canonades.

Pense, que Santiago Calatrava, al qual me l’estime des de fa dècades hi hauria d’haver vist això de bestreta o els seus assessors tècnics haver-lo assessorat millor. El bon marró està en l’Hemisfèric que si les bombes deixen de treballar podem tindre l’Imax navegant pel mig de l’avinguda de França. La sostenibilitat no ha estat un ítem important en tots aquests projectes. I ací hem fallat tots plegats. Certament. Encara trobe a faltar el gratacel de telecomunicacions que no volgueren fer. Això sí que ens enlairava cap al futur. Llàstima.

PS: “Trencadís” no és “quebradizo“, Sr. Pajuelo, ha confós l’adjectiu amb el substantiu en el traductor Salt o en el Google. El trencadís és el “rebuig” de les fàbriques que havien fet “trencadissa” i ja no servien per a vendre dins de la tria d’un “estoc” per eixir defectuoses, badades o/i escantellades dels forns de cocció i no hi servien. Es llançaven i feien la “trencadissa”. Per això la gent pobra d’El Cabanyal l’usava perquè era a cost zero, i sols calia emportar-se-la de les fàbriques per a protegir de la humitat del mar les façanes o fronteres.
Des d’El Cabanyal, a través d’en Gaudí, al món.