ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

Arxiu de la categoria: ARCHITETTURA POVERA

Plurifamiliar a Avgda de Burjassot/c. de la florista. València (2-2)

Deixa un comentari
COMPOSICIÓ.
Llenç de carrer corredor: finestra+arbre.
És axial. De caràcter clàssic, rememora les intervencions vieneses loosianes. Un cos basamental. Un cos mig pautat pels cossos volats que agafen el gris blavós. Sobre un grana rogenc vidrat. La junta del maó és continua que reforça l’horitzontalitat. El cos de coronació és una marquesina volada sobre el carrer. Conservem el gris suau albí de l’execució acurada. Les escales cargolen sobre el seu interior i ventilen per la part superior. I il•luminen el buc de l’escala. Tant la planta primera com l’ultima té la possibilitat lúdica de l’exterior a l’aire lliure. Habitatge complet als extrems i dúplex central. La terrassa es situa a la part davantera que dóna vistes al carrer. La façana interior marca la intimitat. Una superfície tibant blanca relluu a l’interior. Tots els paraments interiors conserven un blanc de neu. Així cadascú se l’apropiarà amb els seus colors que el diferencien dels veïns. La inserció de marquesines amb pilars i bigues permet la possibilitat d’instal•lar-hi envelats d’arrel mediterrània.
MATERIALITZACIÓ.
Materials normals:

  • Estructura portant i murs de soterrani: formigó armat.
  • Façanes interiors del pati: monocapa sobre murs de tancament de tres fulles ceràmiques.
  • Façanes a carrer: fàbrica de Maons vidrats amb junt horitzontal seguit. Aplacat de peces prefabricades de ciment blanc per a pintar. Basament de pedra artificial colorejada en negre-gris.
  • Portam exterior: alumini lacat al forn, color gris blavós fosc.
  • Distribucions interiors: envans de 10 cm.
  • Revestiment interior: enlluïts pintats amb p. Plàstica. Blanca
  • Revestiment exterior de pati: monocapa.
  • Paviments: marbre en general i gres en estances humides.
  • Portam interior: tauló DM contraxapat de faig clar.
  • Instal•lacions de gas.
  • Telecomunicacions d’acord a normativa.
  • Coberta amb perfils estruïts i plegats industrials. Fent de protecció, interior poliestirè extruït d’alta densitat. Mitgeres pluvials resoltes amb perfilaria cargolada a la fàbrica.
  • Ram de manyà: acer galvanitzat pintat amb esmalt.
  • Trencaaigües i paviments d’elements comuns amb pedra artificial de resines.

Plurifamiliar a Avgda. Burjassot/c. de la florista. València.(1-2)

Deixa un comentari
TOPOGRAFIA, EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.
El solar en què ens ubiquem és el resultat de l’enderroc de tres habitatges unifamiliars que tenien al seu redós sengles naus industrials. Situades a la galta esquerra del camí que unia València amb Burjassot, es troba situat en l’antiga pedania de Benicalap. Un solar en forma de L que dóna façana a dita avinguda per davant, direcció est, i una posterior a ponent, donant a la via pública en que circulen autobusos i tramvies, c./ de la Florista. Té una superfície de 1018 m2. Es troba situat amb un esbiatge d’uns 70º respecte la perpendicular de l’eix de l’avinguda. La qual cosa condicionarà tot el disseny. Un altre factor que el marcarà fondament és la profunditat edificatòria de sols 14 m. També requereix la realització de dos soterranis d’aparcaments per a acollir la manca d’ells en la zona. Es permet la realització de golfes sota teulada. Hi ha un factor esperonador en la configuració del carrer corredor. La galta de la dreta té una planta d’alçada més. Aquest es conforma en el nostre esperó per a regularitzar la imatge urbana. Cada alineació està conformada per les antigues cases obrador, comercials i industrials. Amb un ski-line absolutament irregular i caòtic. La qual circumstància s’ha incrementat amb l’aparició de blocs en els anys 60’ i 70’, que conformaven i amagaven una mena de mini ciutat dormitori. L’aparició de noves edificacions properes a la zona d’espatles com és Corts Valencianes encara incrementa més el desordre urbanístic. Prioritzant l’espai domèstic front el públic, segons la terminologia d’en Josep Oliva i Casas. Conjuminant una part de ciutat i una nova polaritat. Traient la idea de conformar una carretera ala qual es redossen un munt d’edificis d’habitatges. En definitiva, contribuir a fer ciutat des de la iniciativa privada, si pot ser.
PROGRAMA
Fer-ne 19 habitatges, amb tres dormitoris cadascun. Valor d’eixida de venda al voltant de 140.000 €. Donada la irregularitat de la parcel•la, l’objectiu és fer-ne, el màxim nombre, habitatges en una forquilla entre 70 i 140 m2 útils. Aquest darrers dedicats als dúplex, amb dues plantes i terrasses. Eixiren 19 habitatges i 70 places d’aparcament. I quatre locals de negoci, comercial, etc. Les primeres plantes gaudeixen de terrassa privativa, els dúplex de la penúltima planta també. En concret consisteix a reproduir els serveis complets d’un estànding mitjà/alt, que es produeixen a València, des d’una perspectiva d’accessibilitat a gent normal, nivell econòmic mitjà/baix.
CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.
Llenç de carrer corredor: finestra+arbre.
El llenç a de contribuir a conformar el carrer corredor. Fent d’una via d’eixida de la ciutat, un carrer. Com explica Cerdà, un carrer no és una carretera. Tenim la sort de tindre una façana de uns 20 m. Tenim l’objectiu d’igualar amb l’edificació d’enfront que té una planta més. Volem aire i llum per a els habitadors de l’immoble. Unes terrasses i una estructura de pilars i bigues, i marquesines que ens conformaran i direccionaran el carrer, i ens marcaran el sky-line de la ciutat quan som immergits al carrer. L’horitzontal marca la tranquil•litat i reforça la urbanitat. El cromatisme marcarà els elements protuberants. L’estructura restarà vista, no s’amaga. S’inclou i quedarà inserida en formar part de la composició. Aquesta instal•lació ha pretès ser una recerca entre l’arquitectura vedettista amb capacitat pressupostària i màxima prestació i l’anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d’habitatges amb la inversió mínima. Tot intentant convocant el més amb el mínim. Els miradors s’enfosqueixen i el llenç adquireix una preponderància tibant. Minimitzar l’impacte en el context existent. Fer pedagogia. Materials i qualitats estàndard, però ben construïdes i executades. La interacció vital entre interior de l’habitatge i els exteriors, comunitari i públic. Al capdavall la importància de l’arquitectura és que conforma els espais on l’usuari desenvolupa la vida. I la resta és moda, en el sentit pejoratiu i més innoble del terme. Un gran buit intern fa que la gent es senta acompanyada. El pati.

 

Rehabilitació Integral a C/ MANYANS 24, TRENC 13 ACC. València

Deixa un comentari
REFLEXIÓ URBANA I PREEXISTÈNCIES.
Aquesta realització condensa les reflexions i experiències urbanístiques al voltant de les intervencions a Ciutat Vella,a la Ciutat de València. O de qualsevol altra ciutat europea. En el decurs, des dels primers esbossos i presa de dades per a l’alçament de l’estat actual, i el final de l’obra han transcorregut més de deu anys i més de deu rehabilitacions d’altres edificis pròxims al dit entorn i, a més, d’altres ciutats i pobles, com ara Saragossa, Nantes, Llíria, Parcent, etc. Teníem un edifici molt deteriorat per la manca de manteniment i per l’ús descurat i el pas del temps. Amb persones ancianes rellogades amb preus de lloguer antics i molt esquifits. L’entorn urbà, envejable, era igualment força deteriorat. Malgrat trobar-nos en l’antic centre neuràlgic i comercial de la ciutat. Propers a la Plaça Redona. Situats en una parcel•la que dóna a tres carrers, per la seua forma irregular. Fent cantó a c./ del trenc i c/ dels drets, tenia l’accés pel c./ dels manyans. Amb nº de policia 24. Fruit de l’agregació de tres parcel•les provinents, dues d’elles, de cases obrador, i la tercera, possiblement, d’un bescanvi de parcel•les amb la adjacent, en temps d’ubicar la Plaça Redona a l’entorn, sobre l’antiga peixateria. Tot i ser perifèrica. La topografia és plana. Les preexistències de l’entorn són una barreja de edificis provinents del Academicisme Racionalista aplicat sobre Cases Obrador, que es van sobreelevar en la primera meitat del XIX, i d’edificis de nova planta substituint el anteriors amb una tipologia de Cases de Renda edificades en la segona meitat del XIX. De tendència i decoració afrancesada i historicista. A c./ de Drets hi ha una enretirada de la línia d’alineació, motivada per un esventrament que sols s’hi va implementar parcialment. Els forjats, donada l’agregació d’unitats independents no eren continues ni estaven a les mateixes cotes. L’espai públic encara no havia realitzat les imprescindibles mesures de peatonalització, soterrament d’instal•lacions aèries, etc. El RIVA, no havia ordenat les ajudes de manera escaient per a que els propietaris accediren a subvencions de manera avantatjosa. L’edifici es componia de Planta baixa dedicada a botiga, soterrani que abastava la meitat del solar, fruit d’una intervenció perversa de buidatge feta pels anys ‘60. Altell que abastava la quarta part de superfície del solar. I quatre plantes amb un habitatge per cadascuna. La teulada estava dempeus i sense explicació estructural possible. Hi havia al seu costat una zona de terrat disposta per a fer la funció d’estendre la roba, etc. Tant la façana d’accés per c./ manyans con l’enretirada a c/ dels drets en d’estil i llenguatge historicista, conformant en planta un rectangle que acollia pati d’entrada, buc d’escala fins la terrassa de coberta i bany –ventilat per finestró a l’escala- i una que ventila a c/ dels drets. A l’interior, un corredor anava conduint a les estances, unes que donaven a exterior i d’altres a la mitgera que no ventilaven de cap manera. Sobre l’edifici pesaven tres ordres d’execució immediata per caiguda d’elements a la via pública. I un promotor, empresari aliè al ram edilici, al què sols l’interessava el resultat final. Tant econòmic com d’imatge de car als seus veïns. Estem a la ròtula dels BIC’s de l’església de Santa Caterina i del Mercat Central. Condicionats per tots dos. Un grau de protecció ambiental 3.
PROGRAMA
Econòmic i estratègic: Donat el cúmul de situacions, tan a la contra, vam engegar una experiència única en els anys ’90, a València. La rehabilitació d’un edifici amb caràcter d’habitatge Protegit des de la Iniciativa Privada. Tan és així, que els formularis de la Direcció d’habitatge de la Generalitat Valenciana, manca de formularis ad hoc per a emplenar-ho i iniciar els tràmits. Amb la qual cosa es rebien subvencions per Rehabilitació de l’oficina RIVA i les de caràcter financer per ser HPO. En un moment en què els interessos baixaven i ningú no volia fer Habitatge Protegit Oficial. Ara s’hi ha canviat Oficial per Públic, però tan s’hi val. Amb el transcurs dels anys encara s’ha pogut augmentar-hi mitjançant les ajudes a llogar els habitatges a preu taxat a joves en un termini de 10 anys com a temporalitat mínima. Vam poder convèncer el promotor dels avantatges addicionals. I ho van acollir-hi. Funcional: Fer quatre habitatges de superfície útil menor de 70 metres quadrats. Habitatges de tres dormitoris. Dos dobles i un senzill. Renovar totes les instal•lacions, implementant les de telecomunicacions, contra incendis, etc. L’ull d’escala no ens permeté d’incloure-hi l’ascensor. Adaptar l’aplicació d’acústica a la norma NBE-CA-88, amb assaigs in situ de compliment. Implementar la Llei de la Propietat horitzontal. El local de planta baixa amb soterrani i altell restaria fora de tota l’operació com a element lliure. Havíem de substituir tots aquells forjats que no donaren les condicions mínimes d’estabilitat a l’edifici. Reforçar els matxons que subjecten l’edifici. Amb una alçària d’uns 18 m. Substituir la coberta , després d’enderrocar la primitiva. Reforçar balcons, refer la cadència dels escalons per a igualar-les, doncs les altures de cada planta eren molt diferent. Ventilació forçada, amb xunts, per coberta de banys i cuines. Implementació de totes les normatives i Ordenances provinents del nou PGOU de València i del recent PEPRI d’EL MERCAT.
CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.
Macla de dos Paral•lelepípedes + Architettura povera.
Un de base trapezoïdal i l’altre rectangular. El primer alberga la vida. Estar+menjadors i dormitoris. El segon la comunicació vertical i les instal•lacions amb els elements humits (banys i cuines). La secció és la generadora de la intervenció. Les permanències de Ciutat Vella són: de traçat i plànol, doncs, la construcció urbana provinent del gòtic s’hi mantenen fins avui. Aquesta ha pretès ser una recerca d’arquitectura paradigmàtica sense capacitat pressupostària i màxima prestació i anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d’habitatges amb la inversió mínima. Per a llogar, amb tots els serveis actuals. Tot intentant agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l’alt estànding en quant a prestacions a l’usuari final. És a dir, s’ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l’impacte en el context existent. L’architettura povera s’entén per la manca de recursos, no pobra en quant a riquesa intrínseca dins del conjunt. La riquesa de les relacions entre tots els edificis que conforman l’entorn està fora de tot dubte.
COMPOSICIÓ.
Aquesta intervenció té caràcter mimètic. Passar desapercebuda. Inserida en la conceptualització de la Ciutat anàloga d’en Collin Rowe. En aquest tros del collage. Mantenim els massissos, i els buits. Hem creat i aplomat branques dels finestrals, de manera durandiana. Hem invertit els colors de les edificacions acadèmiques i les historicistes. El color dels panys d’unes són el de les motllures de l’altra, i viceversa. Creant-hi unitat compositiva i cromàtica. Branques i llindars es diferencien. Hem renovellat els portams. Noves cuines, nous dormitoris tots exteriors. Tot s’organitza per eixos. Els exteriors dels buits, ultrapasssen a l’interior. El portam adquireix color cirera, mantenim les portelles interiors. Mantenim el cèrcol exterior dels buits amb tapajunts exterior, a feix exterior de façana. Solució dolenta però sovintejada per la tradició. Renovellem l’intradós dels sotabalcons Algun toc en la tercera planta. Mantenim la vivenda de l’àtic, a la què afegim una escala que puja a un tros de terrassa, que hem privatitzat. Em separat la terrassa comunitària de l’anterior. Les baixants són de coure i envernissades. Recuperem el gust per la composició mixta de la coberta: terrat i teulada. Manteniment estructural de tot l’edifici amb dos únics matxons interiors. Superfície de 94 m2. Peraltat de balcons a 1’10 m.
MATERIALITZACIÓ.
Materials normals:

  • Estructura portant i murs de soterrani: fàbrica de maó tradicional. Empressillats els matxons a triple compressió. Preservació de columna de ferro fos de planta baixa. Capa de compressió en forjats de formigó d’argiles expandides i armat. Conformació de capitells en encontre entre forjats i matxons. Buidatge de revoltons i encofrat inferiors.
  • Façanes: monocapa o manteniment de revocs de calç. Sanejament. sobre murs de tancament d’una fulla ceràmiques de peu i mig.
  • Portam exterior: pi de Suècia, tractat. Envernissat.
  • Distribucions interiors: envans de 10 cm.
  • Revestiment interior: enlluïts pintats amb p. Plàstica.
  • Paviments: gres.
  • Portam interior: tauló DM contraxapat de pi melis. Cuines de contraxapat de roure.
  • Telecomunicacions d’acord a normativa.
  • Coberta: cairons de gres, teules, amb làmines de quitrà sobre taulers protectors.
  • Ram de manyà: acer forjat, sanejat i pintat amb esmalt.
  • Trencaaigües amb peces ceràmiques.
  • Renovació elèctrica, fontaneria, aparells sanitaris i de cuina, completes.
  • Implementació de mides contra incendis.
  • Renovació de col•lectors soterrats i nova escomesa a la xarxa general urbana de sanejament.

19 habitatges a c./ de Pepeta, 27-29. València

Deixa un comentari

Quan a començaments del segle XX la ciutat s’expandeix defora les muralles medievals les propietats de la perifèria foren subdividides i urbanitzades en solars heterogenis allargassats i estrets que s’adaptaven a la topografia del terreny, fruit de la parcel•lació agrària precedent. És en període dels anys ’20 en què s’implantà una ordenació parcel•lària d’eixample. Aquesta mantenia certes preexistències agrícoles que pretenia salvar. És el cas dels barris de Tendentes i Marxalenes, situats entre els del Pla de la Saïdia i d’Orriols. En aquesta època la perifèrica urbana, que no suburbana, per ser la primera corona de la ciutat moderna ens llega edificacions de minso valor que s’estructuraren com a edificacions d’eixample en filera de poca profunditat de 3 o 4 plantes. Amb patis d’illa que eren ocupats metòdicament per indústries gairebé postmenestrals. Mecànics, queviures, magatzems agraris, manyeries, etc.

És en l’etapa actual en que per la pressió residencial i l’augment del valor del sòl a tota la ciutat s’ha procedit a realitzar la seua substitució edilícia. Esperonada per l’estrangulament entre la segona corona (abans suburbana i ja consolidada) i el llit del riu com a espai estructurador d’est a oest de tota la metròpoli. I aquí és on s’emmarca aquesta promoció d’habitatges en l’actualitat.

Com a fet remarcable cal advertir que l’edificació s’emplaçava sobre una necròpoli romana. Els arqueòlegs hi han trobat més de vuit tombes durant els set mesos que duraren les excavacions.

La llenca de la part de ciutat és la situada entre la via de circulació del marge esquerra del riu Túria i la nova via que conforma el carrer de ruaia que enllaça c./ Visitació i c/ de Sagunt.

El tipus d’intervenció és allò que s’anomena en cercles arquitectònics actuals “per incisió” en sengles edificis que són substituïts. S’hi conjumina i consolida en l’operació una tendència tradicional a l’hibridisme que hi havia caracteritzat la zona. Això impulsa a que la generadora del projecte siga la secció mixta que és una acció explícita del projecte a l’hora de plantejar la diversitat funcional. Diversitat en plantes i diversitat en altura.

A. Tres nivells de soterrani. A la zona hi ha molta manca de garatges vinclats a habitatges.

B. Una planta baixa dedicada a sengles comercials, amb possibles entre plantes.

C. Una planta d’oficines en primera i resta d’habitatges. Combinant els d’un dormitori, tipus apartament, fins a 3 dormitoris. Símplex i dúplex.

Dificultats en què ens hem trobat:

1. L’escassetat de profunditat edificatòria que ve marcada per l’ordenança urbanística que l’afecta. Açò ha obligat a que en certes tipologies no puguen gaudir d’espais amb ventilació de doble circulació.

2. La necessitat d’anar a gran llums per escometre tot el programa que ens havíem plantejat en la zona de garatges i plantes inferiors.

3. La implementació efectiva del nou Codi Tècnic de l’Edificació.

4. I per això mateix la mancança d’espai de assolellament, en les zones interiors de l’illa de cases; doncs la coberta de l’edifici cobria l’estalvi energètic del 12 % de producció energètica en vivendes mentre que la resta d’activitat s’hi ha hagut de “compensar” mitjançant la instal•lació d’una generadora de closques d’ametla situada al pati posterior. Doncs, sols amb plaques solars, degut a la manca d’entrada de sol no s’arribava al dit percentatge.

5. Donada la situació econòmica de recessió –psicològica més que econòmica – actual per on travessem s’ha implementat un sistema mixt de construcció entre sistemes obert industrialitzats i certs elements d’obra humida, com ara l’estructura portant.

Un detall: de façana, els quatre (4) ampits quadrats i vermells de les finestres del apartaments.

EMPLAÇAMENT.
Promoció de 19 vivendes en bloc residencial, amb dos locals a nivell de planta baixa, i tres plantes de soterrani per a places de garatge i trasters en el carrer Pepeta de València.
SUPERFÍCIE CONSTRUÏDA.
4550,18 m2.

A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE

Deixa un comentari
                                                  “You never change things by fighting the existing reality.
                                                   To change something, build a new model that makes
                                                    the existing model obsolete”.   R. Buckminster Fuller.

Subscriure’s a una enciclopèdia és, gairebé, un acte de fe. L’Encyclopédie, duia aquest mateix sistema d’adquisició. Palissot en 1757, tot fent una crítica aguda , relativitzà el novell d’aquella obra : “Aquest to d’inspiració en uns, d’èmfasi en d’altres, tan allunyat de la raó que dubta o de la veritat que persuadeix, revoltà alguna persona sensata. Examinant de més a prop les obres que prometien tan grans coses, trobaren que les unes eren còpies servils de Bacon sense que s’haguera avisat el lector i que d’altres tan sols contenien pensaments rebatuts mil voltes, però renovellats amb una traça epigramàtica i amb molt mal gust a la moda d’avui o amb un to d’audàcia fet a mida per a seduir els ximples”.

Tanmateix, l’obra féu el seu camí, fent (-se) creure en l’autonomia del pensament.

Dos-cents quaranta-un anys més tard apareix ART de Catalunya (Ars Cataloniae, a partir d’ací AC). El ximplet de llavors sóc, ara, jo. Havent rebut cinc volums dels setze, puix encara es troba en procés d’elaboració, un hom s’endinsa a observant-ne la qualitat de la impressió, fotografies i estructuració temàtica. Per tal de detectar els criteris emprats i escatir la metodologia emprada en aquesta nova obra.

Emmarcada l’obra des de la història, doncs, és impossible fer història sense crítica i aquesta sense criteris.

Després de la fullejada i trobant-ne una sèrie de criteris estranys, hom recorre a llegir el fulletó de presentació feta pel M.H. President de la Generalitat de Catalunya i per en X. Barral i Altet, director de la mateixa. És a partir d’ací hom trau el desllorigador de quins han estat els criteris formulats. I la dispersió d’aquests que amalgama. Mancant-ne dotze, de toms, cal que, si estem encara a temps, introduir-hi una reflexió; i si cal esmenar una sèrie de criteris amb els que es mena aquesta obra. Relligant les presentacions – com a guió – amb els continguts dels cinc volums arribats.

Dóna força joia i nervi haver foragitat, definitivament, la correlació entre el flux literari i la resta d’arts clàssiques, ja que ací la historiografia de l’art s’havia encomanat de tal mancança provinent en bona mesura dels erudits de la Renaixença. Aquesta enciclopèdia farceix els buits deixats per aquells, ja que, influenciats per l’anomenada Decadència literària d’una banda, que no fou tan pregona com s’està demostrant a hores d’ara, i de l’altra, la comparança amb els esplenderosos períodes contemporanis d’altres societats, com ara, Renaixement i Manierisme italians, barrocs de tota mena centreuropeus, Contrareformisme italià i castelllà, Neoclacissisme, Rococó i Il·luminisme francesos comportava una Decadència artística. De fet la història de cada societat té la seua pròpia cronologia, amb llurs clarsobscurs, i no han de ser coincidents ni tan sols semblants.

A tall d’exemple, la cronologia social en el gòtic català encara conviu llargament amb models decoratius renaixentistes. Talment com a Anglaterra, però en grau menor per l’influx castellà i el desplaçament del centre de poder. Que, en el nostre cas, es relaciona pregonament amb el ressorgiment i re-estudi, dins del barroc de finals del segle XVII i principis del següent, de l’arquitectura gòtica. Fenomen aquest, encara avui, no massa estudiat.

L’obra defuig de la visió classicista de Beaux-Arts. Introducció d’una visió àmplia, des de l’urbanisme al disseny i tradicions (àdhuc l’expressió de les minories (ètniques?) jueves, àrabs, etc.

Per a confegir una enciclopèdia cal plantejar-se la qüestió sempiterna de saber què és una obra d’art i com estudiar-la. I ací ve la recança. La presentació d’En Barral persisteix a distingir entre obra d’art i artesania, hom no té en compte que des d’una perspectiva actual, mitjançant la transvehiculació, el que antigament fer un atifell era pura necessitat, avui fet per Picasso o Miró i Artigues, tal estri és una obra d’art i no sols això sinó que considerem igualment art aquell antic.
Pel simple fet d’haver estat fet pels homes. Haver vessat intel·ligència i intenció sobre aquella matèria. De fet tots dos són, avui, als museus, perquè en són representatius d’un moviment, societat etc. d’un temps i un lloc. Punt central de l’immens camp de la Història de l’art. Els humans no creem, sinó que transformem la natura.

L’art NO és el conjunt de llocs o fets demostratius d’una identitat col·lectiva. L’art és treball comunicatiu. ¿Com demostra la catalanitat una obra bofillana o gaudiniana ?

Comença la Presentació amb ” l’art és un dels aspectes principals del que constitueix l’essència mateixa d’una nació…..”.

Per tant, de AC hom pot deduir que partint-ne de l’art com a : l’essència com a categoria permanent que tritura i passa pel sedàs de la seua essència tots els períodes artístics, i quan per diverses raons hom “passa de puntetes” i no fa una producció a l’alçada d’altres societats, ¿què fem? ¿No n’hi ha d’art? Quan, ans al contrari, una nació se consolida precisament a través del seu art, de les seues maneres de fer característiques, en un sentit històric.

Des d’aquest concepte que intente d’introduir-hi : “L’important no és l’ésser sinó l’esdevenir”.

L’art d’una societat és el conjunt d’experiències, esdevingudes, producció simbòlica que realitzen els seus individus, per a consum propi i, per intercanvi cultural, amb la resta de societats.

Aquesta enciclopèdia d’Ars Cataloniae parteix de la concepció epistemològica provinent de les teories d’en Jacob Burckhardt(1818-97) que dóna predomini a la intuïció i a l’impuls vital de l’artista – la intensitat de què en parla en Jordi Pujol- tot incloent-hi la idea d’esperit nacional, intenta de comprendre els fenòmens estilístics en sí, abstenint-s’hi de donar judicis de valor, i d’ací s’hi afegeixen les idees evolucionistes amb elements de la psicologia amarades per Wölfflin (1864-1945). Adobat amb una mica d’estructuralisme – supose que pel pas per la Sorbona, del sr. Barral, que tendeix a veure el conjunt de l’experiència humana com l’efecte de la cultura, com la seua conseqüència. En l’orientació d’aquesta tendència la cultura és vista com un tot programàtic i de conductes que fan de filtre en el procés d’aprehensió del món, per part dels subjectes culturals.

Consciència humana com a mera projecció de la cultura, progressivament autònoma del seu ésser real-concret-històric.
Per comptes, cal d’inserir-nos en el debat cultural del segle XX, almenys, que ha estat basant-se sistemàticament sobre els models industrials de comunicació en l’establiment de la relació social i la transformació i el consum culturals. Al capdavall superar la visió mítica dels models culturals preindustrials.

Ultrapassant el concepte Cultura com a objecte donat, que cal administrar-se per convertir-se en l’objecte cultura que tots fem quotidianament. I aplicable no sols a hores d’ara sinó, també, en un sentit retrospectiu. Perquè la supervivència de l’art en el món de l’esdevenidor, qualsevol que siga, depèn sobretot del projecte d’art que fem avui.

En definitiva, sembla, que en aquesta obra No s’està treballant amb els paràmetres metodològics més actuals, la base és més o menys Noucentista, i d’arrel, si més no, més antiga.

Noucentista, on el Principat, bàsicament central, subjecte fet, tot ell, de consciència -nacional- practica l’art com experiències puntuals en el camp experimental. Amb això s’arriba a concloure que entre el gòtic i el modernisme, a grans trets, continua havent-hi una enorme Decadència.Tenim, doncs, un art, sincopat i sense continuïtats. Quan la realitat és ben diferent, tal i com demostren avui les investigacions sobre microhistòria, on es palesa una activitat rica i diversa. En aquest sentit els nuclis d’investigació de les universitats, entre elles la de València, són capdavanteres a desentranyar la història que se’ns amagava rere les historietes èpiques dels Grans Capitans.

Altrament introduir-hi el disseny industrial a llurs pàgines no significa que la base metodològica siga d’avui, simplement que aquest concepte és al carrer i no han pogut evitar-ho. Al·ludir, calladament, W. Benjamin no és assumir-lo i actualitzar-lo transposant-lo.

” Avui dia l’art és una part essencial del món…” . No senyors, avui i sempre des d’aquesta perspectiva és CONSUBSTANCIAL, doncs en considerar art els estris quotidians de d’altres societats per l’arquelogia ¿ no és en el fons una transposició del concepte d’art actual -de la societat de masses actual ?. On s’apliquen els criteris d’anàlisi actual a tots els períodes. Hom diu que Sanchis Guarner explicava que cada generació ha de repensar tota la història. I ho ha de fer des dels paràmetres actuals i contemporanis, que expliquen el present i també el passat. Per tant és sempre un procés obert i sistemàtic que engloba , sempre als precedents. Talment com s’encapsen, en un joc de nines russes Euclides-Descartes-Newton-Einstein-Hawking. O l’arqueologia industrial del segle passat, molins de vent i aigua, els “vapors”, les taulelleres i factories d’automòbils d’avui mateix.

Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar.

El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers, correspon a una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics.

Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi secundàries : cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries, com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina – en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura.

Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals: 1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia). 2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast, i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

Com ara, exemplar i remarcable la famosa anàlisi d’Oriol Bohigas, feta als anys ’60, sobre la projecció posterior en comparar l’obra de Domènech i Montaner i la de Gaudí. I destriaríem punts foscos encara i d’abast general com és la conceptualització, casual o no, de la primera etapa cubista parida simultàniament i sense gaire connexió entre Braque a Ceret i Picasso a Horta d’Ebre i Gósol, amb les idees parisenques que hi havien importat.

Els límits geogràfics de l’art d’un país ni coincideixen pas amb la història política recent, la cronologia, en canvi, seria infal·liblement unes etapes històriques per enumerar la feina de l’historiador“.

No coincideixen, efectivament, i a Catalunya menys encara, per dos motius efectius i instrumentals :

A) La societat catalana no és solament la que es troba al Principat. L’art de Catalunya és l’art generat per la societat catalana. Per tant una societat com la nostra, força bellugadissa històricament, és dificilíssim i poc susceptible de territorialitats. Ja si partint dels pressupostos de l’obra amb el fil conductor de la consciència nacional, comença badant puix aquesta consciència no s’hi plasma després de sentir-se forts durant l’època comtal – en període romànic- sinó a la nostra època gòtica, quan es té clara la situació dins del món conegut, es domina bona part de la mediterrània, ço és, quan la capital i la classe benestant baixa a València. De manera semblant a Portugal amb Coimbra o a Espanya amb Toledo. Si considerem el període entre el final del gòtic i el Modernisme, bàsicament no n’hi ha de consciència nacional pròpia. Espanyola i francesa sí i a dojo. I tanmateix hi hagué art de Catalunya. Aquesta societat continuà fent. Des d’aquest punt de vista és simptomàtic el recent Manifest revulsista nord-català. No n’ix del no-res.

B) La cronologia d’una part del país no pot ser contínua quan resta el seu desenvolupament mutilat i esquarterat. ¿Com explicar sinó l’accés del Renaixement per València dins de la cultura catalana?, ¿ Com explicar el Modernisme esbiaixadament sense comentar l’altra galta del Modernisme la d’arrel germànica i anglesa, que sí dóna el pas cap al Noucentisme, Neobarrocs i algun castissisme, a Mallorca, Alcoi, València i Girona, que no es prodiga a les contrades barcelonines ?. ¿ I les esglésies jesuïtiques, començant pel Gesù vignolià sense les esglésies parroquials de nau única amb capelles entre contraforts, transportades per st. Francesc de Borja a Roma? I a l’inrevès ¿S’explica el Grup R sense les relacions amb el Piamont i la Llombardia?. S’explica Calatrava sense Gaudí, Candela, les vagues universitàries i la biblioteca de l’ETSA de València – amerada de llibres tecnològics i gens conceptuals- i el pas per l’ETH de Zuric ?.

El discurs científic dels conceptes i les nocions que els desenvolupen, si bé, no tenen una funció estrictament instrumental, és fonamental en el desenrotllament posterior de la història de l’art de què parlem.

Per tant hom defineix, art de Catalunya com aquell que es desenrotlla per la societat de cultura catalana. Amb tots els seus ets i uts. Sinó, perquè hom destaca l’art dels fenicis, ibers, grecs, romans, etc i “penosament” s’hi amaga l’art desenvolupat pels “moros” d’aquest soler.

Perquè eixa por o dèria a estar englobats o estar incòmodes dins de l’Ars Hispaniae pels sudcatalans i deixar al seu albir i joia els nordcatalans amb les històries de l’art franceses amb llurs vôutes roussillones, cayroux, mahous, petits carreaux, Loges et Aristides Maillol ?. Si evitem l’arquitectura, pintura i treball del corall de la Sardenya i en particular de l’Alguer cal, coherentment també, obviar l’actual i delicada intervenció d’en Joan Busquets al Lungomare (Passeig marítim).

¿ Quan l’art d’aquesta societat és molt més rica i fluïda amb d’altres societats ?

¿ Com s’explica sinó la catedral catòlica de st. John Divine a Harlem o les voltes del metropolità novaiorquès? Obres del cabanyaler Rafel Guastavino, precisament, amb vôutes roussillones de formigó armat.

Perquè assumir la relació tan sols amb Espanya o Europa ? ¿ Què fem amb l’arquitecte Tolsà a Mèxic, amb els Sert, Miranda, Valdés, Renau, Bofill a EUA , amb Torres-Garcia a Montevideo, Bonet a l’Argentina, etc.?

Art de Catalunya tan sols es refereix a Catalunya més Andorra i la Catalunya Nord “quan històricament això es justifica i les referències comparatives més o menys directes al País Valencià o a les illes Balears hi són quan cal.”

Doncs, HI CALEN SEMPRE. De fet els cinc toms van corrulls de la interrelació que s’intenta ocultar. El tema de les llotges tractat sense relació explícita i a sobre posar com a paradigma la de València és el marasme en que es mou AC. Item: inserir Andreu Alfaro per la relació que manté amb Barcelona és falsejar la realitat. Hom suposa una boutade similar per a Barceló. El·ludir l’Art Déco de València o l’obra urbanística dels mallorquins Forteza i Alomar, és no tocar el terra. Quan el primer elabora la primera teoria completa d’un Wolksgeist general i nostre. Ja superat en molts aspectes, però. Sinó, tenim una història de l’art escarransida i irreal. I els tres objectius de l’Art de Cartalunya no són atansats quan hom diu haver-los-hi assolits :

a) Construir una història pròpia de Catalunya NO ÉS POSSIBLE. A no ser que reste com a una història esbiaixada, plena de sotracs i pauses, sense continuïtats. Com ho són les històries parcials de les Illes o del País Valencià. Fins i tot, totes tres juntes, donat el caràcter de profunda relació amb d’altres cultures, tampoc no sería possible, sinó queda ben paleses aquestes relacions. A tomb d’açò:

Si comparàrem la totalitat de l’enciclopèdia amb una obra d’art i de fet segons els criteris que m’esmerce a que siguen adoptats, és vàlida la comparança com a producte cultural i símbòlic del nostre temps podríem concloure, seguint Arnheim, que distingeix entre dos tipus de forma. Continguda i continent. La significada (form) i la significant (shape). Si aquesta obra pretèn dibuixar un esbòs de la història de l’art a Catalunya. Hi hauria de poder-se fer amb uns trets que el consideraren característics, que ens hi familiaritzaren amb ells.

Per a Arnheim la forma d’un objecte ve determinada pels seus límits. Però no amb el seu contorn necessàriament ni amb la seua silueta, que remet directament a la línia. Els ulls -i el cervell- reben informació de les formes externes i la forma perceptual pot canviar considerablement si alterem el punt de vista o la seua orientació. O dit altrament, a l’estil de la Gestalttheorie “el tot és major que la suma de llurs parts”. És a dir, tenint en compte l’existència dels components estructurals de la forma contingut tenim grans possibilitats d’extraure l’evidència de l’estructura global. Que és el que pretenia l’AC.

Amb la dispersió de criteris no posats en comú entre els diferents autors passa igual amb la crítica que li fa l’abat Didier-Pierre Diderot a son germà Denis amb l’Encyclopédie en 1772 : “Em guardaré bé prou de llegir l’Enciclopèdia; només hi trobaria una colla d’opinions heterodoxes, de sentiments estrambòtics…..un maremàgnum de totes les idees més singulars dels homes més extraordinaris que mai hagen aparegut al món; en una paraula, una Torre de Babel on els autors no s’entenen entre ells”.

El que no vol dir que el fet que explica cada matèria d’aplicació siga coincident i definitori per a totes. L’escultura no té el mateix tret definitori que l’arquitectura o l’enginyeria o el disseny.

Amb els continguts donats per la línia actual d’AC i per a qui es dirigeix AC, “un públic molt ampli, inquiet, interessat… universitaris i els estudiants utilitzin aquesta obra com a llibre de consulta…” no estarà en disposició de traure’n l’entrellat de l’art que s’hi ha fet, fa i es farà.

b) Elaborar una temàtica pròpia, tractar individualitats i entrar en terrenys fins ara poc explorats. Posem dos exemples contradictoris. Les obres valencianes de Soler i March són art de Catalunya?. Els ponts 9 d’Octubre i de l’Exposició són menys art de Catalunya que el de Bach de Roda ?.

c) A col·lació d’això la relació disseny industrial i numismàtica esmentada anteriorment és paradigmàtica.

d) Amb recança es pot concloure que AC no és una fita bibliogràfica, doncs ja hi era la Història de l’art català d’Edicions 62 una bestreta en la mateixa direcció.

Per tant, ens trobem, davant d’una altra ocasió perduda. Amb açò quèiem en la paradoxa d’estar fent una història convergent, en resulta una de divergent.

Senzillament la metodologia és repudiable pel marc metodològic en el que s’hi desenvolupa, de l’instrumental i corol·làriament de societat i territori, esdevenint una ENCICLOPÈDIA DE L’ART DE CATALUNYA DE D’ORS. Però del de Madrid, D. Eugenio.

Josep Blesa i Morante, arquitecte

Manyans, nº 4. Rehabilitació Integral d’un “minimum space”.

Deixa un comentari
DEFINICIÓ DEL TREBALL.

El present projecte té per objecte definir la intervenció de rehabilitació integral de l’edifici situat al carrer de Manyans nº 4, de la Ciutat de València.

Estat en què vam trobar-lo.

L’edifici en l’actualitat constitueix una construcció deshabitada i malmesa pel pas del temps. Originàriament era d’ús residencial, també unifamiliar. Típica casa de menestrals o obrador de mitjans del segle XIX. Amb aquest projecte es pretén recuperar l’ús original d’habitatge unifamiliar en altura. Tot dedicant la planta baixa a local d’ús administratiu (oficina oberta al públic de la mateixa propietària).
Aquesta promoció és de caràcter privat i per a ús propi. I s’acull a les ajudes a “Actuacions protegibles en matèria d’habitatge” del Decret 113/1996, de 5 de juny del Govern Valencià.
Amb aquesta intervenció es pretén readaptar un edifici de caràcter residencial unifamiliar que acollirà una família composta de mare i tres fills. Tot i que no està protegit a cap nivell s’intenta de servar el caràcter formal, tot fent que la lectura tipo-morfològica des de la via pública continue sent l’heretada per nosaltres.

Aquest edifici es troba situat a CIUTAT VELLA, en concret al BARRI DEL MERCAT. Per tant s’acull al P.E.P.R.I. vigent (d’aprovació definitiva 19-febrer-’93) del dit barri. El seu solar gaudeix d’una zonificació de Sòl Urbà d’Ús residencial, segons s’especifica en el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior del Barri del Mercat, alhora que NO especifica un Nivell corresponent a protecció Arquitectònica.

L’edifici és propietat de la promotora. Havent-ne estat comprat (en data de 4 de juny de 1996) per tal d’acollir-se a les ajudes de compra per part del promotor-usuari.

La planta baixa es dedicarà a local d’ús administratiu. La resta de plantes: naia o entresol, primera, segona, tercera i àtic o estudi es dedicaran a habitatge.

COMPOSICIÓ DE L’EDIFICI.

El programa de necessitats requerit per la propietat, s’hi desenvolupa de la manera següent:

PLANTA BAIXA:

S’estructura en dues zones:

1) accés principal a local dedicat a oficina a públic dirigit per la mateixa propietària (objecte d’estudi mitjançant un projecte d’activitat específic).
2) Amb una zona posterior dedicada a traster. Junt a l’accés a l’escala, situada al fons de la planta.
PLANTA D’ENTRESOL O NAIA:

Dedicat a element de pas i filtre entre la planta baixa i la vivenda. Es tracta d’un espai adjunt a Planta 1ª. A més de l’espai circulatori gaudeix, també, d’un lavabo. Constitueix la 1ª planta d’ús residencial.

PLANTA PRIMERA:

Es tracta de la 2ª planta de vivenda, dedicada a planta diürna. Composta de cuina i Estar-Menjador.

PLANTA SEGONA:

És composta d’un distribuïdor que dóna servei a un bany complet, un dormitori doble i un de senzill.

PLANTA TERCERA:

De la mateixa disposició que l’anterior, està composta de bany i dos dormitoris, un doble i un altre de senzill.

PLANTA QUARTA:

Es tracta d’un espai diàfan, dedicat a zona de estudi o lúdic per als infants. I a més gaudeix d’una petita terrassa descoberta.

El conjunt de plantes s’articulen circulatòriament per mitjà de l’escala situada al fons de l’edificació, contra la façana posterior.

AMBIENTACIÓ URBANÍSTICA.

Amb aquesta proposta s’ha intentat de conjuminar tres requeriments: el 1r i més important des del punt de vista urbà és la protecció, a pesar de no estar el dit edifici protegit. Tal circumstància posa a descobert un concepte de la preservació del patrimoni en aquesta ciutat d’arrel merament ambientalista i monumentalista, deslligat del concepte de tipologia edificatòria. El 2n requeriments propis de la propietat; que contempla el punt realista de les disponibilitats econòmiques d’una família popular -sempre precaris- en la intervenció i el 3r de composició, en plantes, secció i façanes d’una manera d’intervenció contemporània, que reflectirà l’existència de funcionament intern de l’habitatge acoblant-ho a un sistema de buits i massissos que solucionàs funcionalment i higiènica, els requeriment interns, on cal continuar donant-hi la lectura urbana de la casa obrador d’arrel de ciutat gòtic – mercantil.

cons7-14maxiAPROXIMACIÓ HISTORIOGRÀFICA I ESTAT ACTUAL.

En quant al primer requeriment ens trobem que el P.E.P.R.I. del BARRI DE MERCAT no protegeix l’edifici a cap nivell Arquitectònic, que si bé no es tracta d’una peça singular o “ideal”, n’és un dels darrers models del c/ de manyans amb aquesta tipologia. Constitueix la darrera crugia d’un edifici amb pati que donava façana al carrer de sant Vicent. Per tant es pot concloure que l’edifici motiu d’aquesta intervenció és fruit d’una segregació de l’antic solar de l’edifici de la cantonada amb c/ de sant Vicent. Que aprofita els murs existents per a bastir una casa-obrador posteriorment a la dita data de 1.852, cosa que es detecta, també, per l’ús de ferro de fundició i no de forja als balcons. L’edifici tot i ser d’una traça gruixuda manté una certa composició i bon quefer dels, possiblement, mestres de cases de mitjans del segle XIX, òbviament amb un to menor. Amb tot ens dóna una pista en tant que la intervenció en aquest és merament de reconstrucció, car es tracta d’adobar patologies lleus. De factura molt més modesta que el confrontant de la cantonada a c/ de sant Vicent de factura preburgesa i posterior en construcció al nostre (doncs hem trobat dues finestres practicades – posteriorment cegades- a la mitgera amb aquell ubicades a la naia i a la planta 1ª) per la qual cosa és lícit de pensar una certa dilació en la construcció d’ambdós edificis. Tot i que comparteixen murs antics de l’edificació anterior.

Tot i que al llarg d’una intervenció feta en un edifici va donant-nos noves pistes per tal de determinar d’una manera més correcta i fefaent, la baula que conforma aquesta construcció, dins del teixit i esdevenir històric de la ciutat, pensem que hi cal avançar unes hipòtesis de bestreta que aniran confirmant-s’hi en anar descrostant els murs, canyissos que ens amaguen la realitat complerta de l’edifici. I que d’alguna manera ha de restar com a estudi- posem per cas amb un annex- en finalitzar les obres. Tot i pensant que aquesta intervenció n’és una més en el devenir de la vida de la construcció. No essent aquesta la definitiva i darrera.

Aquest edifici és el resultat de construir sobre el construït. L’edifici, conserva la disposició espacial en altura de la casa -obrador: planta baixa amb naia, per a l’elaboració mercantil, pisos 1r i 2n per a habitatge i terrabastall o cambra en última planta, amb el finestró en façana, que denota la reducció d’altura pel pendent de la coberta.

Aquest edifici té una façana feixuga, però, manté el concepte clar, contundent i omnipresent (des de Perpinyà fins a Alacant) de plans nets i tallats que tanquen espais arquitectònics més complexos. Aquestes són construccions que s’hi adapten molt bé al tipus de casa entremitgeres i que permeten de mantindré una gran unitat de carrer corredor.

En quant a la planta, d’entrada, ens trobem amb la posició de l’escala que si des d’un punt de vista resistent és correcta, des del compositiu constitueix “un estrany tipològic” la seua disposició a la 2ª crugia sobre la façana posterior. Possiblement per que en origen el celobert posterior fóra un patiet pertanyent a la dita edificació. O fruit d’una servidumbre preestablerta entre propietaris.

Les parets i barandats estan revestides de guix negre o/i morter de calç. Les parets mitgeres són de fàbrica de maó massís d’1 peu resoltes amb maons massissos de 28 a 30 cms per 14 de testa i 4,5 cm de gruix, presos amb morter de calç, moltes vegades ja cristal•litzat.
La coberta es sosté amb una estructura de fusta, cabirons que sostenen les llates, a sobre d’elles un tauler de maons, amb acabat de teula. A la 2ª crugia s’hi va afegir, damunt d’aquestes, un paviment a base de cairons de terracota 40 x 40 cm.

A la planta baixa hom s’ha descobert l’existència d’un pou d’aigua, ja cegat i cobert per una llosa de pedra.
Els paviments són rajola valenciana ceràmica, d’acaballes del segle passat o primeries d’aquest, conformant motius mitjançant llur coloració. A l’escala de cairons ceràmics de 30 x 30 cms, acabats amb mamperlà de fusta, de pi melis. Molt deteriorat tot plegat. La barana és de barandat de primes eixalbat de guix i pintat amb l’esmalt o emblanquinat.

Pels objectes de manufacturació, inscripcions a les parets, etc. sembla que la dita casa, dedicada a manyeria, arribà a fer servir el 1r pis per a la elaboració d’objectes metàl•lics de forja i fundició, deixant a partir de la 2ª planta l’habitatge.

UFA entremitgeres. Paterna.

Deixa un comentari

El projecte arranca del deler del promotor per tindre una vivenda unifamiliar en ple centre de la vila. Un habitatge que va tindre múltiples entrebancs per estar situat en la zona d’excavacions arqueològiques on l’arqueòloga municipal, deixeble d’en Taradell ens va fer la vida impossible. Doncs pressentia que el Forn àrab originari de la Paterna islàmica estava sota el dit solar, ja bastant irregular en la seua silueta. Heus ací el resultat final.

L’estat en què la trobàrem era aquest:

El resultat final fou aquest:

Plurifamiliar a Paterna. Architettura Povera.

Deixa un comentari

Edifici entre mitgeres situat en la cantonada de c/ Mare de Déu del Pilar cantó C/ Mare de Déu dels Desemparats, de la Vila de Paterna. Prevalien els criteris de sostenibilitat, de “fer ciutat” urbans i de “monumentalitzar” una bossa degradada del barri de l’Eixample que havia quedat entre les grans construccions del desenrotllisme dels seixanta i setanta del segle passat que havia quedat engolida i despersonalitzada. No quedava una altra-donat el caràcter especulador del promotor i constructor de caure retuts a unes tipologies d’eixample per la magnitud del solar i la seua profunditat, adobada també per la mentalitat conservadora dels compradors.

 

Ahir mateix vaig tornar, com sempre faig, a veure com s’havia incardinat la peça en el context i vaig creure que havíem passat de ser un niu de rates a la peça de referència més dinàmica de tota la contornada.

A Paterna vaig descobrir el mateix problema que tenien a Berlín: l’existència de grans illes de cases (mansanes) que deixaven  molt d’espai interior per a fer Hof o patis interiors de trobada i ús comunitari.  A Paterna no era possible tanta generositat espaial, i vaig endegar una sèrie de projectes sobre allò que hom anomenà EL PROJECTE COMÚ EUROPEU: L’HABITATGE SOCIAL. I  vaig prendre-hi de referència algunes obres d’Oswald Mathias Ungers, en aquest context a Berlín.

L’organització funcional consistirà en el següent:
• Planta Soterrani 2: dedicat a places de garatge i trasters.
• Planta Soterrani 1: dedicat a places de garatge i trasters.
• Planta Baixa: dedicat a vestíbuls, vivendes i locals.
• Planta 1a ,2a i 3a: dedicat a vivendes.
• Planta àtic: dedicat a vivendes.
Quant a l’exigència de la normativa vigent a l’existència d’una plaça de garatge per vivenda, cal dir que en este edifici la dita exigència se supera amb escreix ja que tenim 27 vivendes i 45 places de garatge.

La composició morfotipológica de l’edifici és d’un sol cos, clarament llegible des de l’exterior, amb una interposició de zones ixents i entrants, i amb una trama de buits molt definida.

La composició s’ha establit, en plantes, segons els criteris de distribució d’edificis entre mitgeres, per això s’articulen al voltant dels patis de llums. És a dir amb base a criteris d’habitabilitat, intentant de dotar cada vivenda del màxim d’espai servit i el mínim de servidor. Ubicant en la totalitat de les vivendes com a mínim 3 dormitoris, a excepció d’una vivenda d’àtic que tan sols té dos dormitoris. Tots compten amb dos banys i una cuina, a excepció de la dita vivenda d’àtic que tan sols te un bany. L’estesa de roba es fa en la terrassa comuna de coberta de l’edifici.


La composició de la façana és de caràcter clàssic ordenant-se en alçària segons basament, un cos central i la coronació de marquesina per mitjà de la reculada amb unes zones terrassades perquè d’aquesta manera poder-hi regularitzar les distribucions respecte a la façana.

Plurifamiliar a Emperador (Architettura Povera)

Deixa un comentari
EMPERADOR_11-03-04 100003 EMPERADOR_11-03-04 099002EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.
El solar on situarem l’edifici és el resultat de l’enderroc de dos vivendes unifamiliars, situades en l’Av. Barcelona, 28 i 30 d’Emperador.
Cal dir que en la unifamiliar sítia en l’Av Barcelona, 28, en l’actualitat hi ha adossada una església i la mateixa, disposa d’un porxe o magatzem en la seua part superior que s’accedix per mitjà d’una escala existent en la dita vivenda, és a dir, en l’interior del nostre solar, i que per tant també serà derrocada ja que se sustenta amb l’estructura actual de la dita vivenda però, queda contemplat la reposició de la mateixa en forma i posició idèntica, i per tant, la dita església no patix cap menyscabament per la realització de la nostra edificació, és més, la dita escala queda infinitament en millors condicions que en les que es troba en l’actualitat. Quant a la zona posterior d’eixa mateixa mitgera amb l’església, cal dir que hi ha la sagristia de la pròpia església la qual disposa d’un buit orientat al corral actual de la vivenda existent, per tant tal com s’observa en el pla adjunt es realitza un pati de 2,00×2,00 m per a respectar d’esta manera les condicions d’il•luminació i ventilació de la dita sagristia.
COMPOSICIÓ
La composició resultant procedix dels requeriments següents:
1) Un promotor xicotet però amb idees i ambició de resultats arquitectònics dignes.
2) Un solar difícil. Prou car en la seua compra.
3) Una necessitat tindre uns resultats econòmics no caòtics.
4) L’anterior hipòtesi de partida ens porta a un esgotament de l’edificabilitat.
5) Unes vivendes dirigides a compradors jóvens.
6) Una imatge projectada sobre l’entorn urbà que millore i dignifique, encara que sense grans pretensions, l’existent.
7) Una reglamentació ordenancista, que deixa poc marge per a l’evocació i la sorpresa.
PROGRAMA.
El programa funcional establit d’acord amb les necessitats requerides per la propietat, es resumix en la inserció de 14 vivendes, totes elles de 3 dormitoris, i locals comercials, existint un nucli de comunicació vertical i un ascensor que dóna accés a les diferents plantes.
AMBIENTACIÓ URBANÍSTICA.
Amb esta proposta s’intenta de conjugar tres requeriments: el 1r requeriment és el propi de la propietat que contempla el punt realista de les disponibilitats econòmiques d’un promotor xicotet en la intervenció i el seu programa de necessitats; el 2n, la inserció d’una peça arquitectònica de caràcter contemporani que, de manera suau, cree urbanitat per continuïtat amb l’entorn preexistent, i simultània i contradictòriament faça la sensació que “és fa ciutat”, és a dir, conforme el locus i que reflectisca l’existència de funcionament de la dita peça per mitjà del propi llenç de la fatxada i els seus entrants i ixents així com els seus buits; i el 3r i més important des del punt de vista social, és la motivació que tinguen accés a la compra gent jove en una zona de l´horta Nord molt abellidor i de vida tranquil•la.
Que si bé la compra del terreny és, i ha resultat cara, la construcció d’acabats es realitzarà amb qualitats mitges, però dignes, com a mitjà d’aconseguir dit objectiu.

Plurifamiliar a Museros. Architettura Povera.

Deixa un comentari
TOPOGRAFIA, EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.
Com la parcel•la Museros 1, es troba enclavada en la mateixa zona d’eixample, tot just davant de l’anterior, i separades ambdues per un carrer. Tenint totes dues els mateixos considerants de l’entorn: la via del tren, el pas elevat de la carretera de Nàquera a Massamagrell, antiga carretera de Barcelona i naus industrials perifèriques a la vora del nucli antic que han restat empresonades després de la nova urbanització. En aquest cas ens trobem davant de l’scalèxtric del pas elevat de la carretera de Nàquera a Massamagrell, que es troba a les nostra esquena. La parcel•la més rectangular, proporcionada i limítrofa, dins de la Unitat d’Execució, ens dóna peu a experimentar i posar en crisi sobre les actuacions precedents. Sent en aquest cas molt semblant a les precedents, i no amb la longitud i encorbament que hi havia a Museros 1.
DSCN3051PROGRAMA
Repetim les hipòtesis de partida: donat el preu de la parcel•la, la inexperiència del promotors, traure el màxim d’habitatges de tres dormitoris en una forquilla variable entre 95 i 130 metres quadrats. Tots els habitatges hi havien de gaudir de terrassa particular de més de 15 m2. A més de serveis comunitaris com és piscina i garatge d’una plaça per habitatge, com a mínim. Preu de mercat d’eixida: 1500 € /m2. En concret consisteix a reproduir els serveis d’alt estànding que es produeixen a València, des d’una perspectiva d’accessibilitat a gent normal, nivell econòmic mitjà ⁄ baix. Hi havia la premissa de la sostenibilitat entesa en aquell sentit en què Stephen Bayley ho explica:
The best argument for good design is that it last. The best argument for good science is that it deplores waste. I’m bored with guilty and tecnologically illiterative environmental Luddites describing a future of guilt and privation led in caves. There’s an alternative responsible future persuasively offered by Braungart and McDonough. THe survival of the planet can be re-stated in terms of stimulus, opportunity, challange and reward. Works for me’.
HPIM6257
CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA. Pagoda + Architettura povera.
Les ordenances del sector obligaven a partir de la segona a enretirar-te quatre metres de la zona de vial públic. Precepte que ací, sí vam complir. L’estructura, però quedava per a formar part de la composició. Aquesta intervenció actua, igual que la Museros 1, amb cadència d’instal•lació per contrast, no analògica. Hem pretès ser una recerca entre l’arquitectura vedettista. Malgrat la incapacitat pressupostària. Tot intentant, de nou, agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l’alt estànding en quant a prestacions a l’usuari final. És a dir, s’ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l’impacte en el context existent. Antirretòrica. Materials i qualitats estàndard, però ben construïdes i executades. La qual cosa és mèrit del constructor. La interacció vital entre interior de l’habitatge i els exteriors, comunitari.
COMPOSICIÓ.
Aquesta intervenció segueix el rastre de les intervencions precedents que semblaven casernes militars. Invertint els termes creant des de la composició un altre artefacte volgudament diferent. Un cub s’alça i és cobert per una coberta corba que suporten els pilars exempts perimetrals. El nucli de comunicació vertical queda arran de façana. Pecat capital en tot disseny comercial. La façana és caríssima, diuen els promotors. Tot s’organitza simètricament. Contradicció evident en un concepte oriental. I volgudament oriental d’imatge exterior. En tots els casos la distribució és planta inferior com a zona diürna i la superior nocturna. Dos habitatges per cada planta, i ús comunitari a tothom. La inserció de marquesina a l’accés rememora el Tori dels camins del Japó. Pilars i bigues permet la possibilitat d’instal•lar-hi envelats d’arrel mediterrània. Mescla mediterrània i oriental. Malauradament i unilateralment un dels promotors s’enrocà en la treia de colors del portam i dels parament destrossant tots els conceptes que hi havia meditat. El resultat és clarament discrepant amb l’ideat, capgirant la concepció constitueix un acte de falta de formació. Amb una frase que llançà, un dels socis promotors, acabà la diatriba: Parece un hospital con estos colores. A hores d’ara, ja estesa la moda dels dits colors, sembla que podrem desenvolupar alguna peça d’aquest caire. El mal ja és irreversible.

Rehabilitació a c./ de l’Estamenyeria Vella, 9

Deixa un comentari
DEFINICIÓ DEL TREBALL.
El present projecte BÀSIC i D’EXECUCIÓ, té per objecte definir la intervenció de rehabilitació integral I AMB CARÀCTER D’URGÈNCIA de l’edifici de d’habitatges situat al carrer de l’Estamenyeria Vella nº 9, cantó amb carrer de l’om i Generós Hernàndez, de la Ciutat de Valància. Hom percep la conformació de l’edifici per l’agregació de tres cossos d’antics edificis, (segurament cases-obrador) un d’ells, el més antic de composició estètica, clarament llegible des de l’exterior, estant els altres dos emmascarats per una intervenció epidèrmica de façana, del segle XIX, però que es deixa veure i interpretar l’esquema de murs de càrrega diferenciats, una profunda intervenció de reorganització interior.
L’edifici en l’actualitat és una construcció castigada per la seua antiguitat. Està desnonada actualment. L’ús últim és d’habitatges (4) amb planta baixa comercial. Aquest edifici es troba situat a CIUTAT VELLA, en concret al BARRI DE MERCAT. Per tant es regeix pel PEPRI. vigent (aprovació definitiva 19-febrer-’93).
cons3-1maxi
El solar gaudeix d’una zonificació de Sòl Urbà d’Ús residencial, segons s’especifica en el PEPRI del Barri del Mercat, aquest no especifica cap nivell de protecció, tot i que, la Conselleria de cultura ha establert un Nivell de protecció Arquitectònica 3 consistent en la preservació de les façanes a carrers Estamenyeria Vella i de l’om, així com la coberta. Veure-hi, AMBIENTACIÓ URBANÍSTICA.
AQUEST EDIFICI SUPOSA UN PUNT DE DISCREPÀNCIA PER AL DESENVOLUPAMENT DEL PEPRI, ENTRE AJUNTAMENT I CONSELLERIA. DONCS EL PEPRI ESTABLEIX UN ENDERROC DE L’ EDIFICI DE CAPÇALERA PER A CONFORMAR LA PETITA PLAÇA DAVANTERA, AMB LA CONSEGÜENT MODIFICACIÓ DE LA TRAMA, PER L’ACORD DE 28-8-1997, EMÈS PEL TÈCNIC DE LA CONSELLERIA DE CULTURA, J. MANEL DESPIAU I ORRIACH, I REFRENDAT DE LA DIRECTORA GENERAL DE PATRIMONI ARTÍSTIC, DIT EDIFICI ES MANTÉ EN SA CONFORMACIÓ GENERAL ACTUAL, SEMPRE I QUE EN LA TRAMITACIÓ MUNICIPAL DE L’EXPEDIENT DE REHABILITACIÓ S’ INCLOGA EL CITAT EDIFICI EN EL CATÀLEG D’EDIFICACIÓ PROTEGIDA DEL PEPRI DEL MERCAT AMB NIVELL DE PROTECCIÓ 3.
En l’actualitat l’edifici es troba desallotjat i amb llur forjat totalment apuntalats i estintolats des de planta baixa fins la coberta, requerint-s’hi d’una ACTUACIÓ D’URGÈNCIA, per estar afectada greument la seua estabilitat, amb ruptures de biguetes, corc i amb els murs de façana i mitgera en moltes zones seriosament esquerdats i/o desplomats. Endemés l’edifici es troba deteriorat per un incendi que l’afectà parcialment al forjat de la planta 2ª de l’edifici en la zona caient a c./ Om. Existeix també un estintolat exterior pel c./ Generós Hernàndez a nivell de planta baix que evita la caiguda d’un tancament desplomat a causa de l’empenta produïda per la ruptura parcial d’una de les escales de l’edifici. Tot i que és insuficient haver-s’hi d’apuntalar, també, el matxó de pedra de mitgera.
L’organització de l’estat actual consisteix en P. Baixa dedicada a local SENSE D’ÚS (quan se li assigne un ús serà precís que tècnic qualificat realitze projecte d’activitat per a l’obertura) i plantes 1ª a 4ª dedicades a apartament.
LA INTERVENCIÓ CONSISTEIX EN UNA REPARACIÓ ESTRUCTURAL DELS ELEMENTS PORTANTS
DANYATS, ADECENTAMENT I DECÒRUM DE FAÇANES, SUBSTITUCIÓ DE COBERTA, I EN QUANT A HABITABILITAT I ELEMENTS COMUNS, UNA REORGANITZACIÓ FUNCIONAL.
CARACTERÍSTIQUES DEL SOLAR.
SITUACIÓ:c/ Estamenyeria Vella, nº 9.
SUPERFICIE DEL SOLAR: 87,65 m2
DIMENSIONS:
Façana principal c/ Estamenyeria Vella 13.22 m.
Façana esquerra c/ Om 7.27 m.
Façana fondo c/ Generós Hernàndez 4.12+8.91 m.
Mitgera dreta 6.29 m.
OCUPACIÓ DEL SOLAR: L’ocupació és la total del solar, clar, és una intervenció de rehabilitació sobre un edifici existent. Per tant, no existeix variació en la superfície ocupada del solar.
COMPOSICIÓ DE L’EDIFICI.
En estat anterior de l’edifici, el baix s’utilitzava com a sala de jocs recreatius i en la resta de les quatre plantes, de manera anàrquica, s’ubicaven entre quatre i sis vivendes.
El programa de necessitats requerit per la propietat, es resumeix en la inserció de una planta baixa sens ús assignat i quatre plantes altes de vivenda-apartaments. Tres dúplex i dos símplex, tot això dintre del volum original de l’edifici. Les cobertes s’hi reconstruiran
exactament iguals a les existents.
AMBIENTACIÓ URBANÍSTICA.
L’edifici que es rehabilita pertany al Barri del Mercat, el PEPRI del qual (data d’aprovació definitiva 19-II-1993) regeix urbanísticament. Dintre d’aquest, l’edifici objecte d’aquest projecte, pertany a l’àmbit de gestió de la UA.- 8 (que preveu la gestió per expropiació i promoció d’iniciativa pública) de l’àrea de qualificació urbanística CHP-151. Igualment, l’edifici, pertany al BIC. de l’entorn monumental de la LLOTJA. Dit edifici no posseeix cap nivell de protecció. Sent l’altura de cornisa la referenciada 4z, sent 5 las altures del nostre edifici. L’estructura tipològica del dit edifici el resultat de l’agregació de tres (3) cases-obrador, passants entre c/ Estamenyeria i c/ Generós Hernàndez. Les dos entre mitgeres sofriren una intervenció, possiblement, en el segle passat que origina la façana pseudoacadèmica que las unifica morfològicament, mentre que la de la cantonada, als tres carrers, manté llurs trets preacadèmic. Aquesta darrera, segons el PEPRI (pla de RÈGIM URB.), preveu el seu ENDERROC, amb ruptura de la trama urbana originària i incorporació al espai públic EL-2, produint un esbudellament del dit espai.
Sofrint i sotmetent-se a un FORA D’ORDENACIÓ SUBSTANTIU. Segons DT. 9ª de les NNUU del Pla General. CRONOLOGIA PRÈVIA A LA INTERVENCIÓ:
1) Declaració de RUÏNA IMMINENT per part de l’excm. Ajt. de València. 21-junio-1991.
Resolució Nº L-3296
2) Informe Tècnic de la Unitat d’Inspecció del Patrimoni Històrico-Artístic dels S.T. de Cultura i Educació de la Conselleria. 2 de agost de 1991. NO AUTORITZANT LA DEMOLICIÓ DE L’EDIFICI, adherint-se al compromís de la propietat a rehabilitar-lo. Basant-se en llur pertanyença al BIC monumental de la Llotja i negativitzant l’esventrament de dit espai a costa de la pèrdua de l’escala ambiental i de la traça urbana històrica.
3) Informe de la OT. de Edificis Ruïnosos, Exp. 4806/78, de data d’ofici 6 de novembre de 1996, pel què s’hi determinen els treballs mínims d’apuntalament, sanejat, etc.
4) Nou informe de la O.T.R. de 26 de novembre de 1996, fent extensius els treballs d’apuntalament de forjats en tota sa superfície.
5) Consulta a la Comissió Municipal de Patrimoni. Data de 31-1-1997 per la què s’analitzà una proposta que Estudi d’Arquitectura desconeixe, i que valorava positivament la rehabilitació i feia esment en els aspectes d’ incidència en l’entorn, manteniment de façanes, exigència de normativa, altura de forjats en l’element reconstruït (?) , creació de balconada en c/ de l’Om, acabats de façana i execució en terminis concrets. Fins i tot inclusió de l’edifici en el PEPRI del Mercat o mitjançant oportú instrument de planejament. I Com. 7-2-97
6) Modificació Puntual del PEPRI del Mercat. Expedient 239c.97 . Informe Tècnic de 28-agost de 1997 pel que es dóna aprovació definitiva de la modificació puntual de PEPRI del Mercat en l’àmbit de l’edifici Estamenyeria Vella 9, redactat per n’Agustín Cámara Tercero, arquitecte, sempre i quant en la tramitació municipal de l’expedient s’incloga el citat edifici en el Catàleg d’edificació protegida del PEPRI amb un nivell de protecció 3. Amb aquesta proposta s’intenta de conjugar tres requeriments : el primer i més important des del punt de vista urbà és la protecció, MITJANÇANT LA INSERCIÓ D’ÚS, de l’edifici. Tot recolzant-nos en els criteris compositius de l’entorn i requeriments de la Conselleria. Així com “la curosa investigació interior per a determinar la possible existència de restes arquitectòniques d’interès”. El segon és el propi de la propietat; que contempla el punt realista de les disponibilitats econòmiques d’una empresa petita en la intervenció i llur programa de necessitats; i el tercer de composició interna, que d’una manera contemporània, que reflectisca l’existència de funcionament intern complex, de dúplex i símplex, a base de vivendes-apartaments acoblat a un sistema de buits i massissos que solucione la contradicció d’encontrar-se amb dos edificis de diferent època, amb sistemes morfològics diferents, on precisa continuar donant la lectura (MORFOTIPOLÒGICA) urbana de dos edificis i, alhora, tractar-lo internament, com a un únic conjunt. Conferint-li una dignitat i perdurabilitat que havia perdut completament; i a les persones una seguretat i habitabilitat contemporànies. Creient que és, aquest, un dels eixos de recuperació per a Ciutat Vella.
APROXIMACIÓ HISTORIOGRÀFICA.
Tal i com es detecta al plànol del Pare Tosca (1703), de tota l’illa de cases a la qual pertany l’edifici objecte d’aquest projecte és l’únic que apareix. Constituint ambdós edificis una illa, que donava façana a l’actual plaça del Doctor Collado (antiga pl. de la Llotja de l’oli).
L’edifici era de planta baixa i dues altures. Situat sobre el carrer de la Estamenyeria Vella, constituïa el carrer gremial on es feia l’estam (segons el Fabra , Estamenya : Teixit assarjat de llana o estam, generalment tot negre o de diversos colors, que serveix per a la confecció de faixes, gipons, faldes, cobrellits, mantells, etc. Precisament a un carrer de prop es troba el carrer de Tonedors ( on es tallava la llana de les ovelles).
Arran de l’apuntalament fet, s’observà que aquest estava fet en fals i que dessota la planta hi havia un semisoterrani, amb dos finestrons que òbviament donarien al carrer. En el dit espai hi ha un pou fet de fàbrica de maons i una mena de peanya amb pica de pedra per a llavar la llana. Possiblement els edificis primigenis, de menor altura, de caràcter tipològic de casa-obrador fan conformació d’unitat constructiva interior ja al segle XVIII i la perforació de parets mitgeres mestres igualant nivells de forjat en els dos edificis mitgers, no en el de cap de cantonada. Tal i com es detecta de restes de fàbrica tallada en façanes i els matxons. A més de que, base a aquesta hipòtesi n’observa-hi que les diverses façanes a c/ G. Hernàndez no estan alineades. La intervenció d’unificació epidèrmica de c/ Estamenyeria hom denota una arrel dinovesca i acadèmica, així com una sobreelevació de cossos, carpanellant els arcs dels buits, introduint-hi el motluratge popular típic protoburgès. No obstant les baranes continuen sent de forja i no de fosa com en el del cap de cantonada del segle XVIII o anteriors. L’edifici de cap manté la tipologia constructiva de buits rectangulars, amb falsejats en llindes amb primes conformant l’esplandit, esquadries típiques del XIX en finestres y balconeres, amb contraventalles i balcons de forja amb tornapuntes entre l’entramat de balcó i el parament de façana, que suporten l’enrajolat tot de ferro forjat inclús les baranes.
De la mateixa arrel compositiva és l’encadenat de pedra buixardada que sosté les cantonades de l’edifici preacadèmic.
En l’actualitat es detecta com dos cossos únicament, metamorfositjar-se els dos mitgers en un sol edifici. Tot donant una clara lectura i distinció entre buits d’alcova (finestrals) i finestres d’altres dependències i finestrons d’il•luminació d’escala -no existent ja. Tal com ens explica T. Simó en “La arquitectura de la Renovación Urbana en Valencia”: La exigencia de los solares anteriores puede hacer inimaginable la estrechez de lo edificable y como aun el patinillo es inexistente en toda la primera mitad del XIX, a esta angostez viene a sumarse la utilización, para dar luz a la escalera, un hueco en la fachada.
Al llarg d’una intervenció en un edifici va donant-nos noves pistes per a determinar d’una manera més correcta i fefaent la baula que conforma cada construcció dins del conjunt i també dintre del teixit i devenir històric de la ciutat. Tanmateix pensem que cal avançar unes hipòtesis de partida aniran, o no, confirmant-se en descostrar-hi murs, que ens hi amaguen la realitat de l’edifici. I que cal reflectir, si més no, al llibre d’òrdens o com estudi -posem per cas en un annex- en finalitzar les obres. Bo i pensant-ne que aquesta intervenció n’és una més en el devenir de la vida de la construcció. No essent-hi aquesta la definitiva i última. D’aquesta faisó podrem esbrinar, el perquè dels finestrons de semisoterrani, ¿ el nivell del terra del carrer era molt més major ?, ¿ El perquè de tots tres edificis mantenen sengles obertures a carrer de G. Hernàndez i estan sobre llindes de pedra treballada ?, ¿ Perquè els baixants de façana no s’emboteixen dins del mur quan la reglamentació del XIX comença a considerar-ho preceptiu o entubar en tub de fosa ?, etc. Tal i com aporta el projecte de proposta ¿el balcó entre carrer de l’om i Generós Hernàndez girava realment ¿ com és general en l’entorn , fins i tot en edificis de menor envergadura. La unificació d’ambdós edificis ( en realitat del tres) comporta un “desdibuixat” de l’originari i uniformització de buits (segurament la mitgera entre el primer i segon, no el de cap, anava a parar a una de les balconeres actuals, en concret la central), altures i de forjats.
Amb la proposta actual se recupera l’accés pel carrer de G. Hernàndez. Com es desprèn que els dits edificis conserven el finestró en façana que il•luminaria l’escala junt a la mitgera, avui pràcticament desapareguda. La façana del cos entre mitgeres, a Estamenyeria, té unes dèbils connotacions tardoneoclàssiques que recorden, de lluny, aquella arquitectura eclèctica de rel academicista pseudofrancesa amb un to vernacular, que s’expressa amb els cèrcols motlurats dels buits que apareixen en els pisos alts de les ordenances dibuixades. La matriu del motluratge és típica de la època, que podríem dir que estava feta industrialment a València, on podem trobar-la amb petites variants por tot Ciutat Vella.
Aquest edifici té unes façanes pesades, però, manté el concepte clar, contundent i omnipresent (a tot l’arc mediterrani) de plans nets i tallants que tanquen espais arquitectònics més complexos. Que la solució de proposta pretén mantenir i potenciar. Aquestes són construccions que s’ adapten molt bé al tipus de casa entre mitgeres i que permeten de mantenir una gran unitat de carrer corredor.
ESTUDI FUNCIONAL.
El programa de necessitats requerit per la promotora, es desenrotlla de la manera següent:
PLANTA SOTERRANI: Espai existent abans de la intervenció, diàfan i sense ús específic assignat que per llur configuració i extrema petitesa està vinculat sols amb el local de la P. Baixa.
PLANTA BAIXA: S’estructura en dues zones
1) Planta diàfana sens ús assignat amb un lavabo.
2) Pati d’entrada de vivendes amb accés des de c./ Generós Hernàndez.
PLANTA PRIMERA : Són tipològicament iguals i s’estructuren en tres zones.
1) Elements comunes (caixa d’escala i ascensor).
2) APARTAMENT 1 (símplex) .
3) Planta inferior (zona de dia) del dúplex 2.
PLANTA SEGUNDA : S’estructuren en tres zones
1) Elements comuns (caixa d’escala i ascensor).
2) APARTAMENT 3 desenrotllat tot ell en aquesta planta.
3) Zona de nit de la vivenda 2 (dúplex), amb accés des de la planta inferior.
PLANTA TERCERA : Són tipològicament iguals i s’estructuren en tres zones.
1) Elements comuns (caixa de escala i ascensor).
2) Planta inferior (zona de dia) del dúplex vivenda 4.
3) Planta inferior (zona de dia) del dúplex vivenda 5.
PLANTA CUARTA : S’estructuren en dues zones:
1) Zona de nit de la vivenda 4 (dúplex), amb accés des de la planta inferior.
2) Zona de nit de la vivenda 5 (dúplex), amb accés des de la planta inferior.
1.-SUPERFÍCIES CONSTRUÏDES POR VIVENDES.
PLANTA SOTERRANI 27.95 M2
PLANTA BAIXA 87.65 M2
PLANTA PRIMERA 87.65 M2
PLANTA SEGONA 87.65 M2
PLANTA TERCERA 87.65 M2
PLANTA QUARTA 87.65 M2
S. CONSTRUIDA TOTAL 466.20 M2 2.
SUPERFICIES ÚTILS.
DISTRIBUCIÓ DE SUPERFÍCIES ÚTILS PER VIVENDES O LOCALS:
Immoble registral  Superfície Útil  Plantes
APARTAMENT 1    51.81 M2         1ª i 2ª
APARTAMENT 2    33.71 M2         1ª
APARTAMENT 3    33.71 M2         2ª
APARTAMENT 4    61.30 M2         3ª i 4ª
APARTAMENT 5    65.90 M2         3ª i 4ª
Local sin uso         70.84 M2         Soterrani i P. Baixa
Elements Comuns  45.65 M2         P. Baixa, 1ª, 2ª i 3ª
SUP. UTIL TOTAL 362.92 M2