miozz mirades

D’anada sovint he de baixar a mitja pujada: no estic prou en forma tan de matí. Però, de tornada! Quin gust. Avall va que fa baixada, i ara pla, i ara pujada lleu, i l’espai és breu. En un no res em menjo les distàncies, tot és àgil i llis.  Pocs semàfors, que enfilo tants carrers i places de vianants com trobo: travesso Artigues i segueixo el seu animat carrer Chile, ple de comerços vistosos i veïnat tranquil. Travesso Sant Roc i els seus pisos                                    (segueix)

envoltats d’amples places amb nens que juguen al carrer, respiro el fred
del vespre carregat de pau i quotidianitat mentre esquivo una pilota i
un marrec em mira passar i exclama “que señora tan bonita” i penso que
devia voler dir “que bici tan bonita” – perquè ho és, de maca, la
brompton, crida l’atenció – o potser li deu fer patxoca veure una
senyora gran de cabells blancs, ciclant amb faldilles, ai ves, mai un
nen se m’havia quedat mirant i exclamant una cosa semblant, això de
senyora ja ho tinc superat de fa temps, és inevitable. A l’Ateneu hi ha
llum, no els saludo però podria fer-ho, és l’avantatge d’anar en bici,
aquí m’aturo, aquí segueixo. És tard, i travesso el pont de l’autopista,
més Sant Roc d’una tirada, i no puc evitar-ho, rememoro el Badalona m’agrada.
Marquès
de Montroig m’ofereix per fi el carril bici, pintat a l’ampla vorera, i
l’avinguda, amb les botigues i el tramvia envoltat de verd, és digna de
qualsevol ciutat europea. La gent l’habita tranquil·la, feineja,
camina. A Gorg la textura canvia, la plaça és moderna, en certa manera deserta, algunes
obres encara, espais oberts, molt d’espai. I algú als bancs xerrant, algú amb gossos
passejant, i la fosca fresca del vespre comença a parlar-me del mar. Per
Indústria el cloc cloc de les llambordes descalçades em fa sentir com si
passés per un teclat, i he d’esquivar vianants amb cura, que aquí la
vorera no dóna la mida, i hi hauria un xoc si algú no s’atura. Sant Isidre m’obliga a arriscar els ossos – i no
porto el casc, no m’hi acostumo! – l’autobús esbufega al meu darrera i
faig un recés al Club Llevant. Té raó que havia de trucar-hi, doncs ja
que hi passo, tant per tant… ja ho deia, és el que té la bici, aquí
segueixo, aquí m’aturo. Reemprenc el camí després de gestions
i conversa, i enfilo la Rambla mòbil en mà – no sé si també deu estar
prohibit parlar i pedalar- i entre missatges i trucades
em planto a Canyadó sense haver parat gaire esment al paisatge, i ara
sí, ara s’ha acabat el camí llis, que aquí comencen els obstacles. Una
visita al meu tutelat, al pis,
i ja tot recte fins al Manresà, quina pena els sotracs per les voreres no adaptades. Passades les carpes agafo una mica més de velocitat,
l’aire a la cara. Fa més de dotze hores que he sortit de casa, avui no
he parat, però a cada cop de pedal, a cada glopada d’aire, és com si
l’energia fluís àgil i vitalitzant. La porta és tancada, i de l’altra
costat de la via em criden “guapa!”. És la meva filla que arriba de
córrer i ve a trobar-me. Ens mirem boi lluny. Porta la platja a la cara. I la mar de perfum.

La meva iaia es deia Antònia, i quan va ser l’hora de donar el seu nom a la primera néta -la meva germana gran -, no el va trobar un nom adient; es va estimar més donar-li el nom de sa mare, la iaia Laieta. I li va posar Eulàlia. Un nom de sonoritat agradable i musical, gens pesant, un nom que sento com a dinàmic, jove. Potser és pel llaç d’afecte i empartia que m’hi vincula, però d’entrada el nom Eulàlia em desperta simpatia i se’m fa actual, malgrat no ho sigui gens: com tants noms vinculats al santoral catòlic clàssic, és un nom que ara ja no es posa gaire. Es posa Laia, en tot cas (usat com a diminutiu durant molts anys, malgrat no està del tot clar que ho sigui) i és la Laia qui convida cada any als barcelonins a les Festes de Santa Eulàlia, unes festes recuperades després que la patrona de Barcelona fos desbancada durant molts anys per la Verge de la Mercè. Per això hi ha qui n’hi diu la Patrona Oblidada, tot i que no hi hi ha gaires santes que tinguin dedicada una moderna i popular geganta (la  imatge és treta del Time Out, que fa  poc publicava això al seu bloc.)

Per cert que no és la única que s’en diu, i Sant Adrià té la seva jove geganta Eulàlia que va a coll i bé d’un Passador, i li han posat aquest nom per recordar el vincle de la seva població amb la baronia de Barcelona. En tot cas Eulàlia és sempre la imatge d’una adolescent – morí als 13 anys, segons la llegenda, després de 13 martiris – i per això les possibilitats de vinculació als ciutadans més joves són expremudes tan en la iconografia com en la simbologia ciutadana. Fins i tot el parlament infantil que promou la participació dels infants a la ciutat, es diu participa amb la Laia.

Si Eulàlia – en grec la ben parlada – vé de Laia (dels Laietans) o Laia d’Eulàlia, o si no tenen res a veure lèxicament, no és pas un tema tancat, i sembla ser que això preocupa força a les Laies catalanes (ho podeu veure aquí). Això em fa pensar en la meva besàvia, i tantes Laietes d’abans de la guerra, els pares els posaven realment aquest nom per reivindicar-se secretament laics? O ja llavors s’havia vinculat el nom d’origen laietà a Eulàlia perquè no fos pagà? Caldrà invetsigar-ho…

Sigui com sigui, aquest és un nom que malgrat la seva lleugeresa fònica, va ben carregat de referents i interpretació històrica, de simbologia ideològica, i de sociologia ciutadana.

I a nivell perosnal, totes les Eulàlies del meu voltant – moltes són també Lalis – són dinàmiques, sensibles, sòlides, amb una gran personalitat i capacitat d’empatia… i les Laies que conec, tant si el nom és realment compartit com si no, comparteixen aquests valors, encara que amb un polsim més de pragmatisme. (en conec moltes, força més joves que jo, però a la majoria les conec poc)

Curiosament les dues Laies joves vivencialment i sentimentalment més properes treuen el cap pel bloc (aqui, la Laia neboda, competint als mundials sobre gel; aquí la Laia “tantes coses”, compartint la seva heroicitat qüotidiana)

Per molts anys a totes!

Ja és ben trist que un organisme faci intolerància al blat, essent aquest un cereal tant clau en la cultura i dieta mediterrània… però aquest és el pa que s’hi dóna: tinc una intoerància al blat.

Des de quan? ves a saber, potser des de sempre. Detectar les intoleràncies alimentàries no és fàcil, ja que, a diferència de les al·lèrgies, les intoleràncies no provoquen una reacció prou immediata com per relacionar-les clarament amb la patologia, i, d’altra banda, les conseqüències es dispersen en dolències més o menys cronificades: transtorns digestius, respiratoris, articulatoris i generals, entre els que hi ha la migranya.
Per provar que no quedi. L’ànalisi és cara, però si funciona s’amortitzarà aviat: el test d’intolerància alimentària testa 200 aliments i mesura la reactivitat que provoquen, és a dir, comprova els nivells d’Immunoglobulina IgE davant cada aliment. Amb una mostra de sang. Sembla fiable.
Ni pa ni pasta ni pastes ni arrebossats ni afegits ja hi comptava. Però la llista dels laboratoris inclou com a prohibits per poder-ne contenir: productes de malta, cervesa, pernil dolç, salsitxes, colacao, pà de soja, pà d’arròs i un llarg etcètera, que no sempre serà fàcil d’esbrinar: ho diu l’etiqueta?

Tot sigui per la salut. De l’alimentació i la migranya en parla amb força nivell de precisió un article publicat a EroskiConsumer, “aliments que porten de cap”

Ahir, per uns instants, em va semblar que nevava. Que nevaria, potser. Però només va ser una efímera il·lusió. Si hagués nevat, pensava, pensava en els desigs d’alguns alumnes meus… No sé què té la neu que ens captiva amb tant d’ensís. (segueix)

El
març passat, quan els flocs del matí prenien força, ens costava seguir
treballant i fer com si res. Ens apropàvem a les finestres – tots adults
–  i ens deixàvem seduir pel paisatge empolsegat de blanc, amb certa
inquietud i emoció: prendrà aquesta vegada? Dissimulant, que ja no som
nens, i la feina és la feina. Però tocats per dins per aquest no sé què
de magnètic que tenen les nevades. I d’inquietant pels problemes que
pugui ocasionar per als desplaçaments llargs. Almenys on ho fa tan poc
sovint. Sabem que vora mar no pertoca, però sabem també que algunes
vegades passa. En el record la nevada del 62 – ja heu vist aquesta gravació? –
i algunes altres. La de l’any passat va ser sonada. Aquí la neu ens
dura poc. Però més amunt, on ho fa cada vegada, també encisa i
embolcalla. Recordo els anys d’anar sovint a la Vall d’Aran, – quan hi
vivien ma germana i família -, aquell sentir l’escalf de la llar mentre
les finestres s’omplen d’aquesta cortina suau que són els flocs com
ragen. Veure nevar de dins estant, o tocar neu. Jugar-hi,
esfondrar-s’hi. I respirar-ne la quietud somorta. Tot és com un miratge.
Després oblidem el fred i els mitjons molls i aquell sentir que et pren
el glaç. Oblidem qualsevol incomoditat pròpia de viure amb neu. En
l’imaginari la neu sempre és un desig plaent, un toc d’emoció i bellesa
en la nostra vida, un canvi de paisatge, de rutina, un horitzó lluent.
M’ho van recordar els escrits dels meus alumnes de 2n d’ESO en la seva
llista de desitjos per al 2011. Una quants van escriure “que nevi”. Que
nevi! Aquesta jovenalla del segle XXI que viu immersa en l’oci 2.0
desitja, primer que altres coses, veure nevar a Badalona. I doncs, què té la neu que tant emociona
i il·lusiona?
La fotografia l’he tret d’aquest apunt “neu a Badalona!” de Boja pels llibres

Amb cert context = Con cierto contexto = CONCIERTO CONTEXTO
Tota una filosofia al voltant dels concerts. Ho podeu llegir aquí.

En Francesc fa dies que ens ha animat a conèixer La iaia. Ens convé fer-li cas: ell va portar els MANEL a casa quan ningú en parlava, i amb el mateix encert premonitori ens ha fet escoltar Els amics de les arts, Mishima o el Petit de ca l’Erill. Quan encara ningú del nostre voltant els coneixia. Ni en parlaven els mitjans.
Convé fer-li cas, encara que jo aquesta vegada em quedaré amb les ganes, càsum de salut!

Possiblement sigui força imprudent posar-se a teclejar davant la pantalla tot just després de superar la fase aguda d’una inoportuníssima migranya d’aquelles que malgrat avisar de la seva arribada en plena nit no s’aconsegueix combatre ni amb homeopatia ni amb al·lopatia, i ni amb respiracions de ïoga ni dormint, . Però són tantes les coses que fan xup xup dins del meu cap i tants els deures pendents, que potser donar-hi sortida pot alleugerir aquesta tensió cranial que es manté pulsàtil malgrat ja ha desaparegut l’insuportable dolor darrera l’ull dret. Sense oblidar de posar-me les ulleres d’aprop – això faria de la imprudència una temeritat – estreno doncs la simpàtica tauleta de llit que em van portar els reis mags – ells i el de les Nyacres són de l’únic tipus de reis que reconec – i em poso a corregir exercicis i revisar correus, m’hi poso boi estirada i ben encoixinada. Primer de tot, però, un aprenentatge d’aquestes darreres migranyes abocat al bloc – fa molt que no obro aquest calaix – ja que d’un temps ençà s’han convertit en atacs fulminants sobretot en diumenge, enmig de caps de setmana o període de vacances, en contextos de tranquil·litat, i sense altres causes clarament reconeixibles com a detonant. Reconec que bona part de motiu d’escriure-hi, a part de compartir-ho amb d’altres soferts migranyosos, és pura queixa, ganes de protestar… contra ningú, només per desfogar la frustració de no acabar de dominar aquesta malura i que ella em torturi i em marqui l’agenda: (segueix)

Quan els meus factors més coneguts i controlats que desencadenen els atacs no semblen ser-ne la causa, darrerament he d’explorar altres alertes, i descobreixo:

• la relaxació com a desencadenant de migranya, quan l’esrtres ja és la normalitat; en parlen alguns estudis i tractats, però a mi no m’havia passat d’una forma tan evident des de fa dècades; significa això que estic en aquest cercle? Bona cosa per meditar-hi…ara caldria veure què és més factible, si no relaxar-se mai – gens saludable – o sortir del cercle de l’estres instaurat estructuralment…
  

Aquest migdia, mentre buscava debades una postura còmode dins el cotxe, durant l’inacabable viatge de tornada d’Espolla, pensava amb molt mal humor en aquella frase tan tòpica que ens etziben sovint de “el teu cos et parla i cal escoltar-lo” i em dolia concloure que potser sí que he tingut poca cura amb el descans en el conjunt de la setmana, que potser sí que és un avís, una aturada tècnica per reparar el ritme… sí, potser caldrà tornar a revisar els “criteris de sostenibilitat” per a migranyosos crònics i assegurar els mínims…

La fotografia l’he reutilitzat del primer apunt que vaig escriure sobre les migranyes, (migranya, el segrest imprevist), el dia que vaig decidir obrir aquesta secció al bloc (migranyes + maldecaps, invisible i poc compresa malaltia)

(actualització: ep! al final ha estat el preludi d’una grip intestinal, o gastronteritis vírica, amb febre inclosa; així doncs… potser no en sóc culpable? Ara els arguments d’anàlisi, de reparació, trontollen; però no anirà gens malament treballar igualment per a la sostenibilitat…)

La “litúrgia” del llibre, la passió per tenir-ne i llegir-ne, és el que més aviat va descol·locar el meu anticonsumisme militant. No calia comprar massa llibres havent-n’hi a les Biblioteques i podent-los deixar en préstec entre amistats… però, llavors, de què viurien els escriptors? No és aquesta una manera de pagar-los la feina feta? De recompensar-los per l’art compartit? I els (alguns) editors, i els (alguns) llibreters… (segueix)
L’anticonsumisme radical trontolla quan poses cara al productor i t’adones que depèn del consum per sobreviure; recordo i actualitzo els dubtes entorn quin és el límit que pot fer de l’autosuficiència pròpia una falta de solidaritat o fins i tot competència deslleial, especialment amb els artesans, i petits productors (ara amb el comerç just tot això ho tenim més elaborats); (d’aquells debats interns antics em ve al cap la xocant esbroncada que vaig rebre d’adolescent quan a un “hippy” li vaig dir que en tot cas ja me les feia jo les arracades i els penjolls, que no en comprava mai…)

Pel cas dels llibres vaig resoldre la contradicció prou ràpid: és compatible crear, reutilitzar i compartir amb adquirir de cap i de nou. I adquirir llibres és com expandir la veu de l’autor i el suport de l’editor, com multiplicar el valor de la seva creació, la seva intenció. És fer-li costat, i jugar al bàndol de la cultura.
A casa no hi ha hagut mai uns reis sense llibres.

Dels contes i còmics tan esperats, en català, en aquell temps en què l’edició catalana era militància pura, fruit d’una convicció ferma dels pares i de la valentia d’editorials compromeses (els còmics de l’Infantil, els contes La cabreta va al mercat, La capsa de la llum, un conte aquest darrer que encara visualitzo i pagaria per tornar a tenir en aquella edició primera), als llibres d’Edit Blyton, començant pels del Club dels set secrets, traduïts primerencament al català, (no així les “Aventuras de los Cinco” ni “Las Torres de Malory” que llegíem en castellà) i enllaçant amb les mítiques edicions de La Galera. No puc evitar pensar-hi sovint, sobretot quan professionalment parlem de com motivar i incentivar el Gust per la Lectura.

La nostra carta als reis, la de tots els meus germans i cosins, durant força anys, va incloure un apartat especialment dedicat als llibres. Era la part de carta que ens dedicava l’oncle Ramon, el Sr. Vall, el mestre. Confeccionar la llista (cinc o sis llibres per cap, si no ho recordo malament) significava un parell de tardes de passejar plegats per les llibreries, i remenar llibres. Tocar-los, olorar-los, veure’n les portades i les contraportades. Valorar i decidir. Érem molt joves, i diversos. Una bona colla. D’aquelles nutritives invasions a les llibreries badalonines (llavors AL VENT i CATALÒNIA) en tinc el record d’un pler gairebé addictiu. Potser per això els reis no han deixat de portar llibres mai més. De segona mà o de primeríssima, més o menys mediàtics, de gran o de petit format. Sempre triats amb cura personalitzada, amb intenció de sorprendre i encertar. Sempre ocupant un espai rellevant entre els obsequis. Sempre presents en la màgia de la nit de reis.

m

Posats a trobar alguna gràcia o un sentit especial a la nit de Cap d’Any – i reconec que em costa –  diria que m’agrada com la nostra parla anomena l’inici del nou any més que el final de l’altre. Projecció i esperança? Si més no, énfasi en el continu. L’arbitrarietat de la data del canvi de calendari me la fa vulnerable, però alhora m’impressiona l’acord assolit, al llarg dels temps i de les diferents cultures, per coincidir en algunes convencions que avui ens són bàsiques. (segueix)

Setmanes
de set dies, dotze mesos, i anar rodant amb els astres, sense fi…
M’agrada no perdre de vista, però, la relativitat i pluralitat dels
calendaris, res és exactament cert ni inalterable, només és la mirada
humana per concretar i fer abastable el ritme de l’univers.

De
com celebrem el canvi d’any potser em quedo amb costum de fer balanços,
d’aturar-se i mirar enrere, analitzar i mirar endavant, tot projectant 
propòposits. Tenir un propòsit ja és fer feina?
M’agrada que el canvi
d’any m’atrapi lluny del brogit de les típiques festes, lluny de
l’entorn qüotidià; m’agrada ser de viatge, a l’aire lliure, o fent
qualsevol cosa ben diferent a la típica i esperada. M’agrada sentir-me
jo, íntimament retrobada. No sempre és fàcil. Avui, si el temps ens
deixa, esperarem el primer raig de sol vora el mar, el més al nord-est
possible de l’Empordà. I en la serenitat d’un matí possiblement fred i
silenciós, com en una plegària, pensaré els versos de la Roda del Temps
de Salvdor Espriu: Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
i deixaré que el ritme de les ones acompassi els meus desitjos, els meus propòsits per al nou any.

No vam anar a costura, nosaltres, però entre les àvies, les ties i la mare ens van ensenyar els mínims. La mare fins i tot tenia “el corte” i es feia la roba – la de casar se l’havia fet tota, impressionant – i conservava amistats “d’anar a cosir” plegades. No hi podia dedicar temps, però encara tenim algunes disfresses que va fer per la netada. Jo als nou anys ja cosia bores a les gasses per als bolquers d’en Frederic, i sempre que podia m’estalviava d’embastar-les: anava pel dret, amb gran sentit pràctic. Sargir mitjons m’agradava força, amb l’ou de fusta, que el guardo encara. Sargir potser és el que més m’ha agradat sempre, potser per aquest instint recuperador que gasto. (segueix)

Sargir, fer mitja – mítics els Kungfus que ens féiem de jovenetes -, i
cosir per reparar o fer alguna cosa informal: disfresses, sacs de
dormir o bosses amb retalls (ara en diuen patxword), apadeçar i
personalitzar peces de roba, fer vestits en miniatura per a les nines i
tota mena de coses creatives que no requerissin massa traça en l’acabat.
I és que no he  cosit mai fi, jo, la meva iaia sempre m’ho deia: no
sembles de Cal Polit! A les bores se’m notava la puntada, al punt de
creu el dibuix sempre tibava i fins i tot els botons  de vegades em
quedaven torts. Però és perquè ho feia amb pressa, que si ho vull ho puc
fer perfecte…

No vam anar a costura, però he sabut espavilar-me, i fins i tot me
n’he sortit prou bé. Espavilar-me inclou, també, recórrer a les que en
saben de debò per a tasques més difícils o delicades, conec els meus
límits! En la meva joventut ser autosuficient era un valor en alça, i no
dependre del consumisme un objectiu motor. Saber cosir uns mínims
formava part dels actius per a l’autonomia.

Avui
sargeixo a la llum d’un matí ensopit, vora la finestra. Refer amb
l’agulla el teixit quan la roba és esclarida requereix tècnica, però és
menys delicat que quan és foradada del tot. Cal saber com fer-ho, i
l’acabat  admet matisos. Això ho vaig aprendre a fer prou bé, recupero
els pacients consells de la mare que no volia escoltar quan tocava –
llavors em cansaven -. Vora la finestra es nota el fred humit del matí,
avui. Em plau passar-hi unes hores dedicada – feia temps que no cosia,
ara -, per tornar a posar en circulació una peça aparcada, per retardar
el circuit de l’usar i tirar. Hi pensava aquest matí, arreglant els
texans del meu fill – m’ho ha demanat ell, avui necessita aquests
precisament… – i m’he adonat que això ells no saben fer-ho, no els ho
he ensenyat, ni jo ni ningú. I bé els ho hauré d’ensenyar pensava. Sinó,
on ho aprenen això els joves ara? Qui els ensenya a ser autosuficients
en el cosir? A no quedar indefensos davant qualsevol estrip?

Què té el diari que m’agrada tocar-lo, fullejar-lo? Que em costa llançar-lo? Feia temps que aquest problema ja no el teníem a casa: de vegades els portava al contenidor sense ni haver-los obert. La rutina de llegir el diari de paper havia perdut pes, a casa. (segueix)

El digital és plural i ràpid: fantàstic, i el contrast amb la simplicitat massa tendenciosa dEL PERÍODICO o la inconsistència informativa de l’AVUI, desmotivava. Només comentàvem la frase filosòfica del dia i poca cosa més. De vegades una opinió ressaltada. I el diari guanyava una mica de terreny quan féiem comparances: els diumenges ho compràvem tot – EL PUNT que no falti! i arreplegàvem LA VANGUARDIA de casa les ties. Comparar tractaments informatius il·lustra. Però l’hàbit de llegir més en digital o de només fullejar i fer un cop d’ull als titulars, avançava. Reclamaven un canvi, sobretot els joves: els cansava la simplicitat tendenciosa del que entrava a casa. Ben lluny quedaven aquells matins de diumenge de dedicar-hi temps i comentar plegats, aquell rebuscar entre els diaris passats per recuperar allò que no vas poder acabar de llegir, o per retallar imprescindibles, i aquell esglaïar-se per haver llençat el que no tocava. Ben lluny aquell darrer esforç al final del dia, aguantant les parpelles amb el diari sobre la falda, asseguts al sofà, sentint el frec de les planes. I aquell comentar has vist què diu…? Fins que va arriba l’ARA. I ara sí, ara tornem a llegir el diari, ara tornem a parlar plegats del que llegim al diari, ara no volem anar a dormir sense haver-lo vist…i ara tornem a tenir problemes per desfer-nos-en! (malgrat el digital, sí… això meu és culte al paper imprès amb susbtància, un bon problema!)

La casa torna a fer olor d’escudella i penso que potser sí que Sant Esteve es va inventar per poder reciclar els excedents. Pels romans el 25 era el final dels excessos, però per nosaltres és l’inici, i tot necessita el seu temps.  (segueix)
Al nostre nadal, dels saturnals romans sembla que ens en queda, sense saber-ho, la trobada familiar, l’àpat copiós, la
generositat i el fer-nos regals, trencar temporalment les desigualtats i
també la simbologia de la llum, i tot plegat va sumar amb la celebració
del naixement  de Crist, en aquells primers anys de la religió dins
l’Imperi Romà, i s’han allargat i enfortit els vestigis. Amb la suma de
la petjada pròpia del cristianisme, plenament tangible i prolífera, i
alhora barrejada amb formes i rituals del solstici provinents d’altres
terres no romanitzades… Vist de lluny pot semblar un caos, però
vivencialment tot es concreta, s’acota i marca un ritme i estil propi
per a cada microsocietat feta de famílies, amics, companys.
A casa
ara amb els fills grans el ritme canvia, però seguim amb tot el que hem
fet profundament nostre, busquem renovar el sentit de cada cosa i mimem
la inocència dels nebots més menuts…
Tenim
bastit un pessebre original i divertit, amb el seu suro, el naixement,
el riu d’aigua i els llums, els reis, els pastors i el caganer de
sempre, un pessebre que atrau les mirades dels badocs que s’aturen
davant la finestra: no sé si capten que el millor de tot ha estat el
procés de fer-lo, ni crec que s’imaginin que encara ens emociona
cantar-hi cançons plegats; tenim un tió generós que ens somriu des del
racó: potser ja enyora els ulls innocents i les mans entusiastes que
l’han alimentat i abraçat totes aquestes tardes; tenim penjades les
felicitacions de colors, poètiques i entranyables, plenes de bons
desitjos, personalitzades, i en tenim a l’ordinador: el més entretingut
és fabricar la nostra, i no oblidar ningú, sobretot als amics a
l’estranger, que les reben amb torrons; tenim la nostra escollida banda
sonora que acompanya les hores, les nadales  més actuals que ja són un
clàssic a casa, precioses, una selecció compartida amb els fills, que la
innoven.

I
hem anat a missa del gall- impressionant la “currada” dels joves, amb la qualitat dels cants i acompanyament instrumental -, i he tornat a pensar en la màgia d’aquesta celebració que aplega gent profundament creïent i gent sense cap creença religiosa més enllà del creure amb la força de la humanitat  o amb el valor dels ritus;
i hem cuinat per 22  i ens hem assegut tots a taula – una taula molt inclusiva – feliços del caliu de
la trobada, fent notar que el gust de l’escudella i del pollastre farcit segueix essent com el que feia la meva mare, l’àvia enyorada; i hem recitat poemes escollits, – Màrius Torres ben present, avui -,  repartit monedes i cantat cançons, en una nova modalitat que s’ha fet seva la cosinada, adaptant lletres amb gràcia i ironia, fent-nos riure i plorar i fent-nos sentir que tot plegat té sentit… perquè així com dels petits regals que caga el tió no importa el què sinó la gràcia de picar-lo i la intenció amorosa en encertar el detall, especialment per als més febles, de tot el que passa aquest dia el més important és possibilitar-ho.

Nadal torna cada any. I sembla tot igual, però només ho sembla. La repetició no em cansa, és com els contes que expliques als infants: volen que els el repeteixis una i altra vegada, i ho volen sense canvis per poder preveure i anticipar cada frase, per poder reafirmar la imatge de cada acte…
No se’n cansen mai.

Anem retornant cadires i taules al lloc que els pertoca, desant la vaixella i endreçant-ho tot. Penso en el proper i desitjo amb cautela que ningú no ens falti, i repasso tot el meu nadal, per dins i per fora. Ha estat un Sant Esteve sense Els Pastorets – hem fet tard per a les entrades, i això que hi actua el nebot! – i abans que toquin les dotze de la nit potser que enllesteixi el tema de la meva nadala particular, que ja torno a fer tard…

• la nadala que fa pensar en el sentit folosòfic i ideològic-reivindicatiu del nadal: sens dubte cal reeditar nadal de sempre, que es pot completar amb la lectura de àpats, fam i distribució de recursos, i que aquest any he completat amb la mirada vinculada al Solstici, a s’allarga el nou dia.     . M’ha quedat pendent aprofundir en la relació que pot tenir el desig d’un món millor típic d’aquestes dates amb la societat excepcionalment lliure i permissiva que es practicava durant la saturnàlia, on els esclaus compartien drets amb els amos. El missatge cristià de fraternitat i igualtat, de valoració dels oprimits, hi encaixa. Però se m’ha fet tard, ho deixo per al Nadal vinent.
  
• el poema, cap novetat, reedito coent nadal, segueix vigent i m’agrada llegir-lo.
• i una mica de badalonisme… costums propis, nadal i reis a Badalona
  

nadal nadal
un pas de pardal s’allarga el nou dia…

(segueix)

“El dia d’avui ha estat un autèntic homenatge a la llum, i encara
ara,al voltant de les cinc de la tarda, jo que oloro el mar des de
la finestra, veig com el sol pinta un blau lluminós damunt les ones, i
com l’horitzó irradia claror que es comença a ataronjar. M’he escapat un
moment a contemplar aquest instant: miro l’aigua i em sembla una esponja
immensa que absorveix la llum per retenir-la” (ho prenc d’un missatge personal que he escrit aquesta tarda)

Avui és Nadal, la celebració de la llum, però el solstici d’hivern 
va ser fa uns dies. Va ser un matí preciós, vaig poder contemplar i
captar imatges de com s’esberla la foscor, i la sortida nítida del
mateix sol que contemplaren els íbers; el mateix al qui els romans
dedicaren les festes a Saturn, el mateix sol que banya tots els racons
de la terra, cada dia des del principi dels temps.La reconversió de la data del 25 de desembre (sol invictus
pel romans), darrer dia de les festes saturnàlies, en la celebració del naixement de Crist, ha conservat la potent simbologia de la llum, encara que no la relacioni directament amb el Solstici. I mai, fins avui, havia pensat fins a quin punt això justifica les il·luminacions de pobles i ciutats, els típics llums de Nadal…
Tant
si s’és agnòstic o laic  com si es tenen creences o cultura religioses,
i en aquest cas, siguin quines siguin les creences però especialment si
tenen relació cultural, religiosa o geogràfica amb el cristianisme, la
celebració de Nadal està profundament
instal·lada en les nostres vides: com a celebració espiritual cabdal per als
cristians catòlics; com a festa carregada de costums tradicionals i de
simbologia sumada al llarg dels temps i dels indrets; com a festa
estretament vinculada a la vida social i econòmica de moltes ciutats del
món – inclòs fora de l’àmbit d’influència directa del catolicisme – ;
com a festa amb una gran càrrega de vivències i sentiments que tenen a
veure amb els bons desitjos universals de prosperitat i justícia, amb la
solidaritat i amb la pertinença i trobada familiar; i com a paradigma
de la generositat i certa opulència amb l’altre, del regalar, convidar,
oferir.

La fi de la nit més llarga i el naixement de la
llum, en l’inici del cicle on aquesta llum del dia torna a allargar-se i
guanya a la foscor, és un motiu prou important com perquè la humanitat, en els temps en què vivia estretament lligada als cicles de la natura, es trasbalsés i hi parés compte. És també una simbologia religiosa perfecta, el binomi foscor-tenebres / llum-guia… tota la simbologia de la claror i la llum té una gran mística.

Ara es pot viure d’esquena al pols dels astres, i es pot no compartir la mirada religiosa; però ens queden els vestigis, vestigis que omplen la nostra motxilla, ens arrelen al passat i ens acompanyen en la projecció cap al futur.

Enceto el dia considerant-lo feiner, i carregada de feina. De fet ja el vaig començar tot just tocades les dotze, dedicant-me a posar el bloc al dia, i a fer els arranjaments pendents a apunts que s’impacientaven a la cua d’espera. De moment n’he reanimat un del 18 de juliol, frederic, que no donava accés a llegir-se sencer (12 d’octubre crida a 18 de juliol, no deixa de ser simbòlic). Però anem per feina:  (segueix)


En tinc molta de Badalona som totes i tots, que demà hi ha plenari d’entitats signants, i de l’àmbit de Llengua i Cohesió d’Òmnium Badalona, una pila de projectes en marxa que reclamen aportacions i gestions.
Al meu programa de treball avui, però,  no tot serà feina personal i associativa, no tindria gràcia: m’he reservat per avui una bona sessió d’hores de correcció de deures, d’elaboració de materials d’adaptació curricular, resposta als missatges dels alumnes – això de treballar 1×1 aporta noves formes de comunicar-se -, revisió de programacions i confecció de proves d’avaluació. És feina laboral que els docents podem fer fora del centre, (allà en fem menys de 30 i cal completar fins a 37 hores setmanals com a mínim, per contracte) i que jo he acumulat per al dia d’avui, que vull treballar-lo. Que no puguem accedir al lloc de treball no ens impedeix sumar-nos als qui ho han fet donant la cara. La meva modesta adhesió a la  proposta d’Òmnium.: per fi avui no viure com a  festiu aquest dia suma a alguna cosa, i obté un ressò públic. No oblido, tampoc,  l’altre motiu pel que no vull celebrar aquesta festa, tot pensant que, de fet, són dues cares de la mateixa moneda. Ho podeu llegir aquí!

La matinada del 6 d’octubre es van llevar silenciosament i, talment com si fóssin menairons, es van posar a fer i coure galetes, omplint la casa d’aquella càlida olor carregada de paraules i emocions. Per iniciativa pròpia, i sense aixecar cap sospita. Hi ha detalls que són impagables. (segueix)

No
n’hi va haver per gaire, però prou per comprovar com en són
d’apreciades, especialment pels més joves, que potser afegeixen al gust
saborós de la canyella un altre gust encara més saborós, el dels records
entranyables de la infantesa.
Per això, sense complexos, una nova
fornada de galetes va triumfar dies després enmig del brogit festiu
d’una sala de ball, en la celebració de diversos 18 anys. L’artesania
domèstica de petit format va tenir el seu lloc, i molt apreciat. Em menjo la darrera pensant en les reflexions abocades a l’apunt galetes de sant francesc, i penso que hi ha
petits gestos que transformen i perduren, i fan perdurables les petites
transformacions.  No puc evitar somriure.