miozz mirades

Posats a trobar alguna gràcia o un sentit especial a la nit de Cap d’Any – i reconec que em costa –  diria que m’agrada com la nostra parla anomena l’inici del nou any més que el final de l’altre. Projecció i esperança? Si més no, énfasi en el continu. L’arbitrarietat de la data del canvi de calendari me la fa vulnerable, però alhora m’impressiona l’acord assolit, al llarg dels temps i de les diferents cultures, per coincidir en algunes convencions que avui ens són bàsiques. (segueix)

Setmanes
de set dies, dotze mesos, i anar rodant amb els astres, sense fi…
M’agrada no perdre de vista, però, la relativitat i pluralitat dels
calendaris, res és exactament cert ni inalterable, només és la mirada
humana per concretar i fer abastable el ritme de l’univers.

De
com celebrem el canvi d’any potser em quedo amb costum de fer balanços,
d’aturar-se i mirar enrere, analitzar i mirar endavant, tot projectant 
propòposits. Tenir un propòsit ja és fer feina?
M’agrada que el canvi
d’any m’atrapi lluny del brogit de les típiques festes, lluny de
l’entorn qüotidià; m’agrada ser de viatge, a l’aire lliure, o fent
qualsevol cosa ben diferent a la típica i esperada. M’agrada sentir-me
jo, íntimament retrobada. No sempre és fàcil. Avui, si el temps ens
deixa, esperarem el primer raig de sol vora el mar, el més al nord-est
possible de l’Empordà. I en la serenitat d’un matí possiblement fred i
silenciós, com en una plegària, pensaré els versos de la Roda del Temps
de Salvdor Espriu: Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
i deixaré que el ritme de les ones acompassi els meus desitjos, els meus propòsits per al nou any.