miozz mirades

La casa torna a fer olor d’escudella i penso que potser sí que Sant Esteve es va inventar per poder reciclar els excedents. Pels romans el 25 era el final dels excessos, però per nosaltres és l’inici, i tot necessita el seu temps.  (segueix)
Al nostre nadal, dels saturnals romans sembla que ens en queda, sense saber-ho, la trobada familiar, l’àpat copiós, la
generositat i el fer-nos regals, trencar temporalment les desigualtats i
també la simbologia de la llum, i tot plegat va sumar amb la celebració
del naixement  de Crist, en aquells primers anys de la religió dins
l’Imperi Romà, i s’han allargat i enfortit els vestigis. Amb la suma de
la petjada pròpia del cristianisme, plenament tangible i prolífera, i
alhora barrejada amb formes i rituals del solstici provinents d’altres
terres no romanitzades… Vist de lluny pot semblar un caos, però
vivencialment tot es concreta, s’acota i marca un ritme i estil propi
per a cada microsocietat feta de famílies, amics, companys.
A casa
ara amb els fills grans el ritme canvia, però seguim amb tot el que hem
fet profundament nostre, busquem renovar el sentit de cada cosa i mimem
la inocència dels nebots més menuts…
Tenim
bastit un pessebre original i divertit, amb el seu suro, el naixement,
el riu d’aigua i els llums, els reis, els pastors i el caganer de
sempre, un pessebre que atrau les mirades dels badocs que s’aturen
davant la finestra: no sé si capten que el millor de tot ha estat el
procés de fer-lo, ni crec que s’imaginin que encara ens emociona
cantar-hi cançons plegats; tenim un tió generós que ens somriu des del
racó: potser ja enyora els ulls innocents i les mans entusiastes que
l’han alimentat i abraçat totes aquestes tardes; tenim penjades les
felicitacions de colors, poètiques i entranyables, plenes de bons
desitjos, personalitzades, i en tenim a l’ordinador: el més entretingut
és fabricar la nostra, i no oblidar ningú, sobretot als amics a
l’estranger, que les reben amb torrons; tenim la nostra escollida banda
sonora que acompanya les hores, les nadales  més actuals que ja són un
clàssic a casa, precioses, una selecció compartida amb els fills, que la
innoven.

I
hem anat a missa del gall- impressionant la “currada” dels joves, amb la qualitat dels cants i acompanyament instrumental -, i he tornat a pensar en la màgia d’aquesta celebració que aplega gent profundament creïent i gent sense cap creença religiosa més enllà del creure amb la força de la humanitat  o amb el valor dels ritus;
i hem cuinat per 22  i ens hem assegut tots a taula – una taula molt inclusiva – feliços del caliu de
la trobada, fent notar que el gust de l’escudella i del pollastre farcit segueix essent com el que feia la meva mare, l’àvia enyorada; i hem recitat poemes escollits, – Màrius Torres ben present, avui -,  repartit monedes i cantat cançons, en una nova modalitat que s’ha fet seva la cosinada, adaptant lletres amb gràcia i ironia, fent-nos riure i plorar i fent-nos sentir que tot plegat té sentit… perquè així com dels petits regals que caga el tió no importa el què sinó la gràcia de picar-lo i la intenció amorosa en encertar el detall, especialment per als més febles, de tot el que passa aquest dia el més important és possibilitar-ho.

Nadal torna cada any. I sembla tot igual, però només ho sembla. La repetició no em cansa, és com els contes que expliques als infants: volen que els el repeteixis una i altra vegada, i ho volen sense canvis per poder preveure i anticipar cada frase, per poder reafirmar la imatge de cada acte…
No se’n cansen mai.

Anem retornant cadires i taules al lloc que els pertoca, desant la vaixella i endreçant-ho tot. Penso en el proper i desitjo amb cautela que ningú no ens falti, i repasso tot el meu nadal, per dins i per fora. Ha estat un Sant Esteve sense Els Pastorets – hem fet tard per a les entrades, i això que hi actua el nebot! – i abans que toquin les dotze de la nit potser que enllesteixi el tema de la meva nadala particular, que ja torno a fer tard…

• la nadala que fa pensar en el sentit folosòfic i ideològic-reivindicatiu del nadal: sens dubte cal reeditar nadal de sempre, que es pot completar amb la lectura de àpats, fam i distribució de recursos, i que aquest any he completat amb la mirada vinculada al Solstici, a s’allarga el nou dia.     . M’ha quedat pendent aprofundir en la relació que pot tenir el desig d’un món millor típic d’aquestes dates amb la societat excepcionalment lliure i permissiva que es practicava durant la saturnàlia, on els esclaus compartien drets amb els amos. El missatge cristià de fraternitat i igualtat, de valoració dels oprimits, hi encaixa. Però se m’ha fet tard, ho deixo per al Nadal vinent.
  
• el poema, cap novetat, reedito coent nadal, segueix vigent i m’agrada llegir-lo.
• i una mica de badalonisme… costums propis, nadal i reis a Badalona