ciclant badalona, de tornada
D’anada sovint he de baixar a mitja pujada: no estic prou en forma tan de matí. Però, de tornada! Quin gust. Avall va que fa baixada, i ara pla, i ara pujada lleu, i l’espai és breu. En un no res em menjo les distàncies, tot és àgil i llis. Pocs semàfors, que enfilo tants carrers i places de vianants com trobo: travesso Artigues i segueixo el seu animat carrer Chile, ple de comerços vistosos i veïnat tranquil. Travesso Sant Roc i els seus pisos (segueix)
envoltats d’amples places amb nens que juguen al carrer, respiro el fred
del vespre carregat de pau i quotidianitat mentre esquivo una pilota i
un marrec em mira passar i exclama “que señora tan bonita” i penso que
devia voler dir “que bici tan bonita” – perquè ho és, de maca, la
brompton, crida l’atenció – o potser li deu fer patxoca veure una
senyora gran de cabells blancs, ciclant amb faldilles, ai ves, mai un
nen se m’havia quedat mirant i exclamant una cosa semblant, això de
senyora ja ho tinc superat de fa temps, és inevitable. A l’Ateneu hi ha
llum, no els saludo però podria fer-ho, és l’avantatge d’anar en bici,
aquí m’aturo, aquí segueixo. És tard, i travesso el pont de l’autopista,
més Sant Roc d’una tirada, i no puc evitar-ho, rememoro el Badalona m’agrada.
Marquès
de Montroig m’ofereix per fi el carril bici, pintat a l’ampla vorera, i
l’avinguda, amb les botigues i el tramvia envoltat de verd, és digna de
qualsevol ciutat europea. La gent l’habita tranquil·la, feineja,
camina. A Gorg la textura canvia, la plaça és moderna, en certa manera deserta, algunes
obres encara, espais oberts, molt d’espai. I algú als bancs xerrant, algú amb gossos
passejant, i la fosca fresca del vespre comença a parlar-me del mar. Per
Indústria el cloc cloc de les llambordes descalçades em fa sentir com si
passés per un teclat, i he d’esquivar vianants amb cura, que aquí la
vorera no dóna la mida, i hi hauria un xoc si algú no s’atura. Sant Isidre m’obliga a arriscar els ossos – i no
porto el casc, no m’hi acostumo! – l’autobús esbufega al meu darrera i
faig un recés al Club Llevant. Té raó que havia de trucar-hi, doncs ja
que hi passo, tant per tant… ja ho deia, és el que té la bici, aquí
segueixo, aquí m’aturo. Reemprenc el camí després de gestions
i conversa, i enfilo la Rambla mòbil en mà – no sé si també deu estar
prohibit parlar i pedalar- i entre missatges i trucades
em planto a Canyadó sense haver parat gaire esment al paisatge, i ara
sí, ara s’ha acabat el camí llis, que aquí comencen els obstacles. Una
visita al meu tutelat, al pis,
i ja tot recte fins al Manresà, quina pena els sotracs per les voreres no adaptades. Passades les carpes agafo una mica més de velocitat,
l’aire a la cara. Fa més de dotze hores que he sortit de casa, avui no
he parat, però a cada cop de pedal, a cada glopada d’aire, és com si
l’energia fluís àgil i vitalitzant. La porta és tancada, i de l’altra
costat de la via em criden “guapa!”. És la meva filla que arriba de
córrer i ve a trobar-me. Ens mirem boi lluny. Porta la platja a la cara. I la mar de perfum.