miozz mirades

No sé com s’anomena aquell fenòmen que fa que de sobte se’t faci més visible alguna cosa que justament t’afecta directament, com quan estàs embarassada i comences a veure més embarassades que mai. Segur que deu ser un tema purament perceptiu, però el cas és que jo no havia llegit mai tantes coses sobre l’Índia a la nostra premsa com ho he fet aquests dies que la meva filla hi és. (segueix)

I no només perquè el 15 van celebrar la Independència i molts diaris se’n van fer ressò – per cert, una celebració que ella va viure en viu i en directe tot desitjant poder celebrar algun dia, aviat, la nostra – sinó perquè l’actualitat política i social del “país emergent” es fa visible, i perquè passen coses curioses com per exemple que els Castellers de Vilafranca marxaran a Bombai per trobar-se amb els “gobindes”, com informava El Punt-Avui del 6 d’agost,

Avui mateix és notícia la manifestació anti corrupció, però fa tres setmanes, coincidint amb l’ínici del seu viatge, ho va ser

(segueix)

L’ànega – llavors no sabíem que ho era – va arribar un dijous a la nit, fa més d’un any. No recordo l’època, només sé que tornant de l’assaig de Gospel Sentits en Ramon ens esperava amb la notícia: hi ha uns veïns que diuen que sen’s ha escapat l’ànec, i que corre pel carrer. Vaig baixar a comprovar-ho, i no, en Jach Sparrow (un ànec comú dels que regalen al teu fill els seus simpàtics amics el dia que el xicot fa anys) estava ben tranquil al galliner. M’estranyava que s’hagués escapat, no era ànec de marxar a campar-la lliurement malgrat en tingués l’oportunitat. (segueix)
L’anècdota de la seva arribada va lligada a una imatge singular, que inclou patrulla de la guàrdia urbana, veí amb l’ànec embolcallat en braços demanant hostatge per aquella nit, i una trucada posterior d’un agent interessant-se per l’estat de la bestiola (sí senyor agent, l’ànec s’ha adaptat bé al galliner, ha menjat i està tranquil) i informant-nos que ni centres de recuperació ni res semblant, que si volíem ocupar-no-es que era cosa ben nostra. Per un moment havíem pensat que podia ser una au protegida, o que necessités protecció, i que el correcte era adreçar-la a algun organisme. I de sobte vam trobar-nos embolicats per la nostra generositat en un problema a resoldre, ni tan sols vam ser nosaltres els qui vam trobar-la al carrer i ara teníem un membre nou i estrany al galliner.

No hi entenc, i la cerca per internet i per les enciclopèdies de paper em porta a un univers de famílies i subfamílies tan extens, dins dels ocells anàtids, que m’embolico i no estic segura, però he arribat a pensar si es pot tractar d’una femella de l’ànec coll verd. L’altre, el que ja fa temps que tenim, en Jach Sparrow, és l’ànec blanc que conec de tota la vida, de veure’l a les il·lustracions dels contes, a les granges i a les masies, força gran, blanc i amb el bec taronja.

De coses n’han passat moltes, moltes, amb aquesta ànega, que malgrat vola perfectament i té condicions per emprendre el vol, no marxa mai del pati de casa. Però la mes interessant és que s’ha posat a pondre ous, i que ha aconseguit tenir aneguets, després de diversos intents  (per covar-los busca llocs molt amagats per fer el niu, i n’hem descobert més de quatre amb ous abandonats), I que cal suposar que aquests ànecs són la barreja de dues famílies o subfamílies diferents, i estem tots a l’expectativa per veure quins ànecs obtindrem.

No sabia que les aus es barregéssin entre subfamílies o famílies diferents, sempre havia pensat que les aus conservaven la seva “raça pura”, perquè no és habitual – a diferència del que passa amb els gossos – trobar ocells mestissos. I ves per on, aquests graciosos ànecs que segueixen la mare com si tingúessin un iman, són ànecs barrejats. Fruit d’un cert mestissatge.

Té la seva gràcia. Al conte, un anaguet lleig es converteix en cigne quan es fa gran. Veurem en què es tornen els de casa, quan siguin grans.

Si us ensenyo aquesta fotografia dient que l’he fet jo,, podeu
pensar que l’he presa en un paratge natural o potser al zoològic. Essent estiu podeu interpretar que forma part del meu paisatge de vacances, i els qui sabeu que estic al voltant de l’Hospital de Sant Joan de Reus per la salut del meu pare potser pensareu que forma part del meu àlbum, que no és actual. Podria ser d’una granja escola, d’un parc, o de la meva estada al Delta de l’Ebre. Com a realitat clarament discernible, desxifrable sense por a l’equívoc, tan sols hi ha ànega i aigua. I un xic de terra amb herba. La resta forma part
de la interpretació. (segueix)

Potser us decebrà saber que s’ha pres en un antic solar industrial ara en desús, al Nord de Badalona,
que el suposat llac és una bassa de la pluja, i que l’ànega va ser
recollida del costat de la carretera general (NII) per uns veïns, sense
que ningú sàpiga com pot haver vingut a parar un ànec així a al mig d’un
barri urbà.
Sobre l’arribada de l’ànega podeu llegir-ne més aquí.
Sobre el lloc on s’ha pres la foto, ho podeu comprovar vosaltres mateixos obrint l’arxiu adjunt, al final de l’apunt, on trobareu la mateixa imatge però dins una fotografia feta amb el zoom allunyat. Captant el context.

Sovint dins una realitat, quan focalitzem un detall i ens el mirem sense tenir en compte el conjunt, podem descobrir-hi novetats impensables. Per bé i per mal. Realitats que, vistes al detall, contradiuen el conjunt, o si més no hi aporten quelcom que era difícil de copsar a l’engròs. En aquest cas, la bellesa de la imatge és molt superior a la que es capta mirant-la amb tot el seu context. De vegades és bo saber amplificar els detalls per descobrir-los i gaudir-los. Saber que en contextos degradats existeix bellesa, bondat i excel·lència. De la mateixa manera, si amplifiquem un detall pervers, negatiu, l’efecte serà el contrari. Ens convé conèixer l’existència dels detalls, descobrir-los, però si obviem el context, la resta de detalls, estem desfigurant massa la realitat…per bé i per mal.

De vegades focalitzar i amplificar detalls pot desactivar prejudicis i erronis,
De vegades s’utilitza la focalització i amplificació de detalls per activar els prejudicis i els erronis.
Però sigui amb la intenció que sigui, conèixer el context, el pla general, el telò de fons, ens ajudarà a tenir una visió més real de la realitat, sempre partint de considerar la realitat com a quelcom polièdric (podeu llegir mirades i realitat (I) percepció)

M’agrada aquesta imatge de W. E Hill  per començar una intervenció – en format ponència, tertúlia o debat – quan s’ha de parlar de diversitat i prejudicis de qualsevol mena. Funciona força. La idea l’he manllevat del Pla LIC, on per parlar d’interculturalitat teníem aquesta diapositiva amb els mots: canviar (o obrir) la mirada per descobrir noves realitats. No hi ha res més cert. Ni res més senzill i pedagògic que aqusta imatge per il·lustrar-ho. Qualsevol realitat és polièdrica, sempre conté moltes realitats alhora,
en si mateixa, i en la lectura personal que en fa cadascú. Per això el
relat d’una realitat, en qualsevol cas, està sempre subjecte a diverses versions objectives, a versions objectivament subjectives, i de vegades a més, també subjecte a versions produides intencionadament per desfigurar-la o manipular-la. (segueix)

En trobem exemples contínuament. Íntimament vivencials o de relat social. En la convivència diària a la llar familiar, a l’aula escolar, a la feina. En la vida política. En els mitjans de comunicació. En la dinàmica participativa de les entitats, en les xarxes ciutadanes. Alhora de seguir el fil d’una baralla d’adolescents, d’un conflicte d’escala de veïns o de fer l’acta d’una llarga reunió que s’ha tancat sense que els acords
hagin quedat prou clars. Fins i tot davant una malaltia, davant evidències mèdiques on sembla que el relat científic hagi de ser més inequívoc, hi ha diverses realitats dins una mateixa realitat. “Més val sentència de metge que de jutge” deia sempre la meva mare, en aquest ús abundós habitual que feia de les dites i frases fetes de la saviesa popular. Perquè una sentència mèdica pot ser burlada, desmentida, i una condemna judicial, difícilment.

La vella i la jove és una imatge típica que es fa servir per explicar
que és la percepció als estudiants de psicologia, per distingir-la de la sensació (la sensació és la informació que rebem pels sentits, la percepció és la interpretació de la sensació). L’autoria del dibuix a l’any 1915 s’adjudica a W. E.
Hill i diuen que originàriament es va
titular la meva dona i la meva sogra.  En un sentit més ampli, lligada a la lectura de la realitat, serveix per reflexionar en com de vegades ens enroquem en una mirada preestablerta que no ens deixa captar altres vessants de la mateixa realitat. El darrer dia que vaig fer-la servir en aquest sentit va ser fa un mes, durant les jornades organitzades per la Secretaria d’Immigració, sobre la desactivació dels Rumors.

En mirar el “jove-vella” sabem que no estem davant  d’una realitat complexa (com ho són les relacions humanes, la política i la societat) i podríem caure en el parany de considerar que se’n pot fer una lectura relativament simple, dins el marge de simplicitat que ens ofereix qualsevol expressió plàtica. Juguem alhora amb avantatge, perquè és un enginy força conegut, i difícilment ens posarem forts, dogmàtics, defensant com a únicament vàlida la versió que ens fan veure els nostres ulls com a bona: és el perfil d’una jove amb un collar vermell i coll d’abric pelut; és una vella amb nas prominent i mocador blanc al cap i amb la barbeta pròpia d’un desdentegat. No ens hi posarem dogmàtics perquè ja sabem d’entrada – o sospitem – que n’hem de veure dues. Però si tenim ocasió d’experimentar el descobriment en tot el seu procés, de forma col·lectiva, és un aprenentatge per a la vida.

Que la versió correcte és que hi són les dues alhora no ho pot discutir ningú. I que si hi hagués d’haver un dogma seria que la mirada estreta i unívoca ens priva d’abastar la realitat polièdrica, tampoc.

Llàstima que siguin encara tantes les persones d’aauest món que prefereixin  les realitats dogmàtiques, les del blanc o negre, bo o delent, amb mi o contra mi; les de posar etiquetes amb prejudicis; les de voler explicar amb simplicitats realitats complexes. És aquesta cultura la que alimenta fonamentalismes – religiosos o polítics, culturals o socials – i la que fa de coixí a bogeries tràgicament destructives, opresores o exterminadores.

Educar la mirada perquè pugui veure-hi més enllà de les primeres impressions, més enllà dels prejudicis i dels dogmes. Perquè pugui descobrir la mirada de l’altre…
Feina rai!

No suporto el Dr. Hause per arrogant i pel poc tacte humà que gasta, però de vegades voldria ser a les seves mans per assegurar-me que algú investiga perquè em passen les coses que em passen. Nodreixo poc aquest calaix, no pas perquè no en tingui ocasions – massa! – sinó perquè em cansa. De fet estic per eliminar-lo, si no fos que algunes persones – migranyoses – m’han dit que els fa companyia i que sempre s’hi aprèn alguna cosa… no ho sé. En tot cas, per si fos així, un remei que fa molts anys em van recomanar i jo no havia experimentat perquè patia varices greus i em feia por arriscar-me. Però que ara, quan estic molt apurada i el provo, sovint em mostra la seva eficàcia. (segueix)

Amb el Dr. Hause hi pensava dimarts, quan enmig d’una agradable trobada i en plena i fructífera conversa el crani es va començar a fer sentir sobtadament, amb una intensitat desbordant que baixava del front a les galtes. No sé si ja tocava acomiadar-se, però ho vam acabar fent, jo dissimulant que no fos cas que algú ho notés, amb pressa per arribar a casa. Recordo l’espera a la parada de l’autobús amb el cap que s’estavellava, alguna conversa encara un cop a dins, i la vista gairebé perduda en arribar a casa. Quan el dolor és tan exageradament intens, ossi, cal minvar-lo de totes passades. Almenys una mica per aconseguir dormir. I darrerament una mica ho aconsegueixo així: es tracta de mullar el cap amb aigua freda, o molt freda – fins i tot gel – al mateix temps que es mullen els peus amb aigua calenta, molt calenta. No cal banyar-los, perquè no s’aguanta. Només ruixar la planta, i el dit gros, que diuen que representa el cap en reflexoteràpia. Amb el raig que bull, amb cura de no cremar-se. Me’n va parlar un metge, però en tot cas pregunteu abans de fer-ho. Ja diuen que no hi ha mals sinó malalts, i potser no a tothom li convé el mateix. No sé quina llei circulatòria ho explica, però el cas és que amb aquest joc de temperatures hidràuliques el dolor minva una mica. No marxa, però es fa una mica més suportable.

Cuinant teràpies va ser un dels primers apunts que vaig escriure en encetar el bloc, (per cert, si no el vau llegir ho podeu fer ara, deixa molt bon gust…) i avui, mentre preparava els calamars farcits per portar al “pica pica” de comiat de la Núria, en el marc dels Colors de la Tardor, he pensat que el títol es mereixia passar a ser categoria, calaix d’articles. La pregunta temptadora és per què et compliques tant la vida?, tan fàcil com seria un pà amb tomàquet o qualsevol altra menja senzilla. Vaig fer-ho igual per als comiats de Montornès. I va passar el mateix: precisament avui, que no és pas el millor dia… i sí, precisament perquè avui no és el millor dia, té més sentit, potser, dedicar tant temps – com un regal – cuinant per als altres, creant aquest espai de respir, aquest lliurar-s’hi amb tots els sentits. (segueix)
.

Per als que estem lligats a la vida del mar i la pesca, encara que només sigui per l’ofici dels nostres avantpassats, Sant Pere sempre és una data amb gust d’arrels i mites, de tradicions de les que s’oloren com la salabror que impregna Baix a Mar.
El meu pare es diu Pere perquè se’n deia el seu avi, que li era padrí. L’avi Pere Teixidó, el pescador, el Carranyu. Que vivia al Carrer Sant Pere, en aquella petita casa amb vistes al mar, per poder vigilar d’aprop la barca. Aquest mateix C/Sant Pere que en la cantonada amb el C/ del Carme (ll’altra patrona dels pescadors) té una capella esculpida a l’edifici de la Confraria de Pescadors, on s’exhibia una talla de Sant Pere donada per la família, talla que va ser regalada a la vídua, l’àvia Madrona Estapé, quan va fer 100 anys. I és aquest el Sant Pere que sempre em ve a la imaginació, treballador, intel·ligent i agut, però proper: res que em faci pensar amb el poder papal ni amb la jerarquia esclesiàstica.

La posta del sol sempre em fascina. Sigui on sigui. I a l’època que sigui. Però és a l’estiu quan més oportunitats tinc de veure-la. I viure-la. Temps d’aturar-se i deixar-se seduir per la bellesa del moment, pel misteri repetit dia rera dia, des de l’origen del temps. Sempre igual i sempre diferent. Repetició que cada cop és totalment nova. Temps de fer revenir la lletra d’una cançó, i cantar-la per dins. Una cançó de les que parlen profundament amb paraules senzilles. Vigent encara, com el sol que es pon cada dia, vell i nou a la vegada,  (segueix)

Ll/M: Yarrou (?)
Adap: J. Soler/ Xesco Boix

Tornada ]bis

Avui el meu dimecres té tarda de Frederic. És una tarda que comença amb la seva rialla serena, profunda, contestant la meva veu. M’encanta.        (segueix)

La seva rebuda omple el vestíbul de Can Ruti, quan vaig a buscar-lo.
Pregunto pel seu peu, ferida que no tanca. Sense sabata i curosament
embolicat, uns dits entremaliats treuen el nas, gairebé blaus de tan
morats, circulació que no avança. Sabíem que passaria un dia o altre,
per cura que tinguéssim. Però espanta. Avui té un dia “xof”, el múscul
no té to, i la trasferència al cotxe em desperta tensions a l’espatlla.
Comencem bé, avui, només d’arrencar ja crida insistentment a la mama...      

Les tardes de Frederic són com un bálsam per a la meva ànima. Més enllà de tots els meus compromisos i obligacions, més enllà de la feina acumulada, del brogit i les ocupacions, m’omple sentir que puc preservar aquest parèntesi per estar per ell i viure amb càlida intensitat tot el que porta la tarda. El seu flam, preparat amb amor per la tia Esperança, la seva fruita aixafada, el seu cafè (descafeïnat!) i la seva xocolata. Tot ben al punt d’empassar, que s’escanya sovint; i una tendra comunió a cada cullerada.

Les tardes de Frederic són música referent que ens embolcalla. Nova Cançó que ens connecta al passat i al present, i a la mare que ens falta. Són una reafirmació de l’amor que incondicionalment hem preservat i nodrit, vincle transmès i molt sentit. Són paraules dites a tocar de pell, d’acompanyar el dol, de reviure emocions, de recordar il·lusions, d’omplir una vida que sembla apagar-se.

De vegades hi ha tardes especials, com la d’avui. Ara feia molt que aquestes tardes se les “quedava” ma germana, i és un espai que enyorava. La casa quieta, la llum de la tarda. I la Mariona sense pressa, que treu la guitarra. I toca Manel, toca, i canta. Amb aquesta veu. Amb aquestes ganes…

“Frederic a veure si t’agrada El Soldadet” i ell va escoltant dins aquest farcell d’afectes que la veu nua amb calma. I jo em nodreixo amb tota l’energia del moment, assaborint cada acord.
I repassant la seva vida en cada mot.

Aquest és un abril ben especial: mentre la vida política i associativa bull a foc ràpid, mentre les experiències vitals em sacsegen i em gronxen a ritme intensament marcat, i mentre l’agenda de compromisos ineludibles – professionals, cívics – m’omple el dies de feina, gestions i intervencions que generen més feina… el meu bloc resta callat.

És un abril calmós al bloc, com si la típica calma mexicana o la pròpia de les terres de l’Ebre – els darrers llocs on he estat, seguits, en els darrers quinze dies – m’hagués impregnat la vida.

Són tants els apunts pendents, els títols imaginats i les fotografies escollides, tantes les paraules que volen dançar per la pantalla i tant poques les oportunitats d’asseure’m davant d’ella amb prou temps i la calma necssària, que no n’escric cap. En quinze dies només dues novetats.

Em miro el roser del jardí (el nostre pati de sempre al que no em surt dir-n’hi Badiu, perquè no és com els badius típics i mai l’hem anomenat així…) i m’impressiona el paisatge: quan vam marxar el roser era tot verd, amb prou feines s’aponcellava. Qui sap, potser el bloc farà una florida de cop, una hora o altra…

Abans que el correu electrònic i la web camp canviés els nostres hàbits de comunicació, molt abans que el facebook o el mateix bloc ens apropés virtualment a un nivell impensable llavors, les cartes de paper, aquells sobres carregats de segells de colors que travessaven l’atlàntic i malgrat certificar a Correus no sempre aribaven a port, aquelles cartes eren el nostre únic nexe. Plenes de confidències, complicitats, anhels i trocets d’una vida que s’anava construint des de l’adolescència, totes elles, des de les primeres al setembre de 1976 fins la darrera (encara ara una carta escrita a mà de tan en tant, encara que sigui per posar un toc més personal al clàssic paquet de Nadal), han estat testimonis d’una amistat singular forjada des de l’incondicionalitat i la profunda estima de dues vides que es creuaren casualment i mai més s’han desentès. Trenta-cinc anys després de la primera carta les nostres ganes de conèixer-nos i abraçar-nos es fa tangible: avui amb la meva família agafarem l’avió cap a D.F! (segueix)

Va ser la primera, i va arribar el setembre de 1976. És sorprenent com alguns fets de la nostra vida queden gravats a la memòria amb precisió cinematogràfica. Jo tornava d’ajudar el meu pare amb el camió del seu, un migdia de setembre ben a punt de començar el curs escolar i estrenar-me com a “senyu” al Nolva, i la meva mare va sortir-me a rebre amb la carta a la mà; abans no se’n rebien tantes de cartes, i menys de l’estranger.

La vitalitat i complicitat a què convidava aquell paper manuscrit era massa suggerent per
encotillar-la en un anglès d’aprenents, i vam saltar-nos les normes: les nostres llengües llatines van ser el vehicle ideal per apropar-nos. Més tard en van arribar d’altres indrets- d’una noia francesa i d’un xicot turc – i aquestes van servir per fer un ús correcte de l’estratègia de pràctica lingüística significativa, en llengua anglesa, que la nostra professora de B.U.P impulsava a l’Albéniz. Però no van perdurar gaire temps.
La correspondència amb Mèxic, en canvi, fou intensa. I durable. Fins ara.

Entre cartes que aneven i venien vam compartir la transició espanyola, les inquietuds universitàries, els amors, les il·lusions, els referents musicals, les versions de la història, l’estima per les arrels identitàries i la lluita contra els imperialismes, els conflictes intergeneracionals, els terratrèmols, les pèrdues i les adversitats, els descobriments vitals, les crisis econòmiques, les viscisituds del fer-se gran, els fills, les relacions de parella, les inquietuds, les il·lusions, la política de cada país, les crisis i les empreneduries econìmiques… i van bastir una amistat més enllà de cap frontera.

De sobte estic sense agenda. Sense telèfons a mà. És impressionant la sensació de desconnexió i de certa impotència…ni a mà, ni fàcilment recuperables. Ni tan sols a una altra agenda. Eren virtuals, i s’han esfumat. S’ha mort el mòbil, i talment com explicava la Carme fa un temps, al Cóc Ràpid, penso en la seva ànima. Mort i ben mort. Menys l’ànima, per sort. O només a mitges…  

Ja la tinc allotjada al mòbil antic del meu fill – a casa ho hem fet
sempre així, ells innoven i jo aprofito el que deixen, la meva és com
una innovaciçó de segona fila per dir-ne d’alguna manera – però ha
passat el pitjor: tots els contactes adquirits durant els darrers anys
no s’havien desat a la targeta, que ja era plena, es veu, sinó a
l’aparell. I per molt que la targeta segueixi viva, no conté tota la informació que fins fa unes hores era imprescindible en el meu dia a dia, a un gest de clic; la que tenia a mà amb tanta facilitat, sense
consultar llibretes ni agendes de cap altra mena: del mòbil directament, en un instant. I al mòbil directament, que fàcil era capturar els contactes…!
I ara, un buit enorme al meu cap: no me’n sé ni un de sol de
memòria. Amb prou feines identifico les darreres dues xifres d’alguns
dels més habituals, així que si no us identifiqueu, no us estranyi el
meu missatge: qui ets? qui parla? Qui m’envia aquest missatge? Ja ho deuré
recuperar, de mica en mica. Però em canso només de pensar en la feinada. I alguns, ja no, alguns potser ja mai més. On buscar-los?
Ruca de
mi, em resisteixo a llençar aquest esquelet inert, el deso a la capsa
amb d’altres d’acumulats al llarg de la meva història amb mòbil: si els
pogués activar i recuperar tots els telèfons que amaguen! Alguns serien
noms gairebé oblidats. D’altres, valuosos contactes difícils de refer.
Alguns noms amb pòsit en la meva trajectòria, d’altres contactes
circumstancials, ocasionals, alguns ben útils, d’altres imprescindibles, o no?. Buf, quin nyap! No n’hi havia cap que hi fes nosa!

Jo me’l prenc sempre natural. Ja ho sé que no totes les taronges estan lliures de metzines, i no sempre en tinc d’ecològiques. Però posats a fer, prefereixo les meves taronjades als sucs envasats, per molt que em facin creure que aquests conserven totes les virtuts de la taronja acabada de collir de l’arbre. I quan no hi ha aquesta possibilitat, o bé m’abstinc de beure’n, o bé em refio més d’un suc refrigerat que d’un que no ho sigui, i, per descomptat, més de qualsevol suc que d’un refresc amb gas. La marca? Tret de si aplico boicots ideològics – tant com puc – busco confiança i bon paladar. I no és pas que no en tingui, avui, de taronges a casa. Però passa que en fer-me el suc, aquest matí, tot pensat en política, encara amb gags del Polònia al cap i amb un bullidor local que no tinc temps de pair, les taronges m’han explicat una lliçó del seu món que m’ha semblat de sociologia política. Una lliçó que vaig escoltant mentre assaboreixo la meva taronjada – com enyoro les taronges de Rafelcofer, a veure quin dia baixem!!! -,  i pensant que altre cop se m’escola el matí …    (segueix)

En el sistema consumista, la publicitat dels productes és la principal
inversió. Sense publicitat no hi ha opcions d’entrar al mercat, i qui
se’n queda fora opera als marges. Hi ha diferents estils publicitaris, i
un univers de cervells i disciplines posades al servei d’aquest món.
Els canals per on connectar amb el consumidor potencial – i per on convertir en consumidor a qui no sabia que volia ser-ho – són múltiples, i
els publicistes van a totes basant-se en coneixements antropològics,
psicològics, emocionals, sociològics, fisiològics, conductuals…/…; i usen tot tipus de recursos i
cops d’efecte, tot tipus d’estils i tècniques, i fins i tot moltes vegades recursos
enganyosos i demagògics.

Però si haguéssim de classificar els anuncis
publicitaris del mercat actual obligatòriament en dos grans grups, d’una forma simplificada, caldria
començar per dos estils clarament diferenciats: els que venen el
producte únicament posant l’ènfasi en les seves virtuts, i els que ho
fan posat l’ènfasi en desqualificar la competència. Fent una mirada als
que ho fan sobretot desqualificant i confrontant-se amb la competència,
una anàlisi ràpida i concloent:

La màxima desqualificació i
confrontació es produeix entre productes molt semblants: així, en la gran batalla del món dels sucs de taronja, la Minut Maid
de Danone no atacava a les begudes amb gas, o als refrescos en general, que són
l’univers contraposat al seu producte, ni tan sols als sucs fets a casa, sinó que s’acarnissava amb Don
Simon, i viceversa, amb qui coincideix en els trets fonamentals del producte que està oferint al consumidor. (la fotografia de l’apunt és treta d’un bloc que parla precisament de que “Don Simon ha ganado a Pascual la batalla de los zumos refrigerados” )

Aquesta pràctica es
contradiu amb altres lleis naturals del mercat com les que coneixien tan
bé els nostres artesans medievals: l’agrupament gremial permet reforçar
el sector, i la concentració d’establiments en suposada competència (en
el cas dels carrers dedicats a un mateix producte, per posar un
exemple) és en realitat un reclam molt efectiu. Les cooperatives vinícoles i d’altres productes en són una bona mostra.

Així, si tots els fabricants de
sucs naturals s’uneixen i fan propaganda de les virtuts del seu producte
tenen moltes més probabilitats de guanyar terreny a les begudes amb gas
i refrescos en general que no pas si desqualifiquen una marca d’un
producte semblant, ja que, en fer-ho, alimenten l’imaginari contra el
producte com a tal. Però sembla que aquest estil cooperatiu no s’adiu amb el tipus d’empreses que fabriquen aquests productes.

Cooperació efectiva que sí han comprovat els productors de taronja, ofegats per les práctiques abusives de les empreses de sucs, i amants d’un producte final de qualitat d’acord amb l’esforç de la producció a peu de taronger. Decidits a fer front comú i afavorir el consum de la taronja natural, tenen moltes més probabilitats d’obrir mercat directe units que si cadascun fa la competència al veí. L’invent de les Cooperatives és molt antic… Per sort aquest és un camí emergent. Un camí que coneixen bé els qui opten per un consum més responsable, ecològic, sostenible… alternatiu. Curiosament, aquesta opció alternativa fa una publicitat diferent, i no entra a confrontar-se amb les marques de sucs. Es pot dir que treballen als marges, que  no entren de moment als circuits publicitaris de ferotge competitivitat, i que mantenen un estil basat en les virtuts del seu producte.

Arribats aquí, recapitulo què he après, barrejant les lliçons publicitàries comercials amb la política:

– la competència entre els més semblants és més ferotge, però a la vegada fa mal al sector tirant-se pedres en pròpia teulada (el sector independentista podria aprendre’n alguna lliçó???)

– la contra és que si els més semblants uneixen esforços el sector es reforça i creix, guanya espai (s’entén…?)

– la competència entre els més semblants és tan ferotge, i s’emporta tanta energia, que es fa sentir poc i sembla menys efectiva la seva lluita contra la competència autèntica del sector (en parlava a desenfocant l’objectiu)

– les propostes alternatives que circulen al marge perquè ofereixen productes fora del sistema (en el cas de les taronges) no entren en estils publicitaris de confrontació directa ferotge amb marques concretes: obren camí i el seu creixement és l’autèntica transformació del mercat (un estil difícil en política, imagino, però un estil a tenir en compte, sobretot per coherència, no???)

A aquestes alçades ja no sé si el suc d’avui se m’indigestarà ni si tantes lliçons em porten enlloc. Som gairebé migdia i tinc una feinada!

Em miro el calaix de taronges i encara m’expliquen que darrere d’elles hi ha molta història, i només per tastar-ne una mica entro a l’apassionant  recorregut de les Perles  de Carcaixent . Però ho deixarem per a un altre dia. Mai m’hauria imaginat que em pogués dir tantes coses una taronja…

Atreta per la llum càlida del migdia, he travessat el pati humit d’heures ufanes, i he caminat com despertant d’una letàrgia, fins l’hort banyat de sol i carregat – colgat, de fet – d’ortigues, d’ortiga Urtica urens, o dioica, no estic molt segura de la classe. Sembla que faci quatre dies que vaig abandonar les cols i els bròquils a la seva lliure evolució, però ja han passat dotze setmanes. La terra m’ha permès desbroçar a mà, hidratada com està per les pluges de fa un parell de dies, però només hi he dedicat molt poca estona, per aclarir un caminet. Les ortigues són altes i coents, i abans d’estarrecar-les vull recordar tot allò que les fa preuades, totes les virtuts que amaga aquesta “mala herba” que d’entrada, ataca. (segueix)

Recordo quan de petits ens ortigàvem i la mare ens calmava la coïssor amb fregues d’Aigua del Carme. Ja llavors, quan les temíem, ella ens parlava dels beneficis per a la salut i bellesa dels cabells, i algunes vegades ens en feia coccions per rentar-nos el cap amb aquella aigua d’ortigues que, sincerament, poc apreciàvem, però que ens aportava beneficis comprovables. Ja llavors em cridava l’atenció aquest contrast entre una herba aparentment tan malèvola i les seves qualitats, aquest matís entre ser bona herba i mala herba alhora, aquesta qualitat que impedeix classificar les coses en blancs o negres clarament contraposats.

Perquè l’ortiga és també aliment, com a verdura, i té usos com a remei, i com a insecticida per a l’agricultura biològica. És interessant el treball de recerca que ha fet una estudiant de 2n de batxillerat, de títol L’ortiga una planta amb dues cares)

Ben mirat, malgrat he deixat l’hort totalment abandonat durant l’hivern, aquest m’ha regalat una collita d’ortigues que bé hauré d’aprofitar. Tot un simbolisme, penso. Hi ha temporades que hom se sent temptat al pessimisme, i és bo pensar que fins i tot quan el que es produeixen són ortigues, hi ha beneficis a comptabilitzar.

No sé quan va ser que vam començar a fer servir la paraula complicitat en positiu, però aquest nou significat encara no es recull als diccionaris. Tenir complicitat és ser còmplice, i “un o una còmplice és una persona que ajuda a cometre un delicte”. Me n’alertava ahir el Francesc Arnau, conegut advocat de la resistència, per una conversa on vaig fer sortir la paraula : jo aquesta paraula la faig servir molt, donant-li aquest sentit positiu (sumar complicitats en pro d’un projecte, d’una voluntat transformadora, d’una idea; tenir complicitat amb una persona = confiança, saber-se formar part d’una mateixa voluntat, sentiment). Bufa, si l’he d’eliminar, quina altra paraula pot significar el mateix?. La fan servir molt els polítics, diu ell, i els mitjans. I ell, l’Arnau, s’esgarrifa: ser còmplice és una paraula de l’aparell de l’estat, no hauríem de fer-nos-la nostra i donar-li sentit positiu perquè el negatiu que té porta una càrrega de repressió molt feixuga. Quantes condemnes aberrants en nom de la complicitat? He quedat desconcertada: ara no sé si el que cal és que els diccionaris incorporin aquest nou ús de la paraula, o que tots plegats aprenguem a eradicar-la. Alguns lingüista m’hi pot ajudar?