miozz mirades

De vegades, inesperadament, en el pols d’un ritme enfeinat, podem prendre-li al dia moments màgics. Són aquestes vivències especials que traspassen el llindar i  pinten el toc de calidesa a accions més o menys habituals, dotant-les d’una certa intimitat i trascendència. Va passar ahir a la Plaça de l’Amistat.
(segueix)


Enmig del brogit de la canalla jugant o pintant, fent-se espai entre el
moviment que generaven els tallers a l’aire lliure, en suport al Cercle
Artístic de Llefià, captant l’atenció d’incondicionals i badocs, els
acords i les veus de desaCORd
van conferir a l’acte un d’aquells moments suggerents que m’agrada
col·leccionar. Cantar plegats sempre cohesiona, sobretot si les cançons
que es canten són referents de resistència, lluita i clam, i/o formen
part d’un patrimoni compartit. Però no és el més habitual en un acte
polític. Aquí hi ha la gràcia de la cosa. Érem al mig d’aquella plaça al
cor de LLefià, gent diversa que sovint compartim espais i taules per al
debat, l’organització o la mobilització, però no moments de distenció
com aquell. Cantar plegats l’Estaca,  Abril del 74 , We shall overcome o Ai Carmela, 
i escoltar les altres tonades i lletres (moltes del repertori popular
dels Països Catalans però també del País Basc i altres terres) va ser
realment singular. Per a desaCORd (per cert, un nom molt ben trobat) va
ser la primera actuació en públic. Per a l’acte a favor del Cercle
Artístic de Llefià va ser un suport atractiu, sumat a tots els altres
(batucada…). Per als qui en vam gaudir, una oportunitat de les que es
recorden.
I per a mi particularment va ser una descoberta
interessant, i també en clau vivencial. Per uns moments, mentre mirava el
nom de la plaça escrit en lletres grans, retallant-se darrera els
cantaires (PLAÇA DE L’ A M I S T A T) i cantava per mi la lletra de We shall overcome en català (l’emblemàtic tots junts vencerem)
perquè en anglès no sabia seguir-la, em vaig sentir transportada a una
d’aquelles trobades de monitores i monitors dels Esplais de Badalona, fa
trenta anys, on desenes de joves de tota la ciutat ens formàvem i féiem
pinya per a la transformació social dels barris, de Badalona, del país i del món
mundial (com ho va ser per exemple la del 1883 al casal de Joves de Dalt de la Vila, que vam fer amb el Xesco Boix, però no només, cantàvem sempre! aquí, la recordo,)

Ahir el toc final el posà l’estrena, la versió local d’una tonada
valenciana, per denunciar que l’Albiol ara que és alcalde fa el que vol.
Amb gestualitat mímica inclosa, com havíem fet sempre a l’esplai,
jugant amb els ritmes, el gest i els mots. I amb contingut de denúncia.

Em mirava els que
érem (i els que no érem), i pensava que si la força cohesionadora i
transformadora de les cançons entrés a la vida social i política de
la ciutat potser alguna cosa canviaria.

Em mirava el rètol de la
plaça i pensava que la capacitat d’engrescar-se cantant, plegats, i de
fer broma – sana ironia – i jugar amb el gest en un marc d’amistat no hauria de ser
patrimoni exclusiu dels esplais. Ni tan sols dels infants. És un
patrimoni intergeneracional, popular, que els adults hem de recuperar.
És l’autèntica cultura popular.
En van parlar molt d’això l’Arnella i
en Joan Soler, a Badalona, al voltant de l’aniversari de la mort de
Xesco Boix (aquí, Xesco amic meu). En aquella interessant taula rodona on a més dels records vius entorn vivències i petjades que deixà el seu pas per Badalona, vam aprofundir en els valors del cantar i la cançó, (aquí podeu llegir-ne un resum, la guitarra i les cançons són les armes) Vam comprovar-ne la
força en el debat glosat de la Festa Major Alternativa, l’any passat, en aquest cas amb el valor afegit de la improvisació, (aquí més sobre cançó improvisada). I en vam tastar
l’arrelament i la vigència en clau crítica i actualitat local al Vespre de Versets la primavera passada, (aquí un resum del Vespre de Versets). Sens dubte cantar en colla ens agrada i té força, carrega piles,només cal veure què passa als concerts on la gent s’ha fet seva la lletra. En clau local tenim l’exemple del poder de convocatòria del Lluís Platero, i la força d’algunes de les seves cançons fetes gairebé himmne (com la dedicada als objectors). Per cert que en LLuís Platero ha estat premiat recentment pels valors de les seves lletres! I tenim també l’exemple del Cor Nadal – Sopa de Pedres, que aconsegueix fer cantar una bona concentració de gent a l’escalf de la sopa solidària. (podeu comprovar-ho a escalfant la tarda més freda)

Improvisada o memoritzada, la cançó
popular cohesiona i dóna força, és una eina potent… que cal recuperar!

Avui és santa Teresa, som a meitat d’octubre. Ni tan sols el vent fa olor d’equinnocci madur. (segueix)

Només la mar, avui, una mica esvalotada, ha fet fora la majoria de
banyistes, però ahir encara s’hi banyaven. Baixo al jardí buscant el seu
rastre, surto al carrer i tampoc. Em menjo els caquis – això sí!!! – i
decideixo buscar-la al bloc. En tinc molta de tardor a la pantalla:
A les paraules triades i als moments suggerents, però vaig directa al recull   especial tardor , per tenir-ho a mà… i
no sé si em serveix per pal·liar l’enyorança o per fer-me’n venir
més… amb la samarreta de tirants encara en tinc de sobres per anar
tirant… Al facebook la Mariona ha escrit “Temps
era temps hi havia una estació que es deia tardor. A mi m’agradava
molt. Quan existia.” A mi m’agradaria poder-la tornar a saludar.

Hi penso molt
aquests dies, quan el dret a l’habitatge està tan vulnerat, i quan es
posen tantes traves als qui volen fer arrels a nous entorns. (continua)

(la fotografia és presa del portal de casa estant, al barri Manresà de Badalona. El nom també l’he pres, ja ho explico després)
Aquest matí fa cinc anys que amb la meva família “pròpia” ens vam llevar
al nou domicili. Després d’un dia 12 dedicat exclusivament al trasllat i
al muntatge de mobles, amb la col·laboració impagable de familiars i
amics, vam abandonar definitivament la casa de lloguer del carrer del
Carme, a Baix a Mar de Badalona centre i vam estrenar vida un parell de
quilòmetres al nord, encara dins del municipi. No ho féiem per voluntat
ni per gust – ens van fer marxar per força – però vam tenir clar que
davant la magnitud de molts dels problemes a què s’ha d’afrontar la
humanitat, haver de canviar d’habitatge no ho havíem de convertir en  un
drama Ni per l’aspecte econòmic ni pel canvi d’hàbits i entorn immediat.

Llavors estàvem al pic de la bombolla immobiliària i la nostra condició
de no propietaris, rondant la cinquantena, ens
complicava força les coses. Res a veure, però, amb l’actual drama de
centenars de conciutadans.

Llavors les nostres arrels veïnals de tants
anys d’implicació al barri tenyien d’enyor i tristesa l’emoció de
començar un projecte nou. Res a veure, però, amb el trasvals que
comporta a milers d’humans canviar de ciutat, país, continent…
abandonar la llar sense saber on i com es podrà tornar a fer arrels.

Un
canvi de casa és molt més que moure de lloc els mobles. Hi penso molt
aquests dies, quan el dret a l’habitatge està tan vulnerat, i quan es
posen tantes traves als qui volen fer arrels a nous entorns. I mentre faig recompte de amb quines coses ja em sento plenament arrelada a la nova llar i amb quines encara cuegen conseqüències de l’estat de trànsit ( i no només em refereixo a aquelles caixes que han quedat sens obrir al soterrani – senyal que no ho necessitem – o aquells documents o estris que incomprensiblement han desaparegut en el canvi), penso en com s’han de sentir, proporcionalment, els qui ho han deixat tot milers de quilòmetres enllà. Jo, que quan viatjo, en pensar en el retorn encara imagino aquella porta i aquell passadís, i que la taula del menjador plena dels records, planells i maletes buidant-se que projecto continua essent la del fosc menjador que precedia al badiu – i ja són cinc anys-, penso que per als qui a més de parets i carrers han canviat paisatge, cultura i llenguatge la cosa no ha de ser fàcil. Ja compto que el factor personal compta, per descomptat! No tothom té la mateixa resistència a bescanviar aferraments i vincles, però en tot cas és bo fer aquest exercici empàtic. Cal un temps, i cal, sobretot, poder fer nous vincles. Amb l’edifici, amb el veïnat, amb l’entorn social, amb el paisatge. No és un procés ràpid, vol el seu temps. I no només requereix voluntat, necessita també d’oportunitats. I no només requereix oportunitats, necessita, també, voluntat.

I amb tot, els vincles i l’arrelament, la pertinença i la participació són components molt variables i variats. Hi ha persones que han nascut i viscut tota la vida en un barri i encara és hora que s’han d’apropar a l’associació de veïns o d’assistir a una festa al carrer. I d’altres que hi han arribat fa poc i ja formen part d’una comissió de treball i s’impliquen en qualsevol moguda al barri… són opcions, maneres de ser i fer, maneres de viure…

Em cansa molt el discurs fàcil, demagògic, “és que no es volen integrar”.

He començat a escriure volent dirigir l’article cap a un costat, i se me n’ha anat cap a un altre. El tancaré ara perquè no es faci pesat. Només dues idees més:

De la casa del carrer del Carme, del badiu, me’n vaig endur totes les plantes. Fins i tot la terra (ja sabia que els propietaris pensaven reformar-lo i eliminar el parterre). La majoria van resistir bé el trasplantament, però han necessitat diverses temporades per fer-se amb el nou terreny. D’altres van morir, i d’altres viuen però no han trobat “el seu lloc optimitzador”. Per arrelar i tornar a créixer i florir amb embranzida cal temps, i oportunitat.

Arrelarreu contes és un programa que impulsa Òmnium Badalona amb alguns  centres educatius de la ciutat (concretament al barri de La Pau) i que parteix de la idea que tots tenim arrels i que podem fer noves arrels arreu. Que arreu hi ha costums universals que ens fan més iguals que diferents, com els contes, i que hi ha contes d’arrel de cada arreu, i que els contes d’arreu ens ajuden a empatitzar amb les diferents arrels i a creure en les noves arrels que inclouen matisos d’arreu… en fi, que arreu podem fer arrels sempre!

En aquest punt del concert les llàgrimes porugues, campaven per les meves galtes, amb discreció. Són aquelles llàgrimes d’emoció que no pots dir ben bé que siguin de tristesa, que també, però que en tot cas no són de tristesa amarga. Són d’una tristesa dolça, que fa companyia… tot el concert en si, només pel seu plantejament, ja em va fer sentir aquell formigueig de les emocions a flor de pell. (segueix)
Gairebé tres-cents cantaires, de vuit cors/corals/orfeons diferents, sota la direcció del jove dinàmic i emblemàtic Francesc d’Assís Pagès, (el nostre genuí pianista a Gospel Sentits, que és director de diverses corals de no gospel), per cantar sardanes i havaneres. Havaneres i sardanes cantades. Com li hauria agradat això a la mama…, i encara no sé si hi vaig anar per mi o per ella, o per totes dues. Tot el concert va ser com si la sentís cantar a ella, va ser com tenir-la al costat, sense tenir-li, per gaudir d’aquell programa peculiar, d’aquella sonoritat espectacularment harmònica, d’aquell públic entregat, d’aquell descobriment insòlit. Orquestra jove (Barcelona Concertante) i ambient veïnal – Concert de Festa Major – enquibits a centenars un vespre de dissabte al barri del Congrés Eucarístic de Barcelona, en una església que fins uns moments abans no sabia ni que existís, enorme, perfectament accessible i amable amb les persones amb mobilitat reduïda, acollint un concert de qualitat sorprenent.

Les llàgrimes ja em van demanar pas amb “El meu avi”, només començar, perquè ja em passa això: quan veig tanta gent diferent posant-se d’acord per fer una mateixa cosa , i em gronxo amb el resultat del seu esforç vocal tan vibrant, sonorament perfecte i carregat de força m’emociono.
No hi puc fer més 🙂

Després hi havia però tot el valor afegit. La idea en si, – havaneres i sardanes- i corals… podia semblar una mica anacrònica, una mica passada d’època, molt fora del tipus d’actes culturals on jo acostumo a participar. Podia semblar que seria una mica “avorrit” o molt clàssic, molt convencional. Que ja m’estava bé, que era de les coses que hauria fet amb la meva mare, si encara hi fos. Però és que no ho va ser gens. O no m’ho va semblar. Hi vaig trobar innovació, participació, proximitat, missatge… i dinamisme i molta connexió.

Escoltar sardanes cantades, això sí que que em va connectar amb emocions més íntimes. A la meva mare l’apassionaven, i en cantava sovint, modulant la veu, fent-nos viure cada història. I aquesta sardana especialment, aquesta de les monges que d’amagatotis no es poden estar d’agafar-se les mans i ballar-la… Potser perquè parla de la pròpia força de la sardana, la mateixa que jo sento quan no em puc estar de ballar-la. Potser perquè m’agraden les cançons amb argument, les que narren una història, i aquesta és de les que ella va posar en el calaix dels imaginaris rellevants. La cantava amb una textura tan creïble, amb tanta versatilitat, que jo veia el paisatge i la  tendresa del moment, aquell bosc i aquelles monges, les seves cares, la seva por en l’atreviment, les seves mans agafant-se i els seus peus puntejant… però sobretot sentia aquell missatge d’humanitat que permet benabolença per trencar regles estrictes, per fer desobediència quan cal, i aquest missatge devia ser molt important per a mi, venint de la meva mare, d’ella que encarnava la rigidesa de la moralitat catòlica de l’època i a la vegada una immensa empatia amb les persones febles o sotmeses a restriccions i penúries. Curiosament en aquest relat fer una cosa tan inofensiva i clàssica com ballar una sardana es convertia en una trangressió…

Tot el concert, amb aquell ambient de complicitat comunitària, i amb aquell programa escollit amb paramètres poc convencionals, farcit de peces significatives a nivell local, amb autors inèdits inclosos; i amb alguns atreviments instrumentals… també semblava voler-se saltar algunes regles, ser en alguna mesura transgressor inofensivament, dins l’embolcall del format clàssic…

La sardana de les monges feia molts anys que no l’escoltava. Molts. Potser fins i tot havia oblidat la seva existència. I trobar-la en el programa va ser un autèntic regal. Com si m’estiressin un fil invisible, de dins meu, silenciosament, anava sortint tota la lletra, me la sabia fil per randa. I llavors sí que vaig deixar sortir les llàgrimes. Amb certa benabolença també els vaig dir, balleu, balleu!

Abans l’escollia ell. Si érem fora de casa t’agafava la
barbeta i te l’apropava a la seva orella mentre cantussejava els primers acords
de la melodia que desitjava escoltar. O te la demanava directament pronunciant “eïa”
(si volia Paraules d’amor),  “saaa” (si volia “Saps”) “auve” (Al Vent) o
alguna altra de les que n’havia après a dir algun mot. No gaires. A casa
directament reclamava el ”icu” portant-te cap on era el toca-discs, i si no l’encertaves
t’ho feia saber amb el gest o picant-se al cap, que era la seva forma habitual,
terrible, de mostrar qualsevol disconfort. Impressionava com se sabia de
memòria tantes melodies i l’ordre en què sonaven, i com el seu gust s’anava
forjant a partir del nostre.(segueix)

Ara ja ha perdut gairebé tots els mots, i és el silenci que crea
al seu voltant, si no està rient, el que la reclama. Ara saps si l’encertes o
no l’encertes per com està de seriós o de content, de connectat o absent, i vas jugant amb la
biografia discogràfica compartida. Ahir era dimecres, tarda de Frederic. No
vaig poder evitar recórrer a Llach, al de 1976. Jo tenia 15 anys quan es va fer
aquest concert on es va gravar el disc, només feia uns mesos que havia mort el
dictador i tot bullia. Els concerts d’en Llach eren com una catarsi. Darrerament
sento les inquietud d’aquells dies portada altre cop al present. Com un disc
que tornes a començar un cop ha acabat la peça. Trenta-cinc anys enganyant-nos a
nosaltres mateixos… Les lletres es tornen més metafòriques que mai, els crits
del públic són el record d’una lluita que, en un miratge, vam pensar que
trobava la manera d’anar fent conquestes a poc a poc, sense massa estrips ni sacrificis.
I ara som on som.

Avui hem deixat que aquell esclat de la transició omplis la
quietud d’una tarda de sol i flam, cafè, xocolata i històries de la tia
Esperança. Però ell avui no ha rigut el que s’en diu riure riure fins que, en
acabar-se en Llach, he passat a La Trinca. I ha sonat “la faixa”, la del “tranquil
Jordi tranquil” i totes les paròdies que posen humor al Statu Quo del nostre
poble. La Trinca de llavors era un preludi del Polòni actual. Ell reia amb aquella
felicitat que s’encomana, i jo m’entristia per si tot plegat era una gran
metàfora: ens estem acostumant massa a aquest paper que ens ha donat la història,
l’humor és sa, i tant!, però al meu entendre, normalitza massa.

No recordava que fos el dia internacional contra la migranya, i avui precisament l’he tingut molt present, no pas per patir-la – fa força dies que, contra pronòstic, la cosa està encalmada – sinó perquè un dels alumnes de la meva tutoria, quan l’he entrevistat, m’ha explicat que pateix aquest problema de salut: té migranyes. En dos minuts, aquest marrec espavilat que només té onze anys m’ha demostrat conèixer amb precisió més coses sobre l’origen de les seves migranyes que les que jo he aconseguit conèixer en molts anys. El canvi de temps – quan ha de ploure – verbalitzat com a causa explícita i habitual no l’havia escoltat mai (només era una constatació empírica) però avui a part del jove Amin, del tema també n’ha parlat un expert en la matèria: val la pena llegir aquesta entrevista al Dr. Samuel Díaz. Trenca una quants tòpics i posa algunes coses al seu lloc. Per cert que després del darrer tractament d’urgència a ca l’Osteòpata visc un dels perídes més llargs sense atacs dels darrers mesos: quinze dies sense!!!

(Buscant una imatge he trobat aquest article al bloc centpeus)

A casa, de petits, hi havia una litúrgia de l’estar malalt. D’entrada es feia llit, dos o tres dies com a mínim. I si la febre era alta o es tractava de res greu, es feia llit ben bé una setmana sencera. Se seguia un petit protocol per tornar a la normalitat: llevar-se unes hores, llevar-se’n més, començar a sortir al carrer i en acabat tornar a anar a l’escola.  (segueix)

Era el Sr.Metge qui venia a visitar-nos a casa, i qui donava les
instruccions de si ja ens podíem llevar o calia seguir enllitat. Eren
dies de menjar amb la safata recolzada a la panxa i amb brosses de pa
entre els llençols; de perdre la mirada jugant amb les partícules de
pols que els raig de sol il·luminaven, i d’escoltar el transistor. Dies
de flassades desmanegades, orinal sota el llit i retallables i còmics
per passar les hores. Dies de tenir visites – si no encomanaves – i
d’esperar la tia Madrona amb els seus típics regals de quan s’estava
malalt. Dies d’estirar-se damunt el llençol fresc, net i llis, esperant
el deliciós moment en què l’àvia o la mare ens feia caure damunt la cara
la volta del llençol de sobre – talment un paracaigudes que aterra
suaument – després d’haver ventilat i endreçat l’habitació.

De vegades estar malalt era un festival. Recordo especialment quan vam fer llit tots cinc germans alhora,  quatre amb galteres (les temudes “paperes”) i la petita amb xarrampió o varicela. Nosaltres que no teníem tele
passàvem moltes estones – del llit estant – cantant, xerrant, retallant, llegint, jugant amb joguines petites i jocs de taula. Però aquella vegada la gravetat dels dos més grans feia patir, i a sobre va coincidir amb l’accident del pare. Què ho fa que malgrat tot ho recordi amb més alegria que drama? Suposo que és per l’humor dels qui ens envoltàven, que ens acompanyaven i ens donaven joc. Especialment la tia Madrona amb les seves entretingudes històries que ens feien riure o si més no ens distreien, i amb els seus jocs per fer passar les hores – un petit trencaclosques, un quadern per pintar, una revista, us desmuntable -, ella amb la seva gràcia inesgotable, la tia soltera, sense fills, que ho donava tot per als nebots.

Hi pensava l’altre dia, quan era amb ella a Urgències. Per cert, abans no n’hi havia d’Urgències, només aquell dispensari per a les cures. I és que de fet tot el que té a veure amb la salut i l’estar malalt ha canviat enormement: serveis i hàbits, costums, tot. En pocs anys.
S’ha fet molt gran la tia, i de sobte una petita infecció d’orina i la temuda deshidaratació l’han fet caure en picat. Fa llit, no és res greu, però en té per uns dies.
Hi pensava en tot això de quan féiem llit, de petits, mentre era al seu costat i ella dormia. De fet no cal que t’hi quedis, ja hi ha personal. I està tranquil·la, dorm molt. Però, què ho fa que m’estimo més ser-hi? Fer-li companyia. Que si obre els ulls m’hi trobi i li pugui somriure, i si es toca els tubs, la via,  pugui dir-li, “no, tia, no t’ho toquis, que et faries mal”.Hi pensava. Amb tanta feina com tinc i m’estic aquí al seu costat, una hora rera l’altra. I ni tan sols podem parlar.
N’hi va passar tantes, ella, d’hores al nostre costat, ens va donar tanta vida aquesta tia Madrona estimada, que em sento bé perdent el temps fent-li companyia encara que potser no cal.

També era diumenge, com avui. Diumenge 28 d’agost. El dia abans, dissabte, em va semblar haver fet alguna cosa que podia ser el “tap mucós”, i a la platja ja només em vaig banyar mullant-me les cames. Per si de cas. . (segueix)

Portava el meu vestit de bany “pre mamà” estampat de tons verdosos
llampants que m’afavoria, i quan penso en aquell temps em ve sempre als
llavis allò de “era jove i boni ..i.. ca….” de la cançó del
Serrat. Recordo que em sentia vital, forta, segura i molt molt feliç.
Penso en aquell part i em ve al cap el bany serè del dia abans, a la
platja del Manresà, on jo ja sabia que el meu cos es començava a posar
en marxa per a la transformació final. De fet, l’últim bany d’abans de
ser mare.

No sabia si portava un nen o una nena – fa vint-i-tres
anys les ecografies ja ho delataven, però nosaltres vam voler mantenir
la incògnita fins al final, com s’havia fet sempre -, i era el meu
primer embaràs. El meu primer part. Un part que vam preparar-nos perquè
fos un part “fosc”, un part “com a casa” però a l’hospital. Amb molt d’amor, i amb una complicitat de parella que em fa somriure.

No ens vam atrevir en això de fer-ho a casa, malgrat ho coneixíem
d’aprop, i sabíem que era perfecte. No ens hi vam atrevir malgrat sabíem
que de totes maneres molts accidents greus en el part passen als
hospitals, és a dir que no és pas una garantia. Però ens vam sentir més
segurs amb aquesta modalitat: seguint l’esquema com si es fes a casa,
però comptant amb les instal·lacions clíniques per si calia. L’equip del
“part fosc” respectava el ritme natural, i l’espera es feia amb comoditat i llibertat de moviments, envoltats
de qui es volgués tenir al costat; no rasuraven, no posaven anestèssia,
participaves en el part ajudant a sortir la criatura i després feien el
bany “Leboyer”, que el feia el pare. No hi havia focus estridents ni
marxes forçades. Ara moltes d’aquestes coses ja no semblen tan
especials, però llavors parlar de part natural – i sense violència en dèiem llavors, seguint al Leboyer, de fet – encara era trencar alguns
esquemes.

No fa gaire vaig llegir una columna al diari ARA on la periodista – he perdut el retall, no recordo qui era – escarnia les dones que volen viure el part en positiu, i les que defensen la lactància. Deia que era una moda abominable, una corrent que ella es negava a seguir. Jo em sentia una mica contracorrent fent, llavors, tot el contrari del que manaven els cànons, que era la medicalització del part i el pas a alimentació artificial sense pensar-s’hi gaire. El part i la criança alternativa llavors eren minoritaris, i vistos per la societat com una raresa “hippy” o dels naturalistes radicals. Tot això de la “Lliga de la llet” i els grups d’autoajuda per al recolzament a la lactància al nostre país tot just començava, els parts a casa es jutjaven com una temeritat,  i el debat feminista per posicionar-se en aquesta girada de mitjó davant la vivència de la maternitat com un apoderament de la dona encara no estava gens madur.

Jo m’havia fet les meves teories. Volia creure que parir no podia ser allò tan terrible que mostraven les pel·lícules, amb crits esgarrifosos de dolor desesperant, i tot i que sabia, per la meva pròpia mare, que un part podia complicar-se i convertir-se en un drama espantós i angoixant, d’alt risc, volia confiar en que les lleis de la natura havien de fer fàcil allò que és natural i que inevitablement s’esdevé des de temps ancestrals de forma universal. Havia de vèncer un dels meus fantasmes d’infantesa (durant molts anys havia pensat que mai podria tenir fills perquè m’horroritzava haver de passar pel tràngol del part), i la càrrega dramàtica que hi aportava el del meu germà Frederic i el de tants infants greument discapacitats per seqüeles del part, infants que jo coneixia i tractava a la feina.

Vaig preparar-me a fons per conèixer millor el meu cos i controlar-lo, fent ïoga, homeopatia, i preparació de tot tipus. No sé si en tota la meva vida he tingut una etapa amb tan bona salut i tants bons hàbits, malgrat les meves escandaloses varices. Fins i tot vaig deixar de patir migranya en aquells nou mesos (això després m’ha servit per saber de la naturalesa hormonal del desencadenant de la majoria de crisis), i la meva activitat física i social va seguir gairebé el mateix ritme que abans d’estar embarassada, però va incloure a més aquesta profunda interiorització de l’esperar un fill i anar-se convertint en mare pel camí, anar-li fent lloc, anar fent créixer l’incondicionalitat com a base de l’amor cap a algú que encara no coneixem perquè no hi és, però de qui ja empatitzem amb la seva existència. Interioritzacions que aporten la il·lusió i les ganes dels fets volguts i desitjats, estimats, prioritzats.

Hi ha el part, i hi ha el fet d’acabar-lo amb un infant, una vida, als teus braços. El part podria relatar-lo per les seves empremtes i per les reflexions que em va suggerir ja llavors, recordo que “em va tocar” explicar-lo a les companyes que parien més tard i es preparaven amb mi, i que vaig dir-los algunes coses com:

EL DOLOR:
– Per molta ïoga que fem, de “sense dolor” res de res. M’ha sorprés el dolor, és immens. Les contraccions ja alerten, i cap al final són descomunals…
– Però amb tot, és un dolor, sec, curt, controlable. En ser intermitent deixa temps per refer-se. I quan arriba el punt en què sembla que ja no podràs suportar-lo, llavors ja està. A mi em semblava que se’m partiria el còccix. Que m’esberlaria per sempre més…
– És l’expulsiu. Una sensació un punt orgàsmica, per cert.
– El dolor del part no em deixà petjada física per gaire estona, un cop ja ha passat ja ha passat. Potser el còccix adolorit, una mica sí. Uns dies. Però aquell dolor immens del moment no torna. És un dolor terriblement intens, però prefereixo mil vegades un part que no pas una migranya.
– I sens dubte, el control de les respiracions, la capacitat de relaxar i focalitzar, tot allò après…una eina d’autonomia molt eficaç!
– Jo personalment estic contenta d’haver parit així, sense cap anestèsic ni calmant, haver-ho viscut 100%, amb tots els seus registres. Però tampoc cal culpabilitzar qui no s’hi atreveix. Cadescú que esculli, Jo repetiré! (i sí, vaig fer-ho).
– Sé que hi ha dones i corrents dins el pensament feminista que defensen que cal no oblidar aquest dolor i que cal evitar-lo de totes totes

EL TALL

– No vaig voler la episiotomia, de tant convençuda com estava que els meus exercicis d’enfortiment de la pelvis havien estat eficaços, i pensava en les índies que parien soles al riu i tot plegat…vaig confiar massa en mi, i em vaig equivocar. El cap del meu fill – va ser un noi – va necessitar aquell espai, allò no es donava… i em vaig estripar. És pitjor estripar-se que no pas haver-se fet prèviament un tall ben fet. Coses que passen! Al final tot queda en res, els punts ho arreglen tot i no hi va haver conseqüències. Però vaig aprendre a acceptar que no sempre voler és poder.

TOCAR EL CAP, AJUDAR A SORTIR

– Veure el cap de la criatura que està apunt d’emergir de dins el teu cos, tocar-lo, és un estímul molt gran per seguir en l’esforç d’ajudar-lo a néixer. Tocar el seu cos greixós, suau, i sentir-lo damunt el ventre, damunt el pit – xuclar el pit des del primer minut, molt important per a l’estimulació de la producció làctia- , tot just acabat de sortir, pell amb pell… una experiència molt visceral i emocionalment intensa. No sempre es pot viure, i segur que no passa res. Però jo la vaig viure, i encara en conservo la textura.

PREPARAR-SE PER AL DESPRÉS

– Tanta preparació per al part, tants mesos per a la feina de només unes hores, i tant poca preparació per al després! I és després quan tot comença. Quan cal aprendre-ho absolutament tot en un context d’inquietud i feblesa. Va bé preparar-se per als canvis, per afrontar inseguretats, adversitats, pors…
– Tothom s’atreveix a donar consells, a dir com s’han de fer les coses, i aquesta primers moments són moments per a una gran intimitat, per conèixer-se, per anar-se adaptant mútuament. Tenir algunes coses clares prèviament ajuda molt, però per més llibres llegits que es tingui, la realitat és nova sempre, i ho supera tot.
– Nosaltres no vam deixar que s’mportéssin el nadó a la “nurseria”, portavem les regnes dels ritmes de mamar, netejar, bressolar, dormir… en la intimitat de l’habitació, i llavors això es criticava força. Ara és pràctica habitual.

(Ja m’estic allargant massa. Deu ser hora de tancar l’apunt, que s’està fent quilomètric, malgrat no he parlat gens del fet de passar a tenir un infant directament vinculat a la teva vida)

Avui fa vint-i-tres anys em vaig estrenar en això d’infantar una criatura. Quan ara em miro aquest tros de xicot, en Francesc, em sembla increïble que fos aquell nadó rodanxó i greixós a qui vam haver de tallar el cordó umbilical que l’unia a la massa carnosa i sangonosa que és la placenta, (i que s’ha de parir després) perquè respirés pel seu compte. Ho va fer el seu pare després d’una estona pausda en què ell i jo bategàvem encara amb el mateix cor, mentre l’acaronava. Ja era dolç llavors, tot just néixer. Teníem els noms d’Arnau i Francesc, i en vauere’l vam saber que s’havia de dir Francesc, que li esqueia.

Sempre es felicita l’aniversari de qui fa anys, és el que toca, i jo sovint penso també en les mares. Parir és un fet per celebrar. No cal sacralitzar-lo, també és cert. Hi ha milers de mares que no han parit, i són tant mares com les que han vist sortir el fill del ventre. De ventres i mares fa temps que en vull parlar, perquè el drama de seguir preguntant als infants “qui és la teva mare autèntica” quan són adoptats no és un drama menor. Gens. Però avui, no sé per què, l’aniversari del meu fill m’ha portat a pensar en el seu part. I en els parts, que de vegades semblen un tràmit hospitalari més, quan, en realitat, poden ser també una experiència vital on la dona hi posa molt de si mateixa I on el pare també s’hi pot sentir plenament involucrat.