que no faltin els llibres
La “litúrgia” del llibre, la passió per tenir-ne i llegir-ne, és el que més aviat va descol·locar el meu anticonsumisme militant. No calia comprar massa llibres havent-n’hi a les Biblioteques i podent-los deixar en préstec entre amistats… però, llavors, de què viurien els escriptors? No és aquesta una manera de pagar-los la feina feta? De recompensar-los per l’art compartit? I els (alguns) editors, i els (alguns) llibreters… (segueix)
L’anticonsumisme radical trontolla quan poses cara al productor i t’adones que depèn del consum per sobreviure; recordo i actualitzo els dubtes entorn quin és el límit que pot fer de l’autosuficiència pròpia una falta de solidaritat o fins i tot competència deslleial, especialment amb els artesans, i petits productors (ara amb el comerç just tot això ho tenim més elaborats); (d’aquells debats interns antics em ve al cap la xocant esbroncada que vaig rebre d’adolescent quan a un “hippy” li vaig dir que en tot cas ja me les feia jo les arracades i els penjolls, que no en comprava mai…)
Pel cas dels llibres vaig resoldre la contradicció prou ràpid: és compatible crear, reutilitzar i compartir amb adquirir de cap i de nou. I adquirir llibres és com expandir la veu de l’autor i el suport de l’editor, com multiplicar el valor de la seva creació, la seva intenció. És fer-li costat, i jugar al bàndol de la cultura.
A casa no hi ha hagut mai uns reis sense llibres.
Dels contes i còmics tan esperats, en català, en aquell temps en què l’edició catalana era militància pura, fruit d’una convicció ferma dels pares i de la valentia d’editorials compromeses (els còmics de l’Infantil, els contes La cabreta va al mercat, La capsa de la llum, un conte aquest darrer que encara visualitzo i pagaria per tornar a tenir en aquella edició primera), als llibres d’Edit Blyton, començant pels del Club dels set secrets, traduïts primerencament al català, (no així les “Aventuras de los Cinco” ni “Las Torres de Malory” que llegíem en castellà) i enllaçant amb les mítiques edicions de La Galera. No puc evitar pensar-hi sovint, sobretot quan professionalment parlem de com motivar i incentivar el Gust per la Lectura.
La nostra carta als reis, la de tots els meus germans i cosins, durant força anys, va incloure un apartat especialment dedicat als llibres. Era la part de carta que ens dedicava l’oncle Ramon, el Sr. Vall, el mestre. Confeccionar la llista (cinc o sis llibres per cap, si no ho recordo malament) significava un parell de tardes de passejar plegats per les llibreries, i remenar llibres. Tocar-los, olorar-los, veure’n les portades i les contraportades. Valorar i decidir. Érem molt joves, i diversos. Una bona colla. D’aquelles nutritives invasions a les llibreries badalonines (llavors AL VENT i CATALÒNIA) en tinc el record d’un pler gairebé addictiu. Potser per això els reis no han deixat de portar llibres mai més. De segona mà o de primeríssima, més o menys mediàtics, de gran o de petit format. Sempre triats amb cura personalitzada, amb intenció de sorprendre i encertar. Sempre ocupant un espai rellevant entre els obsequis. Sempre presents en la màgia de la nit de reis.