ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Si per a molts Occitània està morta (o fins i tot mai no ha existit), els Massilia Sound System han demostrat durant gairebé bé trenta anys el contrari. La nostra nació germana i veïna potser no té una salut excel·lent, però sobreviu.
Certament sentirem crítiques al bilingüisme dels Massilia: però estem parlant de França, i el un treball valuosíssim de dignificació de l’occitaneïtat (i en generalde  la mediterraneïtat). Entre un públic jove que mai s’hagués sentit identificat amb una cultura (l’occitana) i una geografia política (el “Midi”) que a la França-Paris és “provinciana”, “de segona”, això té un mèrit enorme.
El títol d’alguns dels seus discos no deixa cap dubte pel que fa al compromís dels MSS: “Parla Patois”, “Occitanista”, “Aïollywood”, “Òaï e libertat”. Els marsellesos i per extensió la Provença i Occitània retroben l’orgull de la llengua, la cultura (i potser, boirosament, la nació), en un estat francès que s’ha construït sobre la destrucció de la diversitat cultural i l’intent d’establir una brutal  uniformitat que li permetés sostenir un imperi (ara ja sols “imperiet”) centrat a París. Un París òbviament nòrdic i menyspreador de la Mediterrània, a qui considera bàsicament la seva colònia de vacances i reserva de bon clima per a jubilats, rics i privilegiats.

Afortunadament, “l’imperiet” francès no ha reeixit del tot en la seva política imperialista de genocidi cultural. Paradoxalment, li  han crescut aldees “gal·les” arreu: primer van ser els antillans (el gran Fanon, el gran Aimé Césaire), després els algerians (“Algèria és tan francesa com l’Alvèrnia”, deien), els bretons, els corsos, els bascos, els canacs, els occitans i recentment els nordcatalans. Els Massilia planten cara sense complexos fins i tot al dogma central de l’imperialisme francès: la bellesa de París, cantant que potser la capital  és la vila més  bella, però que en tot cas Marsella és la més bonica.
Si esteu més o menys en contacte amb les nostres comarques meridionals, la lletra de “Parla patois” us recordarà el “Parla valencià” que enguany s’ha difós a les escoles valencianes:

PARLA PATOIS RAGGA , OC PARLA PATOIS
PARLA PATOIS QUE BABILONA ENTENDRA PAS
PARLA PATOIS , COMENCA E T’ARRESTA PAS

DEDINS MARSILHA : PARLA PATOIS 
E PER TOLOSA : PARLA PATOIS 
DE NISSA A LEMOTGES TAMBEN : PARLA PATOIS 
E MEM’A PARIS , RAGGA , TE FAU PARLAR PATOIS !

PARLA PATOIS RAGGA , OC PARLA PATOIS
PARLA PATOIS QUE BABILONA ENTENDRA PAS
PARLA PATOIS , COMENCA E T’ARRESTA PAS

PER CARRIERA : PARLA PATOIS
E DINS LA DANSA : PARLA PATOIS
EN AMOR , RAGGA : PARLA PATOIS
E DINS LA FILADA TAMBEN : PARLA PATOIS
LLegiu la resta de la canço 

De tots els discos dels Massilia, em quedo amb el disc del 2001, el 3968 CR 13 (una matrícula marsellesa). Un gran disc, que tot i partir d’un bon ragga, té una amplitud musical enorme, tan mestís com la mateixa Marsella, amb una gran eficàcia en l’aspecte vocal (quatre cantants) i en la fusió del folklore provençal, el rock, la música electrònica, Jamaica, el hip hop, tocs nordafricans…. Tot el disc és brillant de l’inici al final, una extraordinària explosió vocal i instrumental. Les cançons populars ens sonen a diàlegs hip hop, el reggae pren olor a farigola i romaní, l’allioli substitueix la maria, i el pastís, el ron. Com es diu en algun lloc del CD: “Sun, good wine, good life. This is Occitany”.

Cançons delirants com “Elles ont des Pilotis”, “Sus n’er de reggae”, “Quand j’étais minot“, “Jovent”, “La fille du selecta”… no tenen pèrdua. Ah! No patiu per descarregar-lo, els Massilia sempre hi han estat a favor. En total, guanyaven 15 cèntims per disc venut. I ja per deformació professional, vull destacar l’ànima comunitària del grup: els concerts als barris, els sopars de carrer, el suport a l’associacionisme, la flama encesa que ha dut a altres grups (com per exemple els Francas Maures Dub de Montpeller o els Fabulous Trobadors de Tolosa, dels quals ja parlarem).

La lectura dels llibres que Gerald Durrell va escriure sobre els anys que va passar a Corfu amb la seva família, abans de la segona guerra mundial, fan sobreentendre un amor per allò grec que potser no és del tot real. Qui no desitjaria haver passat cinc anys de la infància en un Corfu sense turistes! Aquest tres llibres;  “La meva família i altres animals”, “Ocells, bèsties i parents”, i “El jardí dels deus”, descriuen una vida poc  convencional i assalvatjada en un entorn natural meravellós i transmeten amb eficàcia i vivesa l’esplendor el paisatge grec. Lògicament  sempre m’havia semblat que Gerald Durrell estimava no sols el mar, el sol i les oliveres gregues, sinó en general, allò grec.

Per això, la lectura, dins del recull “The picnic and Suchlike Pandemonium” (1979) del seu conte “The maiden voyage” (traducció catalana a “L’excursió i altres maremàgnums”, La Magrana 2010), em va disgustar i trasbalsar. En ell, la família Durrell fa un viatge d’Itàlia a Corfu amb un vaixell grec presumptament nou. El viatge és un desastre, el vaixell una ruïna i els grecs uns perfectes inútils: incompetents, estúpids fins ratllar l’idiotesa, maleducats, mal navegants, incapaços de servir bé l’ouzo, de fer un té com cal i (agafeu-vos fort) desconeixedors de cap cançó grega a part de “Ποτ? Την Κυριακ?” (“Poté tin kiriakí” o “Els nens del Pireu”). Una cançó a la qual l’autor professa una especial tírria.

Em va decebre en Gerald Durrell doncs vaig entendre que de Grècia sols li havien interessat els bitxos i el paisatge, i els grecs com elements del folklore, com abans a tants compatriotes seus els havien interessat únicament les runes i els marbres que van robar per al British Museum. Els grecs, simplement, eren servidors, al més pur estil colonial. En tot cas, humans de segona, respecte els britànics. Aquest conte, que francament es pot titllar de racista, em va empipar i crec que qualsevol grec que el llegís s’enfurismaria. Per desgràcia Gerald Durrell és mort i no pot disculpar-se. Ho fa la seva obra i les precioses pàgines escrites sobre Corfú, però.

Potser soc injust i hauria de rellegir els seus tres llibres grecs. Algú dirà que sols és humor: potser sí, però l’humor a costa dels altres des de la superioritat no sé si te gràcia. Si ho faig i veig que m’he equivocat, em disculparé . Per cert, ara em preocupa si en Lawrence també era tant racista com el seu germà. Ho comprovaré….

Al carrer Antonio Suárez 15, no massa lluny de Mestalla, trobareu el restaurant Shija (“gust”, en albanés), molt recomanable. El cuiner és albanès i la carta purament balcànica, amb uns quants plats albanesos, el que no és fàcil de trobar al nostre país.
El local és molt agradable, potser massa modern i asèptic. Un s’espera dels Balcans una mica més de desordre i folklore (però això no deixa de ser un prejudici). Hi ha un bon servei i una cuina autèntica i molt digna (sense arribar a ser excel·lent però). Vins búlgars i romanesos de la botiga de la cantonada, de la qual ja en parlarem un altre dia. No és car i hi ha un parell de taules al carrer.
Un cop que hi vaig anar tenien com a música de fons el mític “Allah” de l’Ibrahim Tatlises (el Julio Iglesias turc, de qui també parlarem algun dia). Als Balcans, malgrat les aparences, les guerres i els estats, les fronteres segueixen sent boiroses. Afortunadament!

Joann Sfar y Chistophe Blain, que ens han donat, juntament amb Lewis Trondheim els fantàstics volums de l’època Potron-Minet de l’extraordinària sèrie Donjon (el millor còmic francès des de la mort de Goscinny), han fet tres d’albums ben mediterranis, amb un semi-gos de protagonista, una estranya bestiola anomenada Sòcrates, mig gos i mig filòsof. 

El primer volum, “Heracles”, es centra en el seu amo, el semi-déu Heracles. En el segon,  “Ulisses”, Sòcrates  inicia un estrany viatge amb el seu amo i el rei d’Ítaca, qui retornat a casa seva amb Penèlope s’avorreix tant que abandona d’incògnit el seu regne i torna a les aventures i la llibertat. Heracles, que no vol testimonis de la seva relació sexual amb Ulisses, una relació que ell mateix no accepta, abandona Sòcrates amb el gegant Polifem. Polifem, que no és sinó Homer, acaba teixint una curiosa amistat amb Sòcrates i finalment acabarà substituint Ulisses com a rei d’Ítaca. Al tercer volum, Sòcrates el mig-gos ensopega a Corint amb Edip Rei en persona.

Recordem que Sfar ja havia fet les seves incursions mediterrànies amb la magnífica sèrie “El gat del rabí”. En ella un gat que es menja un lloro esdevé parlador i acompanya a la seva mestressa, la voluptuosa i bella filla d’un rabí de l’Àlgèria colonitzada dels anys 20, en fantàstiques aventures per tota la regió mediterrània. La seva adaptació al cinema, dirigida per ell mateix,  ha guanyat el premi Cesar al millor film d’animació el 2012.

No sóc especialment fan d’Amin Maalouf. Les seves històries són interessants i passen en èpoques i llocs fascinants. Però, com em passa amb Omar Pamuk, el trobo un escriptor feixuc i dens. És una pena, el seu llibre “Les escales de Llevant” podria haver estat per a mi un llibre de capçalera, una finestra nostàlgica al món multicultural que podria haver estat la Mediterrània oriental si no hagués esclatat la follia hegemònica nacionalista turca (recolzada per les potències colonials) i amb ella el desastre, el genocidi armeni, les matances de cristians, la guerra i la destrucció del Llevant. 

He de reconèixer un prejudici: viu a París i escriu en francès. Potser injustament, però algú que adopta la llengua del colonitzador em resulta immediatament sospitós de col·laboracionisme i d’autoodi (encara més quan la metròpoli és tan brutalment assimilacionista i s’autoconsidera cultura i llengua universal i superior, com és el cas de França).

Però he llegit el seu “Origens” (La Campana, 2004), que curiosament no es considera una novel·la sinó assaig. En ella, explica la història del seu avi Boutros, i amb ella, la del Líban de principis de segle i la curiosa aventura americana i cubana de molts libanesos. Realment no és una novel·la, és un document sobre cent anys de la seva família, molt ben construit i exposat, ple de sinceritat i amor cap als seus. I també és un gran llibre sobre el Líban. Potser per això m’ha agradat, perquè no té l’ampul·lositat de les seves novel·les i és senzill i sincer.   

Una de les apetitoses menges que trobem per tots els Balcans són les brotxetes de carn picada: Adana kebap a Anatòlia, soutsoukakia a Grècia, ?evapi (?evap?i?i en diminutiu) als Balcans eslaus, kebapcheta a Bulgària, kofta a Llevant. També n’hi ha versions a Romania, a Txèquia, a Ukraïna, a Polònia, a Rússia fins i tot.  No és d’estranyar  que siguin tan populars:  ben fetes, i a  la brasa, són espectaculars. A cada indret es fan d’una manera un xic diferent (a Turquia no hi  posen porc, a Sèrbia hi va pebre roig, a Bosnia sovint hi van dues menes de carn de bou, a Albània hi va romaní, a Macedònia hi barregen bou i bé i clau,  a Bulgària julivert, a Grècia orenga i comí, al Líban bulgur…).  Però arreu, en qualsevol varietat, el plat és fantàstic. Els acompanyaments poden variar, pa a l’estil  pita o lepinje, patates fregides,  salsa de iogurt, amanida…

Quan jo era jovenet i viatjava amb tren amunt i avall dels Balcans eslaus d’abans de la darrera guerra, els ?evap?i?i em tornaven boig. Els meus preferits: els de l’Skardalija de Belgrad, un dels pocs carrerons antics dempeus encara en una de les ciutats més bombardejades de la història (i això que encara li faltava el bombardeig de l’OTAN del 99). Probablement eren tan bons com qualsevol altre, però m’agradava aquell carrer que d’alguna manera podia ser grec, búlgar, serbi, hongarés, txec, ukrainés… I en aquella època molts pocs turistes visitaven Belgrad, i jo m’hi trobava molt bé, anant o tornant cap ves a saber on de la península balcànica.

Us deixo una recepta força autèntica (la de Leskovac, al sud de Sèrbia, d’on la llegenda diu que va sortir el primer venedor ambulant de ?evap?i?i i on cada any se’n fa un gran festiva). Us poso també uns consells molt valuosos per a què us surtin, els ?evap?i?i  són delicats si no se’n saben els trucs!

(Un altre dia us explicaré con fer soutsoukakia).

Per a 4-5 persones:

·      1 kg de carn picada de bou (millor) o vedella

·      Mitja ceba mitjana

·      Pebre roig mòlt (dolç o picant); a Leskovac és picant

·      Oli , sal

Cal fer-ho tot ben petit, però no massa: ha de quedar una massa granulosa, com la d’hamburguesa,  i no una massa fina. Formeu mandonguilles grans amb la barreja i deixeu-les unes quantes hores a la nevera. Això és bàsic, si no ho feu, en posar els ?evap?i?i sobre la graella, s’enganxaran, no podreu girar-los, i haureu d’encarregar uns döner al bar de sota. Passat aquest temps, doneu-los la forma d’una butifarra petita aixafada i pinteu-los amb oli. Els poseu a la graella ben roenta sobre la brasa i aneu-los girant fins que estiguin fets. Vigileu que si el foc és massa viu poden cremar-se per fora i estar crus per dins. Millor posar-ho a una certa alçada i girar-los sovint. Serviu amb pa de pita, cebes, pebrots verds fregits, raves, tomàquets, patates fregides… Podeu acompanyar-ho amb raki o ouzo.