ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Avui s’ha presentat al palau Requesens, un bonic edifici medieval séu de la no menys històrica Reial Acadèmia de Bones Lletres, el llibre d’Eusebi Ayensa “Els catalans a Grècia. Castells i torres a la terra des déus”, publicat per Base. L’acte de presentació ha comptat amb la presidència de l’inefable pare Massot (Montserrat), els hel·lenistes Pedro Bádenas i Daniel Duran, i un vibrant Jaume Sobrequés.

A part de descobrir-me un indret meravellós i desconegut de la meva ciutat (estic encantat que després de tants anys Barcelona encara em depari sorpreses), Eusebi Ayenda m’ha indicat una connexió greco-catalana que m’era totalment desconeguda. Com tothom, sabia que els catalans havien fet un munt de malifetes a Grècia al segle XIV, malifetes de les quals els grecs encara avui en parlen (recordem el temps als Balcans: cent any és un mes, dos-cents anys un any, cinc-cents anys, deu anys). Malifetes de les quals jo, com català anticolonialista i antiimperialista, no me’n sento gens orgullós, ans al contrari.

Ara bé, com anava a imaginar jo, de Lamia estant, que aquell bell castell del turó era català?(Per cert, que dit aquí, Lamia m’agrada molt, i el seu bé és famós arreu de Grècia). I com ell, el de Livadia? I encara n’hi ha uns quants més, i torres, i vestigis, a Beòcia, Ftiòtide, Fòcide, a les illes d’Egina i Euboeia (que tant m’agrada) i a la pròpia Acrópolis atenenca. Aquest llibre en fa un detalladíssim repàs i ens indica com arribar-hi (l’autor ha hagut de fer pràcticament d’Indiana Jones en alguns casos per arribar a les restes que la vegetació proteica havia deglutit).

Un llibre magnífic per entendre aquest curt i estrany període de la nostra història, on a les comarques del Berguedà i la Segarra, d’haver-hi estat contemprani, Pau Vila hagués afegit l’Àtica! Us el recomanen molt.

Però atenció: el propi autor ha dit que ell no en sabia, de fer llibres de viatges i indicar on hi ha la millor moussaka (tasca difícil, els propis grecs diuen que la bona moussaka sols es menja a casa, el que em fa recordar que tinc una recepta cassolana que publicaré un dia d’aquests). Aquí sí que en sabem, i si algun hel·lenista ric ho finança, us prometem una gran guia de tavernes al voltant dels castells i torres de l’Ayensa.

Comentàvem fa uns dies la desgraciada similitud entre les situacions a Grècia i al País Valencià pel que fa al tancament de les televisions públiques. Dissabte, a València, una bandera grega ens recordava que tot i la distancia geogràfica i cultural, els nostres països es poden recolzar mútuament. A fi de comptes, l’enemic de debò és el mateix: el capital, el neoliberalisme, la Merkel i qui la mana, els bancs…

Aquest dissabte jo era a Barcelona i no vaig poder anar a la mani a València, però reconec que així com a la Via Catalana sí vaig dur la bandera grega a l’Ebre, aquest cop no se m’hagués acudit. Felicitats doncs al desconegut/a hel·lenòfil valencià o grec/ga resident a la ciutat groga (us heu fixat com de groga és València, especialment al vespre?).