UNS VERSOS DE RITSOS
Iannis Ritsos, nascut el 1909 a l’increïble poble de Monemvasia (Malvasia en català medieval), al Pel·loponès, i mort el 1990 a Atenes, és un dels grans poetes grecs del segle passat.
Compromès políticament amb l’esquerra comunista, va tenir una vida difícil, en especial durant la dictadura de Metaxas (1936-1941), l’ocupació alemanya (va ser membre de la resistència) i la guerra civil (va ser enviat a un camp de concentració de1948 a 1952). El 1967, amb l’adveniment de la dictadura dels coronels, va ser arrestat i de nou enviat a un camp de concentració. La seva obra ha estat prohibida en diverses ocasions, però va esdevenir la icona poètica de l’esquerra grega.
Un dels seus grans pomes és “La sonata del clar de la lluna”(1956), un peculiar diàleg –monòleg sobre la decadència i l’envelliment. Hi ha edició bilingüe catalana-grega a Adesiara, 2012. És un poema relativament llarg, ple de racons meravellosos. Vull destacar-ne un, i tot i que la traducció de Joan Casas és excel·lent, em permetré fer la meva versió d’afeccionat:
A vegades – a vegades, en l’hora que vespreja, tinc la sensació
que fora, per davant de les finestres, passa el domador d’óssos i la seva vella i feixuga óssa
amb el pel tot punxes i cards
alçant pols al carrer del barri
un núvol solitari de pols que sembla un vespre
i els nens que han tornat a casa pel sopar i
a qui no es deixa tornar a sortir fora
amb tot, darrera de les parets endevinen el caminar
de la vella óssa
I l’óssa cansada marxa amb la saviesa
de la seva solitud, sense saber com ni per què
s’ha engreixat, i no pot ja ballar sobre les potes del darrera
ja no pot dur la còfia d’encaix
per divertir la canalla, els desvagats, els demandants,
i l’únic que vol és ajeure’s al terra
deixar que li trepitgin la panxa, jugar
el seu últim joc
mostrant la seva terrible força en la renúncia
la seva desobediència als interessos dels altre ,a
les anelles dels seus llavis, a les necessitats
de les seves dents
la seva desobediència en el dolor i en la vida
amb la segura aliança de la mort – fins i tot i una
mort lenta-.
la seva definitiva desobediència a la mort amb la continuïtat i
el coneixement de la vida
que s’enfila amb coneixement i pràctica per sobre de
la seva esclavitud
Però qui pot jugar fins al final aquest joc?
I l’óssa s’alça i de nou segueix
obeint la seva corretja, les seves argolles, les seves dents,
somrient amb els llavis trencats a la
xavalla que li llença la canalla bella i inconscient
(bella justament perquè és inconscient)
i dient gràcies. Perquè les osses que han envellit
l’únic que han aprés a dir és : gràcies, gràcies.