ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Un dels personatges més curiosos dels anys 20 a Catalunya fou la ballarina Àurea de Sarrà (1889-1974). Filla natural del ric farmacèutic catalanocubà José Sarrà, ja de ben jove es va destacar com a una noia estèticament especial i peculiar. Autodidacta, es va presentar com a ballarina d’uns innovadors “cants plàstics” a Madrid i París a principis dels anys 20.  Àurea fou una dona de biografia misteriosa, molt culta i enamorada del món clàssic, que en les seves coreografies dónava vida a deeses de la mitología grega.
Àurea de Sarrà s’identificava plenament amb la dansa lliure d’Isadora Duncan (renovadora de la dansa clàssica que s’inspirà en l’expressionsime i una estètica hel·lènitzant), una dansa que ara trobaríem naïf i que al seu temps també va ser sovint ridiculitzada. Es feu famosa mundialment, actuant a Buenos Aires, El Caire, Londres i altres capitals europees. El 1924 tingué un enorme èxit a Grècia, actuant als antics teatres clàssics i rebent excel·lents critiques. Forjà una gran amistat amb els grans poetes Kostís Palamás i Konstandinos Kavafis i rebé, ensems amb Kavafis, l’Ordre del Fènix de mans del cap d’Estat grec (i dictador militar) Pàngalos (de qui parlarem un dia d’aquests). Com grans admiradors de Kavafis, passarem de puntetes (de moment) el fet que el poeta alexandrí es deixés condecorar pel dictador.
Un cop tornada a Catalunya esdevingué la musa dels noucentistes, hel·lenitzants de mena, i rebé el suport econòmic i intel·lectual (i segons Dalí, també íntim) de la Fundació Bernat Metge que dirigia el futur col·laboracionista feixista Joan Estelrich.

Per contra, l’avantguarda artística catalana encarnada en el Manifest Groc (escrit en papers grocs el 1928 per Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch), s’encarnissà irreverentment amb el noucentisme hel·lenista encarnat per Estelrich amb la Bernat Metge, i l’Àurea i les seves danses, considerant la ballarina un exemple dels mals artístics de Catalunya. Dalí se’n fotia de la següent manera: “Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l’Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!”.  També se’n fotien de la Bernat Metge, dient que finalment sols havia servit per confondre hel·lenisme i Àurea de Sarrà.

Tot i el seu enorme èxit i popularitat, Àurea Sarrà va finir els seus dies el 1974, sola, oblidada i arruïnada, a la seva finca d’Arenys d’Empordà. Sembla però que la historia no acaba aquí: per la finca corre una presencia fantasmagórica femenina. En Sebastià d’Arbó ho investigà al programa “Misteris” de 8Tv el 2013, al programa “L’ànima que dansa”.

Ψωμί, παιδεία, ελευθερία…”Pa, educació, llibertat”, era el lema que resumia la revolta dels 1973 dels estudiants de la Politècnica d’Atenes contra la Junta Militar dels coronels encapçalada per Papadópoulos (un ex col·laborador nazi que va arribar a ser agent del la CIA i, segons hom diu, el primer membre d’aquesta organització terrorista en dirigir un país occidental).

Aquest és un llibre dur, escrit el 2013, en plena crisi humana al país dels grecs (el podem gaudir en català en l’edició de Tusquets). És ple tanmateix d’humor i tendresa, Markàris situa el seu heroi, el policia Kostas Kharitos davant d’una sèrie de crims que acaben tenint relació amb els fets de la Politècnica. L’escriptor de Constantinoble retrata una Atenes dessolada per la crisi, amenaçada per l’atur i la suspensió dels cobraments dels sous, ferida per la corrupció, pel feixisme i el racisme. Una ciutat de runes en runes que, malgrat tot, sobreviu gràcies a la saviesa de les dones i la solidaritat i l’aliança entre els joves i els vells.

La “generació de la Politècnica”, és a dir, aquells que aprofitaren la seva lluita contra els militars per arribar al poder un cop caiguda la dictadura, en surt molt malparada. Lluitadors antifeixistes reals i arribistes transformats per igual en polítics corruptes i despòtics, i dominant amb corrupció i nepotisme l’empresa, els sindicats, la universitat, ens recorden amb amargor que no n’hi ha prou amb tenir raó en la contra (a la dictadura, a l’opressió nacional o colonial, o de classe). També ens recorden amargament que sovint els dolents són dolents però que entre els bons… n’hi ha molts (repeteixo, molts!) que no són tan bons.  I de tics autoritaris, un cop al poder (i fora d’ell) se’n tenen sovint també a l’esquerra. Esperem que la victòria de Syriza els escombri per sempre més.
”Pa, educació, llibertat” acusa aquella generació de desvirtuar la democràcia i la tercera república grega, i hi situa part de les arrels del desastre actual. Més que una acusació, Markàris s’hi venja, de la mà (del gallet) de la generació següent.

Un llibret policíac potser, un llibre polític segur, però molt digne i amb un retrat escruixidor i humà de la Grècia actual, amb una tendresa que no acaba de coincidir del tot amb el “distanciament brechtià” que proposa l’autor per tal d’apropar-se amb més eficàcia al món que descriu. Però Grècia el fa patir com ens fa patir a nosaltres i Markàris no la pot mirar de lluny. Amb aquest llibre ens obliga també a mirar aquest patiment de cara.