ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Política, cultura i cuina de la Mediterrània.

DE CAMILLERI, ALEXIS TSIPRAS, EUROPA I LA MEDITERRÀNIA

0

Per primer cop, en les pròximes eleccions europees, els grups parlamentaris a Strassburg  podran presentar candidats a presidir la Comissió Europea. Alexis Tsipras, líder de Syriza, serà candidat a presidir la Comissió Europea pel Partit de l’Esquerra Europea. Aquest és un partit una mica poti-poti, ja que reuneix l’esquerra anticapitalista suposadament més renovadora (com Syriza), partits molt tradicionals com el PCF, el PCE o Rifondazione Comunista, on encara trobem nostàlgics de l’estalinisme, i forces semi tradicionals com EUiA i EUPV. D’altra banda, altres esquerres alternatives en queden fora, com és el cas dels verds i  forces de mal definir, entre elles ICV i el seu brillant eurodiputat Romeva.


D’altra banda, no sóc molt fan de la Unió Europea. Entre l’absurd neoliberal, el maltractament a Grècia i la tebior en el cas català o altres similars, aquesta institució massa nòrdica per al meu gust personal i el meu mediterranisme militant, aquesta Europa Merkeliana cada cop m’interessa menys. De fet m’atreuen molt més propostes com les de l’alguerès Antoni Simon Mossa, que als anys 70 proposava una federació mediterrània entre els PPCC, Còrsega i Sardenya. Li faltaria Malta i, perquè no, Sícilia! Un dia en parlarem.

De qui sí soc fan, tanmateix, és de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri. Fan relatiu, ja que alguns llibres seus fluixegen força. Ell i alguns intel·lectuals italians estan reclamant una llista italiana de suport a Tsipras, que vagi més enllà de RC. Al voltant d’això, la setmana passada Camilleri va fer unes declaracions interessants al diari Avgi (albada), una part de les quals crec que val la pena reproduir:

 

“El que passa a Grècia és el termòmetre dels errors europeus. Inicialment van buscar una unió a través de les arrels comunes hebrees i cristianes. Això no pot funcionar. El que tenim en comú és la cultura. Una cultura que neix a Grècia (…). La manera com Europa ha maltractat Grècia és com si maltractés les seves pròpies arrels. Com si no haguéssim après res en aquests milers d’anys. Europa ha demostrat no entendre res de la realitat europea. Europa és el Partenó. Europa és la cultura i la civilització….”  

“No podem basar-nos sols en els principis econòmics. Hem de construir ideals i valors; hem de reconèixer la nostra cultura. Alguns pensen, avui, que aquestes coses són inútils. Al contrari, són un element clau (…) Espero seguir amb vida el dia en que ens excusem amb Grècia per la forma com ens comportat”.

 

Tot i que estem d’acord en un…60%, no deixarem passar per alt l’etnocentrisme de Camilleri, una mica curt de vista. La cultura i la civilització no són patrimoni d’Europa. Cal recordar Auschwitz, creació europea 100%, per dubtar del propi concepte de civilització aplicat al vell continent? Europa, per bé o per mal no és sols Grècia, hi ha l’element hebreu, el catòlic, el protestant, l’imperialisme colonialista, la supremacia nòrdica…Però tampoc Grècia és sols el Partenó (i suposo que Aristòtil), valga’m Déu! També ho és la irracionalitat mística i màgica (que tant va atreure Nietzsche i Jung), l’orient, Bizanci, la llarga lluita per la independència, Alexis Zorbàs, Kavafis, l’ouzo i els mezedes… També us direm que durant l’entrevista deixa anar el rotllo típic que els europeus no estem dividits per fronteres ni llengües (sempre que parlis la llengua d’algun dels vencedors, s’entén). Menys mal que Camilleri reconeix que som una nació (amb molts compradors dels seus llibres), sinó això faria tuf a “cosmopolitanisme” estil “modernet-nacionalista-de l’estat”.

 

Però més enllà d’això, coincideixo en que Europa ha maltractat Grècia i, encegada pel neoliberalisme,  no ha entès res del que és realment important: cal reconstruir Europa sobre la base de la justícia, la solidaritat i els fonaments democràtics (que inclouen els drets dels pobles). Si la candidatura d’Alexis Tsirpas ens ha d’ajudar en aquesta direcció, endavant!! Però sempre que inclogui dues sensibilitats: per als  pobles oprimits, i per la Mediterrània nostra, l’occidental i l’oriental. Als nòrdics el que és del Nord, que són moltes coses bones i altres de no tant. A nosaltres la Mediterrània, emmerdada però nostra.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

EL REDESCOBRIMENT ROMÀNTIC DE GRÈCIA

0

Fa uns anys, en una d’aquestes llibreries de saldos que eren més nombroses que ara (els saldos es deuen haver anat acabant), vaig comprar un llibre per un preu ridícul que ara no recordo. Era un llibre gran, de tapes dures i amb moltes il·lustracions a color i en blanc i negre. Editat per Ediciones del Serbal el 1985 (tot i que originalment l’havia publicat Thames and Hudson el 1981) es titulava “Redescubriendo Grecia. Viajeros y pintores del romanticismo”. L’autora,  Fani-Maria Tsigakou, és curadora al museu Benaki d’Atenes, del qual en parlarem un dia d’aquests, dedicat a l’art grec post-bizantí i és una experta en l’època de la independència de Grècia.  

La portada mostra una pintura romàntica amb la llanterna de Demòstenes (o monument de Lisícrates), l’Acròpolis al fons i diverses figures, femenines i masculines, abillades a l’estil oriental. La resta del llibre ens permet, a través de pintures i gravats, endisar-nos en aquest curiós fenomen que  va ser la presència de l’Europa romàntica a Grècia, especialment al segle XIX. No deixa de ser curiós que durant el s XVIII Grècia esdevingués ja un destí turístic per a molts anglesos (i angleses) de classe alta, delerosos de contemplar la terra, la llum i els monuments de que havien aportat tanta glòria a l’humanitat. Més endavant altres europeus (sobretot alemanys, amb molta, massa, influència en l’arquitectura de la Grècia independent), van viatjar a l’Hèl·lade buscant tota mena de coses: objectes, edificis, sol, i el que encara pogués quedar en els grecs del seu període clàssic.

Qui va voler decebre’s en va trobar motiu: poc quedava en els grecs del segle XIX dels coetanis de Pèricles, poc quedava a Grècia del que s’havia construït vint i cinc segles abans. Però qui va voler enriquir-se, pogué trobar el sol de la llibertat, el valor, la força d’un poble que no havia renunciat a sí mateix, i, per què no, l’arrabassadora potència d’un paisatge poblat de restes mítiques, de columnes enrunades però glorioses, d’un orient que poblava en un contrast fascinant les restes de l’origen d’occident. Byron va trobar-ho i va morir-hi, i com tants d’altres (per exemple Delacroix), va esdevenir activista de la llibertat de Grècia, una lluita romàntica i sovint heroica contra un ocupant odiós per a tothom. Arreu d’Europa es van fundar grups de filohel·lens disposats a finançar la lluita dels patriotes grecs, a pressionar llurs governs. Potser va ser l’última causa romàntica? Quina pena però, que al 1921 els governs europeus, per interessos miserables, se n’haguessin oblidat…

Encara avui dia ens trobem turistes decebuts per com de bruta n’és Atenes i quina pinta de turcs fan els grecs, per no dir que les runes estan massa enrunades per ser realment interessants. No han entès res de Grècia, què hi farem! “Aneu a Ioannina, a Komotini… i entendreu de què va tot això” els diria, però no ho faré. No m’agradaria que Ioannina ni Komotini s’omplissin de turistes plens de crema solar.

 

LES FESTES DE NADAL A GRÈCIA

1
Publicat el 2 de gener de 2014

Grècia té, com és d’esperar, uns costums molt peculiars pel que fa al Nadal, tot i que l’Església Ortodoxa Grega celebra el Nadal el 25 de desembre (això no és tan obvi si pensem en la Pasqua ortodoxa, per exemple). A Grècia, com aquí, els “dies de festa” inclouen el període entre Nadal, Cap d’Any i Epifania el 6 de gener. El nom grec del Nadal és  Χριστο?γεννα (Xristuienna), que literalment significa “el naixement de Crist”. Per dir “Bon Nadal”, els grecs diuen Καλ? Χριστο?γεννα i també diuen καλεσ γιορτες, Bones Festes.

Com a altres indrets del món (per exemple a casa nostra), la invasió destructiva de les influències nadalenques forasteres són evidents, però els grecs es vanten que el seu Nadal no és dels mes comercialitzats (?). La gent posa avets, però el més tradicional és decorar una petita embarcació, com escau a una civilització de lluny marinera. Els vaixells de Nadal són fets de paper o fusta i es decoren amb llums i tota mena d’ornaments. Normalment es col·loquen prop de la porta exterior o la llar de foc, i simbolitzen una càrrega completa de riqueses que ha d’arribar a la casa. Cada desembre, Thessaloniki erigeix una enorme vaixell de tres pals a la plaça Aristotelou.

Durant les festes es canten les kalandes, o nadales, que solen venir de l’època bizantina. Al matí de la vigília de Nadal els nens van de casa en casa a cantar kalandes acompanyats pel dring dels triangles, i a canvi, reben dolços i diners. Les kalandes es canten en les vigílies de Nadal, Cap d’Any i Epifania , i són diferents per a cada dia de festa.

En teoria, al món ortodox Nadal arriba després de 40 dies de dejuni de qualsevol tipus de carn, productes lactis o ous. Tot i que això no ho deu seguir gaire gent, l’àpat de Nadal és esperat amb gran expectació. I així, després dels serveis de l’església, la família es reuneix per al gran dinar de Nadal. Cada taula de Nadal inclou pans de χριστοψωμο (“Pa de Crist”) i ja sigui un gall dindi rostit sencer amb un farciment d’arròs, carn picada, les panses,  castanyes… o el més tradicional rostit de porc ( ja sigui un llom, espatlla o fins i tot un garrí sencer), així com altres delícies gregues. La festa tradicional grega Nadal no estaria completa sense els deliciosos kourambiethes i melomakarona per a les postres! (Recepta en breu).

Després de Nadal, els nens esperen amb impaciència el dia d’Any Nou (Protochronia), que és quan Sant Basili (Ayios Vasilis) ofereix els seus regals.

Publicat dins de Costums | Deixa un comentari

ELS CATALANS A GRÈCIA. CASTELLS I TORRES A LA TERRA DELS DÉUS, D?EUSEBI AYENSA

0

Avui s’ha presentat al palau Requesens, un bonic edifici medieval séu de la no menys històrica Reial Acadèmia de Bones Lletres, el llibre d’Eusebi Ayensa “Els catalans a Grècia. Castells i torres a la terra des déus”, publicat per Base. L’acte de presentació ha comptat amb la presidència de l’inefable pare Massot (Montserrat), els hel·lenistes Pedro Bádenas i Daniel Duran, i un vibrant Jaume Sobrequés.

A part de descobrir-me un indret meravellós i desconegut de la meva ciutat (estic encantat que després de tants anys Barcelona encara em depari sorpreses), Eusebi Ayenda m’ha indicat una connexió greco-catalana que m’era totalment desconeguda. Com tothom, sabia que els catalans havien fet un munt de malifetes a Grècia al segle XIV, malifetes de les quals els grecs encara avui en parlen (recordem el temps als Balcans: cent any és un mes, dos-cents anys un any, cinc-cents anys, deu anys). Malifetes de les quals jo, com català anticolonialista i antiimperialista, no me’n sento gens orgullós, ans al contrari.

Ara bé, com anava a imaginar jo, de Lamia estant, que aquell bell castell del turó era català?(Per cert, que dit aquí, Lamia m’agrada molt, i el seu bé és famós arreu de Grècia). I com ell, el de Livadia? I encara n’hi ha uns quants més, i torres, i vestigis, a Beòcia, Ftiòtide, Fòcide, a les illes d’Egina i Euboeia (que tant m’agrada) i a la pròpia Acrópolis atenenca. Aquest llibre en fa un detalladíssim repàs i ens indica com arribar-hi (l’autor ha hagut de fer pràcticament d’Indiana Jones en alguns casos per arribar a les restes que la vegetació proteica havia deglutit).

Un llibre magnífic per entendre aquest curt i estrany període de la nostra història, on a les comarques del Berguedà i la Segarra, d’haver-hi estat contemprani, Pau Vila hagués afegit l’Àtica! Us el recomanen molt.

Però atenció: el propi autor ha dit que ell no en sabia, de fer llibres de viatges i indicar on hi ha la millor moussaka (tasca difícil, els propis grecs diuen que la bona moussaka sols es menja a casa, el que em fa recordar que tinc una recepta cassolana que publicaré un dia d’aquests). Aquí sí que en sabem, i si algun hel·lenista ric ho finança, us prometem una gran guia de tavernes al voltant dels castells i torres de l’Ayensa.

UN BANDERA GREGA CONTRA EL TANCAMENT DE RTVV

5

Comentàvem fa uns dies la desgraciada similitud entre les situacions a Grècia i al País Valencià pel que fa al tancament de les televisions públiques. Dissabte, a València, una bandera grega ens recordava que tot i la distancia geogràfica i cultural, els nostres països es poden recolzar mútuament. A fi de comptes, l’enemic de debò és el mateix: el capital, el neoliberalisme, la Merkel i qui la mana, els bancs…

Aquest dissabte jo era a Barcelona i no vaig poder anar a la mani a València, però reconec que així com a la Via Catalana sí vaig dur la bandera grega a l’Ebre, aquest cop no se m’hagués acudit. Felicitats doncs al desconegut/a hel·lenòfil valencià o grec/ga resident a la ciutat groga (us heu fixat com de groga és València, especialment al vespre?).


Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Le Premier Homme”, d’Albert Camus

0

Le Premier Homme (en català El primer home) és una novel·la autobiogràfica de l’escriptor francès-algerià Albert Camus. Aquesta novel·la va ser la seva última obra, ja que va morir quan l’estava escrivint. El 4 de gener de 1960, Albert Camus s’estavellà contra un arbre a Villeblevin (Borgonya). Prop del cotxe es va trobar un maletí negreamb un manuscrit de 144 pàgines de difícil lectura: la seva última obra. El 1995, trenta-cinc  anys després, va ser publicat Le Premier Homme, una novel·la incompleta autobiogràfica, on l’autor parla de la seva infància i adolescència. Un fet curiós: Camus va ser criat per una àvia d’origen menorquí, Catalina Cardona. Un dia parlarem de l’emigració dels Països Catalans a Algèria, per exemple la valenciana (recordem que Mossèn Cinto es va meravellar de sentir parlar català al port d’Alger.)
Le Premier Homme és una novel·la que ens hauria d’haver dut del naixement de l’autor fins al seu món contemporani, l’Algèria en guerra. Però la mort va estroncar-la, i el seu protagonista es fon per a nosaltres anys abans de la cruesa extrema del conflicte, tot i que notes sobre capítols ulteriors deixen entreveure que la novel·la pretenia entrar-hi molt profundament. A diferència de La Peste o L’Étranger, escrites als  anys 40, on els protagonistes viuen en una societat clarament francesa on de tant en tant, i com a rerafons, hi apareixien en la llunyania els altres, els àrabs, a Le Premier Homme, escrit en plena guerra, aquests tenen un protagonisme molt més amenaçador. Continuen sent-hi marginals, però. El món del protagonista és un món multiétnic europeu, de francesos, italians, espanyols… però entre les seves relacions no hi ha àrabs, més enllà de venedors, algun conductor d’autobus i figures que es desplacen pel paisatge.

(segueix)

Tot i que descriu les dificultats de la classe treballadora a Alger (sense cap crítica directa, cal remarcar-ho), classe de la que ell feia part i de la qual va poder escapar amb sort i esforç, la subclasse àrab no té lloc en aquesta epopeia de profunda humanitat. Una epopeia que no és altra que  el relat de l’aventura personal dels colons, el relat del treball, l’esforç, el sacrifici i la misèria del proletariat explotat per la pròpia metrópoli.  Però també és el relat d’un país inventat i irreal, un país sobreposat a un altre, una Algèria francesa construïda sobre l’Algèria algeriana de tal manera que senzillament l’arraconava,  l’anul·lava, l’aixafava, sense aconseguir destruir-la però.

No defensaré pas les directrius del FNL a partir de 1955 respecte atacar la població civil, sovint amb extrema brutalitat. Per desgràcia, la fi del colonialisme ha anat lligat a violències extremes. Però la barbàrie a la qual França va sotmetre Algèria, primer a través de la seva conquesta el 1830 (que va acabar suposant que Algèria perdés un terç de la seva població); després a través d’un règim colonial implacable que deixava els indígenes sense drets i els confiscava les millors terres per donar-les als colons; i a partir de les revoltes de mitjans del segle XX, amb la brutal repressió exercida, no té parangó. Des de la matança de Sétif el mateix dia que es celebrava la “Libération”, a les barbaritats de l’OAS el 1961. Al voltant d’un milió de morts, molts civils( i òbviament la majoria indígenes), en un conflicte que França no reconeixia com a guerra sinó com “els fets d’Algèria”. Una guerra oficial suposava ensems reconèixer l’enemic i d’altra banda haver de donar als presoners l’estatus de presoners de Guerra. Com la tàctica francesa va ser la tortura generalitzada, França es va negar a acceptar la guerra com a tal. Com es pot negar que hi ha una guerra quan es mobilitzen 550.000 soldats?

Camus va dir que condemnava “un terrorisme que s’exerceix cegament, als carrers d’Alger per exemple, i que un dia pot colpir la meva mare o la meva família. Jo crec en la justícia , però defensaré ma mare abans que la justícia”. Això va ser molt mal entès en el seu temps, però la frase ho diu tot: gràcies a la injustícia es van teixir vides, i famílies i històries, com la de Camus,  totes elles humanes, totes elles valuoses. El restabliment de la justícia fàcilment feia saltar pels aires aquestes vides, famílies i històries humanes. Ara bé, què vol dir el restabliment de la justícia sinó que altres vides, famílies i històries, humanes, que havien estat desplaçades i silenciades poguessin existir amb la mateixa llibertat, felicitat i misèria que les altres? O és que sols la mare de Camus mereixia ser defensada? O és que els 1600 morts de Sétif o els 12000 de Philippeville no havien de ser defensats?

Algèria va ser un infern que entre d’altres coses, va posar en joc la pròpia democràcia francesa i va deixar a la llum la seva debilitat. Dos intents de cop d’estat, ocupació militar tant d’Algèria com de Còrsega, amenaça militar directa sobre Paris que va fer caure el govern, tortura generalitzada, massacres, invent dels vols nocturns per fer desaparèixer opositors (que assessors francesos van dur anys després a Argentina)… Davant de tanta brutalitat, el testimoni de Camus no deixa de ser…feble.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CANAL 9 I L’ERT GREGUES: DUES EMISORES TANCADES, DUES ESPERANCES OBERTES

0

 

Fa uns dies, la policia grega va entrar a la força a les instal·lacions de la televisió grega (ERT, Ελληνικ? Ραδιοφων?α Τηλε?ρασηEllinikí Radiofonía Tileórasi- ), que recordareu va ser tancada el passat més de juny. El tancament formava part de les profundes retallades perpetrades per la coalició de dreta al govern, al dictat de Merkel i els bancs europeus. El govern acusava la televisió pública de … mala gestió i … corrupció (!!).  Els seus treballadors/es havien mantingut la seu ocupada des d’aleshores, emetent via satèl·lit gràcies a l’ajut de la European Broadcasting Union, l’aliança d’emisores públiques europees. El desallotjament forçós (i la fi de les emissions) ha estat vist per l’esquerra (i no vull dir el PASOK) un atac al dret a la informació i a la democràcia. Cal recordar que el passat 24 d’octubre el govern grec havia pogut aturar l’ús del satèl·lit Astra 3B pressionant l’operador de satèl·lits SES. Tot i així, les emissions per internet, en les xarxes locals i a Atenes, havien seguit, fins que la policia, sempre al servei dels poderosos, va irrompre i va tallar sense miraments un tros de la llibertat dels grecs.

 

Fa uns dies, Alberto Fabra tancava Canal 9 i Ràdio 9. Els treballadors/es van prendre immediatament el control de l’emissora i van començar a emetre pel seu compte, deixant anar un munt de perles informatives i opinions sobre el govern popular que s’havien callat durant molts anys. La maquinària del Consell ja s’ha posat en marxa per aturar les emissions. Ara sols cal esperar quan la policia els farà fora. Curiosament, com el govern grec, Fabra també va dir alguna cosa sobre mala gestió de l’ens públic, com oblidant que ha estat gestionat pels seus. D’altra banda, aquesta volta, els treballadors van parlar obertament de corrupció en les files del PP dels encausats. Canal 9, durant tants anys en sí mateix un atac al dret a la informació i a la democràcia, havia canviat de bàndol!

(segueix)

Certament hi ha molt a dir d’aquests periodistes que han callat tant de temps i que, comprats per un salari (pagat per tothom), han oblidat l’ètica professional i han passat d’informadors a desinformadors conscients. No sabem que hagués dit d’ells l’inefable Hèctor Barrera, el periodista-boxejador que Ferran Torrent va posar a escarnir les corrupcions i misèries valencianes d’èpoques suposadament millors. Però ens ho imaginem, perquè diverses vegades es baralla amb periodistes que callen per no perdre la feina i els titlla de miserables i irresponsables, col·laboradors necessaris de la injustícia i la infàmia. Manufacturadors de consens, que diria Chomsky. I tanmateix, el propi Ferran Torrent era l’altre dia a la mani defensant Canal 9. Suposo que ara cal mirar a una altra banda: cap endavant. I de la mateixa manera que al Principat ja no retraiem a ningú que s’hagi passat al bàndol independentista després d’anys de dubtosa trajectòria. Més val tard que mai. I aquesta és una gran veritat, que, encara que faci ràbia, ens permet avençar Millor tenir els arribistes amb tu que en contra.

 

En tot cas, aquest paral·lelisme entre el País Valencià i Grècia és curiós. Per una banda, trobem una  barreja de corrupció, clientelisme, abús de poder i una baixa qualitat de la democràcia que fa por. Una barreja tolerada durant molts anys per molta gent i que esperem que deixi de ser tolerada. Perquè ja no val allò de “tots els polítics són iguals”: és una bajanada i un insult per a tanta gent honrada que es deixa moltes hores i disgustos intentant millorar el bé comú. I ho sento però, Syriza no és igual que el PASOK o Nea Dimokratia, com Compromís no és igual que el PP o el PSOE, el PSPV o com es diga, com Procés Constituent no té res a veure amb l’actual Unió Democràtica.

 

Però d’altra banda, el paral·lelisme també és esperançador: d’una manera o altra s’ha seguit  emetent, la democràcia avança i es radicalitza (perquè sols una democràcia radicalitzada segueix sent democràcia), la gent s’inquieta i es mobilitza. Tant  de bo aquestes batzegades facin anar cap endavant i dificultin tornar enrera, cap aquells moments tèrbols on els poderosos poden fer el què volen perquè ningú no els qüestiona res, perquè el “consens” informatiu ens du a una “sensesenyal” real si volem saber què està passant en realitat, i no què volen que pensem que passa, sigui en versió “El País”, “ABC”, “Las Provincias”, “La Vanguardia” o “Financial Times”. Recuperem una ERT i un Canal 9 informativament democràtics, deixem sense senyal als nostres receptors cerebrals tot el consens informatiu que, vestit de “progressista” o de “conservador”, ens ven sempre la mateixa intoxicació: res no es pot canviar (excepte qui el partit al govern si els seus amiguets són a l’oposició), cal fotre’s i aguantar-se.


D’un temps ençà, sabem que això és una gran mentida. I ja no ho sabem quatre gats, sinó molts més, cada dia molts més, a València i a Atenes, a Barcelona i a Thessaloniki. Hi ha una revolució democràtica en marxa, lenta, somorta i dispersa, però en marxa.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ALEXIS ZORBÀS

2

 

 

ALEXIS ZORBÀS

 

Un vespre de la primavera passada, sortia de classe de grec i, vora d’un contenidor prop de la plaça del Clot, vaig topar amb un pilot de llibres. Entre ells Alexis Zorbàs, traduït el 1965 per Jaume Berenguer Amenós i publicat per Vergara. Un llibre ben difícil de trobar que el fat va tenir el detall de fer-me arribar. Pel que fa a Jaume Berenguer, es tracta d’un dels grans hel·lenistes catalans del segle passat, vinculat a la Bernat Metge (autor per exemple de la preciosa traducció de Dafnis i Cloè), i que, com Carles Riba o Alexis Solà, entomà el difícil repte de traduir un text en grec modern.

Β?ος και Πολιτε?α του Αλ?ξη Ζορμπ? és a dir, Vida i aventures d’Alexis Zorbàs, és un llibre de 1946 de Nikos Kazantzakis. En ell, un jove intel·lectual, colpit per la marxa del seu amic íntim a ajudar en l’evacuació del Pontos, decideix canviar de vida i obrir una mina de lignit a Creta. Coneix un home d’una vitalitat extraordinària, Alexis Zorbàs, que li canviarà la vida i la manera de veure el món. De fet, Kazantzakis va conèixer a la Muntanya Sagrada (Athos) el vertader Alexis Zorbàs, un aventurer que el va colpir precisament per la seva exuberància de força i vida i que segons ell mateix va ser una de les persones que més el van influir en la seva pròpia tumultuosa i complexa biografia.

Alexis Zorbàs és un llibre d’una qualitat sorprenent. Un darrera l’altre hi van sorgint els temes bàsics de la vida humana: el sentit de l’existència, la pertinença al món, la relació amb la natura, l’amor, la mort, la vellesa, la joventut, la immortalitat, la llei, la moral, l’esperit, la religió, la perversió de la religió, la fe, la solidaritat, l’amistat, fins i tot el budisme… La majoria d’ells tractats amb una exquisida sensibilitat i una pregonesa càlida i alhora vertiginosa. El personatge Alexis Zorbàs és la vida mateixa, l’home mateix, amb totes les seves contradiccions, forces i febleses, saviesa i ignorància, tendresa i crueltat. La seva profunditat no s’expressa tant en paraules com amb fets:  amb el treball, amb el descans, amb l’amor, el menjar, la música, el ball, la natura…

Zorbàs té l’aura d’un personatge rus, òbviament de Tolstoi, enormement, terriblement espiritual i terrenal alhora. És que potser aquest rar misticisme sols el pot donar l’orient cristià? No ho sé pas, però és en tot cas en llibres com Alexis Zorbàs on millor podrem aproximar-nos a l’ànima humana. Són llibres que ens canvien.

Us deixo amb un fragment de la traducció de Jaume Berenguer que espero us faci córrer a les llibreries de vell i biblioteques a intentar localitzar-ne la resta.

Una petita curiositat: al film La gabbianella e il gatto  (“Història d’una gavina i del gat que la va ensenyar a volar”), d’Enzo d’Aló, de l’any 1999, el gat protagonista es diu Zorbàs, i la gata, Bouboulina (heroïna grega i sobrenom d’un personatge del llibre). Aquest preciós film per a infants té a més l’al·licient de comptar amb una magnífica banda sonora de David Rhodes, guitarrista de Peter Gabriel durant la seva millor època en solitari.

Gairebé m’oblido de dir que el film “Zorba, el grec” (1964), de Mihalis Kakogiannis i del qual parlarem un altre dia, està basat en aquest llibre.

28 D’OCTUBRE, ANIVERSARI DE L’OHI (1940)

0

Avui, 28 d’octubre, es celebra al món grec el Επ?τειος του «’Οχι» , l’Aniversari del “no”. És la segona festa Nacional després del 25 de març, que celebra l’inici de la revolta independentista grega a Patra, el 1821, del qual ja vam parlar al primer post d’aquest bloc, que s’inaugurà precisament un vint-i-cinc de març. 

El gran “No”, el gran “Οχιva tenir lloc el 1940. Aquell dia, el primer ministre grec, Ioannis Metaxas, va rebutjar un ultimàtum de Mussolini. Aquest pretenia que Grècia deixés passar les tropes de l’Eix i ocupar alguns punts estratègics i zones que no es precisaven. En cas que Grècia ho rebutgés, es declararia la guerra. Com és obvi, Mussolini tenia preparada la guerra feia temps, i pretenia quedar-se una bona part de Grècia per al seu somni imperialista. D’altra banda, els grecs ja estaven preparats.

Aquesta demanda va ser feta a Metaxas a les quatre de la matinada, després d’una festa a l’ambaixada alemanya d’Atenes. Li ho transmeté l’ambaixador italià, Emmanuele Grazi. Metaxas li respongué “Alors, c’est la guerre”, però a l’imaginari grec, potser poc francòfil, va quedar el concepte bàsic “no”.  A dos quarts de sis, Itàlia envaïa Grècia de d’Albània – una ofensiva que els grecs van rebutjar exitosament, humiliant Mussolini-  i Grècia entrava a la Segona Guerra Mundial. En parlarem algun altre dia, ja que alguns analistes pensen que aquesta victòria va canviar el rumb de la guerra, fent posposar la invasió alemanya de la Unió Soviètica.

El matí següent, els grecs i gregues de totes les ideologies van sortir massivament al carrer cridant “Οχι “ (en aquella època es desconeixia el concepte de majoria silenciosa). Des del 1942 fins ara s’ha celebrat aquesta data.

Cal recordar però que Metaxas era un dictador militarista que havia creat un règim filo feixista, molt semblant al de Mussolini, amb salutació romana i tot, amb moltes vinculacions amb el règim de Hitler. Sota el seu règim repressiu fins i tot s’havia arribat a prohibir “La República””de Plató, i hi florien no tant les arts com la censura, la persecució política i la tortura.
Posats a recordar, em sorprén com de ben parats han quedat els italians de la seva actuació criminal a la segona guerra mundial i del mal que van fer als Balcans, de Dalmàcia fins a Grècia. Sols cal veure “La mandolina del capità Corelli”, que no sembla recordar els 60.000 morts i ferits que van fer els italians a Grècia. Potser van aprendre massa tard que segons quines companyies millor no tenir-les, però és clar, els dolents eren els alemanys…  Vinga, que no ens mamem el dit! El colonialisme sempre s’acaba pagant.

A mi no m’agrada el 28 d’octubre. No m’agraden les desfilades militars ni els avions de guerra embrutant el cel. Tampoc puc oblidar que el servei militar encara és obligatori a Grècia i que els objectors no ho tenen gaire fàcil. Podem entendre la recança secular als veïns, especialment a una Turquia que ocupa mig Xipre i que fins i tot pretén entrar a l’UE, però a Grècia la paranoia ocupa massa espai mental i polític. Què hi farem! D’altra banda, la historia grega recent i no tan recent, inclòs l’intent italià i búlgar de de partir-se el país d’haver guanyat Hitler la guerra, és massa dura per poder oblidar les profundes arrels d’aquesta actitud. Una actitud però, que no fa cap bé als grecs.

No us he posat cap foto de desfilades militars. Trobo que aquestes noietes fan més goig, vés!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

SPETSOFAI: UN PLAT DELICIÓS DEL PILIO

0

Me’n adono que estic posant molt poques receptes en aquest bloc. Em cal fer una mica més de feina en aquest àmbit: així que compartiré amb vosaltres un dels meus plats grecs preferits: l’spetsofai (Σπετζοφ?ι). Aquest senzill plat és típic del Pilio (anomenat així pel pare d’Aquil·les), una preciosa península que es dreça a Tessàlia, entre Volo i les Esporèades del Nord. Una cosa curiosa d’aquest menjar és que l’he trobat infinitat de vegades a les típiques cartes impreses de tavernes i stiatioris de tota Grècia (perquè tindran gairebé sempre la mateixa?), però sempre sense el preu al costat (senyal infalible que d’allò no n’hi ha). De veure’l tantes vegades al final de cartes desgastades, me’n vaig encapritxar. I com no el trobava, vaig comprar-me un llibre cuina per a turistes on sortia la recepta (força real, però). I vaig començar a cuinar-la a casa, amb gran èxit, fins el punt que va esdevenir un plat més del nostre repertori quotidià.

Un dia vaig anar al Pilio, a les platges occidentals del qual, sota les muntanyes ombrejants de pomeres, vaig trobar un poblet que va esdevenir un poderós candidat on establir-me un cop jubilat (aleshores pensava que em jubilaria…) i del qual, òbviament no us en diré el nom. El Pilio! Una gran muntanya amb mar a banda i banda, poblets enfilats de pedra i sostres de pissarra, emparrats i kafeinions sota plàtans centenaris… Un dels paradisos grecs que espero que els turistes i els incendis no destrueixin gaire…

Aquella vegada al Pilio (i altres més tard) vaig tastar l’spetsofai autèntic. No era molt diferent al meu. Això sí, les salsitxes eren les típiques loukaniká gregues, ben diferent a les nostres. De fet, s’assemblen més a les salsitxes hongareses, ucraïneses, romaneses, un pel axoriçades… No tenen una substitució fàcil. Si viviu a València, a la botiga Tangra (vegeu el post que en parla), podeu trobar salsitxes búlgares que s’ajusten força al gust real. Proveu amb salsitxes romaneses, força més fàcils de trobar, o amb llonganissa valenciana d’aquestes de Requena. Les salsitxes catalanes fan un plat millor però també poc autèntic. Per dir-ho així, les salsitxes catalanes són massa bones. Tanmateix, feu el que feu, tindreu l’èxit assegurat.

Us poso una recepta tradicional (ara que sé una mica de grec ja no depenc de llibres per a turistes):

Ingredients (per a 5-6):

– 600 gr. de salsitxes;

– una ceba gran

– quatre pebrots verds

– quatre pebrots roigs

– dues albergínies

– tomàquet

– vi blanc

– oli, sal, pebre roig, pebre

Talleu les albergínies, els pebrots i la ceba a trossets no especialment petits. Fregiu les salsitxes a foc suau, i les retireu. Si no heu cremat l’oli, sofregiu-hi les verdures tot juntes, sense deixar de remenar i vigilant el punt d’oli: no massa, faria el plat oliós; ni massa poc, no se us couria bé. Recordeu que l’albergínia beu molt oli. Quan la barreja estigui tendra, afegiu l’all petitet, pegueu una volteta i aboqueu el tomàquet, ratllat o de pot de bona qualitat. Deixeu que es cogui i afegiu-hi les salsitxes, senceres o tallades a trossets. Deixeu-ho coure tot junt una bona estona (millor una horeta que no pas mitja), afegint vi blanc, i si calgués, aigua per a què no s’enganxi. El punt final ha de ser el d’una bona samfaina: la verdura pràcticament desfeta, formant un embolcall dolç però no líquid per a les salsitxes.

Bon profit!

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari

COMENÇA EL NOU CURS DEL BLOC

0

Amb una mica de retard, començo el segon “curs” d’aquest bloc. De fet, no és el segon curs pròpiament, ja que el primer “curs” el vam començar el 25 de març, primera festa nacional de els grecs (sobre la qual hi ha un bonic post, el primer del bloc). Vull dir que es va tractar d’un curs curtet, una mica escapçat, o millor dit, escuat… Sobretot perquè a final de curs em vaig quedar afònic. El problema era l’excessiva ambició del bloc: la Mediterrània és massa per a mi!!! Tenia tantes coses a dir i a comentar que em vaig quedar blocat, que tot sigui dit, és el pitjor que li pot passar a un bloc!

L’actual curs blocaire, el 2013-14, mirarem de fer-lo sencer. Amb dolor del cor, retallaré el  panmediterranisme programàtic del bloc i bàsicament em concentraré en el món hel·lènic (tot i que no únicament). Espero que en no sentir-me moralment obligat a haver d’escriure un post cada cop que passa una cosa a Síria, l’Egipte, Israel, Líbia, Lampedusa…, el bloqueig no torni a vèncer.

I de festa en festa, dilluns celebrem al segona festa nacional grega, el 28 d’octubre, el Επ?τειος του ΟΧΙ, és a dir “el dia del NO”, quan els grecs es van negar a obrir el seu territori a les forces de l’Eix.

Dilluns en parlarem.

Per deixar-vos bon gust de boca, us adjunto una de les meves receptes gregues preferides: l’spetosofai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL CAFÉ GREC I LA LONGEVITAT

1
Publicat el 15 de maig de 2013

Fa uns dies parlàvem de la longevitat dels sards. Una recerca publicada al Journal of Vascular Medicine pel Dr. Gerasimos Siasos, de la Universitat d’Atenes (pel que he comprovat, un metge important i respectat al seu país, suposant que això vulgui dir alguna cosa, doncs no us puc assegurar que no l’hagi subvencionat una coneguda marca de cafès balcànics), mostra que una tassa de cafè grec afavoreix una bona salut cardiovascular. El cafè grec seria ric en poliphenols i antioxidants, però en canvi conté sols una moderada quantitat de cafeïna.

En concret, parla dels habitants de la bonica illa d’Ikaria (allí on Ícar es va trencar col i barres): els icarians tenen el doble de possibilitats de passar dels 90 (i amb bona salut) que la resta d’europeus. Els investigadors han trobat connexió entre els hàbits de consum de cafè i la funció endotelial, que ajuda a regular la coagulació de la sang i ajuda el sistema immunitari, prevenint la hipertensió i la diabetis.

El consum moderat de cafè grec podria reduir els riscos de de malalties del cor, com ha mostrat la comparativa entre els icarians que bevien cafè grec (87%, òbviament) respecte els que prenien altres cafès.


El cafè grec es fa molt fàcilment:

  1. poseu en una cassoleta (millor la típica balcànica, o μπρικι) la quantitat exacta d’aigua que fareu servir (50 ml per tasa);

  2. la poseu al foc i hi barregeu una cullereta de cafè i el sucre desitjat;

  3. aneu barrejant fins que arrenca el bull i, sense deixar que sobreïxi, aboqueu el cafè a la tassa (d’aquells gregues am una orelleta) i espereu que baixi el marro.


Després podreu abocar el marro al platet i llegir el futur, si voleu.

Trobar cafè grec? Cap problema. A Barcelona, a la botiga el Món de Tanit, a la plaça del Diamant (ja n’hem parlat en un post), o a la botiga Sympsion de La Boqueria. A València, a la botiga grega del Mercat Central o a Tangra (versió búlgara), Antonio Suárez 48, que té sucursals a Canals i L’Olleria (en parlarem pròximament). A la resta del país no ho sé encara, però us en aniré informant.

Doncs ja ho sabeu: si voleu viure molts anys i no veieu clar mudar-vos a Sardenya o a Ikaria, passeu-vos al cafè grec (ελληνικος καφε).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Petros Màrkaris i Ferrant Torrent

0
Publicat el 8 de maig de 2013

Les meves compres de Sant Jordi d’enguany van ser minses, a part dels llibres pels nens – entre els quals un fantàstic llibre d’en Jeffrey Brown sobre en Darth Vader fent de paràs d’un  Luke Skywalker de quatre anys (Star Wars: Darth Vader & Son).
Finalment, remuntant amb molta dificultat el riu de la Rambla, vaig decidir-me pel Petros Màrkaris (Amb l’aigua fins el coll, Tusquets) i el Ferran Torrent (Caminaràs entre elefants, Columna). Abans de llegir-los no era conscient que havia fet una tria coherent. Havia comprat el llibre de Màrkaris perquè em venia de gust alguna cosa lleugera i estic al dia del Mankell,  (i a sobre és un llibre  grec) i el d’en Ferrant Torrent per a la meva dona (cobria la quota patriòtica valenciana, i a més, m’agrada la Mònica Oltra).

El llibre d’en Màrkaris (Constantinoble, 1937) és molt bo, realment. Ja havia llegit alguna cosa seva, amb el seu detectiu atenenc Kostas Kharitos. Però en aquest, la novel·la políciaca perfectament teixida es fon amb una gran habilitat amb el relat social i la crítica política. Una Grècia esbudellada pels seus oligarques, la corrupció i la troika europea intenta sobreviure, malgrat els suïcidis, malgrat la desesperació d’aturats i jubilats, malgrat l’humil·liació permanent a la que els “βαρβαροι”, els bàrbars nòrdics la sotmeten. Màrkaris no és imparcial: sap qui són els dolents i els assenyala, però no evita l’autocrítica i s’allunya de l’autocomplaença i la queixa. Quina pena que ens faci reviure aquell moment horrorós del gol d’Iniesta contra Holanda! En la novel·la és un moment d’alegria dels grecs contra els nòrdics, una de les petita revantxes antieuropees que hi trobareu.

El llibre de Ferrant Torrent sobre Mònica Oltra parla també de la crisi, la corrupció, la misèria humana dels qui ens governen (i de manera especial en les comarques meridionals). M’ha agradat i m’ha sorprès agradablement (últimament Ferran Torrent m’avorria, comparat amb la frescor de les seves primeres obres). Davant del desastre colossal que és avui dia el País Valencià, aquest llibre ens dona almenys esperances. Com Syriza a Grècia, Compromís i Mònica Oltra ens mostren que altres maneres de fer política són possibles i que té cap sentit rendir-se quan podem realment fer canviar moltes coses i aconseguir que els de dalt, inclosa la troika, tremolin (recordeu les darreres eleccions gregues, recordeu el terror que tenen els corruptes a Mònica Oltra). Tenim esperança, tenim futur, mentre tinguem política. Són precisament els dolents: oligarquies, troika, bancs, mitjans “fabricadors de consens”, jutges “amics”, polítics i empresaris corruptes, demagogs i mentiders de tota mena, els que ens han volgut furtar la política dient que la política és una mentida i tots les polítics són iguals. Sense la política, perdem la defensa, perdem la democràcia, perdem els drets.

CARMEN CHACON I KOSOVE

0
Publicat el 30 d'abril de 2013

És obligatori durant aquests dies, tan esperançadors per a Kosove, parlar d’aquesta dona, incansable autocandidata a presidenta del govern espanyol i ardent apòstol de la unitat d’Espanya. Es canvià el nom de Carme a Carmen, potser per demostrar la seva espanyolitat, potser per no perdre punts en la seva cursa de fons a la presidència.

El seu odi pels independentistes del món sencer ve de lluny. Va fer la seva tesi doctoral a Toronto amb l’actual líder del Partit Liberal del Canadà, Stéphane Dion referent intel·lectual dels anti-independentistes del món sencer. Amb ell estudià a fons les estratègies unionistes contra les aspiracions del Quebec, molt centrades en l’ofec econòmic i la invasió competencial. Probablement, la jove Chacon s’havia posat al cap oferir noves glòries a Espanya acabant amb les ambicions basques i pujar molts punts de cara al seu objectiu, viure a la Moncloa. Tot i que potser no apuntava als bascos, sinó al seu país natal. En aquest cas cal reconèixer la seva visió política (a no ser que tingués una bola de cristall)  ja que en aquella època els independentistes catalans eren quatre gats que s’esgarrapaven entre ells.

Però el món és molt petit i la Mediterrània encara més, i aquest odi va acabar afectant els pobres kosovars. El criminal contra la humanitat Milosevic havia acabat amb l’autonomia de Kosove el 1990, havia fet canviar 115.000 llocs de treball d’albanesos a serbis, eliminat els diaris, radio i televisió de parla albanesa, expulsat 800 professors i 22.500 dels 23.000 estudiants de la Universitat de Pristina… Finalment dugué la guerra al petit país balcànic:  850.000 kossovars desplaçats (Miloseviç pretenia expulsar els albanesos i substituir-los per serbis de Bòsnia i Macedònia, és a dir, serbianitzar Kosove), 10.000 morts, ciutats destruïdes, pobles arrasats.

Poseu-vos al lloc dels kosovars: voldríeu quedar-vos dins de l’Estat que us ha volgut, ras i curt, eliminar? Suposo que cap persona assenyada contestaria que sí. Doncs bé, això era el que Carmen Chacón (i el seu amic Solana, aquell que ens havia dit “OTAN no”; després “OTAN, de entrada, no” i després en va ser secretari general) pretenia que fessin els kosovars.  Ministra de Defensa en aquell moment, va retirar les forces espanyoles de Kosove, sense previ avís als aliats, descontenta per com s’havia girat la truita: “les coses no se han hecho bien”, va dir, referint-se a la declaració unilateral d’independència de Kosove. És a dir, que entre la voluntat democràtica d’un poble que havia patit tant i la d’un dictador criminal contra la humanitat, Chacon elegia la d’aquest. Encara que fos enfontant-se als USA i a la resta de països democràtics!

La teoria de Chacón sobre Kosove és la mateixa era la que té ara  respecte el cas català (com la té Rajoy, com la té el PSOE, la Rosa Díaz, Ciutadans, Falange…): en un referèndum sobre la independència de Kosovo haurien d’haver votat també els serbis, els seus massacradors. I un bé negre! Al referèndum del Sahara han de votar els marroquins? O és que al referèndum de la independència de Noruega van votar els danesos? Al referèndum de Lituània (3.000.000 habitants), haurien d’haver votat els russos (140.000.000 habitants)? Lamentable.

Evidentment se li veia el llautó. Chacón (i els governs del PSOE o del PP) temia que si Kosove es declarava unilateralment independent i això era acceptat internacionalment, es creés un precedent al dret internacional. Ho enteneu, oi?: Quebec, Euskadi, Còrsega, Nova Caledònia, nosaltres…ens podríem declarar independents unilateralment, sense permís de la metròpoli respectiva, amb l’única arma de la …democràcia. Que per mantenir això una ministra socialista recolzés un criminal de guerra o intentés condemnar els pobres kossovars a conviure amb els seus botxins, o fins i tot creés un conflicte amb l’Imperi americà, o fes fer el ridícul a l’Estat espanyol en no reconèixer Kosove és ben alliçonador sobre el personatge. Chacón va alinear Espanya amb la flor i nata de les democràcies mundials: Xina, Indonèssia, Rússia, Sèrbia, Vietnam, Azerbadjan… Aquest ridícul ha arribat al paroxisme després del canvi de posició de Sèrbia i la pressió de la Unió Europea sobre Espanya per a que reconegués d’una vegada Kosove! Chacón ens recorda massa, lamentablement, el general que va dir que “la unidad de Espana está por encima de la democracia”.  I és que Fuster, per desgràcia, solia tenir raó: qui més s’assembla a un espanyol de dretes és …un espanyol d’esquerres.

Què li devia passar a aquesta noia per arribar a aquests extrems? La va rebutjar un nòvio allí, a Esplugues, que –mira que és mala sort- era un dels quatre independentistes catalans de l’època. O potser un basc, o un quebequés, o tots dos? Potser no ho sabrem mai. Però si us assabenteu d’alguna xafarderia digueu-m’ho, ho publicaré immediatament! Els d’Esplugues, poseu-vos a treballar: ex-nòvios, amigues de la infància rebutjades, veïnes, entrenadors del club de bàsquet… Però això no és l’”Hola”, no veureu ni un duro, però tots riurem.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

LA LONGEVITAT DELS SARDS

1
Publicat el 21 d'abril de 2013

El 2004, el famós explorador Dan Buettner i la National Geographic van llogar els millors investigadors del món en temes de longevitat per tal d’identificar indrets del món on la gent vivia millor (de manera mesurable) i vivia fins a edats més avançades. Van trobar cinc zones (Blue Zones), on la gent arribava a centenària fins i tot 10 vegades més que als Estats Units. Una d’aquestes zones va resultar trobar-se a la nostra regió: Sardenya.

Els sards tenen una actitud positiva cap a la gent gran, en tene cura i els dediquen temps. La família i la comunitat ocupen un paper molt important a a les seves vides. També tenen molt sentit de l’humor, i riuen amb ganes sovint, de tot i de tohom, el que els dona una perspectiva poc estressant de la vida. Consumeixen poca carn i peix, i llet i formatge de cabra o ovella, no de vaca. Les ovelles  sardes tenen una qualitat especial, en menjar Helichrysum microphyllum, una planta de la família de la flor de tot l’any i que es sols usar per fer medicaments anitinflamatoris. Un dels seus aliments bàsics és el fantàstic pecorino sardo, un magnífic formatge d’ovella que podeu trobar almenys a Barcelona i a València i suposo que a la resta del país (a l’Alguer per descomptat). També prenen un vi negre molt ric en antioxidants (i que té dos o tres cops el nivell de flavonoides desembussadors d’artèries que altres vins). Mengen molts llegums, faves i ordi. Caminen molt: els centenaris sards han caminat llargues distàncies durant les seves vides i per això tenen moltes menys fractures d’ossos que la resta de gent gran.

Així doncs, les lliçons que podem aprendre dels sards per arribar a centenaris:

– Dieta bàsicament vegetal, rica de llegums, amb pecorino sardo, sense llet de vaca, usant el peix i la carn com complements i no com a plats principals.

– Doneu importància a la família: les persones amb vincles familiars forts tenen menys depressió i stress, respecteu i celebreu els majors. Feu vida de comunitat.

– Camineu: els pastors sards centenaris feien uns 8 km al dia fins a edats ben avançades.

– Admireu la bellesa del món que us envolta (i si no és a tocar, aneu una mica més lluny a trobar-la)

– Beveu un got de vi negre amb molts flavonoides i antioxidants, com el Cannonau sard.

– Rieu amb amics i familiars.

– Mediteu (els sards no mediten però resen, i això compta igual).

Si no us ho creieu, feu un viatge d’estudis a Sardenya. Segur que val la pena i aprofiteu per menjar formatge, beure vi Cannonau i experimentar el català italianitzant. Per desgràcia, sembla que molts sards joves han perdut aquestes directrius i es troben enxampats per l’estréss, la tecnologia i la llet de vaca! Hureu de biscar els avis i que us expliquin com s’ho han fet (tot i que se’n riuran de vosalters, però ja és ben bé això, no?).

Publicat dins de Costums | Deixa un comentari