ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Política, cultura i cuina de la Mediterrània.

28 D’OCTUBRE, ANIVERSARI DE L’OHI (1940)

0

Avui, 28 d’octubre, es celebra al món grec el Επ?τειος του «’Οχι» , l’Aniversari del “no”. És la segona festa Nacional després del 25 de març, que celebra l’inici de la revolta independentista grega a Patra, el 1821, del qual ja vam parlar al primer post d’aquest bloc, que s’inaugurà precisament un vint-i-cinc de març. 

El gran “No”, el gran “Οχιva tenir lloc el 1940. Aquell dia, el primer ministre grec, Ioannis Metaxas, va rebutjar un ultimàtum de Mussolini. Aquest pretenia que Grècia deixés passar les tropes de l’Eix i ocupar alguns punts estratègics i zones que no es precisaven. En cas que Grècia ho rebutgés, es declararia la guerra. Com és obvi, Mussolini tenia preparada la guerra feia temps, i pretenia quedar-se una bona part de Grècia per al seu somni imperialista. D’altra banda, els grecs ja estaven preparats.

Aquesta demanda va ser feta a Metaxas a les quatre de la matinada, després d’una festa a l’ambaixada alemanya d’Atenes. Li ho transmeté l’ambaixador italià, Emmanuele Grazi. Metaxas li respongué “Alors, c’est la guerre”, però a l’imaginari grec, potser poc francòfil, va quedar el concepte bàsic “no”.  A dos quarts de sis, Itàlia envaïa Grècia de d’Albània – una ofensiva que els grecs van rebutjar exitosament, humiliant Mussolini-  i Grècia entrava a la Segona Guerra Mundial. En parlarem algun altre dia, ja que alguns analistes pensen que aquesta victòria va canviar el rumb de la guerra, fent posposar la invasió alemanya de la Unió Soviètica.

El matí següent, els grecs i gregues de totes les ideologies van sortir massivament al carrer cridant “Οχι “ (en aquella època es desconeixia el concepte de majoria silenciosa). Des del 1942 fins ara s’ha celebrat aquesta data.

Cal recordar però que Metaxas era un dictador militarista que havia creat un règim filo feixista, molt semblant al de Mussolini, amb salutació romana i tot, amb moltes vinculacions amb el règim de Hitler. Sota el seu règim repressiu fins i tot s’havia arribat a prohibir “La República””de Plató, i hi florien no tant les arts com la censura, la persecució política i la tortura.
Posats a recordar, em sorprén com de ben parats han quedat els italians de la seva actuació criminal a la segona guerra mundial i del mal que van fer als Balcans, de Dalmàcia fins a Grècia. Sols cal veure “La mandolina del capità Corelli”, que no sembla recordar els 60.000 morts i ferits que van fer els italians a Grècia. Potser van aprendre massa tard que segons quines companyies millor no tenir-les, però és clar, els dolents eren els alemanys…  Vinga, que no ens mamem el dit! El colonialisme sempre s’acaba pagant.

A mi no m’agrada el 28 d’octubre. No m’agraden les desfilades militars ni els avions de guerra embrutant el cel. Tampoc puc oblidar que el servei militar encara és obligatori a Grècia i que els objectors no ho tenen gaire fàcil. Podem entendre la recança secular als veïns, especialment a una Turquia que ocupa mig Xipre i que fins i tot pretén entrar a l’UE, però a Grècia la paranoia ocupa massa espai mental i polític. Què hi farem! D’altra banda, la historia grega recent i no tan recent, inclòs l’intent italià i búlgar de de partir-se el país d’haver guanyat Hitler la guerra, és massa dura per poder oblidar les profundes arrels d’aquesta actitud. Una actitud però, que no fa cap bé als grecs.

No us he posat cap foto de desfilades militars. Trobo que aquestes noietes fan més goig, vés!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

SPETSOFAI: UN PLAT DELICIÓS DEL PILIO

0

Me’n adono que estic posant molt poques receptes en aquest bloc. Em cal fer una mica més de feina en aquest àmbit: així que compartiré amb vosaltres un dels meus plats grecs preferits: l’spetsofai (Σπετζοφ?ι). Aquest senzill plat és típic del Pilio (anomenat així pel pare d’Aquil·les), una preciosa península que es dreça a Tessàlia, entre Volo i les Esporèades del Nord. Una cosa curiosa d’aquest menjar és que l’he trobat infinitat de vegades a les típiques cartes impreses de tavernes i stiatioris de tota Grècia (perquè tindran gairebé sempre la mateixa?), però sempre sense el preu al costat (senyal infalible que d’allò no n’hi ha). De veure’l tantes vegades al final de cartes desgastades, me’n vaig encapritxar. I com no el trobava, vaig comprar-me un llibre cuina per a turistes on sortia la recepta (força real, però). I vaig començar a cuinar-la a casa, amb gran èxit, fins el punt que va esdevenir un plat més del nostre repertori quotidià.

Un dia vaig anar al Pilio, a les platges occidentals del qual, sota les muntanyes ombrejants de pomeres, vaig trobar un poblet que va esdevenir un poderós candidat on establir-me un cop jubilat (aleshores pensava que em jubilaria…) i del qual, òbviament no us en diré el nom. El Pilio! Una gran muntanya amb mar a banda i banda, poblets enfilats de pedra i sostres de pissarra, emparrats i kafeinions sota plàtans centenaris… Un dels paradisos grecs que espero que els turistes i els incendis no destrueixin gaire…

Aquella vegada al Pilio (i altres més tard) vaig tastar l’spetsofai autèntic. No era molt diferent al meu. Això sí, les salsitxes eren les típiques loukaniká gregues, ben diferent a les nostres. De fet, s’assemblen més a les salsitxes hongareses, ucraïneses, romaneses, un pel axoriçades… No tenen una substitució fàcil. Si viviu a València, a la botiga Tangra (vegeu el post que en parla), podeu trobar salsitxes búlgares que s’ajusten força al gust real. Proveu amb salsitxes romaneses, força més fàcils de trobar, o amb llonganissa valenciana d’aquestes de Requena. Les salsitxes catalanes fan un plat millor però també poc autèntic. Per dir-ho així, les salsitxes catalanes són massa bones. Tanmateix, feu el que feu, tindreu l’èxit assegurat.

Us poso una recepta tradicional (ara que sé una mica de grec ja no depenc de llibres per a turistes):

Ingredients (per a 5-6):

– 600 gr. de salsitxes;

– una ceba gran

– quatre pebrots verds

– quatre pebrots roigs

– dues albergínies

– tomàquet

– vi blanc

– oli, sal, pebre roig, pebre

Talleu les albergínies, els pebrots i la ceba a trossets no especialment petits. Fregiu les salsitxes a foc suau, i les retireu. Si no heu cremat l’oli, sofregiu-hi les verdures tot juntes, sense deixar de remenar i vigilant el punt d’oli: no massa, faria el plat oliós; ni massa poc, no se us couria bé. Recordeu que l’albergínia beu molt oli. Quan la barreja estigui tendra, afegiu l’all petitet, pegueu una volteta i aboqueu el tomàquet, ratllat o de pot de bona qualitat. Deixeu que es cogui i afegiu-hi les salsitxes, senceres o tallades a trossets. Deixeu-ho coure tot junt una bona estona (millor una horeta que no pas mitja), afegint vi blanc, i si calgués, aigua per a què no s’enganxi. El punt final ha de ser el d’una bona samfaina: la verdura pràcticament desfeta, formant un embolcall dolç però no líquid per a les salsitxes.

Bon profit!

Publicat dins de Cuina | Deixa un comentari

COMENÇA EL NOU CURS DEL BLOC

0

Amb una mica de retard, començo el segon “curs” d’aquest bloc. De fet, no és el segon curs pròpiament, ja que el primer “curs” el vam començar el 25 de març, primera festa nacional de els grecs (sobre la qual hi ha un bonic post, el primer del bloc). Vull dir que es va tractar d’un curs curtet, una mica escapçat, o millor dit, escuat… Sobretot perquè a final de curs em vaig quedar afònic. El problema era l’excessiva ambició del bloc: la Mediterrània és massa per a mi!!! Tenia tantes coses a dir i a comentar que em vaig quedar blocat, que tot sigui dit, és el pitjor que li pot passar a un bloc!

L’actual curs blocaire, el 2013-14, mirarem de fer-lo sencer. Amb dolor del cor, retallaré el  panmediterranisme programàtic del bloc i bàsicament em concentraré en el món hel·lènic (tot i que no únicament). Espero que en no sentir-me moralment obligat a haver d’escriure un post cada cop que passa una cosa a Síria, l’Egipte, Israel, Líbia, Lampedusa…, el bloqueig no torni a vèncer.

I de festa en festa, dilluns celebrem al segona festa nacional grega, el 28 d’octubre, el Επ?τειος του ΟΧΙ, és a dir “el dia del NO”, quan els grecs es van negar a obrir el seu territori a les forces de l’Eix.

Dilluns en parlarem.

Per deixar-vos bon gust de boca, us adjunto una de les meves receptes gregues preferides: l’spetosofai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari