ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Si per a molts Occitània està morta (o fins i tot mai no ha existit), els Massilia Sound System han demostrat durant gairebé bé trenta anys el contrari. La nostra nació germana i veïna potser no té una salut excel·lent, però sobreviu.
Certament sentirem crítiques al bilingüisme dels Massilia: però estem parlant de França, i el un treball valuosíssim de dignificació de l’occitaneïtat (i en generalde  la mediterraneïtat). Entre un públic jove que mai s’hagués sentit identificat amb una cultura (l’occitana) i una geografia política (el “Midi”) que a la França-Paris és “provinciana”, “de segona”, això té un mèrit enorme.
El títol d’alguns dels seus discos no deixa cap dubte pel que fa al compromís dels MSS: “Parla Patois”, “Occitanista”, “Aïollywood”, “Òaï e libertat”. Els marsellesos i per extensió la Provença i Occitània retroben l’orgull de la llengua, la cultura (i potser, boirosament, la nació), en un estat francès que s’ha construït sobre la destrucció de la diversitat cultural i l’intent d’establir una brutal  uniformitat que li permetés sostenir un imperi (ara ja sols “imperiet”) centrat a París. Un París òbviament nòrdic i menyspreador de la Mediterrània, a qui considera bàsicament la seva colònia de vacances i reserva de bon clima per a jubilats, rics i privilegiats.

Afortunadament, “l’imperiet” francès no ha reeixit del tot en la seva política imperialista de genocidi cultural. Paradoxalment, li  han crescut aldees “gal·les” arreu: primer van ser els antillans (el gran Fanon, el gran Aimé Césaire), després els algerians (“Algèria és tan francesa com l’Alvèrnia”, deien), els bretons, els corsos, els bascos, els canacs, els occitans i recentment els nordcatalans. Els Massilia planten cara sense complexos fins i tot al dogma central de l’imperialisme francès: la bellesa de París, cantant que potser la capital  és la vila més  bella, però que en tot cas Marsella és la més bonica.
Si esteu més o menys en contacte amb les nostres comarques meridionals, la lletra de “Parla patois” us recordarà el “Parla valencià” que enguany s’ha difós a les escoles valencianes:

PARLA PATOIS RAGGA , OC PARLA PATOIS
PARLA PATOIS QUE BABILONA ENTENDRA PAS
PARLA PATOIS , COMENCA E T’ARRESTA PAS

DEDINS MARSILHA : PARLA PATOIS 
E PER TOLOSA : PARLA PATOIS 
DE NISSA A LEMOTGES TAMBEN : PARLA PATOIS 
E MEM’A PARIS , RAGGA , TE FAU PARLAR PATOIS !

PARLA PATOIS RAGGA , OC PARLA PATOIS
PARLA PATOIS QUE BABILONA ENTENDRA PAS
PARLA PATOIS , COMENCA E T’ARRESTA PAS

PER CARRIERA : PARLA PATOIS
E DINS LA DANSA : PARLA PATOIS
EN AMOR , RAGGA : PARLA PATOIS
E DINS LA FILADA TAMBEN : PARLA PATOIS
LLegiu la resta de la canço 

De tots els discos dels Massilia, em quedo amb el disc del 2001, el 3968 CR 13 (una matrícula marsellesa). Un gran disc, que tot i partir d’un bon ragga, té una amplitud musical enorme, tan mestís com la mateixa Marsella, amb una gran eficàcia en l’aspecte vocal (quatre cantants) i en la fusió del folklore provençal, el rock, la música electrònica, Jamaica, el hip hop, tocs nordafricans…. Tot el disc és brillant de l’inici al final, una extraordinària explosió vocal i instrumental. Les cançons populars ens sonen a diàlegs hip hop, el reggae pren olor a farigola i romaní, l’allioli substitueix la maria, i el pastís, el ron. Com es diu en algun lloc del CD: “Sun, good wine, good life. This is Occitany”.

Cançons delirants com “Elles ont des Pilotis”, “Sus n’er de reggae”, “Quand j’étais minot“, “Jovent”, “La fille du selecta”… no tenen pèrdua. Ah! No patiu per descarregar-lo, els Massilia sempre hi han estat a favor. En total, guanyaven 15 cèntims per disc venut. I ja per deformació professional, vull destacar l’ànima comunitària del grup: els concerts als barris, els sopars de carrer, el suport a l’associacionisme, la flama encesa que ha dut a altres grups (com per exemple els Francas Maures Dub de Montpeller o els Fabulous Trobadors de Tolosa, dels quals ja parlarem).