ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Política, cultura i cuina de la Mediterrània.

CARMEN CHACON I KOSOVE

0
Publicat el 30 d'abril de 2013

És obligatori durant aquests dies, tan esperançadors per a Kosove, parlar d’aquesta dona, incansable autocandidata a presidenta del govern espanyol i ardent apòstol de la unitat d’Espanya. Es canvià el nom de Carme a Carmen, potser per demostrar la seva espanyolitat, potser per no perdre punts en la seva cursa de fons a la presidència.

El seu odi pels independentistes del món sencer ve de lluny. Va fer la seva tesi doctoral a Toronto amb l’actual líder del Partit Liberal del Canadà, Stéphane Dion referent intel·lectual dels anti-independentistes del món sencer. Amb ell estudià a fons les estratègies unionistes contra les aspiracions del Quebec, molt centrades en l’ofec econòmic i la invasió competencial. Probablement, la jove Chacon s’havia posat al cap oferir noves glòries a Espanya acabant amb les ambicions basques i pujar molts punts de cara al seu objectiu, viure a la Moncloa. Tot i que potser no apuntava als bascos, sinó al seu país natal. En aquest cas cal reconèixer la seva visió política (a no ser que tingués una bola de cristall)  ja que en aquella època els independentistes catalans eren quatre gats que s’esgarrapaven entre ells.

Però el món és molt petit i la Mediterrània encara més, i aquest odi va acabar afectant els pobres kosovars. El criminal contra la humanitat Milosevic havia acabat amb l’autonomia de Kosove el 1990, havia fet canviar 115.000 llocs de treball d’albanesos a serbis, eliminat els diaris, radio i televisió de parla albanesa, expulsat 800 professors i 22.500 dels 23.000 estudiants de la Universitat de Pristina… Finalment dugué la guerra al petit país balcànic:  850.000 kossovars desplaçats (Miloseviç pretenia expulsar els albanesos i substituir-los per serbis de Bòsnia i Macedònia, és a dir, serbianitzar Kosove), 10.000 morts, ciutats destruïdes, pobles arrasats.

Poseu-vos al lloc dels kosovars: voldríeu quedar-vos dins de l’Estat que us ha volgut, ras i curt, eliminar? Suposo que cap persona assenyada contestaria que sí. Doncs bé, això era el que Carmen Chacón (i el seu amic Solana, aquell que ens havia dit “OTAN no”; després “OTAN, de entrada, no” i després en va ser secretari general) pretenia que fessin els kosovars.  Ministra de Defensa en aquell moment, va retirar les forces espanyoles de Kosove, sense previ avís als aliats, descontenta per com s’havia girat la truita: “les coses no se han hecho bien”, va dir, referint-se a la declaració unilateral d’independència de Kosove. És a dir, que entre la voluntat democràtica d’un poble que havia patit tant i la d’un dictador criminal contra la humanitat, Chacon elegia la d’aquest. Encara que fos enfontant-se als USA i a la resta de països democràtics!

La teoria de Chacón sobre Kosove és la mateixa era la que té ara  respecte el cas català (com la té Rajoy, com la té el PSOE, la Rosa Díaz, Ciutadans, Falange…): en un referèndum sobre la independència de Kosovo haurien d’haver votat també els serbis, els seus massacradors. I un bé negre! Al referèndum del Sahara han de votar els marroquins? O és que al referèndum de la independència de Noruega van votar els danesos? Al referèndum de Lituània (3.000.000 habitants), haurien d’haver votat els russos (140.000.000 habitants)? Lamentable.

Evidentment se li veia el llautó. Chacón (i els governs del PSOE o del PP) temia que si Kosove es declarava unilateralment independent i això era acceptat internacionalment, es creés un precedent al dret internacional. Ho enteneu, oi?: Quebec, Euskadi, Còrsega, Nova Caledònia, nosaltres…ens podríem declarar independents unilateralment, sense permís de la metròpoli respectiva, amb l’única arma de la …democràcia. Que per mantenir això una ministra socialista recolzés un criminal de guerra o intentés condemnar els pobres kossovars a conviure amb els seus botxins, o fins i tot creés un conflicte amb l’Imperi americà, o fes fer el ridícul a l’Estat espanyol en no reconèixer Kosove és ben alliçonador sobre el personatge. Chacón va alinear Espanya amb la flor i nata de les democràcies mundials: Xina, Indonèssia, Rússia, Sèrbia, Vietnam, Azerbadjan… Aquest ridícul ha arribat al paroxisme després del canvi de posició de Sèrbia i la pressió de la Unió Europea sobre Espanya per a que reconegués d’una vegada Kosove! Chacón ens recorda massa, lamentablement, el general que va dir que “la unidad de Espana está por encima de la democracia”.  I és que Fuster, per desgràcia, solia tenir raó: qui més s’assembla a un espanyol de dretes és …un espanyol d’esquerres.

Què li devia passar a aquesta noia per arribar a aquests extrems? La va rebutjar un nòvio allí, a Esplugues, que –mira que és mala sort- era un dels quatre independentistes catalans de l’època. O potser un basc, o un quebequés, o tots dos? Potser no ho sabrem mai. Però si us assabenteu d’alguna xafarderia digueu-m’ho, ho publicaré immediatament! Els d’Esplugues, poseu-vos a treballar: ex-nòvios, amigues de la infància rebutjades, veïnes, entrenadors del club de bàsquet… Però això no és l’”Hola”, no veureu ni un duro, però tots riurem.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

LA LONGEVITAT DELS SARDS

1
Publicat el 21 d'abril de 2013

El 2004, el famós explorador Dan Buettner i la National Geographic van llogar els millors investigadors del món en temes de longevitat per tal d’identificar indrets del món on la gent vivia millor (de manera mesurable) i vivia fins a edats més avançades. Van trobar cinc zones (Blue Zones), on la gent arribava a centenària fins i tot 10 vegades més que als Estats Units. Una d’aquestes zones va resultar trobar-se a la nostra regió: Sardenya.

Els sards tenen una actitud positiva cap a la gent gran, en tene cura i els dediquen temps. La família i la comunitat ocupen un paper molt important a a les seves vides. També tenen molt sentit de l’humor, i riuen amb ganes sovint, de tot i de tohom, el que els dona una perspectiva poc estressant de la vida. Consumeixen poca carn i peix, i llet i formatge de cabra o ovella, no de vaca. Les ovelles  sardes tenen una qualitat especial, en menjar Helichrysum microphyllum, una planta de la família de la flor de tot l’any i que es sols usar per fer medicaments anitinflamatoris. Un dels seus aliments bàsics és el fantàstic pecorino sardo, un magnífic formatge d’ovella que podeu trobar almenys a Barcelona i a València i suposo que a la resta del país (a l’Alguer per descomptat). També prenen un vi negre molt ric en antioxidants (i que té dos o tres cops el nivell de flavonoides desembussadors d’artèries que altres vins). Mengen molts llegums, faves i ordi. Caminen molt: els centenaris sards han caminat llargues distàncies durant les seves vides i per això tenen moltes menys fractures d’ossos que la resta de gent gran.

Així doncs, les lliçons que podem aprendre dels sards per arribar a centenaris:

– Dieta bàsicament vegetal, rica de llegums, amb pecorino sardo, sense llet de vaca, usant el peix i la carn com complements i no com a plats principals.

– Doneu importància a la família: les persones amb vincles familiars forts tenen menys depressió i stress, respecteu i celebreu els majors. Feu vida de comunitat.

– Camineu: els pastors sards centenaris feien uns 8 km al dia fins a edats ben avançades.

– Admireu la bellesa del món que us envolta (i si no és a tocar, aneu una mica més lluny a trobar-la)

– Beveu un got de vi negre amb molts flavonoides i antioxidants, com el Cannonau sard.

– Rieu amb amics i familiars.

– Mediteu (els sards no mediten però resen, i això compta igual).

Si no us ho creieu, feu un viatge d’estudis a Sardenya. Segur que val la pena i aprofiteu per menjar formatge, beure vi Cannonau i experimentar el català italianitzant. Per desgràcia, sembla que molts sards joves han perdut aquestes directrius i es troben enxampats per l’estréss, la tecnologia i la llet de vaca! Hureu de biscar els avis i que us expliquin com s’ho han fet (tot i que se’n riuran de vosalters, però ja és ben bé això, no?).

Publicat dins de Costums | Deixa un comentari

EL 3968 CR 13 DELS MASSILIA SOUND SYSTEM

0
Publicat el 21 d'abril de 2013

Si per a molts Occitània està morta (o fins i tot mai no ha existit), els Massilia Sound System han demostrat durant gairebé bé trenta anys el contrari. La nostra nació germana i veïna potser no té una salut excel·lent, però sobreviu.
Certament sentirem crítiques al bilingüisme dels Massilia: però estem parlant de França, i el un treball valuosíssim de dignificació de l’occitaneïtat (i en generalde  la mediterraneïtat). Entre un públic jove que mai s’hagués sentit identificat amb una cultura (l’occitana) i una geografia política (el “Midi”) que a la França-Paris és “provinciana”, “de segona”, això té un mèrit enorme.
El títol d’alguns dels seus discos no deixa cap dubte pel que fa al compromís dels MSS: “Parla Patois”, “Occitanista”, “Aïollywood”, “Òaï e libertat”. Els marsellesos i per extensió la Provença i Occitània retroben l’orgull de la llengua, la cultura (i potser, boirosament, la nació), en un estat francès que s’ha construït sobre la destrucció de la diversitat cultural i l’intent d’establir una brutal  uniformitat que li permetés sostenir un imperi (ara ja sols “imperiet”) centrat a París. Un París òbviament nòrdic i menyspreador de la Mediterrània, a qui considera bàsicament la seva colònia de vacances i reserva de bon clima per a jubilats, rics i privilegiats.

Afortunadament, “l’imperiet” francès no ha reeixit del tot en la seva política imperialista de genocidi cultural. Paradoxalment, li  han crescut aldees “gal·les” arreu: primer van ser els antillans (el gran Fanon, el gran Aimé Césaire), després els algerians (“Algèria és tan francesa com l’Alvèrnia”, deien), els bretons, els corsos, els bascos, els canacs, els occitans i recentment els nordcatalans. Els Massilia planten cara sense complexos fins i tot al dogma central de l’imperialisme francès: la bellesa de París, cantant que potser la capital  és la vila més  bella, però que en tot cas Marsella és la més bonica.
Si esteu més o menys en contacte amb les nostres comarques meridionals, la lletra de “Parla patois” us recordarà el “Parla valencià” que enguany s’ha difós a les escoles valencianes:

PARLA PATOIS RAGGA , OC PARLA PATOIS
PARLA PATOIS QUE BABILONA ENTENDRA PAS
PARLA PATOIS , COMENCA E T’ARRESTA PAS

DEDINS MARSILHA : PARLA PATOIS 
E PER TOLOSA : PARLA PATOIS 
DE NISSA A LEMOTGES TAMBEN : PARLA PATOIS 
E MEM’A PARIS , RAGGA , TE FAU PARLAR PATOIS !

PARLA PATOIS RAGGA , OC PARLA PATOIS
PARLA PATOIS QUE BABILONA ENTENDRA PAS
PARLA PATOIS , COMENCA E T’ARRESTA PAS

PER CARRIERA : PARLA PATOIS
E DINS LA DANSA : PARLA PATOIS
EN AMOR , RAGGA : PARLA PATOIS
E DINS LA FILADA TAMBEN : PARLA PATOIS
LLegiu la resta de la canço 

De tots els discos dels Massilia, em quedo amb el disc del 2001, el 3968 CR 13 (una matrícula marsellesa). Un gran disc, que tot i partir d’un bon ragga, té una amplitud musical enorme, tan mestís com la mateixa Marsella, amb una gran eficàcia en l’aspecte vocal (quatre cantants) i en la fusió del folklore provençal, el rock, la música electrònica, Jamaica, el hip hop, tocs nordafricans…. Tot el disc és brillant de l’inici al final, una extraordinària explosió vocal i instrumental. Les cançons populars ens sonen a diàlegs hip hop, el reggae pren olor a farigola i romaní, l’allioli substitueix la maria, i el pastís, el ron. Com es diu en algun lloc del CD: “Sun, good wine, good life. This is Occitany”.

Cançons delirants com “Elles ont des Pilotis”, “Sus n’er de reggae”, Quand j’étais minot, “Jovent”, “La fille du selecta”… no tenen pèrdua. Ah! No patiu per descarregar-lo, els Massilia sempre hi han estat a favor. En total, guanyaven 15 cèntims per disc venut. I ja per deformació professional, vull destacar l’ànima comunitària del grup: els concerts als barris, els sopars de carrer, el suport a l’associacionisme, la flama encesa que ha dut a altres grups (com per exemple els Francas Maures Dub de Montpeller o els Fabulous Trobadors de Tolosa, dels quals ja parlarem).

Escolteu (i balleu) aquest disc: us encantarà. Evidentment, amb un got de pastís amb gel ben a prop. Els propis Massilia us ensenyen com fer-lo cassolà en una de les seves cançons.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

UNS VERSOS DE RITSOS

0
Publicat el 9 d'abril de 2013

Iannis Ritsos, nascut el 1909 a l’increïble poble de Monemvasia (Malvasia en català medieval), al Pel·loponès, i mort el 1990 a Atenes, és un dels grans poetes grecs del segle passat.
Compromès políticament amb l’esquerra comunista, va tenir una vida difícil, en especial durant la dictadura de Metaxas (1936-1941), l’ocupació alemanya (va ser membre de la resistència) i la guerra civil (va ser enviat a un camp de concentració de1948 a 1952). El 1967, amb l’adveniment de la dictadura dels coronels, va ser arrestat i de nou enviat a un camp de concentració. La seva obra ha estat prohibida en diverses ocasions, però va esdevenir la icona poètica de l’esquerra grega.
Un dels seus grans pomes és “La sonata del clar de la lluna”(1956), un peculiar diàleg –monòleg sobre la decadència i l’envelliment. Hi ha edició bilingüe catalana-grega a Adesiara, 2012. És un poema relativament llarg, ple de racons meravellosos. Vull destacar-ne un, i tot i que la traducció de Joan Casas és excel·lent, em permetré fer la meva versió d’afeccionat:

A vegades – a vegades, en l’hora que vespreja, tinc la sensació

que fora, per davant de les finestres, passa el domador d’óssos i la seva vella i feixuga óssa

amb el pel tot punxes i cards

alçant pols al carrer del barri

un núvol solitari de pols que sembla un vespre

i els nens que han tornat a casa pel sopar i

a qui no es deixa tornar a sortir fora

amb tot, darrera de les parets endevinen el caminar

de la vella óssa

I l’óssa cansada marxa amb la saviesa

de la seva solitud, sense saber com ni per què

s’ha engreixat, i no pot ja ballar sobre les potes del darrera

ja no pot dur la còfia d’encaix

per divertir la canalla, els desvagats, els demandants,

i l’únic que vol és ajeure’s al terra

deixar que li trepitgin la panxa, jugar

el seu últim joc

mostrant la seva terrible força en la renúncia

la seva desobediència als interessos dels altre ,a

les anelles dels seus llavis, a les necessitats

de les seves dents

la seva desobediència en el dolor i en la vida

amb la segura aliança de la mort – fins i tot i una

mort lenta-.

la seva definitiva desobediència a la mort amb la continuïtat i

el coneixement de la vida

que s’enfila amb coneixement i pràctica per sobre de

la seva esclavitud

Però qui pot jugar fins al final aquest joc?

I l’óssa s’alça i de nou segueix

obeint la seva corretja, les seves argolles, les seves dents,

somrient amb els llavis trencats a la

xavalla que li llença la canalla bella i inconscient

(bella justament perquè és inconscient)

i dient gràcies. Perquè les osses que han envellit

l’únic que han aprés a dir és : gràcies, gràcies.

XANTHI

0
Publicat el 3 d'abril de 2013

Una de les ciutats més boniques de Grècia és Xanthi. La seva ciutat vella, a dalt del turó, recull una preciosa col·lecció de cases d’estil macedònic situades en carrerons amb jardins i un parell de mesquites. Sempre resulta estrany a Grècia sentir cantar el muadin, però a Xanthi, com a la resta de Tràcia, és natural i sembla que encara ens trobem sota la dominació otomana. Tampoc cal sentir-ne cap enyorança, i ben afortunadament, no és així i Grècia és un país independent. Al menys tan independent com li permet la funesta troika comunitària.

Al peu de les muntanyes Rodopi i a trenta kilòmetres del mar de Tràcia, manté una familiar continuïtat amb moltes ciutats de Bòsnia, Albània, Kosovo, les Macedònies eslava (Ohrid per exemple) i grega, Bulgària i alguns barris de la mateixa Constantinoble. Té un parell de fantàstiques botigues de mobles i objectes decoratius d’estil otomà. Si hi viatgeu en cotxe, aprofiteu per carregar.

El turisme a Xanthi és escàs. A alguns grecs no els fa del tot gràcia Tràcia, per la presència de població musulmana -una nova ocasió perduda per a l’entesa intercultural en una regió massa plena d’odis històrics hereditaris. Els occidentals hi són gloriosament absents doncs no és cap illa, no hi ha runes ni platja ni ve de pas anant cap alguna illa, runes o platja. Ells s’ho perden.

Mentrestant, Xanthi segueix sent un dels molts llocs de Grècia on podem encara fruir tranquil·lament de l’autenticitat hel·lènica i balcànica en ple agost, mentre els turistes s’agombolen a les Cíclades.

Ep, ara no hi aneu tots en massa, que no us diré mai més res!