ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Política, cultura i cuina de la Mediterrània.

“EN POLISSÓ” (Ο μαγκάσ), DE PINELOPI DELTA

Quan Jung parlava de les sincronies i ens les proposava com a pautes per entendre el món d’una manera més eficaç que a través del limitat principi de causalitat, va obrir a algunes persones (entre les que em compto), l’accés a tresors als quals mai no hauríem arribat si no ens haguéssim forçat a remenar entre les “casualitats”.

Fa uns pocs dies, em trobava a la llibreria Memòria, la plaça Rius i Taulet (ai no, que du el sossíssim nom de “plaça de la Vila de Gràcia”, canvi que no comparteixo: Rius i Taulet va instaurar les Golondrines i va fer el monument a Colom). Vaig desplaçar-me a la tal Vila per assistir a la presentació de “Nacionalismo galego aquén e alén mar”, d’Uxío-Breogán Diéguez Cequiel (que us recomano tot i la seva nul·la mediterraneïtat). Jo vaig arribar puntual, però no així l’autor, víctima, pel que vam saber després, d’un pèrfid taxista unionista. La llibreria és petita i la meva cadira es trobava enganxada a un prestatge de literatura infantil. Per fer temps, vaig anar remenant per si trobava alguna cosa per la meva filla. Quan l’acte finalment va començar, per poder veure l’autor vaig haver-me de girar cap a la dreta i ficar el colze a la prestatgeria. Amb el moviment vaig fer caure un parell de llibres i en posar-los de nou a lloc vaig descobrir-ne un parell que havien quedat amagats darrera la primera filera de volums. Tot i la mala educació que això suposava, no vaig resistir la temptació jungiana i vaig agafar el llibre per donar-li un cop d’ull. Com no podia ser diferent, era un llibre que em cridava: grec i situat a Alexandria.

Vaig fer una foto i la vaig wassapejar a la meva professora de grec. “To xeris;” (ho coneixes?). Em va respondre immediatament: “sí, era la meva escriptora preferida de petita”. El llibre aparentment parlava en primera persona de la vida d’un gos en una família de grecs alexandrins. Prometia i el vaig comprar. Al metro, vaig començar a llegir-lo per veure si era adequat per a la meva nena de 8 anys….. Uffff!!! I Déu n’hi dó també la vida de la Pinélopi Delta! Nata el 1874 en una família de l’alta burgesia  cotonera alexandrina, es va casar el 1895 amb Stefanos Delta, en un matrimoni arranjat per les famílies. Ella aprecià i respectà sempre el seu marit, però no l’estimà mai. El 1905 conegué Ion Dragumis, vicecònsol grec a Alexandria, diplomàtic, polític i escriptor d’origen macedoni, amb qui inicià una apassionada relació (platònica, diuen). Dona de principis, no amagà la situació al marit i li demanà el divorci, topant amb l’oposició de la família i del seu propi sentit del deure. Tres anys després en Ion conegué una artista amb el ridícul nom de Marika Kotopuli i l’abandonà. Pinélopi (una altra casualitat això del nom?) no deixà d’estimar-lo i escriví milers de pàgines (amb el verí a la butxaca sempre vorejant el suïcidi i provant-ho dos cops) com a sublimació del seu amor. En els temps d’enfrontaments entre venizelistes i realistes als anys 20, allò que s’anomenà “Ethnikós Dikhasmós” (la gran divisió), Dragumis fou assassinat per aquells el 13 d’agost de 1920 com a represàlia pel frustrat atemptat realista contra Venizelos que havia tingut lloc a París un mes abans. Penelopi el va plorar amargament i a partir d’aquell dia vestí sempre de negre. Per fer-nos una idea de la divisió del país, cal assenyalar que el pare de Penelopi fou una gran amic i col·laborador de Venizelos i va escapar pels pèls a una execució per part dels realistes.

8435035790_ac2eb26f19_b

Pel que fa a la Kotopuli, cal dir que va ser una actriu de teatre i cinema molt popular i que tenia una gran rival: Kyveli Andrianou, qui es casaria anys més tard en terceres núpcies amb Iorgos Papandreou, que arribaria a ser primer ministre i iniciador de la saga Papandreou que tants desastres ha dut a Grècia (per cert, Penelopi Delta va ser besàvia d’un altre primer ministre, Antoni Samaras). Durant el Dikhasmós, la Kyveli era la favorita dels venizelistes i la Kotoupoli dels realistes. A partir dels anys 30 les dues dives van col·laborar en diverses ocasions.

Penelopi es veié progressivament afectada de polio a partir de 1925 i es suïcidà el 27 d’abril de 1941, el dia de l’entrada dels nazis a Atenes.

Fou la primera escriptora per a infants en neogrec, usant, òbviament el dimotikí. Els seus llibres són, sobretot, patriòtics. A nosaltres ens costaria donar als nostres fills llibres on els enemics siguin desqualificats de manera generalitzada i per als quals es demani l’extermini. Però ja sabem que els Balcans són un altre món. “En Polissó”, escrit el 1935, està força bé: la vida d’una família alexandrina vista des d’un gos (la traducció catalana ens l’anomena “Polissó”, però l’original és “Ο μαγκάσ”, que ve a a ser una mena de “milhomes o “el xulo”). Una mica com el que faria un escriuria 70 anys més tard el nostre admirat Joan Lluís Lluís. Però a diferència de l’escèptic gos rossellonès, en Polissó és un patriota. I tot que les seves aventures el porten a entendre que la vida no és tan senzilla com sembla i fins i tot contacta amb una cert saviesa encarnada per una àvia cretenca i un gos “’àrab” de carrer, aquesta saviesa desapareix com per encanteri quan es tracta dels enemics de Grècia. Molt compromesa (amb en Ion) amb la causa macedònica, aquests enemics són bàsicament els búlgars. També els turcs, és clar, però menys. D’altra banda, el seu racisme fa feredat: els àrabs són bruts, miserables, una mena de subraça que no te cap mena de mirament a l’hora de maltractar animals o els propis fills. Al llibre s’expliquen històries patriòtiques sobre els herois de la revolució grega, que van creant un ambient que escalfarà motors fins abocar a la conclusió del relat. Per exemple, els nens s’entusiasmen amb les gestes de Kolokotronis, deixant-se pel camí detalls com les atrocitats comeses pels grecs al seu càrrec contra la població civil de Trípoli, que van exterminar brutalment. Aquí no trobem la cara i creu que Katzantzakis tan magistalment ens planteja a Alexis Zorbàs, quan aquell gran cretenc es lamenta amargament dels seus propis assassinats de búlgars. En un episodi especialment lamentable, el jardiner (a qui els komitadjis búlgars havien pres el fill) estomaca el lleter búlgar “per què és búlgar”. La família, primer escandalitzada, reconeix que ha fet malament en comprar la llet a algú d’una nacionalitat tan espantosa i compra una vaca. Finalment, tots els joves de la casa, en Polissó inclòs, s’embarquen cap a la guerra per alliberar Macedònia dels búlgars i, si s’escaigués, dels turcs. És evident que haurem de tractar aquest tema dels búlgars, un dia d’aquests.

El llegiran els grecs, però aquest llibre fa mal. Jo no li donaré a la meva filla i em sorprèn que s’hagi editat sense un pròleg que ens permeti contextualitzar-lo millor. Una obra com aquesta sols pot sortir dels Balcans, de segles de patiment i odi. No és per a nens. Com a adults us el recomano. Els editors, , parlen de repassar “alguns capítols de la història de Grècia des d’un punt de vista innocent i enginyós”. Sols puc pensar que no han llegit el llibre.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per aviafs | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent