ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

La matinada del 30 de maig de 1941, dos joves de 18 anys, Manolis Glezos i Lakis Santas van escalar el roquer de l’Acròpolis d’Atenes i van despenjar-ne la bandera nazi de guerra (Reichskriegflagge) que hi onejava, davant mateix del guàrdies. Els alemanys l’havien penjada un mes abans quan, el 27 d’abril, havien ocupat la capital grega.
El comandant alemany va condemnar a mort en absència els culpables i el govern col·laboracionista grec va iniciar una forta persecució contra els qui havien atacat la bandera del “gran i heroic exèrcit alemany” (un dia parlarem dels col·laboracionistes grecs).
Glezos, implicat en la resistència, va ser arrestat un any després pels alemanys, empresonat i torturat. El 43 va ser arrestat i empresonat pels italians. El 1944 va ser arrestat de nou, aquest cop per col·laboracionistes grecs nazis i va passar vuit mesos a la presó fins que va poder escapar.
Però amb la segona guerra mundial no s’acaba la lluita de Glezos. El 1948, emmig de la guerra civil grega, és jutjat pel govern de dreta (recolzat pels USA i l’UK)  i condemnat a diverses penes de mort. La pressió internacional atura l’execució que és commutada per cadena perpètua. Més tard és detingut per espionatge i com us podeu imaginar, durant la dictadura dels coronels, és enviat a un camp de concentració. Malgrat tot, mai no va aturar la seva lluita i fa uns dies, amb 92 anys, va ser elegit eurodiputat per Syriza. Assegura que anirà al Parlament Europeu a exigir que Alemanya pagui reparacions de guerra i torni els préstecs forçosos d’ocupació que la banca grega va ser obligada a donar a Hitler. Molt bé, Manolis! Canviem-los pels diners que deu Grècia als bancs alemanys!

El trist d’això és que ara, en contra de les moltes proves documentals existents, els neonazis grecs asseguren que mai es va despenjar aquella bandera i que Manolis no és cap heroi. Com en un país que va patir tant a mans dels nazis hi ha neonazis (i tants) és una pregunta que em supera i que per ouzo que begui no sabré respondre mai.

Però des d’aquí no vull fer cas als nazis i sí saludar l’heroi Glezos, amb tot el meu respecte i admiració.

Per a desesperació dels hel·lenòfils, la primera imatge que la majoria de les persones associa amb Grècia és la de runes. Belles i evocadores, vora un mar blau i sota un cel clar. Però runes al cap i a la fi, que probablement inclouen columnes blanques i capitells dòrics.

En la nostra època la crisi económica, la golafreria infinita de les clases dirigents gregues, la corrupció dels seus polítics, la voracitat dels bancs europeus i la cruel estulticia d’una Unió Europea irresponsable i autista, ha dut noves runes al país. Menys romàntiques, això sí.

El fotògraf Nikos Pilos ha retratat algunes d’aquestes runes a la Tràcia industrial. Millor dit, post-industrial. Doneu un cop d’ull al corprenedor vídeo que publica Open Society Foundations. Penseu-hi a l’hora d’anar a votar a les europees, on esperem que els electors grecs deixin de banda tant els corruptes PASOK i Nea Demokratia com els nazis de Χρυσ? Αυγ? i altres forces populistes. Penseu qui mereix obtenir el nostre vot. No podem votar, de Catalunya estant censats, a Alexis Tsipras. Tanmateix, afinem ben bé el nostre vot i que no vagi a aquells que han contribuït a la destrucció de Grècia i que no dubtaran en deixar-nos a tots entre runes si això millora els seus beneficis.

Per primer cop, en les pròximes eleccions europees, els grups parlamentaris a Strassburg  podran presentar candidats a presidir la Comissió Europea. Alexis Tsipras, líder de Syriza, serà candidat a presidir la Comissió Europea pel Partit de l’Esquerra Europea. Aquest és un partit una mica poti-poti, ja que reuneix l’esquerra anticapitalista suposadament més renovadora (com Syriza), partits molt tradicionals com el PCF, el PCE o Rifondazione Comunista, on encara trobem nostàlgics de l’estalinisme, i forces semi tradicionals com EUiA i EUPV. D’altra banda, altres esquerres alternatives en queden fora, com és el cas dels verds i  forces de mal definir, entre elles ICV i el seu brillant eurodiputat Romeva.

D’altra banda, no sóc molt fan de la Unió Europea. Entre l’absurd neoliberal, el maltractament a Grècia i la tebior en el cas català o altres similars, aquesta institució massa nòrdica per al meu gust personal i el meu mediterranisme militant, aquesta Europa Merkeliana cada cop m’interessa menys. De fet m’atreuen molt més propostes com les de l’alguerès Antoni Simon Mossa, que als anys 70 proposava una federació mediterrània entre els PPCC, Còrsega i Sardenya. Li faltaria Malta i, perquè no, Sícilia! Un dia en parlarem.

De qui sí soc fan, tanmateix, és de l’escriptor sicilià Andrea Camilleri. Fan relatiu, ja que alguns llibres seus fluixegen força. Ell i alguns intel·lectuals italians estan reclamant una llista italiana de suport a Tsipras, que vagi més enllà de RC. Al voltant d’això, la setmana passada Camilleri va fer unes declaracions interessants al diari Avgi (albada), una part de les quals crec que val la pena reproduir:

 

“El que passa a Grècia és el termòmetre dels errors europeus. Inicialment van buscar una unió a través de les arrels comunes hebrees i cristianes. Això no pot funcionar. El que tenim en comú és la cultura. Una cultura que neix a Grècia (…). La manera com Europa ha maltractat Grècia és com si maltractés les seves pròpies arrels. Com si no haguéssim après res en aquests milers d’anys. Europa ha demostrat no entendre res de la realitat europea. Europa és el Partenó. Europa és la cultura i la civilització….”  

“No podem basar-nos sols en els principis econòmics. Hem de construir ideals i valors; hem de reconèixer la nostra cultura. Alguns pensen, avui, que aquestes coses són inútils. Al contrari, són un element clau (…) Espero seguir amb vida el dia en que ens excusem amb Grècia per la forma com ens comportat”.

 

Tot i que estem d’acord en un…60%, no deixarem passar per alt l’etnocentrisme de Camilleri, una mica curt de vista. La cultura i la civilització no són patrimoni d’Europa. Cal recordar Auschwitz, creació europea 100%, per dubtar del propi concepte de civilització aplicat al vell continent? Europa, per bé o per mal no és sols Grècia, hi ha l’element hebreu, el catòlic, el protestant, l’imperialisme colonialista, la supremacia nòrdica…Però tampoc Grècia és sols el Partenó (i suposo que Aristòtil), valga’m Déu! També ho és la irracionalitat mística i màgica (que tant va atreure Nietzsche i Jung), l’orient, Bizanci, la llarga lluita per la independència, Alexis Zorbàs, Kavafis, l’ouzo i els mezedes… També us direm que durant l’entrevista deixa anar el rotllo típic que els europeus no estem dividits per fronteres ni llengües (sempre que parlis la llengua d’algun dels vencedors, s’entén). Menys mal que Camilleri reconeix que som una nació (amb molts compradors dels seus llibres), sinó això faria tuf a “cosmopolitanisme” estil “modernet-nacionalista-de l’estat”.

 

Però més enllà d’això, coincideixo en que Europa ha maltractat Grècia i, encegada pel neoliberalisme,  no ha entès res del que és realment important: cal reconstruir Europa sobre la base de la justícia, la solidaritat i els fonaments democràtics (que inclouen els drets dels pobles). Si la candidatura d’Alexis Tsirpas ens ha d’ajudar en aquesta direcció, endavant!! Però sempre que inclogui dues sensibilitats: per als  pobles oprimits, i per la Mediterrània nostra, l’occidental i l’oriental. Als nòrdics el que és del Nord, que són moltes coses bones i altres de no tant. A nosaltres la Mediterrània, emmerdada però nostra.

 

Avui, 28 d’octubre, es celebra al món grec el Επ?τειος του «’Οχι» , l’Aniversari del “no”. És la segona festa Nacional després del 25 de març, que celebra l’inici de la revolta independentista grega a Patra, el 1821, del qual ja vam parlar al primer post d’aquest bloc, que s’inaugurà precisament un vint-i-cinc de març. 

El gran “No”, el gran “Οχι” va tenir lloc el 1940. Aquell dia, el primer ministre grec, Ioannis Metaxas, va rebutjar un ultimàtum de Mussolini. Aquest pretenia que Grècia deixés passar les tropes de l’Eix i ocupar alguns punts estratègics i zones que no es precisaven. En cas que Grècia ho rebutgés, es declararia la guerra. Com és obvi, Mussolini tenia preparada la guerra feia temps, i pretenia quedar-se una bona part de Grècia per al seu somni imperialista. D’altra banda, els grecs ja estaven preparats.

Aquesta demanda va ser feta a Metaxas a les quatre de la matinada, després d’una festa a l’ambaixada alemanya d’Atenes. Li ho transmeté l’ambaixador italià, Emmanuele Grazi. Metaxas li respongué “Alors, c’est la guerre”, però a l’imaginari grec, potser poc francòfil, va quedar el concepte bàsic “no”.  A dos quarts de sis, Itàlia envaïa Grècia de d’Albània – una ofensiva que els grecs van rebutjar exitosament, humiliant Mussolini-  i Grècia entrava a la Segona Guerra Mundial. En parlarem algun altre dia, ja que alguns analistes pensen que aquesta victòria va canviar el rumb de la guerra, fent posposar la invasió alemanya de la Unió Soviètica.

El matí següent, els grecs i gregues de totes les ideologies van sortir massivament al carrer cridant “Οχι “ (en aquella època es desconeixia el concepte de majoria silenciosa). Des del 1942 fins ara s’ha celebrat aquesta data.

Cal recordar però que Metaxas era un dictador militarista que havia creat un règim filo feixista, molt semblant al de Mussolini, amb salutació romana i tot, amb moltes vinculacions amb el règim de Hitler. Sota el seu règim repressiu fins i tot s’havia arribat a prohibir “La República””de Plató, i hi florien no tant les arts com la censura, la persecució política i la tortura.
Posats a recordar, em sorprén com de ben parats han quedat els italians de la seva actuació criminal a la segona guerra mundial i del mal que van fer als Balcans, de Dalmàcia fins a Grècia. Sols cal veure “La mandolina del capità Corelli”, que no sembla recordar els 60.000 morts i ferits que van fer els italians a Grècia. Potser van aprendre massa tard que segons quines companyies millor no tenir-les, però és clar, els dolents eren els alemanys…  Vinga, que no ens mamem el dit! El colonialisme sempre s’acaba pagant.

A mi no m’agrada el 28 d’octubre. No m’agraden les desfilades militars ni els avions de guerra embrutant el cel. Tampoc puc oblidar que el servei militar encara és obligatori a Grècia i que els objectors no ho tenen gaire fàcil. Podem entendre la recança secular als veïns, especialment a una Turquia que ocupa mig Xipre i que fins i tot pretén entrar a l’UE, però a Grècia la paranoia ocupa massa espai mental i polític. Què hi farem! D’altra banda, la historia grega recent i no tan recent, inclòs l’intent italià i búlgar de de partir-se el país d’haver guanyat Hitler la guerra, és massa dura per poder oblidar les profundes arrels d’aquesta actitud. Una actitud però, que no fa cap bé als grecs.

No us he posat cap foto de desfilades militars. Trobo que aquestes noietes fan més goig, vés!

És obligatori durant aquests dies, tan esperançadors per a Kosove, parlar d’aquesta dona, incansable autocandidata a presidenta del govern espanyol i ardent apòstol de la unitat d’Espanya. Es canvià el nom de Carme a Carmen, potser per demostrar la seva espanyolitat, potser per no perdre punts en la seva cursa de fons a la presidència.

El seu odi pels independentistes del món sencer ve de lluny. Va fer la seva tesi doctoral a Toronto amb l’actual líder del Partit Liberal del Canadà, Stéphane Dion referent intel·lectual dels anti-independentistes del món sencer. Amb ell estudià a fons les estratègies unionistes contra les aspiracions del Quebec, molt centrades en l’ofec econòmic i la invasió competencial. Probablement, la jove Chacon s’havia posat al cap oferir noves glòries a Espanya acabant amb les ambicions basques i pujar molts punts de cara al seu objectiu, viure a la Moncloa. Tot i que potser no apuntava als bascos, sinó al seu país natal. En aquest cas cal reconèixer la seva visió política (a no ser que tingués una bola de cristall)  ja que en aquella època els independentistes catalans eren quatre gats que s’esgarrapaven entre ells.

Però el món és molt petit i la Mediterrània encara més, i aquest odi va acabar afectant els pobres kosovars. El criminal contra la humanitat Milosevic havia acabat amb l’autonomia de Kosove el 1990, havia fet canviar 115.000 llocs de treball d’albanesos a serbis, eliminat els diaris, radio i televisió de parla albanesa, expulsat 800 professors i 22.500 dels 23.000 estudiants de la Universitat de Pristina… Finalment dugué la guerra al petit país balcànic:  850.000 kossovars desplaçats (Miloseviç pretenia expulsar els albanesos i substituir-los per serbis de Bòsnia i Macedònia, és a dir, serbianitzar Kosove), 10.000 morts, ciutats destruïdes, pobles arrasats.

Poseu-vos al lloc dels kosovars: voldríeu quedar-vos dins de l’Estat que us ha volgut, ras i curt, eliminar? Suposo que cap persona assenyada contestaria que sí. Doncs bé, això era el que Carmen Chacón (i el seu amic Solana, aquell que ens havia dit “OTAN no”; després “OTAN, de entrada, no” i després en va ser secretari general) pretenia que fessin els kosovars.  Ministra de Defensa en aquell moment, va retirar les forces espanyoles de Kosove, sense previ avís als aliats, descontenta per com s’havia girat la truita: “les coses no se han hecho bien”, va dir, referint-se a la declaració unilateral d’independència de Kosove. És a dir, que entre la voluntat democràtica d’un poble que havia patit tant i la d’un dictador criminal contra la humanitat, Chacon elegia la d’aquest. Encara que fos enfontant-se als USA i a la resta de països democràtics!

La teoria de Chacón sobre Kosove és la mateixa era la que té ara  respecte el cas català (com la té Rajoy, com la té el PSOE, la Rosa Díaz, Ciutadans, Falange…): en un referèndum sobre la independència de Kosovo haurien d’haver votat també els serbis, els seus massacradors. I un bé negre! Al referèndum del Sahara han de votar els marroquins? O és que al referèndum de la independència de Noruega van votar els danesos? Al referèndum de Lituània (3.000.000 habitants), haurien d’haver votat els russos (140.000.000 habitants)? Lamentable.

Evidentment se li veia el llautó. Chacón (i els governs del PSOE o del PP) temia que si Kosove es declarava unilateralment independent i això era acceptat internacionalment, es creés un precedent al dret internacional. Ho enteneu, oi?: Quebec, Euskadi, Còrsega, Nova Caledònia, nosaltres…ens podríem declarar independents unilateralment, sense permís de la metròpoli respectiva, amb l’única arma de la …democràcia. Que per mantenir això una ministra socialista recolzés un criminal de guerra o intentés condemnar els pobres kossovars a conviure amb els seus botxins, o fins i tot creés un conflicte amb l’Imperi americà, o fes fer el ridícul a l’Estat espanyol en no reconèixer Kosove és ben alliçonador sobre el personatge. Chacón va alinear Espanya amb la flor i nata de les democràcies mundials: Xina, Indonèssia, Rússia, Sèrbia, Vietnam, Azerbadjan… Aquest ridícul ha arribat al paroxisme després del canvi de posició de Sèrbia i la pressió de la Unió Europea sobre Espanya per a que reconegués d’una vegada Kosove! Chacón ens recorda massa, lamentablement, el general que va dir que “la unidad de Espana está por encima de la democracia”.  I és que Fuster, per desgràcia, solia tenir raó: qui més s’assembla a un espanyol de dretes és …un espanyol d’esquerres.

Què li devia passar a aquesta noia per arribar a aquests extrems? La va rebutjar un nòvio allí, a Esplugues, que –mira que és mala sort- era un dels quatre independentistes catalans de l’època. O potser un basc, o un quebequés, o tots dos? Potser no ho sabrem mai. Però si us assabenteu d’alguna xafarderia digueu-m’ho, ho publicaré immediatament! Els d’Esplugues, poseu-vos a treballar: ex-nòvios, amigues de la infància rebutjades, veïnes, entrenadors del club de bàsquet… Però això no és l’”Hola”, no veureu ni un duro, però tots riurem.

El 25 de març (25 Μαρτιου) els grecs celebren una de les seves dues festes nacionals (l’altre és el 28 d’octubre i ja en parlarem a la tardor). Es commemora que l’any  1821, el bisbe de Patra, Germanos, va alçar la bandera grega (una mena d’estelada blanc-i-blava amb creu enlloc d’estrella) al monestir d’Agia Lavra, iniciant així la revolta contra la dominació otomana. Un 25 de març els grecs van començar un llarg, dolorós i costós procés cap a la independència, en el qual es van guanyar i perdre batalles, van donar-se terrorífiques represàlies i matances per part dels turcs (illes senceres arrasades, com Xíos, els genocidis d’Anatòlia i el Càucas…) i es van perdre Esmirna, Iònia i la Tràcia oriental.

La independència dels territoris grecs no va ser ni senzilla ni immediata. Extenses regions de l’actual estat grec, com l’Èpir, Macedònia (inclosa Thessaloniki), Tràcia, Creta i diverses illes no van tornar a Grècia fins el 1913. Una part del Dodecanès sud, inclosa Rodes, va ser italiana fins el 1947!

La festa del 25 de març coincideix amb la diada ortodoxa de l’Anunciació, que és molt celebrada arreu i en especial a llocs com Tinos o Idra. El bisbe Germanos va elegir aquesta data per destacar l’anunci del missatge de la revolta als grecs. Es celebra amb molta pompa no sols a tota Grècia sinó a la diàspora (USA, Canadà, Austràlia…).

L’història dels grecs no ha estat gens fàcil. Tampoc ho és el seu present. Però és un poble fort que se n’ha sortit de situacions pitjors. Per solidaritat present i passada, per esperança cap al seu actual procés d’alliberament de les potències que actualment els oprimeixen, i per tot allò que podem aprendre d’ells, us poposem que celebrem el 25 de març amb el plat al que va aparellat: βακαλιαροs με σκορδαλια, és a dir bacallà amb salsa d’all. És com si per l’11 de setembre o el 25 d’abril, el 7 de novembre, el 31 de desembre… (per què tindrem tantes diades nacionals?) tinguéssim un plat típic: arròs amb colomí, coca de recapte, cigrons amb sobrassada… Si algun dia aconseguim celebrar tots una sola diada, ens ho podrem plantejar.

Mentrestant, celebrem la grega:

1. Fregiu el bacallà, dessalat un dia, i enfarinat (talls grans)
2. Feu l’skordalia: un quart de kilo de pà sec, 5 grans d’all, una mica de vinagre, sal i oli (hi ha qui posa patata enlloc de pa i en tot cas, a cada casa es fa diferent). Poseu el pa en remull amb una mica d’aigua i una mica de vinagre i l’escorreu. Matxuqueu els alls al morter, afegiu el pa i la sal i despres munteu la salsa afegint-hi l’oli com faríeu a l’all i oli.

Bon profit i Ζ?τω η Ελλ?δα!

 

De nou la crisi afecta amb tota la seva cruesa i crueltat les persones que viuen a la nostra regió. Ara li ha tocat a Xipre, un país on uns bancs que tenien un paper massa important respecte l’economia de l’illa s’han vist arrossegats per la crisi grega. Un país que ja ha patit prou per la invasió turca del 1974, invasió que encara es manté sense que Turquia estigui pagant-ne cap preu (sembla que hi hagi països amb impunitat i patent de cors per a la violació permanent dels drets humans: Israel, Turquia, Aràbia Saudi, Quatar, Marroc… sols cal respondre a les estratègies regionals de l’Imperi). 

La troika comunitària ha arribat a proposar mesures que trapassen tot límit: directament  impedir l’accés de les persones a part dels seus dipòsits bancaris, als estalvis fruit del seu treball. Argentina entre nosaltres! Més enllà de la gravetat d’aquest fet i del que suposa per als xipriotes, cal que ens plantegem la legitimitat d’aquestes mesures: qui pot decidir que les persones no tinguin accés als seus estalvis? L’Angela Merkel? Una sèrie de persones que no ha estat elegides pels europeus en cap elecció? Unes institucions no clarament democràtiques poden enviar a la misèria els grecs, els xipriotes (i a nosaltres mateixos), per tal de salvaguardar els interessos dels bancs?

Realment els catalans volem formar part d’aquesta Unió Europea? Des de la qual es donen lliçons de democràcia però que té un parlament sense poder, i on els qui manen no han estat elegits pels europeus ni estan sotmesos a un control real? On sembla que siguin els bancs qui marquin les polítiques? O bé canvia molt o potser realment no ens interessa. 

Noruega o Islàndia no en són membres i no els va malament. I d’altra banda, contra aquesta a-democràcia europea, que no té problemes en enviar a milions de mediterranis pobres a la misèria, sols tenim com a alternativa construir poder popular. Aquest vell eslogan d’Obrim Pas (per cert gran concert acústic dissabte passat a Llíria!) podria no voler dir res, però pren tot el sentit quan pensem en Islàndia, quan pensem en nosaltres mateixos i el camí que hem fet des d’Arenys a l’11 de setembre passat: la recuperació de la sobirania per part de la ciutadania. En resum: la democràcia. Una democràcia que Europa, poc a poc, ha anat oblidant, segrestada pels bancs i les corporacions.