ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

No fa molt va ser Τσικνοπέμπτη (tsikopebti), el dijous gras al món ortodox, un món amb un llarguíssim carnaval de tres setmanes. Però no parlarem ni del carnaval ni de la quaresma a Grècia, sinó de la paraula τσικνα (tsikná). Per què? Doncs perquè en l’existència d’una determinada paraula a vegades hi trobem l’esperit de tot un país. Aquestes paraules solen ser úniques i no existeixen en altres llengües.

El mot τσικνα prové de verb τσικινιζω, que significa “fer coses a la brasa”. En sí ja un verb fantàstic. Els catalans, que presumim tant de brasa, de costelles, calçots, peixos i llagostes, no tenim però un verb com aquest. I que vol dir τσικνα? Doncs vol dir “l’olor del fum de les coses que es fan a la brasa”. Meravellós, no? Amb una sola paraula ens sentim transportats de cop a Grècia, sigui carnaval, estiu o hivern; sigui en poblets de muntanya, petits ports de les illes, capitals de la plana o grans ciutats.

No sé si aquesta paraula existeix fora del grec (potser sí). Tanmateix  ho he cercat en diccionaris online en les llengües que m’han semblat que podrien tenir alguna cosa semblant: totes les balcàniques, les mediterrànies, les del Càucas, les eslaves, les d’Orient Mitjà i fins i tot més enllà: Pèrsia, Àsia Central, Índia i Indoxina: res, sols les mateixes paràfrasis de la resta de llengües (reconec que esperava més dels georgians i els albanesos). Això ens reconforta, hel·lenistes catalans: no és habitual que un país arribi a aquests nivell de delicadesa en la llengua i que alhora ho faci per una cosa tan casolana i popular alhora. Visca Grècia, país únic en tantes coses!

D’altra banda, la τσικνα és una de les olors més gregues que hi ha. Tan sols de pronunciar-la necessito un glop d’ouzo o raki per disoldre’n el greix.

El 2004, el famós explorador Dan Buettner i la National Geographic van llogar els millors investigadors del món en temes de longevitat per tal d’identificar indrets del món on la gent vivia millor (de manera mesurable) i vivia fins a edats més avançades. Van trobar cinc zones (Blue Zones), on la gent arribava a centenària fins i tot 10 vegades més que als Estats Units. Una d’aquestes zones va resultar trobar-se a la nostra regió: Sardenya.

Els sards tenen una actitud positiva cap a la gent gran, en tene cura i els dediquen temps. La família i la comunitat ocupen un paper molt important a a les seves vides. També tenen molt sentit de l’humor, i riuen amb ganes sovint, de tot i de tohom, el que els dona una perspectiva poc estressant de la vida. Consumeixen poca carn i peix, i llet i formatge de cabra o ovella, no de vaca. Les ovelles  sardes tenen una qualitat especial, en menjar Helichrysum microphyllum, una planta de la família de la flor de tot l’any i que es sols usar per fer medicaments anitinflamatoris. Un dels seus aliments bàsics és el fantàstic pecorino sardo, un magnífic formatge d’ovella que podeu trobar almenys a Barcelona i a València i suposo que a la resta del país (a l’Alguer per descomptat). També prenen un vi negre molt ric en antioxidants (i que té dos o tres cops el nivell de flavonoides desembussadors d’artèries que altres vins). Mengen molts llegums, faves i ordi. Caminen molt: els centenaris sards han caminat llargues distàncies durant les seves vides i per això tenen moltes menys fractures d’ossos que la resta de gent gran.

Així doncs, les lliçons que podem aprendre dels sards per arribar a centenaris:

– Dieta bàsicament vegetal, rica de llegums, amb pecorino sardo, sense llet de vaca, usant el peix i la carn com complements i no com a plats principals.

– Doneu importància a la família: les persones amb vincles familiars forts tenen menys depressió i stress, respecteu i celebreu els majors. Feu vida de comunitat.

– Camineu: els pastors sards centenaris feien uns 8 km al dia fins a edats ben avançades.

– Admireu la bellesa del món que us envolta (i si no és a tocar, aneu una mica més lluny a trobar-la)

– Beveu un got de vi negre amb molts flavonoides i antioxidants, com el Cannonau sard.

– Rieu amb amics i familiars.

– Mediteu (els sards no mediten però resen, i això compta igual).

Si no us ho creieu, feu un viatge d’estudis a Sardenya. Segur que val la pena i aprofiteu per menjar formatge, beure vi Cannonau i experimentar el català italianitzant. Per desgràcia, sembla que molts sards joves han perdut aquestes directrius i es troben enxampats per l’estréss, la tecnologia i la llet de vaca! Hureu de biscar els avis i que us expliquin com s’ho han fet (tot i que se’n riuran de vosalters, però ja és ben bé això, no?).