  |  |
El fil dels dies
|
 Un bon poema llarg. Aquest gènere tan difícil de fer. El poeta malagueny manté la tensió poètica en aquesta història d'amor d'una parella que veu passar el món des de l'habitació d'un hotel. Va rebre el premi Fundación Loewe en la seva vintiquatrena edició. Alvaro García. Canción en blanco. Visor libros, 2012. Madrid  Entre proclames nacionalistes d'un i altre signe, l'eix del poder de la política espanyola es posa d'acord en allò fonamental i continua el seu programa de fer retrocedir els avenços socials de les darreres dècades per retornar al liberalisme dur i descarnat.  Contra els tòpics malintencionats, hi ha clara correlació entre els índex de participació sindical i els indicadors de progrés social. Un estudi rigorós i complet.  La multinacional catalana CIRSA, amb motiu, no vol perdre pistonada: ofereix el mateix que el Sr. Adelson a meitat de preu. Demana també les exempcions que obtindria Vegas Sands, i potser les subvencions europees i tot. Es tracta de combatre la crisi, amb ocupació de qualitat, valor afegit i tot el que vulgueu.  Homenatjat en el darrer festival internacional de poesia de Barcelona, Columna edicions (sota la direcció d'Àlex Susanna) li publicà el recull de poesia completa fins aleshores: Jep Gouzy. Poesia Oberta, 1990. Última nit a Barcelona L'última nit a Barcelona serà trista i esqueixada a causa de les Rambles i de la llum i dels amics sovint oblidats. L'última nit a Barcelona serà el visatge d'un poble abandonat. I jo mateix em feriré dins aquest hotel andalús trist, brut, arran dels meus somnis.  És la primera vaga amb els nous governs d'aquí i d'allà. Fa dos anys de la darrera. La plataforma unitària, que compta fins i i tot amb el suport de la FAPAC, és prou explícita. Implica tots els sectors educatius, de l'educació infantil a la universitat. El president de la corporació s'elegirà per la meitat més un; fins ara, calia la majoria qualificada de dos terços. Gràcies al vot conjunt de PP i CiU (aquest parell que de tant en tant fan veure que es barallen són la veritable Santa Aliança, no ens enganyem!).
Les dretes van ocupant els mitjans de comunicació públics amb afany d'hegemonia absoluta. La comunicació pública està amenaçada. Compte que en Sallent diu a l'Ara que vol "despolititzar al màxim" TV3!. "No anar amb prejudicis i fer continguts poc polititzats". L'entrevista fa venir pell de gallina: "Hem de fer productes que agradin a molta gent i graelles molt generalistes i, per tant, productes populars: si fem una cosa molt espessa perdrem quota". Haurem de fer més rogatives ... Ai, ai ai!  La política dels nostres dies és, sobretot, escenificació. N'acabem de viure -i patir- un nou capítol amb l'escena dels dos mandataris fent de turistes a Chicago. En Rajoy, tot cofoi ell, anuncia que "ha rebut l'aval" de la Merkel per a la seva política de retallades i disminució de l'estat social. Amb quin dret aquesta senyora es fica en els afers interns d'un estat sobirà? Els espanyols han votat la Merkel? I on queda la "soberanía nacional" amb tot plegat? Té nassos que n'estigui tan content un representant d'un partit acèrrimament nacionalista espanyol. Un capítol més de la degradació de la democràcia de què parla Ramoneda a l'Ara de diumenge. No sé per què, em ve al cap la batalla de Trafalgar. (fotografia de eleconomista.es)  No hi pensis més. Esperes la visita del teu diner. Guantat com sempre, gris, t'ha de llegir les xifres que per tu són la Llei. Si ho demanes, amb veu soda, repassarà la llista de coses que ell, submís, et permet. Potser sí que en un extrem del parc, pots fer posar la gàbia, i tenir-hi un lleopard. Cridar l'atenció? No gens. El xòfer li donarà el menjar. Cada matí tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen costelles de vells pencos. Tot el temps fumaràs àvid, i tornat a casa tindràs pressa a passar-te per les mans molta aigua de colònia. Les bèsties puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou del xòfer. Ara sap, cada matí, que al cor del ric hi grunyen passions ennuegades com les que ell, de nen, sentia rogallar en la nit dels mísers, quan dormia a la cambra dels pares. (fragment) La consellera d'Ensenyament ens sorprèn amb iniciatives que semblen fruit de la improvisació i la concessió un pèl demagògica, destinades a apaivagar els ànims d'un sector molt castigat per les retallades. Una és que obre la porta a fer jornada continuada a les escoles. De cop i volta, descobreix les bondats d'aquest sistema. Sembla una concessió a les plataformes reivindicatives d'algunes assemblees d'ensenyants que, colpejats per les retallades, intenten compensar les garrotades rebudes amb algunes propostes que, aparentment, poden fer menys feixuga la nova situació. Cal veure que realment sigui d'aquesta manera. Moltes són una arma de doble tall que podrien resultar pedres a la pròpia teulada, fruit del descontentament i de la desorientació. Ens crida l'atenció les raons adduïdes per la consellera: "Així tindran temps per no fer res". Sembla una justificació apressada ... L'altra és el preu que s'implanta als Cicles Formatius de Grau Superior, que segueixen els alumnes que, superat el batxillerat, decideixen no anar a la universitat. Fins ara eren gratuïts. A partir del curs que ve costaran 360 euros. Segons la consellera, és el que els adolescents es gasten anualment en un IPhone ...  El president d'Abertis és també el president del CAREC (Consell Assessor per a la Recuperació Econòmica), organisme assessor del govern.
Entenen les bones relacions que hi ha entre ambdós organismes? ICV té un document molt interessant sobre el problema dels peatges. La qüestió no es redueix a no pagar i prou. Cal incentivar el transport públic, els vehicles compartits, l'estalvi i l'eficiència en les transports. Un assumpte de model social. Va per als que diuen que les nostres esquerres són inoperants o demagògiques.  És el gran amor de la política catalana. L'Artur prou voldria engelosir l'Alícia, fent veure que li podria fer el salt amb l'Oriol a propòsit del pacte fiscal -abans, concert econòmic-; però en el fons del seu cor sap que això contradiria les seves tendències més íntimes. Al capdavall, baralles d'enamorats, la sal de la vida. Sempre som els homes que anem darrere les dones -ai!-, i l'Alícia prou que li recorda a l'Artur que, sense ella, no governaria pas a Catalunya. I l'Artur no es pot pas queixar: amb un gest de displicència fingida -ben propi de les dones que es volen virtuoses-, l'Alícia no para de concedir-li els seus favors. Els seus li acaben d'aprovar les darreres retallades. (fotografia d'ara.cat)  La brillant argumentació del portaveu ens insta a acceptar amb callada resignació, amb dolor de consciència i acte de contrició, les retallades que ens imposa el govern que vetlla per tots nosaltres. No hi ha alternativa. És culpa nostra i hem comès massa excessos. Si no, això serà Grècia: i guanyarien les esquerres les pròximes eleccions.  Hi ha altres prioritats, diuen ... A Gràcia s'abstenen i a l'Eixample voten en contra. D'aquesta manera es rebutgen les propostes d'Unitat per Barcelona i d'ICV. I els socialistes, què hi diuen? Que la prudència no ens faci traïdors.  L'actual president de la Generalitat passarà a la història com el retallador més acèrrim que ha patit el país. Anuncia una tercera (!) onada de retallades. Mas-Colell diu que ara sí que serà l'última (?). Ja ho veurem. "Em sap molt de greu, creieu-me. Però la culpa és de Madrid" Els funcionaris tornen a rebre. Acabaran fent de croupiers a Eurovegas. Diu que no toquen serveis essencials: que ho preguntin als mestres! Quants alumnes encabiran a les aules? Tants com les parets permetin fins que no rebentin. Però la culpa, com sempre, és de Madrid; encara que s'aprovin els pressupostos i es votin mútuament aquí i allà. Sobretot, res de pujar impostos als més rics. -I el frau fiscal? -Fa un vent que no se sent res ... |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosUNA TRIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|