Al voltant de la crisi de Xipre
De nou la crisi afecta amb tota la seva cruesa i crueltat les persones que viuen a la nostra regió. Ara li ha tocat a Xipre, un país on uns bancs que tenien un paper massa important respecte l’economia de l’illa s’han vist arrossegats per la crisi grega. Un país que ja ha patit prou per la invasió turca del 1974, invasió que encara es manté sense que Turquia estigui pagant-ne cap preu (sembla que hi hagi països amb impunitat i patent de cors per a la violació permanent dels drets humans: Israel, Turquia, Aràbia Saudi, Quatar, Marroc… sols cal respondre a les estratègies regionals de l’Imperi).
La troika comunitària ha arribat a proposar mesures que trapassen tot límit: directament impedir l’accés de les persones a part dels seus dipòsits bancaris, als estalvis fruit del seu treball. Argentina entre nosaltres! Més enllà de la gravetat d’aquest fet i del que suposa per als xipriotes, cal que ens plantegem la legitimitat d’aquestes mesures: qui pot decidir que les persones no tinguin accés als seus estalvis? L’Angela Merkel? Una sèrie de persones que no ha estat elegides pels europeus en cap elecció? Unes institucions no clarament democràtiques poden enviar a la misèria els grecs, els xipriotes (i a nosaltres mateixos), per tal de salvaguardar els interessos dels bancs?
Realment els catalans volem formar part d’aquesta Unió Europea? Des de la qual es donen lliçons de democràcia però que té un parlament sense poder, i on els qui manen no han estat elegits pels europeus ni estan sotmesos a un control real? On sembla que siguin els bancs qui marquin les polítiques? O bé canvia molt o potser realment no ens interessa.
Noruega o Islàndia no en són membres i no els va malament. I d’altra banda, contra aquesta a-democràcia europea, que no té problemes en enviar a milions de mediterranis pobres a la misèria, sols tenim com a alternativa construir poder popular. Aquest vell eslogan d’Obrim Pas (per cert gran concert acústic dissabte passat a Llíria!) podria no voler dir res, però pren tot el sentit quan pensem en Islàndia, quan pensem en nosaltres mateixos i el camí que hem fet des d’Arenys a l’11 de setembre passat: la recuperació de la sobirania per part de la ciutadania. En resum: la democràcia. Una democràcia que Europa, poc a poc, ha anat oblidant, segrestada pels bancs i les corporacions.