Els signes d’interrogació (XIV). Conclusions sobre Solà i sobre els signes. Bibliografia

5       Conclusions globals

5.1     Sobre Joan Solà

Les dites contenen molt de saber. Dins del camp humà, ací tenim una dita valenciana tendra: Qui no és agraït / no és ben parit. L’elaboració d’este treball m’ha permés expressar agraïment a obres i autors que han sigut decisius en la meua formació en la metodologia de la ciència: els Estudis de sintaxi catalana de Joan Solà (que treballí en els 80) i Sobre el llenguatge de Gabriel Ferrater (llegit en els 90). Certament, la metodologia de la ciència és universal, de manera que els meus mestres haurien pogut ser andalusos, o occitans, o alemanys, o danesos, o àrabs, o xinesos. Però han sigut dos persones catalanes, i això és per a mi, com a valencià, un orgull.

Crec que este treball també aporta una miqueta de justícia. Joan Solà publicà en els 70 tres llibres impactants. Al ja citat (1972-1973), hem d’afegir A l’entorn de la llengua (1976) i Del català incorrecte al català correcte (1977). En el camp de la sintaxi, els treballs de Solà són un temporal d’observacions agudes i reflexions crítiques, les quals posaven els fonaments per a crear una lingüística catalana molt superior a la que ell havia heretat.

Ell mateix la continuà en Qüestions controvertides de sintaxi catalana (1987) i Sintaxi catalana: estat de la qüestió (1994). Lamentablement, diria que no ha tingut continuadors, a pesar de la quantitat de professors de llengua dels departaments de Filologia Catalana: treballs que, amb mètode i teoria, estudien i solucionen punts específics de la normativa sintàctica, de manera que un parlant format puga usar el mateix model lingüístic escrivint i parlant en públic.

En canvi, Solà sí que ha tingut seguidors en l’altre camp en què ha treballat: crear una història de la lingüística catalana. Darrere del títol Del català incorrecte al català correcte, hi ha això: recuperar (i elaborar) una història de la pròpia lingüística. És una obligació de tot linguiste contribuir a recobrar el coneiximent del passat: predecessors nostres que tenien valor com a lingüistes. Ara, falta algú que, tenint la capacitat de conjuminar raó i passió, sàpia ajuntar les indagacions fetes. Unes aportacions que no es limiten a Catalunya. En el meu cas, he mostrat valors teòrics positius en el gramàtic mallorquí Joan Josep Amengual (1835), i en els valencians Josep Nebot (1894), Sanchis Guarner (1950) i Enric Valor (1973, 1977).

Tornem a la justícia. Tres obres portentoses en 1972, 1976 i 1977, i dos camps extraordinaris: treballs de sintaxi, i història de la pròpia lingüística. A més, Solà sabia unir Ciència i Pàtria, parella inseparable de Humanisme i Ètica. Una persona d’eixes característiques ¿no hauria d’haver entrat com un rellamp en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans? Això no obstant, no hi entrà fins a 1999, quan Solà tenia 59 anys (en 1972, en tenia 32).

En eixe marc, hauríem d’interpretar el seu tractament dels signes d’interrogació.

 

5.2     Conclusions sobre els signes d’interrogació

El treball de Solà (1976) sobre els signes d’entonació és molt atractiu perquè exemplifica la imatge romàntica del patriotisme: és un arbre que, quant més arrela, més s’enfila. És a dir, el localisme i l’universalisme són forces unides i complementàries: conjuminades. El lingüiste lleidatà mostra com han actuat autors propis en els signes d’interrogació (alhora que contribuïx a crear història de la lingüística, §2.1; §2.3, 2-3); i, complementàriament, descriu un panorama europeu. En eixe camp, indica que haurien d’haver dos actuacions diferents per la raó que hi han dos maneres diferents d’expressar les oracions interrogatives i les exclamatives (§2.1, 2; §2.2, 3).

En el recorregut que Solà fa al llarg dels segles xix i xx, no supedita la realitat a la seua ideologia. Encara que ell es troba en un entorn ideològic que ha desconsiderat la Renaixença i el Modernisme, la indagació el porta a constatar que els gramàtics d’eixa època actuen més bé que els del període noucentiste (§2.1-§.2.4). A més, si troba limitacions en la proposta de Fabra ho diu (§2.5.3, 4).

Abans, he afirmat que la ciència i el patriotisme són inseparables de l’humanisme i l’ètica. En el paràgraf anterior, ha aparegut l’ètica (procurar no presentar la realitat com voldríem que fora). Ara, ve l’humanisme, per al qual la persona està per damunt de tot. Solà no practica l’essencialisme (mirar la llengua prescindint dels parlants). Al contrari, es mira els signes d’interrogació des de la perspectiva dels lectors, i també la dels escriptors que eren crítics (com ara l’historiador Ferran Soldevila, §2.7).

Al llarg de la seua vida, Solà escrigué molt en la premsa (A l’entorn de la llengua prové d’eixa activitat), i era una persona coneguda i volguda. Entre això, l’ús que havien tingut els signes d’interrogació al principi de l’oració (§2.7) i el fet que són positius per a la llengua (§2.2, 3), degueren escampar-se durant els anys 80 (§3.1.1, 1b). La resposta que tingué la Secció Filològica no va ser modèlica. Contra l’actuació científica de Solà, la institució no argumenta; i, sobretot, presenta el comportament humaniste i patriòtic de Solà com a negatiu (§3.1.1, 5), a més d’incórrer en unes altres anomalies (§3.1.1, 2, 3-4, i 6).

La institució no ha tractat el tema en la seua gramàtica ni en l’ortografia (§3.3). En canvi, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua fa un tractament que intenta ser metòdic (§3.2, 1 i 3), i fa una proposta que no exclou usar els signes d’entonació al principi de l’oració (§3.2, 4a).

La voluntat de limitar els signes d’entonació al final de l’oració sense fonamentar-se en argumentacions ha tingut efectes. Diversos professionals de la llengua han respost, i els seus treballs han fet aportacions positives. Pla Nualart i Robert Navarro han assenyalat l’error de construir una identitat lingüística prescindint dels interessos de la llengua; i Jaume Corbera i Josep Lacreu han indicat que és tan negatiu imitar servilment alguna llengua de l’entorn com separar-se’n puerilment (§4.1).

També s’han produït debats. En u, hem trobat una proposta que intenta solucionar el problema de la identitat lingüística que prescindix de les estructures de la llengua (la proposta de no posar els signes d’entonació quan l’oració té com a màxim tres paraules, §4.2). L’efecte més negatiu del document de la Secció Filològica és afavorir actuacions dogmàtiques, que hem exemplificat (§4.3).

 

Bibliografia

[En general, no he inclòs la bibliografia històrica que usa Solà (1976), ací citada en §2.]

Amengual, Juan José (1835): Gramática de la Lengua Mallorquina. Palma. Use la segona edició (corregida i augmentada), Impremta de P.J. Gelabert, 1872.

Badia i Margarit, Antoni M. (1962): Gramática catalana. Madrid, Gredos.

Ballot, Josep Pau (1813): Gramàtica y apologia de la llengua cathalana. Barcelona. N’hi ha una reedició facsimilar de Mila Segarra, Barcelona, Alta Fulla, 1987.

Branchadell, Albert (2015): «Gramàtica d’IEC: tard i possiblement innecessària», La Vanguardia, 28 de novembre del 2015.

Bofarull, Antoni de (1864): Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana. Barcelona, Libreria El Plus Ultra de Luis Tasso. [Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla, 1987, ps. 73-203.

Bofarull, Antoni de, Adolf Blanch (1867): Gramática de la lengua catalana. [Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla, 1987, ps. 205-230.] Barcelona, Libreria El Plus Ultra de Luis Tasso.

Corbera, Jaume (2011): «Interrogació i admiració», tres articles publicats en http://dodeparaula.blogspot.com, 2011, 1 de juliol, 5 de setembre i 7 d’octubre.

Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona. Club Editor.

Coromines, Joan (2006): Epistolari Joan Coromines & Sanchis Guarner. A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona, Curial.

Correspondència 4 → Fuster (2000)

DCVB = A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-1968): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca, Ed. Moll, 10 vols.

DECLC = J. Coromines (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

DGLC = P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona, Edhasa.

DIEC = Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona/Palma/València. Edicions 62. Segona edició, 2007.

DNV = Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la llengua (2014): Diccionari normatiu valencià. València, http://www.avl.gva.es/dnv.

Fabra, Pompeu (1906): «Qüestions d’ortografia catalana», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906, 188-221. Reproduït en Fabra (1980: 23-78). [Seguint la convenció que s’ha estés, no citaré per l’any de la publicació de les actes del congrés, sinó per l’any en què es va fer.]

Fabra, Pompeu (1911): Normes d’ortografia. Primera redacció. Dins del volum 4 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010, p. 175-186.

Fabra, Pompeu (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010. Amb les lletres «E. B.», també cite l’edició de Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums. Consulta electrònica: http://ocpf.iec.cat/obres/39converses.pdf.

Fabra, Pompeu (1956): Gramàtica catalana. Barcelona, Teide.

Ferrando, Antoni (2006): «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric», La configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina (a cura d’A. Ferrando i M. Nicolàs), Alacant, Institut de Filologia Valenciana, p. 189-251.

Ferrater, Gabriel (1981): Sobre el llenguatge. Barcelona, Quaderns Crema.

Fuster, Joan  (2000): Correspondència 4. Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colón. Amb un estudi introductori d’Antoni Ferrando (p. 9-55). València, Eliseu Climent.

GCC (2002): Gramàtica del català contemporani (dirigida per Joan Solà, Maria Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya). Barcelona, Empúries. Tres volums.

GDLC = Gran Diccionari de la Llengua Catalana (1998). Barcelona, Enciclopèdia Catalana.

Gramàtica del català contemporani ® GCC

Institut d’Estudis Catalans (1992): Documents de la secció filològica. II. Barcelona.

Institut d’Estudis Catalans (1996): Documents de la secció filològica. III. Barcelona.

Jordana, Cèsar August (1933): El català i el castellà comparats, Barcelona, Editorial Barcino. Segona edició en 1968.

Lacreu, , Josep (2017): «Interrogants», publicat en el «blog Pren la paraula. Reflexions sobre la llengua, normativa i sociolingüística», del periòdic Levante. El Mercantil Valenciano, 2017-10-27.

Marvà, Jeroni (1932): Curs superior de gramàtica catalana. Nova edició, revisada i ampliada per Eduard Artells, 1968. Barcelona, Barcino.

Moll, Francesc de B. (1937): Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics. Palma, Ed. Moll.

Moll, Francesc de B. (1968): Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears. Palma, Ed. Moll.

Navarro Robert (2011): «L’interrogant inicial», publicat en La Vanguardia, 2011.04.10.

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. València. Reproducció facsímil de la Llibreria París-València, València, 1996.

Par, Anfós (1923): Sintaxi catalana segons los escrits en prosa de Bernat Metge. Halle, Max Niemeyer Verlag.

Petit i Aguilar, Joan (1829): Gramàtica catalana. Edició i estudi a cura de Jordi Ginebra, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1998.

Pla Nualart, Albert (2010): «¿Està ben escrit això que he escrit?», periòdic Ara, 2010-12-20 (http://www.ara.cat/ara_mes/debat/Esta-Fabra-Ruaix-Generalitat-Barrejar_0_393560703.html).

Salvador, Carles (1951): Gramàtica Valenciana. València, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. València, Torre. N’hi ha una reedició facsímil de 1993, Barcelona, Alta Fulla, amb un estudi preliminar d’Antoni Ferrando.

Solà, Joan (1972-1973): Estudis de sintaxi catalana. Dos volums. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1976): A l’entorn de la llengua. Barcelona, Laia.

Solà, Joan (1977): Del català incorrecte al català correcte. Història dels criteris de correcció lingüística. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1987): Qüestions controvertides de sintaxi catalana. Barcelona, Ed. 62.

Solà, Joan (1987b): L’obra de Pompeu Fabra. Barcelona, Ed. Teide.

Solà, Joan (1994): Sintaxi normativa: estat de la qüestió. Barcelona. Empúries. Cite per la segona edició, que conté un apèndix.

Valor, Enric (1973): Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano. València, 3i4.

Valor, Enric (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. València, 3i4. (Teòricament és distinta de Valor, 1973).

Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Ferran_Soldevila_i_Zubiburu.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Signes d'interrogació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*