14 Divulgació: grafia de les paraules compostes

Una manera simple i eficaç d’intuir el valor d’una investigació és llegir la introducció i les conclusions (que són dos parts obligatòries; l’absència d’eixos components fa pensar en un estudi de poca altura). La introducció ha de dir clarament què vol estudiar la indagació i per quines raons. Les conclusions han de mostrar què ha aportat el treball.

El primer paràgraf d’esta investigació ha indicat l’objecte d’estudi (analitzar la proposta de la Secció Filològica sobre la grafia de les paraules compostes) i la causa del treball (la Filològica no ha perfeccionat les normes de Fabra). Per a demostrar-ho, hem desplegat dos camins correlatius al llarg de tretze capítols. En primer lloc, hem demostrat que la concepció de Fabra té una quantitat significativa de factors positius (§2-§6; particularment §6.1: marc general; §11.5: les dos utilitats bàsiques del guionet). En segon lloc, hem vist que el fet de no seguir la proposta del gramàtic de Barcelona (per raons que hom no exposa quines són) ens ha produït una quantitat alta d’efectes negatius (§7-§13).

En el marc descrit, trobe que les conclusions més adequades són dos. D’una banda, cal exposar metòdicament les idees fonamentals que hem deduït sobre la grafia de les paraules derivades i les paraules compostes (§14.2). Complementàriament, convé descriure quines són les característiques bàsiques que hem trobat en el camí de la Secció Filològica (§14.3). Eixes dos parts van precedides per unes quantes reflexions sobre la ciència i la nostra normativa lingüística (§14.1).

 

14.1    Justificació

A través de cinc capítols (§2-§6), hem fet un viatge per les paraules compostes: què són, quina part de la gramàtica ocupen, quantes classes bàsiques de paraules compostes tenim, i quins principis generals guien la seua grafia. M’agradaria molt que els lectors hagueren aprés i que hagueren estat a gust. És una de les màximes clàssiques del docent: ajudar a aprendre adelitant.

Però, en la ciència, ¿no és tan important saber investigar com saber divulgar? Sóc de l’opinió que, per a ser un bon investigador, també cal tindre estes dos capacitats: saber reduir una teoria d’una ciència a les propietats fonamentals; i saber presentar-les de manera que les comprenguen els qui no treballen en eixa ciència (encara que la comprensió només siga intuïtiva). En conseqüència, hauré d’acabar el treball mirant de presentar les propietats fonamentals de la grafia de les paraules compostes. Això sí: ara, no serà intentant adelitar perquè la síntesi apareixerà en forma de punts concisos i numerats. He prescindit de la teoria per a obtindre un capítol de la llargària mitjana dels anteriors.

Però, abans de divulgar, voldria fer tres reflexions. Tres capítols més amunt, hem intuït que també el francés i l’anglés deuen tindre variacions i problemes en la grafia de les paraules compostes (§11.3). Això no obstant, no tinc notícia que alguna institució pública d’eixes llengües faça modificacions periòdicament sobre el tema (en contrast amb la Secció Filològica: 1992, 1995, 1996, 2017; font: IEC 1997: 14; 52-65; 2017: 16). En compte d’un aspecte perifèric de la nostra normativa ortogràfica, ¿no haurien d’haver sigut centrals en la Introducció de l’Ortografia aquelles qüestions en què els alumnes topen i tornen a topar (una de les quals, certament, és l’accent i la dièresi)?

Quan una llengua està supeditada socialment a una altra, és inevitable que hi hagen moltes interferències, de manera que els lingüistes (i les institucions públiques) hauríem d’estar centrats en totes aquelles qüestions estructurals que són fonamentals en la llengua i que, justament per eixes propietats (estructurals i fonamentals), hauríem d’ensenyar bé en les escoles i en els instituts (i en les Facultats de Filologia i de Magisteri, que és a on es formen els futurs docents de les escoles i dels instituts).

Contra eixa manera d’actuar, hi ha aquella altra en què tot són llistes interminables i detalls puntuals, sense res a comprendre: els alumnes només haurien de memoritzar i memoritzar. Per cert, també els exàmens haurien de focalitzar les estructures lingüístiques (i, correlativament, haurien de prescindir d’aquells detalls anecdòtics que permeten aprovar exàmens sense dominar les paraules bàsiques i les construccions de la llengua –i a voltes sense saber parlar-la–). Entre els exàmens, destacaria els de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià.

La segona reflexió és sobre la Secció Filològica i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Hem comentat que els aspectes de la normativa que la gent veu més són els ortogràfics (§8.1). Si entre la gramàtica de la Secció Filològica i la de l’Acadèmia hi ha alguna diferència en les oracions relatives, poca gent ho percebrà. Però és molt cridanera l’ortografia (sobretot els famosos accents diacrítics). Tenint en compte això, la Secció Filològica ¿no hauria d’haver parlat amb l’Acadèmia per a proposar les mateixes variacions ortogràfiques? Ni la GNV (2006) ni el DNV (2016) havien tocat l’ortografia, fins i tot quan era notòria la inadequació (com ara en infrascrit, o en nordestejar). Des del 2017 fins a juny del 2018, cada mes escrivien diverses persones a la institució valenciana preguntant pels accents diacrítics i la grafia de les paraules compostes. Convé notar que el tema té transcendència social, ja que totes les institucions públiques valencianes tenen l’obligació legal de seguir les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La tercera reflexió està vinculada al periòdic VilaWeb, el director del qual (Vicent Partal) s’esforça per arribar a un model per a tota la llengua. Ho fa en els editorials, i també en els seus articles (encara que fa dècades que la seua residència és Barcelona, estic convençut que procura pensar en el conjunt dels parlants). És sorprenent que un objectiu que no s’han marcat les institucions normativitzadores ni les universitats se l’haja plantejat una persona, individualment (i una persona externa a la lingüística). Opinaré que, per a arribar a eixe model únic, cal apuntar a la recuperació de la morfologia verbal clàssica, camí que practica Vicent Partal.

 

14.2    Una visió global des de les aportacions de Fabra

  1. Com el conjunt de la normativa lingüística, les regles de la formació de paraules per derivació i per composició deuen tindre el saber general dels parlants com a punt de partida i, també, com a destinació.
    1. Eixa orientació permet arribar a una normativa identificadora (com a balears, com a valencians o com a catalans), assimilable i practicable per als parlants de cultura mitjana.
    2. La perspectiva humanista topa amb problemes, que cal solucionar.
    3. Prescindir dels parlants comporta practicar l’essencialisme (i deixar la porta oberta a l’elitisme).
  2. Les paraules compostes són tan nombroses (i amb tantes particularitats), que establir la grafia de totes és una faena immensa (probablement inassolible). Els comentaris següents tenen dos finalitats: en primer lloc, donar una visió global; en segon lloc, animar els parlants amb més dedicació a la llengua (escriptors, correctors, periodistes, locutors) a participar activament en la confecció i l’assentament d’una llengua comuna (objectiu en què els valencians hem participat fins ara ben poc –els Vicents Partals són molt escassos–).
    1. Les institucions normativitzadores haurien de tindre en compte els problemes de la grafia de les paraules compostes que els plantegen recurrentment els usuaris, i mirar si poden deduir normes específiques fonamentades (en la separació, en l’aglutinació i en l’ús del guionet).
    2. Fer llistes ortogràfiques de milers de paraules és poc positiu, així com elaborar normes i més normes sense aportar la justificació de cada una. Eixes actuacions no fomenten la seguretat i la confiança en la pròpia llengua, ans al contrari.
    3. En el cas que una persona debata sobre la grafia d’una paraula, deu buscar quin marc explica la grafia d’eixa paraula i la de totes les que tinguen les mateixes propietats. Sense vincular i deduir, les discussions solen ser subjectives (i, per tant, improductives socialment).
  3. Les paraules derivades s’escriuen d’acord amb les regles ortogràfiques generals (és a dir, com les paraules simples).
    1. {sòl / assolar}, {saó / assaonar}, {racó / arraconar}, {ràbia / enrabiar}.
    2. Els parlants poden perdre la consciència de paraula derivada (com ara els que usen panera com a ‘cistella’, sense vinculació amb el pa).
  4. Les paraules compostes que són una construcció sintàctica regular es grafien amb els components separats (ull de poll, argent viu).
    1. Si els parlants han perdut la consciència que són paraules compostes, s’aglutinen i apliquem les regles ortogràfiques generals (també).
    2. Efecte: vincular la consciència dels parlants i la grafia.
    3. També hi ha aglutinació i grafia de paraula simple quan pot existir una certa consciència d’algun component (salfumant, aiguardent, vinagre).
    4. Tenim quatre preposicions simples per als parlants en què separem: per a, com a, cap a i fins a.
  5. Tendim a aglutinar les paraules compostes que són una construcció sintàctica irregular (aiguamoll, camacurt, primmirat).
    1. Causa: la morfologia respon a una paraula simple (aiguamolls) i poden perdre una síl·laba tònica (la primera en general, palplantat; potenciem les paraules agudes i marginem les esdrúixoles, contràriament a l’anglés).
    2. La majoria de les paraules compostes pertanyen a dos grups que contenen irregularitats sintàctiques: les paraules compostes per prefixació (desfer) i els noms formats per un verb i un nom (lligacama, bufanúvols).
    3. En els noms composts per dos noms (vagó restaurant), separem els components perquè el plural només apareix en el primer (dos vagons restaurant); el segon actua com si fóra un adjectiu invariable.
  6. L’aglutinació no és un bé en ella mateixa. Ha d’estar supeditada a no dificultar la lectura (cf. cumulusnimbus, contra cúmulus-nimbus) i evitar que els lectors que no coneixen una paraula composta la prenguen com a simple (cf. cordur, entrenús, contra cor-dur, entre-nus).
    1. Els factors bàsics són tres: l’antiguitat, el grau d’ús i la llargària de la paraula.
    2. Quan es crea una paraula composta nova, podria ser més clara la separació (Jo no sóc anti res / Té una relació bona amb el seu ex marit). L’anglés pot separar paraules compostes gregues o llatines (un aminoàcid és an amino acid).
    3. En l’oració, solen haver factors que indiquen la naturalesa sintàctica del constituent. Així, si algú inventa l’hipotètic nom compost cuida floretes i escriu És un cuida floretes, la paraula un comporta que a continuació vindrà un nom, de manera que la forma verbal cuida no pot ser un verb; la paraula que seguix (floretes) corrobora als lectors que tenen davant un nom compost.
    4. En el seu ex marit, el receptor sap que ex no és cap paraula, de manera que ha d’haver un nom compost. Per contra, el començament ex- no diu res perquè tenim moltes paraules en què no és un prefix compositiu (exposició, exterminar, exprimir, expressar, etc.).
    5. En un mateix dia (2018-05-8), vaig llegir malament dos titulars de periòdic. En u, interpretí exaltat allà a on realment deia «exalts» («Un jutjat de Madrid investiga dos exalts càrrecs del Ministeri de Sanitat», La Veu). En l’altre titular, pensí en vodevil allà a on la grafia real era «exedil» («El exedil socialista Juan Ferrer», Levante-EMV). Al cap d’un mes (2018-06-11), davant d’una llista de paraules em preguntava què significaria sensellar, que vinculava a sella i manillar. No vaig caure que era una paraula composta formada per la preposició sense i el nom llar.
    6. Si augmenta la freqüència d’ús i els mateixos parlants aglutinen (antirés, exmarit, cuidafloretes), podem passar de la separació a l’aglutinació.
  7. Les paraules compostes conegudes que tenen fins a tres síl·labes no solen crear problemes de lectura (aiguamoll, primmirat).
    1. La quantitat de tres síl·labes comporta que un component en té una, i l’altre dos. Amb una sola mirada, solen ser llegibles.
    2. Les paraules compostes patrimonials pertanyen sovint a eixe grup.
    3. Quan la paraula composta és una construcció sintàctica regular però la morfologia és la d’una paraula simple, aglutinem si hi han fins a tres síl·labes i la paraula és coneguda entre els parlants (molts maldecaps).
    4. Quan el nom compost està format per un verb i un nom, pot tindre més de tres síl·labes. El primer component en sol tindre dos (o més). El fet que una forma verbal aparega en un marc sintàctic que demana un nom (És un…) comunica als lectors que hi ha un nom compost, de manera que buscaran el segon component en la part que seguix. Eixes observacions comporten que busca-raons no és diferent de antireumàtic o contrarevolució (que tractarem en el punt següent), de manera que hauríem de mirar si convé actuar gràficament de la mateixa manera (un buscaraons si pensem que la paraula és coneguda en la llengua escrita; un busca raons si pensem que l’aglutinació farà dubtar).
  8. En les paraules compostes per prefixació, les llengües del nord tendixen a aglutinar els components sense canviar la grafia: antirepressiu, antireumàtic, contrarevolució, asimètric. Per contra, el castellà i el galaico-portugués apliquen les regles de les paraules simples (antirreligioso, contrarrevolución) o usen el guionet.
    1. Podem mantindre la norma del nord si el primer component té una síl·laba o dos, i la paraula composta és coneguda dels parlants.
  9. El guionet té la funció de facilitar la lectura (un cúmulus-nimbus) i evitar prendre com a simple una paraula composta poc coneguda (un cor-dur, un entre-nus). A la vista que les paraules compostes tenen dos possibilitats gràfiques (separació i aglutinació), resultarà que el guionet tindrà dos funcions diferents: aglutinar quan caldria separar (cotó-en-pèl); i separar quan caldria aglutinar (despús-demà).
    1. Cada norma sobre l’ús del guionet hauria d’exposar quin avantatge aporta a la comunicació.
    2. En despús-ahir, despús-demà, el guionet comunica que el primer component no és una paraula de la llengua, i expressa alhora que el primer component té una síl·laba tònica. L’aglutinació té quatre síl·labes i probablement torba a qui no la coneix (despusahir).
    3. Els usuaris de cotó-en-pèl som conscients que hi ha cotó i pèl, fet que aparta la grafia cotompel. Però hem debilitat la síl·laba tònica de cotó, propietat que no fa recomanable la grafia de ull de poll (cotó en pèl). La solució és unir el components amb guionets (grafia potser reduïble a coto-enpel).
    4. No he vist cap argumentació que mostre que la separació (argent viu) tinga efectes negatius. Per tant, l’aplicació del guionet a una construcció regular ha d’estar justificada (cf. contó-en-pèl).
  10. En les paraules compostes per prefixació, el guionet és útil en dos casos.
    1. Quan el primer component té més de dos síl·labes, el guionet facilita la lectura (diu quin és el primer component, a on acaba i quina és la seua síl·laba tònica). És més fàcil llegir És una dona andaluso-valenciana (o un moviment històrico-artístic) que no És una dona andalusovalenciana (o un moviment historicoartístic); més fàcil àrabo-bizantí que arabobizantí.
    2. Enfront de la separació (una dona andaluso valenciana), el guionet té l’avantatge que evita formes estranyes per a l’idioma (andaluso, espàcio). També comunica que la paraula que el precedix no és independent, sinó el primer component d’un nom compost (espàcio-temporal).
    3. Convé tindre en compte que la llengua espontània tendix a dir construccions sintàctiques: en compte de els sons lingüístico-dorsals, un parlant diria els sons del dors de la llengua (sis síl·labes, igual que lingüístico-dorsals). Un altre exemple: És una dona andalusa i (alhora) valenciana.
  11. Segon cas en què el guionet és útil en la prefixació: quan la paraula composta coincidix amb una no composta (simple o derivada).
    1. En eixe cas, podria ser factible tant el guionet (Ser un ex-portador de sida) com la separació (Ser un ex portador de sida). La separació gràfica coincidix amb l’entonació: si el parlant és conscient de l’error en què pot incórrer el receptor, separa ex i l’emfatitza (És un ex portador de sida).
    2. És probable que, per als parlants, siga més còmode el sistema general (la separació, el seu ex home). A més, eixa grafia té l’avantatge de poder aplicar-se a l’el·lipsi del nucli (la seua ex).
  12. Intervenció dels parlants
    1. Com apunten les observacions segona i sisena, els parlants deuen intervindre activament en l’elaboració i la variació de la llengua pública.
    2. Quan el parlant creu que l’aglutinació podria ser mal interpretada perquè és una paraula composta nova o poc coneguda, deu tindre la facultat de recórrer al guionet (Jo no sóc anti-res) o a la separació (Jo no sóc anti res). Com adés (11), la separació potser és més còmoda.
    3. Quan un parlant crea un nom compost, és lícit recórrer al guionet per a comunicar als lectors com han d’interpretar la construcció. Un exemple real (elaborat per un parlant mitjà, no per un professional de la llengua; el subratllat és de l’original): «De les respostes al qüestionari, també intentarem extraure quines són les idees-força més importants. Això aprofitarà per a deduir idees fonamentals de Demòcrates Valencians».

 

14.3    Anomalies de la Secció Filològica

Crec que no exagere si dic que, en el camí que hem seguit, no hem trobat aportacions estructurals de la Secció Filològica. Des del principi (organització de la gramàtica, §2.2) fins al final (§8-§12: grafia de les paraules compostes) passant per la manera d’anul·lar les propostes de la Gran Enciclopèdia Catalana (§7.2), hem vist una quantitat elevada d’anomalies. La conseqüència d’eixe resultat és que, en les conclusions, només apareixeran característiques negatives.

He dividit l’exposició en dos parts, la normativa (1) i la teoria (2):

  1. Anomalies en la normativa. La primera és no haver partit de les aportacions de Fabra a la grafia de les paraules compostes (resumides en §10.1, 1).
    1. La institució no constata l’absència ni la justifica. Parla bé de Fabra, però en la pràctica no el seguix (§10.6).
    2. A més, no millora l’actuació normativa de Fabra, ans al revés (§7.2 i §10-§12). D’una concepció estructural, passem a una visió plana (§10.4). Eixa variació està vinculada a les anomalies en la teoria (resumides en 2).
    3. La pèrdua que més cal destacar és prescindir d’una concepció humanista (que posa la llengua dins dels parlants: incopsable és una paraula composta; inaudit, no, §6.1, 7), i passar a una pràctica predominantment essencialista.
    4. L’essencialisme (ajudat per les anomalies de la teoria, 2) deu contribuir als vaivens en les normes (§8.1; orde + contraorde = desorde).
    5. Eixa actitud deixa la porta oberta a les regles que no afavorixen la comunicació (§10-§12).
    6. En compte de limitar-se a impulsar les novetats de la normativa en les institucions públiques, en l’escola i en els mitjans de comunicació, la Filològica exigix als parlants que, al cap de quatre anys, hagen desassimilat les regles que havien aprés i hagen assimilat les normes noves (§1.2).
    7. Els objectius que es marca la institució són positius, però les regles no hi responen (§10.3). Eixa dualitat podria estar lligada a l’aparença i la modernor (anomalies en la teoria, 2).
  1. Anomalies en la teoria. La separació en la normativa en relació a Fabra té al costat l’allunyament en la teoria. És com si la Filològica practicara una certa modernor (terme diferent de modernitat; els parlants l’han creat seguint el nom valencià coentor: aparença i poca molla, volen i dolen).
    1. Estructura de la gramàtica: de «fonètica + formació de l’oració + formació de paraules» a «fonètica + “morfologia” (morfologia i formació de paraules) + formació de l’oració» (§2.2). Seguint la GCC, atribuïx l’estructura nova a les gramàtiques, afirmació que no és certa (§2.2, 5b).
    2. La Filològica vol justificar el fet de traure l’ortografia de la gramàtica descrivint les coincidències entre els dos llibres (§8.2).
    3. No tracta la grafia de les paraules compostes en l’estudi de les paraules compostes, sinó en l’ortografia (§8.3).
    4. Terminologia nova (una part, no definida, §9.2).
    5. Classificacions heterogènies (§9.3).
    6. Aplicació inadequada de la teoria (§10.4, 11).
    7. Com a conseqüència de les indefinicions, apareixen normes incomprensibles (§10.2, §11.2, §12.1).

 

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en categories, Grafia de les paraules compostes. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*