1. Recorda que el sentit de la històrica mobilització del proppassat dia 11 de setembre va ser inequívoc a favor de la independència de Catalunya.
2. Considera que el resultat de les eleccions del dia 25 de novembre va ser inequívoc a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, tal com va saber interpretar majoritàriament la premsa internacional.
3. Finalment, considera que aquesta voluntat popular s’ha de plasmar en un govern fort capaç d’encaminar el futur nacional i social del país, afrontant els efectes de la crisi, creant les estructures d’Estat necessàries i consensuant el full de ruta per a l’exercici del dret a l’Autodeterminació del poble de Catalunya.

En conseqüència:

1. Exigeix els partits polítics a anteposar les necessitats del país als interessos de partit.
2. Exhorta les forces polítiques del país, i en particular aquelles que són favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació, a arribar als acords necessaris per a fer possible, al llarg de la propera legislatura, una consulta sobre l’estatus polític futur de Catalunya, en compliment dels respectius compromisos electorals.
3. Exhorta també totes les forces polítiques a facilitar la governabilitat del país per a poder afrontar la greu situació econòmica a què ens està abocant, sobretot, l’asfíxia econòmica que l’Estat espanyol exerceix damunt de Catalunya i que recau sobre tots els seus ciutadans, sigui quin sigui el seu origen o la seva condició.
4. Expressa que l’ANC continuarà vetllant perquè la consulta es faci en aquesta legislatura, mantenint les mobilitzacions populars que calguin. Seguirem treballant igualment per a garantir la cohesió del poble de Catalunya i per fer arribar a tothom els arguments que demostren, entre altres coses, que la independència és l’única solució viable per a garantir un futur digne i pròsper per a les generacions, presents i futures, de catalans i catalanes.

Barcelona, 15 de desembre de 2012

Tots els comentaris i titulars sobre la consulta giren al voltant de la data.  Cap ni un, si més no en els grans mitjans, sobre la dada, sobre el contingut de la consulta. 

És molt important la data. Cada dia que passem sota el domini espanyol, la nostra debilitada economia s’erosiona encara més i la nostra cultura pateix un nou assetjament. Espanya ens arrossega en la seva espiral de misèria i no pot autocontrolar la seva hostilitat congènita cap a la nostra nació. La consulta urgeix. La data de la consulta és molt important.

#11s2012 Catalunya, nou estat d’Europa – Catalonia, new state of Europe from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

ARA és l’hora dels votants. La pilota segueix a les nostres mans. Res podem esperar dels que han viscut còmodament gestionant l’autonomia tants anys. Atrevim-nos a canviar el sentit del vot. Cal ser valents i coherents: votem només partits que portin en el seu programa com a primer punt la declaració d’independència. La independència segueix estant a les mans dels votants. No dimitim. Persistim.

De forma immediata, al proper debat de política general Solidaritat presentarà una Declaració d’Independència i reclamarà a tots els partits catalanistes, que ja conformem una majoria absoluta al Parlament, que votin a favor d’aquesta declaració d’independència. En paraules d’Uriel Bertran, “si s’acaba això de fer la puta i la ramoneta, demà, 84 diputats han de votar sí a la declaració d’independència”. No és un gest testimonial, és coherència amb els objectius que van impulsar el naixement d’aquest partit. Es tracta de materialitzar la pressió que l’Assemblea Nacional Catalana volia exercir sobre els diputats. Perquè el clam social s’ha de traduir en clam polític.

Allargaments. Segueixen les dilacions. Aquesta és la conclusió que he tret en sentir les paraules del president aquest matí.  “El procès català passa per construir estructures d’Estat” , “transició”, “aspirem a”, “procés”, “no s’ha d’improvisar”… I en escoltar l’Oriol Pujol comentant la declaració he vist que no m’equivocava. Ha dit Pujol: “començar un procés així no és fàcil…” (Rac1). Tot això són allargaments. La por fa errar el president. No es construeixen “primer”, abans, els instruments d’Estat. Primer es declara la independència (eleccions anticipades o referèndum; això no és histèria) i després, immediatament, es comencen a construir les institucions d’Estat. Aquest és el procediment habitual dels països que s’han declarats independents. Potser, quan han pogut preveure-ho, han preparat alguna cosa abans, però no pas sempre. Mai s’ha condicionat la declaració d’independència a la construcció d’una hisenda pròpia, per exemple. Les paraules del president expressen allargaments. Cal més coratge, el coratge que ha demostrat el poble català. No podem perdre més el temps. “Que prepari ja ara mateix el procés d’independència.” (Uriel Bertran Arrué) I això no és histèria ni dramatisme, president.

Voldria tenir un somni. Una gran plataforma de partits per a la independència. Les declaracions del senyor Herrera d’ICV després de la manifestació no m’encoratgen. Les de Junqueras ignorant Solidaritat per motius electoralistes, tampoc. Crec, sincerament, que només engrandint Solidaritat arribarem on volem. Que encara és massa petita? Està a les mans de tots fer-la gran. No pensem que li cal la majoria. Passar a hores d’ara a tenir uns 12 o 15 diputats no és pas difícil. Arribat aquest cas, Convergència es posaria les piles. La veu dels vots és l’única que entenen els partits tradicionals. Els militants convergents pressionarien fort a la cúpula i, amb molta probabilitat, aquesta, conjuntament amb els partits independentistes, prendria la decisió que li hem reclamat amb la manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana.

I ara què? Doncs ara ha de parlar el votant. La independència està a les mans del ciutadà. Aquest ha d’atrevir-se a CANVIAR EL SENTIT DEL VOT. El coratge es demostra no només anant a una manifestació. Pensem que el gran obstacle de la independència està dintre de nosaltres, en els nostres hàbits mentals, en la por a canviar-los. Cal votar només els partits que portin clarament en el seu programa la declaració immediata de la independència. En les pròximes eleccions cap més criteri ha de guiar el nostre vot. 

“Junqueras repta CiU i ICV a presentar-se en una llista conjunta per proclamar la independència.” ( Vilaweb) Sona estrambòtic, i ho és. Oriol Pujol, el nou secretari de CDC, després de sentir als seus militants durant tres dies de congrés cridar independència, va córrer a la ràdio per deixar clar que el seu partit no era independentista. Pel que fa a ICV, fora del Romeva, no ha demostrat altra intenció que encaixar-nos amb Espanya. Amb aquesta declaració, Junqueras ens regala política ficció. Diversió d’estiu. Això sí, prou estrambòtica per assegurar-se un forat en els mitjans!

Junqueras fa especulació perquè no té projecte. I parla per parlar. Comenta el diari: “ Ha reconegut, no obstant això, que fins ara els seus esforços han estat sempre infructuosos, ja que ecosocialistes i nacionalistes no s’ho han pres mai amb gaire interès.” Doncs, aleshores, si ja en sap el resultat, a què vénen aquestes xerrameques? Força trist. Perquè entre altres coses ens demostra que només saben anar a remolc de CiU.

El món independentista espera més de Junqueras. Espera el que és de pura lògica: per fer independència, s’ha d’ajuntar amb els independentistes. Hi ha tres diputats de Solidaritat que no han parat des del primer moment de treballar per la independència i que ja han presentat una llei per proclamar-la des del Parlament. No és amb aquests amb qui primer s’hauria d’entendre? Doncs bé, no només prescindeix d’ells, sinó  que pretén sistemàticament ignorar-los. Com si no existissin, no els anomena mai per a res. La llei de l’ostracisme. I una greu equivocació. Aquesta política és extremadament perjudicial per al país. Junqueras opta per un camí de divisió silenciosa que debilita l’independentisme. Sembla com si digués: si jo no sé o no puc portar el país a la independència, prefereixo que no l’hi porti ningú. Però el país ho percep. Per això que, tot i créixer l’ independentisme, Esquerra no aixeca el cap en les enquestes.

Junqueras se sent impotent. Aquesta impotència li serveix d’excusa per no presentar un projecte propi. “…ha argumentat que els republicans només han sumat 23 diputats en el millor dels escenaris. És per això que cal sumar més, i l’objectiu principal és convèncer qui més diputats té perquè faci el pas”, en referència a CiU. Falta moral de victòria. La fita d’un partit petit no ha de ser ajuntar-se amb un de gran, sinó créixer i guanyar-lo. Si vas d’acompanyant, mai posaràs els mitjans per fer-te gran i guanyar. Esquerra fa anys que només somia a acollir-se a l’ombra dels grans. I en depèn. Així li va anar amb els socialistes i així li va ara amb CDC. Junqueras és intel.ligent però, al meu parer, està atrapat en l’estratègia històrica d’un partit que no ho és i encara no n’ha après.

Junqueras ha d’ajuntar-se amb qui comparteix la fita de la llibertat per al país. Si cal, haurà d’allunyar-se d’aquells elements històrics del partit que encara guarden rancúnia per les escissions passades. Solidaritat és el primer aliat en la marxa cap a la llibertat. El país no ho entén d’una altra manera.

Una de les cantarelles més habituals emprades per aigualir l’aspiració a la independència és la d’advertir que podria posar en risc la cohesió social del país. 

LA MEVA SOSPITA, TANMATEIX, és que la fragmentació que realment fa por als nostres polítics, la cohesió social que veuen perillar, no és la que diuen, sinó la que resultaria de l’amenaça d’alguns poders fàctics catalans, els principals interessos dels quals estan estretament lligats a Espanya. Ja siguin interessos comercials o empresarials, ja siguin ambicions polítiques o lleialtats nobiliàries, o encara vincles sentimentals -i de mercat- amb la cultura espanyola, […]

Avui fa 5 anys. Lluís Maria Xirinacs va convertir la mort en un acte de vida, el darrer; el darrer acte d’una vida de combat.

Era el febrer del 1976. Xirinacs, erigit en Captaire de la Pau demanava l’amnistia com a pedra angular sobre la que bastir els nous temps que s’endevinaven per a l’Estat. Però els putrefactes aires franquistes encara inundaven les estructures oficials i Xirinacs per fer-se sentir passava el dia davant de la presó Model. L’envoltaven un bon grup de seguidors. 

Aleshores, jo era un jove professor d’història d’art i literatura (espanyola, és clar) al col.legi St. Àngel dels Salesians a Barcelona. La literatura i l’art que explicava anaven amanides de constants referències democràtiques i catalanistes. La plantada de Xirinacs i la seva demanda d’amnistia política n’era una. 

Cada dia costa més saber a què està jugant el president Mas. Estic arribant a la conclusió que no ho sap ni ell. Bé, sí, juga a entretenir el personal. Juga a jugar, a fer veure que fa alguna cosa. Perquè cap objectiu que esbomba resulta creïble. És clar que sempre hi ha qui se’l pot creure i el pot tornar  a votar; és el que apunten les enquestes. I aquestes li deuen suposar un xut de moral prou considerable com perquè s’hagi animat a proposar a la ciutadania que “es mulli” pel seu pacte fiscal. Com que la ciutadania només té el carrer on expressar-se, tothom ha entès que vol convertir la manifestació de l’Onze de Setembre en un clam a favor del que va ser l’eslògan del seu partit en les darreres eleccions al Parlament.

Pernando Barrena va venir invitat a l’Escola d’Estiu de Solidaritat. El que havia estat portaveu de Batasuna va resumir en dos conceptes l’estratègia basca cap a la llibertat: unilateralitat i autodeterminació. La unilateralitat ve imposada per la constatació que Espanya no vol o no sap com resoldre el seu conflicte amb Euskadi. L’esquerra abertzale, aleshores,  va optar per actua pel seu compte, sense negociacions secretes i paral·leles. Es tracta de moure tots els fils possibles per obligar l’Estat a prendre mesures de pau. Per exemple, posant-lo en evidència davant de la comunitat internacional. Fruit d’aquesta estratègia l’octubre passat es va celebrar a Donosti la Conferència de Pau de mediadors internacionals. Les reaccions dels mitjans madrilenys denota fins a quin punt els espanyols saben que estan contra les cordes i ara els toca a ells de moure fitxa. (Més)

 Enfilat ja el camí de la pau irreversible, toca avançar cap a la independència. L’esquerra aberzale opta per la via del reconeixement del dret d’autodeterminació. Exercir el dret a decidir. Per ara estan preparant  amb Esquerra un projecte de llei al congrés de Madrid perquè s’autoritzin consultes independentistes. Ens podem imaginar el resultat.

                   ALFONS LÓPEZ TENA. El principi democràtic versus l’autodeterminació.

“Des del punt de vista jurídic, un nou estat necessita el reconeixement d’altres estats existents.[…] Tanmateix, davant del procés contemporani de generació de nous estats que hem descrit anteriorment, la dinàmica normal per part dels estats ja existents és, senzillament, reconèixer els nous estats emergents. I la via per assolir-ho l’expressa jurídicament la sentència del Tribunal Internacional de l’Haia de l’any passat sobre Kosovo. Aquest país […] s’havia proclamat independent de Sèrbia amb una declaració totalment unilateral que no es va fer ni per la via de referèndum ni per la parlamentària, sinó de la mateixa manera que es va fer la dels EUA dos segles abans, això és: els representants democràticament elegits es van reunir i declararen la independència, però no en una reunió parlamentària formal. A Kosovo ho van fer una part molt àmplia dels diputats juntament amb el primer ministre en una reunió que no era un acte del Parlament, sense una votació, sinó simplement signant un document. Com si ara una majoria dels diputats del Parlament de Catalunya es reunissin i signessin un document de proclamació d’independència, i això fos tot. Doncs bé, tot i la manca de formalitat parlamentària que feia témer l’anul.lació jurídica de l’acte, el Tribunal de l’Haia el va avalar plenament.[—].

Allò interessant d’aquesta sentència i de les opinions concurrents favorables és que s’atorga plena legitimitat jurídica a l’acte perquè el fan els representants democràticament elegits, sense entrar en la disquisició de si hi ha o no hi ha dret a l’autodeterminació, ni quin és el subjecte d’aquest dret, ni el seu àmbit d’aplicació. Contràriament, les opinions dels que es neguen a reconèixer la independència de Kosovo, d’Espanya, Rússia i Xina, es fonamentaven precisament en la negació de l’existència d’un dret d’autodeterminació per part d’aquest país, sobre la base de l’argumentació que aquest dret només és aplicable quan hi ha una situació colonial, i que la relació Kosovo-estat iugoslau no era de caràcter colonial.

Cal dir que el Tribunal ni tan sols no va entrar a considerar si hi havia o no aquest dret en el cas de Kosovo, sinó que simplement es va plantejar si hi havia algun principi de dret internacional contrari a la proclamació d’independència que havia fet Kosovo. I va entendre que era legítima pel senzill fet que havia estat realitzada pels representants democràticament escollits del poble de Kosovo.

En segon lloc, el Tribunal va constatar que, quan es produeix una proclamació d’independència jurídicament legítima per part d’algun territori, immediatament els estats existents la reconeixen, i això el va dur a avalar el reconeixement internacional d’una independència proclamada sobre la base del principi democràtic. I això, malgrat que la Constitució iugoslava del moment proclamava Kosovo com a part constituent de la nació sèrbia i que, per tant, Sèrbia entenia que la possibilitat d’independència de Kosovo exigia prèviament la reforma de la seva Constitució. Com que la població kosovesa era una minoria respecte del conjunt de la població de l’estat, la reforma constitucional que formalment era possible, de fet, restava bloquejada.

La sentència de l’Haia continua la línia ja assenyalada pel Tribunal Superior del Canadà, en una sentència que responia una consulta del govern canadenc. Havien volgut saber si una majoria clara a favor de la independència com a resposta a una pregunta explícita en aquest sentit en un referèndum al Quebec sobre el tema seria vinculant per al govern federal canadenc. La resposta del Suprem va ser, primer, no entrar en la qüestió del dret d’autodeterminació -que de fet està molt mal definit en termes de dret internacional- i, segon, afirmar el principi democràtic: si hi ha una majoria clara que es pronuncia de­mocràticament, el govern de Canadà ha d’atendre aquest pro­nunciament i negociar de bona fe les condicions de secessió. 

Aquest és el plantejament jurídic que ha avalat les independències posteriors a la de Kosovo, concretament la del Sudan del sud, que ha estat possible per un referèndum, i la de les Antilles Holandeses, que ho ha estat per via parlamentària.

En resum, des del punt de vista jurídic el tema està clar: el principi democràtic avala la independència d’un nou estat, tant si la decideix la seva població directament per via de referèndum, com si ho fa indirectament mitjançant els seus representants democràticament escollits, bé per la via d’una sessió parlamentària formal o per la d’una reunió no parlamentària de la gran majoria dels representants electes. I sobre aquest tema ja hi ha jurisprudència i antecedents suficients que no només avalen la legalitat de la proclamació, sinó també la del seu reconeixement internacional per part de la resta d’estats ja constituïts.

Les passes, en tot cas, sempre són:

1. guanyar unes eleccions, 
2. formar un govern amb la intenció proclamada de convocar un referèndum o proclamar la independència,
3. i demanar posteriorment el reconeixement internacional. 

I això pot fer-se d’acord amb l’estat del qual es forma part, perquè aquest ja s’ha resig­nat a la independència d’una part del seu territori, o contra la seva opinió, precisament perquè ja hi ha els mecanismes jurídics avalats internacionalment per a fer-ho possible.” (Per què volem un Estat propi? Seixanta intel·lectuals parlen de la independència de Catalunya, pàg. 117 i ss.)

Tirem pel dret. No hi ha cap raó per no fer-ho. Només la por, conreada per l’opressor durant 300 anys, ens fa triar camins tortuosos amb pretextos de prudència i falses seguretats. Declarem primer la independència i després validem-ho amb un referèndum fet sota els nostres auspicis i sense la pressió directa dels espanyols.

Massa foc. Una burilla ha causat massa foc. Una burilla ha encès una pira 15000 hectàrees amb 65 kms de perímetre. Una burilla!

Ens venen fum. La culpa és de la tramuntana corrent enfurismada a 90 kms per hora.

Massa foc. Sobre tot quan s’han retallat dos terços els efectius nous que s’havien de contractar aquest any. Quan la capacitat extintora ha passat el 2012, degut a totes les retallades, de 540 mil hores a 162 mil! Pregunta: Si el focus era tan petit com el d’una burilla, no es podia haver calculat el perímetre de seguretat en funció de la velocitat del vent? Segur que es sí i es va calcular… però no es disposava de prou efectius per delimitar-la.

Ens venen fum. El conseller Puig ha afirmat en totes les seves aparicions que els efectius batallant contra el foc eren 1500. Però de bombers, segons el TN del dia 22, només n’hi havia 500. El conseller ens venia fum. 1500 efectius? ¿Potser comptava els voluntaris que repartien menjar o que desviaven el trànsit? La cortina de fum del senyor Puig, senyor meus, pretén tapar exactament el contrari del que vol vendre: que els efectius no eren els pertinents per culpa de les seves retallades en el cos de bombers. I vol evitar que el responsabilitzem de les dimensions desproporcionades del foc i dels estralls que ha provocat. En el darrer any s’ha retallat un 34% la prevenció d’incendis, un 52% en protecció civil, un 95% en vestuari de bombers, i fa dos anys que no s’incorporen nous bombers al cos. Sense parlar del que s’ha retallat en vehicles i combustible.
 

Primera lliçó. El concert econòmic no porta a la independència com afirma el president Mas.

OTEGUI: “La independència és una necessitat econòmica”. D’aquesta manera elPuntAvui encapçalava aquest dimarts l’entrevista al dirigent abertzale. N’hi ha prou amb aquesta afirmació per destapar l’enganyifa amb què CiU intenta vendre el seu misteriós pacte fiscal. Mas i companyia ens volen fer creure que aquest indefinit pacte amb l’estat serà una “estació” en el procés de la no menys difusa “transició nacional”. I tinc entès que, en un llibre recent, el senyor Rull, portaveu de la formació al parlament, ho explicita amb totes les lletres: el pacte fiscal és un esgraó cap a la independència. Doncs bé, els bascos, no són del mateix parer: tot i tenir el concert econòmic, no per això han deixat mai de demanar la independència.

Fixem-nos-hi, en trenta anys no han avançat ni un mil·límetre cap a l’estat propi: la seva dependència d’Espanya segueix sent la mateixa. Les paraules d’Otegui evidencien que el concert econòmic no és cap estació en aquesta destinació, i menys encara un pacte fiscal de pa sucat amb oli. Finalment, si el concert econòmic impliqués avançar cap a la independència, vosaltres creieu que també el defensarien el PP i el PSOE bascs?

Potser cal recordar-ho: un pacte fiscal és sempre una concessió de l’estat dominant; en canvi la independència és  un acte unilateral d’afirmació de la nació dominada. Els pactes i els concerts econòmics són cosa de dos, del que demana i del que potser concedeix; la independència és només cosa d’un, del qui la conquesta. Ibarretxe, tampoc veia que el concert portés al dret de decidir dels bascos i per això va elaborar un pla esperant que Espanya l’acceptés.  I Espanya, que no és tonta, va fer el que havia de fer per als seus interessos, tancar-li la porta als nassos. Ibarretxe es va equivocar: és estúpid demanar al lladre que et torni els diners. La independència no es demana a l’opressor i el dret a decidir tampoc. La independència es pren i el dret a decidir s’exerceix; així, per les bones.

Que Convergència deixi tanta enganyifa. Que no utilitzi la independència per justificar una legislatura perduda a la recerca d’un pacte fiscal impossible. Sortosament, els jocs enlluernadors tenen cada vegada menys seguidors. Les penúries fan reflexionar i el votant inconscient disminueix acceleradament. Cada vegada es fan més evidents les destralades l’estat i les dilacions de Convergència. Només Esquerra té un cert marge per a l’enganyifa: enlluerna amb el discurs trencador del seu nou president, però en la pràctica diària segueix fent seguidisme de CiU i no fa cap aposta per a la independència. L’independentisme d‘Oriol Junqueras no va més enllà de les paraules. Els nostres polítics, fora dels de Solidaritat, s’entesten a fer veure que governen, que manen, que fan lleis, que elaboren estatuts… i arriba un moment que un simple consell de ministres o quatre senyors d’un tribunal o una disposició ministerial qualsevulla els desmunten l’artifici. Llavores queda al descobert que tota la seva feina només consisteix a fer veure que fan. I així garantir-se  el sou fàcil quatre anys més. Si es creguessin que són el nostre govern, no jugarien amb la bona fe del votant inconscient, defensarien el benestar de la seva gent i proclamarien la independència.

———————————-
Llegiu també “El pacte fiscal torpedina la independència”
———————————-
Proper article: “Pernando Barrena i López Tena. La via basca i la via catalana cap a la independència.” 
———————————-
Imatge d’Arnaldo Otegui extreta del diari elPuntAvui. 

Els acòlits d’Aznar i Rajoy volen reactivar el comerç tot liberalitzant els horaris comercials. Diuen que aleshores la gent comprarà més. Així quan veiem un comerç obert, tindrem tantes ganes de comprar que, vés per on, les butxaques començaran a fabricar euros. Deuen creure, amb la mateixa certesa que “España va bien”, que els bitllets de 5 es convertiran en bitllets de 10. Per això, obrint els comerços més hores, la gent comprarà més!
Aznacadabra, més rucs que una cabra! Que la gent no pot gastar el que no té! 

I de passada trepitgen això que en deien, i crèiem, competències de l’autonomia catalana. Qui segueix encara jugant al joc de l’autonomia? Un simple consell de ministres espanyol escombra com si res les competències en comerç. I abans ens llengua, i… Mas, fuig d’Espanya d’una maleïda vegada!

Quin pal que li han fotut a la cultura! Dreta espanyola i cultura són antagònics. Molt abans que matessin García Lorca, des de sempre. Quin pal que li han fotut pujant l’IVA dels museus, teatres i espectacles dels 8 punts als 21! 13 punts més d’una tacada.Res, el 162,5%! Quina barbaritat! És que són uns bàrbars! Bàrbars!