CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

ARA és l’hora dels votants. La pilota segueix a les nostres mans. Res podem esperar dels que han viscut còmodament gestionant l’autonomia tants anys. Atrevim-nos a canviar el sentit del vot. Cal ser valents i coherents: votem només partits que portin en el seu programa com a primer punt la declaració d’independència. La independència segueix estant a les mans dels votants. No dimitim. Persistim.

De forma immediata, al proper debat de política general Solidaritat presentarà una Declaració d’Independència i reclamarà a tots els partits catalanistes, que ja conformem una majoria absoluta al Parlament, que votin a favor d’aquesta declaració d’independència. En paraules d’Uriel Bertran, “si s’acaba això de fer la puta i la ramoneta, demà, 84 diputats han de votar sí a la declaració d’independència”. No és un gest testimonial, és coherència amb els objectius que van impulsar el naixement d’aquest partit. Es tracta de materialitzar la pressió que l’Assemblea Nacional Catalana volia exercir sobre els diputats. Perquè el clam social s’ha de traduir en clam polític.

Allargaments. Segueixen les dilacions. Aquesta és la conclusió que he tret en sentir les paraules del president aquest matí.  “El procès català passa per construir estructures d’Estat” , “transició”, “aspirem a”, “procés”, “no s’ha d’improvisar”… I en escoltar l’Oriol Pujol comentant la declaració he vist que no m’equivocava. Ha dit Pujol: “començar un procés així no és fàcil…” (Rac1). Tot això són allargaments. La por fa errar el president. No es construeixen “primer”, abans, els instruments d’Estat. Primer es declara la independència (eleccions anticipades o referèndum; això no és histèria) i després, immediatament, es comencen a construir les institucions d’Estat. Aquest és el procediment habitual dels països que s’han declarats independents. Potser, quan han pogut preveure-ho, han preparat alguna cosa abans, però no pas sempre. Mai s’ha condicionat la declaració d’independència a la construcció d’una hisenda pròpia, per exemple. Les paraules del president expressen allargaments. Cal més coratge, el coratge que ha demostrat el poble català. No podem perdre més el temps. “Que prepari ja ara mateix el procés d’independència.” (Uriel Bertran Arrué) I això no és histèria ni dramatisme, president.

Voldria tenir un somni. Una gran plataforma de partits per a la independència. Les declaracions del senyor Herrera d’ICV després de la manifestació no m’encoratgen. Les de Junqueras ignorant Solidaritat per motius electoralistes, tampoc. Crec, sincerament, que només engrandint Solidaritat arribarem on volem. Que encara és massa petita? Està a les mans de tots fer-la gran. No pensem que li cal la majoria. Passar a hores d’ara a tenir uns 12 o 15 diputats no és pas difícil. Arribat aquest cas, Convergència es posaria les piles. La veu dels vots és l’única que entenen els partits tradicionals. Els militants convergents pressionarien fort a la cúpula i, amb molta probabilitat, aquesta, conjuntament amb els partits independentistes, prendria la decisió que li hem reclamat amb la manifestació de l’Assemblea Nacional Catalana.

I ara què? Doncs ara ha de parlar el votant. La independència està a les mans del ciutadà. Aquest ha d’atrevir-se a CANVIAR EL SENTIT DEL VOT. El coratge es demostra no només anant a una manifestació. Pensem que el gran obstacle de la independència està dintre de nosaltres, en els nostres hàbits mentals, en la por a canviar-los. Cal votar només els partits que portin clarament en el seu programa la declaració immediata de la independència. En les pròximes eleccions cap més criteri ha de guiar el nostre vot.