CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Aquest any en farà 200 del setge que la ciutat de Tarragona va patir per part de les tropes napoleòniques. L’Ajuntament ha programat un conjunt d’actes per donar aconèixer aquells fets. Van iniciar-se pròpiament aquest 15 de febrer amb la presentació per part del consistori de la petició per declarar lloc d’interès Nacional les restes del fortí situat a l’Oliva. El programa inclou l’acte final al gener del 2012. Aparentment són molts mesos, però el gruix dels actes es concentren en el primer semestre d’aquest any i la cloenda efectiva serà l’homenatge als màrtirs del setge, el 28 de juny.
L’Ajuntament ha englobat la commemoració sota l’epígraf “La Tarragona assetjada”. S’entén, per tant, que la ciutat va ser víctima d’una voluntat criminal invasora. Això cal matisar-ho. 

Si Tarragona s’hagués avingut a ser controlada per les tropes franceses, com s’hi van avenir la gran majoria de ciutats europees, el setge no s’hagués produït. Ni les seves conseqüències s’haguessin prolongat durant més de cinquanta anys. Els civils i les seves ciutats, per principi, es mantenien al marge de les guerres i aquestes eren protagonitzades pels exèrcits regulars. Tarragona, com Girona, Tortosa i Lleida, van voler resistir-s’hi. Saragossa, de l’antiga corona d’Aragó, també. Suposo que més d’un historiador haurà estudiat aquest fet diferencial. Tanmateix, no s’ha programat cap conferència per parlar-ne.

El setge, doncs, va ser la conseqüència d’una voluntat de resistència. I d’un esperit lluitador i insubornable de la nostra població civil. Si l’epígraf dels actes commemoratius digués “La Tarragona indòmita” o “La Tarragona de 1811, lluita i ressorgiment” hagués descrit millor el sentit del setge.

L’enfocament general del programa és clarament espanyolista. No s’engloben els fets en la forma específica amb què Catalunya els va sentir i hi va reaccionar, ni tampoc en la seva situació política i econòmica. Per contra, s’han volgut emmarcar en les coordenades d’una Espanya borbònica que, no totalment, però sí en gran part li era aliena. I quan veus que l’últim acte de la commemoració és una lectura d’Arturo López-Reverte te’n recordes que l’Ajuntament està dirigit pels socialistes i per una Esquerra desorientada. Caldrà estar atents al programa que aquests dies emet TV3 HD dirigit per Enric Calpena per conèixer el sentit exacte que la invasió va tenir per a nosaltres.   

El càstig sofert per Tarragona i les ciutats catalanes resistents va ser terrible. Un càstig que, junt amb el que un segle abans ens havien infligit les tropes espanyoles, ha deixat un empremta molt gran en l’ànim dels catalans. Per a rematar-ho les tropes franquistes i la repressió posterior han sigut especialment cruels amb nosaltres. 


Avui dia hi ha catalans intrèpids i decidits que no acaben d’entendre la fluixesa aparent d’alguns compatriotes. Jo sí, els entenc. Perquè escolto l’Espriu:

La nostra soca indòmita, catalana i tarragonina, roman. I avui dia la veiem ressorgir amb brots renovats i potents : són els homes i dones que es dediquen amb entusiasme a treballar per la independència.  

A Andalusia en sap. Saben viure mamant i per això ploren i supuren victimisme a dojo.

Després d’acusar Catalunya de privilegiada, resulta que obté del govern un permís d’endeutament de 1730 milions d’euros. No li ha calgut ni que el seu president visités la Moncloa a demanar res, ni que anés a negociar-ho a canvi de res. Això sí que són privilegis. I ningú a les espanyes ha alçat el crit.

El pitjor és que aqui tampoc ningú no ha subratllat el canvi de tracte rebut. Si el nostre govern és tan tou i deixa passar les diferències de tracte sense immutar-se, seguirem rebent garrotades. D’això en diuen “no fomentar la confrontació amb l’Estat” (Joanna Ortega, vicepresidenta).

Necessitem polítics que no es resignin i protestin pel tracte humiliant a què se’ns ha sotmès. Vista la diferent manera com els andalusos han obtingut el permís d’endeutament, és clar que Mas ha hagut d’anar a pidolar, encara que ell ho negui. Ni Mas ni CiU poden mostrar-se cofois d’haver obtingut no sé què, que sempre serà menys del que ens deuen:20000 milions per anys. Demanem endeutament a qui ens deu calers, maco!. És humiliant haver d’anar a suplicar a ZP el que aquest atorga als altres gratuïtament. És humiliant  que ens haguem de sentir de la Salgado unes amenaces que no ha tingut per a ningú més, és humiliant que se’ns exigeixi un pla de reducció del dèficit que no ha exigit públicament a ningú més, és humiliant que se’ns l’exigeixi tot sabent que ja l’havíem elaborat i és humiliant que demani a la Generalitat que ens apuji els impostos. A Andalusia ningú no li ha exigit res de tot això. I a Andalusia l’endeutament entre 2006 i 2009 va augmentar un 40%, va passar de 6.847 milions a 9.550 milions d’ euros. Són les darreres dades de la Junta el juny passat. Qui li ho ha recordat quan ha demanat un nou endeutament?

Un pla d’austeritat per sevillanes.

Ni més ni menys que una setmana abans de demanar autorització per endeutar-se més i mentre ens estava acusant de privilegiats, la Junta establia un pla perquè els avis de la seva comunitat viatgessin a Londres i a Lisboa. Potser els cal aprendre anglès i portuguès. Absolutament imprescindible. Totalment coherent amb el pla d’austeritat que ningú, ni ZP ni Elena Salgado, els ha demanat. Aquí teniu el despatx de l’agència EuropaPress.

“ SEVILLA, 3 Feb. (EUROPA PRESS) –

   El programa de Turismo Activo de la Junta de Andalucía para personas mayores con pocos recursos económicos incluye este año como principal novedad la organización de viajes a Londres (Gran Bretaña) y Lisboa (Portugal), según ha informado este jueves la consejera para la Igualdad y Bienestar Social, Micaela Navarro, en la presentación de la nueva edición de esta iniciativa que dirige su departamento.

  Así, la Administración andaluza oferta este año un total de 12.480 (!) plazas en las diferentes modalidades de Turismo Activo, para “personas mayores que van a viajar por primera vez en su vida”, [sempre amb le conte de la llagrimeta, clar] puntualiza la consejera, quien concreta que del total de esas plazas, 580 (!) corresponden a viajes de cinco días durante los meses de julio y agosto a Londres y Lisboa y por los que las personas beneficiarias sólo tendrán que pagar 55 euros.

 Este programa, destinado a fomentar el envejecimiento activo, está dirigido a las personas mayores con rentas más bajas. [Després veureu el que per a un andalús són les seves rendes més baixes].

 Por otra parte, en ediciones anteriores el programa tenía destinos en otras comunidades autónomas, como Badajoz en Extremadura o Ciudad Real en Castilla-La Mancha, pero eran lugares “no demandados y se ha modificado la propuesta”, precisa la consejera

Pueden solicitar una plaza en este programa las personas pensionistas, o sus parejas, que tengan más de 60 años.

Dicho departamento va a invertir este año algo más de 3,2 millones de euros en la financiación de este programa, del que ya se han beneficiado más de 50.500 personas mayores desde el año 2008, con un presupuesto que ha superado los 12,4 millones de euros.

La renta mensual de casi el 60 por ciento de quienes disfrutaron de estos viajes en 2010 no superaba los 600 euros.”

Comentari. Pel que es veu, un 40% dels jubilats, gairebé la meitat, superen els 600 euros mensuals, que no és gaire, però molt més del que reben la majoria de jubilats de Catalunya. I aquest 40% són considerats també per la Junta com a jubilats amb baix poder adquisitiu, “con las rentas más bajas” i amb dret a cinc dies pagats a Londres o Lisboa.
Amb què se’ls poden gastar! Quan els nostres avis han de fer sacrificis increïbles! De passada recordem que Andalusia rep el doble que Catalunya per destinar-ho a persones dependents. Quina vidorra! Quines penques! Amb els nostres diners! Preneu til.la i lluiteu perquè tot això s’acabi. Treballeu per a la independència!

Les manifestacions al Passeig de Gràcia i els crits abrandats mantenen el caliu, però han de desembocar en accions polítiques: primer, votant partits independentistes i, després, secundant el que aquests fan en el Parlament.


Solidaritat Catalana per la Independència acaba de presentar a la Mesa del Parlament la proposició de llei per a una declaració unilateral d’independència. Demà la Mesa decidirà si l’admet a tràmit.

Ara és a les teves mans treballar políticament per a la independència. Pressiona el Parlament per a què accepti la tramitació de la llei.  Els partits autonomistes estan decidits a avortar qualsevol iniciativa que els pugui “confrontar amb l’Estat” (Joanna Ortega, vicepresidenta i militant d’Unió). Fes-te sentir. 

Envia aquest email a tots els representants de la Mesa. Abans hauràs d’omplir les dades que se’t demanen.

http://www.solidaritatmunicipal.cat/voteuindependencia

Entre
alguns independentista hi ha mala consciència. Sembla una passa. Qui n’és el causant?
Solidaritat per a la Independència. Això que hagi presentat a la mesa del
Parlament una proposició de llei per a la declaració unilateral d’independència
ha fet mal. Què han de fer ara els altres partits que es diuen catalanistes? I
sobre tot, quina cara han de posar els dits independentistes que
nien en grups com CiU, declaradament no indepen­dentista, o ERC que deixa la
inde­pen­dència per un horitzó imprecís? Carme-Laura Gil
i  Ferran
Sáez Mateu s’han posat molt nerviosos, i altres que s’hi posaran. Perquè, què
ha de fer ara aquesta gent amb el seu indepen­den­tisme sense compromís? Haurien
d’apuntar-se a la iniciativa de SI, però no gosen. Preveuen que el seu partit
no admetrà a tràmit la proposició de llei i ells quedaran en evidència. Haurien
de desmarcar-se del seu partit i no s’hi veuen amb cor. 

Incoherència
i mala consciència. Neguit, nervis i, finalment, agressivitat. La mala
consciència els torna agressius i, amb una incoherència absoluta, es posen a
atacar Solidaritat. No gosen menystenir directament una proposta  tan patriòtica i disparen contra el missatger.
És evident que ara veuen perillar els seu indepen­den­tisme còmode perquè saben
que si fins ara podien anar capejant la seva incoherència, en aquest moment SI
els han posat en un atzucac. La proposta de Solidaritat no és retòrica, és un
pas polític de gran calat; no és una bravata emocional davant d’uns
manifestants al passeig de Gràcia, és l’inici d’un camí polític de
conseqüències socials i polítiques transcendentals. De cop i volta, els independentistes
de florero dintre de CiU se
senten interpel.lats i despullats davant de les moltes mirades que sempre els
han demanat canviar de partit. La iniciativa de Solidaritat els posa  en evidència. D’aquí el neguit i la
mala consciència.

Però
ells no tenen cap interès a perdre el seu estatus de bufona singularitat per a
lluïment del seu partit i atracció de més d’un vot despistat. 

Ara bé, alguna
cosa han de fer per tapar la incoherència: arremetre contra Solidaritat. Bon
senyal, al cap i a la fi: si s’apunta al missatger, vol dir que la proposta és
bona. Apunten a Solidaritat i Carme Laura Gil dispara així: aquestes
independentistes van desunits, però la culpa és només d’un d’ells, Solidaritat, perquè posa condicions inacceptables, per així fer impossible l’entesa. En canvi, “Portabella,
amb gran intuïció, ha donat passos decidits en aquest camí”, el de la unitat. Només
trobo una explicació a aquesta candidesa per part d’una persona tan intel.ligent i
il.lustrada com la Carme: massa anys entre politiquetjos i tacticismes fa que
quedi enlluernada quan en troba un mestre com Portabella. Exactament un camí
que causa nàusees als adherits a SI.

Carme,
jo de tu actuaria en conseqüència. Independentista i partidària de la unitat com
et declares, no em mantindria ni un segon més desunida, sinó que aniria a
unir-me als dos partits que segons tu han d’unir-se. Si, segons tu, un és el
dolent i l’altre bo, res, ara mateix posa’t en contacte amb Portabella que
gustosament et farà el carnet d’ERC, ai no!, d’Esquerra.

La
mala consciència, ja ho he dit, s’escampa. A Ferran Sáez
Mateu li fa escopir desqualificacions  per estalviar-se arguments que no troba.
Comenta un article
d’Héctor López Bofill, doctor i professor de la UPF, amb aquests despropòsits:  “vague”,
“confús”, “genèric”, “esquemàtic” o “abstracte”. I què més! Per rematar-ho, el
nerviosisme de Sáez el porta fins a l’extrem de comparar
la proposició de llei de SI a la proclamació de l’Estat Català al 1934. Sense
paraules!

Avui és un gran dia.

No és el gran dia  de la independència, però és un gran dia perquè avui s’ha presentat al Parlament, a la seva mesa, una proposició de llei  de DECLARACIÓ
D’INDEPENDÈNCIA
DE CATALUNYA.

Avui hem lligat un vincle amb la manifestació del 10-Juliol. Allà vam parlar al carrer, avui hem parlat en la Cambra catalana.  Allà va ser, avui l’acció compromesa: el crit va ser molt fàcil i no comportava conseqüències, avui el compromís és seriós, definitiu i valent. Avui no fem un gest, avui fem un pas que obre un camí que no té marxa enrere.

Aclarim-ho. Perquè sigui ben bé així, cal que la mesa del Parlament accepti el repte d’ iniciar aquest camí i accepti a tràmit la proposició de llei. Solidaritat ha ofert l’eina. Solidaritat ha fet la crida a convertir el gest del 10-J en compromís. Depèn de la fermesa de CiU i ERC que el crit del Passeig de Gràcia es materialitzi.  La mesa ho ha de fer. Que els nostres líders no ens decebin. Que ens demostrin que tenen el coratge de fer l’estrebada que ens desempallegarà definitivament de la Gran Xucladora i de decidir-se a portar Catalunya pel camí de la seva plenitud i grandesa. 

En aquesta proposició de llei s’especifiquen els passos que s’han de seguir per declarar la independència (vídeo). Per tal que aquesta declaració sigui efectiva, cal que el seu text es converteixi en llei, però abans la mesa ha d’acceptar-ne la tramitació. Segons aquest full de ruta, un cop aprovada la llei, el govern de la Generalitat tindria facultats per a negociar amb la comunitat internacional la manera i el moment de declarar la independència. Una declaració que hauria de ser avalada pel poble en referèndum.


Demanem que la mesa no intenti refugiar-se en qüestions tècniques per negar-se a acceptar-la. Solidaritat té grans juristes en les seves files (López Tena, Lòpez Bofill, Albert Pereira, Jaume Renyé, entre d’altres), la ciutadania coneix la seva vàlua, i, en cas de negativa de la mesa, hi reconeixeria de seguida la simulació d’una covardia. Els polítics que s’emboliquen amb la bandera i organitzen manifestacions tenen l’obligació de no fallar al seu poble.

Avui és un gran dia. El clamor en favor de la proposició de llei ha de ser estrident en la xarxa i arreu. Omplim de crides a favor en el Facebook,Twiter, en els blogs, en les cartes al director i on sigui possible fer-seescoltar.

Avui és un gran dia. Un dia per a l’acció. Demostrem que els catalans no som només reactius sinó també proactius, no només protestem sinó que construïm. Avui no ens empeny tant la ràbia ni el sentiment. Avui necessitem un acte de voluntat, un gest més fred, un coratge més racional. L’hem de fer. Transformem l’emoció en voluntat d’acció. Per una pàtria rica i plena!

Article publicat a El Mundo, diumenge 23 de gener de 2011

Quan a l’any 2005 el ja aleshores Secretari d’Estat d’Hisenda. El Sr. Ocaña, va presentar els comptes de l’Estat que reconeixien que més de 15.000 milions d’euros pagats en impostos per la ciutadania i empreses catalanes se’ls quedava Espanya per a les seves coses, i no s’invertien ni gastaven a Catalunya, va afegir “Aquesta és la prova que el sistema funciona”. Des d’aleshores més de 100.000 milions d’euros han estat saquejats per Espanya a Catalunya, i el mateix Sr. Ocaña amenaça ara en seguir fent funcionar el sistema, negant permís perquè el Govern català pugui emetre deute amb què finançar la despesa pública.

S’estan complint amb escreix els vaticinis tant de Trias Fargas com de Guerra de ara fa vint anys: el finançament de la Generalitat i la despesa pública a Catalunya segueixen els criteris d’ “asfixia premeditada” (TF) i “que hagin de venir cada any els catalans abuscar la grana” (“que tengan que venir cada año los catalanes a por alpiste” (AG)). Espanya amaga les dades i ens roba cada any més i més diners fins als 22.000 milions d’euros actuals, i disminueix la inversió pública fins als col·lapse, alhora que destina que destina el botí català a enriquir-se.

En els darrers anys ja han aconseguit que Catalunya estigui per sota de la mitjana en despesa i personal sanitari per habitant, que tingui menys professors i ordinadors per alumnes que la mitjana, que tingui més alumnes per aula que la mitjana, que a Madrid s’hagin construït 600 km d’autovies gratuïtes i a Barcelona només 20 km i que Espanya hagi sobrepassat a Catalunya en l’índex de desenvolupament humà de l’ONU. Els estudiants catalans reben menys de la meitat  de les beques que els corresponen, les nostres ONG, una fracció només del que els catalans les hi dediquem. Cada persona que viu a Catalunya paga a Espanya cada any de la seva vida, des del bressol a la tomba, més de 3.000 euros en impostos que van i no tornen, i els pensionistes d’Espanya roben més de 2.500 euros cada any a cadapensionista català perquè les cotitzacions que paguen els treballadors i empreses catalanes són requisades per Espanya en benefici propi.

Mentrestant, els polítics i governants catalans gesticulen i declamen en la impotència. Deia al 1999 Pujol en la seva investidura: “Per això mateix, l’objectiu més principal –repeteixo que mésprincipal, molt principal- d’aquesta legislatura és un nou sistema definançament que Catalunya- i més conretament del conseller Mas- per aconseguir aquesta millora d’una manera substancial incrementi els nostres recursos. És el nostre objectiu molt principal. És coneguda la proposta elaborada pel Govern de Catalunya –i més concretament del conseller Mas- per aconseguir aquesta millora. La recordaré, aquesta fórmula breument. Primer, recaptació per part de la Generalitat de tots els impostos pagats a Catalunya.[…]” Des d’aleshores, tant els Governs de CiU com el Tripartit han simulat que allò que acordaven amb Espanya era el millor sistema de finançament de la història, inclús estratosfèric, mentre el nostre poble s’empobria.

Ja som líders en fracàs escolar, entancament d’empreses i en creixement de l’atur; ja està la Generalitat a la vora de la fallida i el seu deute al nivell del bons escombraria; ja tenim la renda per càpita més baixa que Ceuta i Melilla; ja Espanya es prepara per a l’estocada final. ¿És que potser Mas planeja impedir-ho i recuperar el nostre diner, o només es proposa gesticular? Prou de paraules buides. Volem fets, exigim que Mas i els seus impedeixin que Espanya segueixi robant al nostre poble. 

Alfons López Tena      
 
(Traducció meva al català) 

Si som un país que produeix riquesa, si ens arriben a robar 20 mil milions d’euros l’any per satisfer el benestar dels espanyols, per què encara ens demanen que ens estrenyem més el cinturó? En les paraules de Vicent Partal hi he trobat la millor resposta.

L’amenaça del govern espanyol, de blocar qualsevol operació de crèdit de la Generalitat i d’obligar-la a reduir el dèficit a base de tallar dràsticament les inversions no és exactament una mesura de racionalització. És una idea perversa. 

En tot país normal el govern és la primera ‘empresa’, té un impacte enorme en el PIB i apuntala sectors econòmics que s’hi recolzen i creixen. Com que ens havíem cregut que érem un país normal, també hem fet això. 

El mal és que no ho som, un país normal. De primer perquè ens espolien. Després perquè el nostre govern no té prou capacitat de decisió i no pot prendre mesures que l’ajudarien a passar el tràngol. I, en definitiva, perquè, com ja diuen ben clar a Madrid, qui mana són ells i haurem de fer allò que ells diguen. 
Haver de fer allò que ells diguen, en aquest cas, pot voler dir, i aquesta és l’amenaça, haver d’estalviar per la via de la reducció de despesa. Devem set mil milions (que el govern anterior es va gastar amb el vist-i-plau de Zapatero i que són una part ínfima dels que ens roben) i ara diuen que n’hauríem de deure dos mil. Solució? Qualsevol govern del món recorre al deute o apuja els impostos o fa qualsevol cosa. Però, a nosaltres, ens obligaran a no gastar. A estalviar, encara que el cost de l’estalvi siga aturar el país. 

En vist d’això, la pregunta és si, al final de tot plegat, no hi ha aquesta intenció: aturar el país. Aprofitar la Generalitat per desfer tot el país. Perquè, si la Generalitat ha d’estalviar set mil milions d’euros, vol dir que haurà de paralitzar totes les inversions en marxa (una carretera, un laboratori…), que no podrà contractar nous funcionaris (ep!, metges o mestres o policies o…) que haurà de deixar d’ajudar les empreses que ajuda (és a dir, pràcticament a totes), que haurà de deixar desemparats els ajuntaments, que la Muntanya de Montserrat ja pot dir adéu als quatre milions d’euros que els pressuposts vigents li adjudiquen, que Ferrocarrils de la Generalitat pot pensar a anar tornant al patinet perquè deixarà de rebre una bona part dels 327 milions d’euros del pressupost vigent, que el Servei Meteorològic de Catalunya ja pot apuntar-se al weather.com perquè ara rep vuit milions d’euros i cal retallar, o que TV3 i Catalunya Ràdio ja poden anar plegant veles perquè no rebran els 460 milions d’euros que tenen posats al seu nom. 

Faig caricatura, és clar. Però no tanta.

Vicent Partal, director de Vilaweb 
director@vilaweb.cat 

A qui ens hem de creure, al ministre Blanco o al PSOE? Quina pregunta més estranya, oi? Que no són el mateix? Doncs, us ho plantejaré d’una altra manera: qui ens està enganyant, Blanco o el tàndem format per Griñán, President d’Andalusia pel Psoe, i Marcelino Iglesias, secretari general del mateix partit?



Ahir, Blanco sembla que va prometre posar el fil a l’agulla al corredor del Mediterrani per unir Algesires amb Finlàndia. Fins i tot s’ha establert una primera trobada per al 3 de març. Ho enunciaven joiosos els nostres presentadors del telenotícies.

Ei, però només dos dies abans, el secretari d’organització del Psoe, i president d’Aragó, el senyor Iglesias, es dirigia directament a Brussel·les a demanar la “prioritat” d’un altre corredor ferroviari que en comptes de passar per Catalunya passa per Aragó i que fa més de 10 anys que el Ministerio ja té dibuixat, el TCP (Travesía Central del Pirineo). No hi va anar a fer una conferència de premsa, es va entrevistar amb qui detecta el poder de decisió, el comissari de Transports de la Comissió Europea, Siim Kallas. Per assegurar el tret, l’endemà es va entrevistar amb la Presidenta del Comité de Regions Mercedes Bresso. Per cert, per assegurar-se’n més, el segon dia es va fer acompanyar d’un altre pes pesant del Psoe, el president d’Andalusia, senyor Griñán.

És a Brusel.les on s’escriurà el LLibre Blanc de la connectivitat entre regions europees i on es farà el traçat de la Red Transfrontera. I sobre tot, de Brusel.les han de sortir els diners. Nosaltres, aquí, escoltant unes promeses de Blanco que ben bé podrien ser cants de sirena, que ell sap entonar tant bé: va ser Blanco qui va prometre unes inversions a Rodalies que no s’han materialitzat i qui va prometre desfer part de la tisorada del juny passat, però ningú sap res encara de l’A-27. 

Qui està fent comèdia, Blanco o els pesos pesants del Psoe? Seria una ingenuïtat pensar que Blanco desconeix el que fa el president d’Aragó i secretari general del seu partit. Ningú va a exposar un pla a les principals instàncies europees sense els avals del partit del govern estatal. Europa no programarà pas dos corredors ferroviaris paral.lels des de la mateixa Algesires. 

I, aviam, per què ens hem de veure d’aquesta manera podent ser independents i actuar pel nostre compte amb els nostres diners?

Andalusia juga contra Catalunya.

Els qui van posar el crit al cel davant “l’etzegueiada” de Puigcercós què diran ara? Andalusia recolza Aragó sense guanyar-hi res. L’aposta d’Andalusia és clarament bel.ligerant amb  Catalunya. Tant el Corredor com el TCP, ambdós, parteixen d’Algesires i passaran necessàriament per terres andaluces. Per què Griñán s’ha de posar al costat d’Aragó? Ells sabran, però està clar que el més normal és que s’haguessin mantingut neutrals. Fins i tot podien haver-se mostrat solidaris amb els descendents dels seus immigrants que ara viuen entre nosaltres. Perquè, que jo sàpiga, a l’Aragó no hi van emigrar pas. Tampoc seria demanar massa una solidaritat amb Catalunya que va acollir els andalusos que més ho necessitaven.

El Gran Timoner no ens ha portat a bon port. No al que ens havia promès, aquell on el poble pogués viure la seva plenitud en pau i llibertat. El Gran Timoner ha fracassat. 


El fracàs de l’autonomia

Els anys d’autonomia han estat anys de lenta davallada de la potència econòmica de Catalunya. Mentre la resta d’autonomies anaven gaudint de més recursos econòmics i més benestar, Catalunya perdia pes i passava de ser la segona en PIB a la dotzena posició. I molt més. Mentre el Gran Capità ens repetia enfadosament que tot anava millor que millor i que el país era fort i potent i que “ens en sortirem”, sabia que ens furtaven la cartera. Sabia, perquè ho ha reconegut en el seus Butlletins, que aquesta era la voluntat dels espanyols, però ell s’ho callava no fos cas que li atribuïssin, com a fracàs seu, l’espoliació que sistemàticament ens aplicaven els espanyols. Ara que manen uns altres, s’atreveix a denunciar-la. 

A cada nova atribució de competència, la migradesa econòmica que l’acompanyava obria una nova via d’aigua a la nostra nau. I ara s’han fet tan grans que no sabem com tapar-les. I ara ens diuen que som nosaltres que gastem més del que devíem en sanitat, educació i vés a saber què més ens diran demà. Nosaltres, que som els més productius de l’Estat!

La grandesa del reconeixement

Reconèixer l’error o si més no qüestionar el posicionament que s’ha defensat tota la vida, només està concedit a les grans persones. Sempre m’ha admirat Plató escrivint el seu Parmènides i exposant-hi una per una totes les objeccions que es podien imputar a la seva teoria de les Idees. Per acabar reconeixent que no tenia resposta. Diuen que els vells es tornen obsessius i tossuts fruit del seu encarcarament físic i mental. Plató fa uns segles i ara Jordi Pujol ens demostren que aquesta regla té les seves excepcions. Implícitament el Gran Timoner català ha reconegut el seu fracàs. No ha estat un timoner encertat, però, això sí, és una gran persona. El president ha sabut imposar l’amor al país a la defensa a ultrança de la seva gestió anterior. 

Dos gran èxits

Seria innoble per la nostra part no reconèixer dos gran encerts de pilotatge: la immersió lingüística, encara que no del tot afermada, i TV3. Aquesta última imposada amb nervi i esquivant la llei espanyola, una actitud que no va saber repetir en l’àmbit econòmic. Dos gran encerts que la ciutadania li haurà d’agrair sempre. 


Som una gran nació

I el Gran Timoner també tenia raó quan deia que ens en sortirem. I ho farem per la ruta que, una mica tard, ara ha assenyalat als nous timoners: la independència. Tenia raó que el nostre poble és una gran nació i com a gran nació ha vist a temps que no hi ha altre camí que la independència. Només amb la independència que ja està a boca de tothom recuperarem els diners que ens furten i la dignitat que ens volen trossejar.

Algú pensarà: resulta que ara Esquerra està per la unitat de
l’independentisme. No, si Esquerra sempre s’ha interessat per la unitat. Hi va
insistir durant tota la campanya al Parlament. La unitat
dels altres, però.

Abans del 28-N Tribuna i Directe!.cat,
òrgans oficiosos d’ERC, recordaven als seus bon lectors
que la unitat entre RCat i Solidaritat era imprescindible i necessària. Més
aviat formulaven un discurs en negatiu: la gran catàstrofe que s’esdevindria si
no s’aconseguia la unitat. La dels emergents, és clar, la dels altres. Esquerra sempre en
parlava des de la tribuna en què encara es creu instal.lada. La unitat era cosa aliena i es va posar al darrera de l’operació Ara o Mai!. Com que sabia
que aquesta unitat entre SI i RCat era pràcticament impossible, (les reaccions del doctor
de Puigcerdà immediatament després de la seva derrota demostren el seu difícil caràcter), Esquerra tenia
l’esperança que “el trist espectacle dels dos partits emergents” feria desdir a
més d’un de votar-los i que aquests vots es desviarien cap a ells, el partit
“seriós de sempre”.

Ara sí. Ara va de debò. Ara busca una unitat en la que ella s’hi sent implicada.No és la unitat dels altres sinó també la d’Esquerra amb els altres. Perdó, ho he dit malament, la unitat d’Esquerra sobre els altres. Perquè, vistos els antecedents ningú no pot sospitar de les seves intencions: aturar la seva reculada i de passada succionar els altres sumant els vots d’aquests als seus. Primer, el partit, després. el país. La unitat al seu servei, al servei d’ERC. I sobre tot de Portabella, perquè liderant  aquesta creuada per la unitat, treballa per apuntar-se un tanto a l’interior d’un partit on els seus principals líders no gosen aixecar el cap.

Són molts els comportaments de Portabella que accentuen aquestes sospites. Primer, que l’entusiasme unitari se li hagués despertat de cop després de les eleccions. Després, que en comptes de treballar-hi en converses formals, ho està fent  pressionant des dels mitjans. S’ha passat tot el mes de desembre parlant d’unes converses amb SI que ni tan sols havia demanat als interessats. Quan, finalment, els altres li responen també pels mitjans, ell continua la pressió enviant crítiques a les condicions de Solidaritat; com si els mitjans fossin la taula de negociació. La tercera: que els darrers en arribar, SI i RCat,  no han d’imposar condicions al “pal de paller de l’independentisme”. Les  atzagaiades no paren. A cosses no es fa la unitat.

Esquerra segueix amb els seus vicis de barroeria. No l’interessa negociar sinó que utilitza els mitjans per deixar mal parats als altres. La mateixa mala estratègia d’abans del 28-N. Les mateixes males maneres, que indiquen que ERC no ha après res de la davallada electoral, que els vicis se’ls han enquistat tant que és immune a l’autocrítica i que tenen difícil la recuperació.

La premsa espanyola està feta una fúria. Una injustícia, clamen. Una injustícia no haver donat la Pilota d’Or a algú de La Roja. Nervis en punta i electritzats.

España està que trina i Chasco nacional són dos titulars en la primera plana del diari As. El Marca va directe: Un Balón de Oro injusto. Els generalistes semblen més assossegats, però no s’estan de posar en dubte la “justícia” del veredicte. Tant El Mundo com l’Abc deixen a criteri dels lectors jutjar la injustícia, sí, la injustícia!Te parece justo el balon de Oro a Messi? La Razón va deixant entendre que Espanya és víctima d’una ment malèvola antiespanyola: Xavi e Iniesta son los afectados por la maldición de un trofeo que se muestra esquivo para el futbol español. Res importa que el guardó hagi estat donat per votació de gent d’arreu, diversa i nombrosa. La lògica no és cosa del patrioterisme espanyol. Un patrioterisme que pel que hem vist afecta a més de quatre eixelebrats. 

Aquesta és la manera de ser dels espanyols.Veuen injustícies quan les coses no surten del seu gust. Se senten agredits quan no surten guanyant, se senten víctimes quan no poden imposar-se. Parlar en català a casa nostra és atacar el castellà, impedir que les seves constitucions s’imposin a les nostres és un greuge que se’ls fa, un atac. Un atac que ells, en nom de la justícia, els autoritza a atacar als altres. La dèria dels paranoics: ataquen perquè diuen que són atacats. Aquesta és la manera de ser dels espanyols que nosaltres patim. 

Poca broma. Deixeu el somriure de superioritat. Sí, són impresentables per primaris i tancats. Nosaltres no gastem aquest patrioterisme de baixa estopa. Però aparqueu el somriure. Perquè nosaltres en paguem les conseqüències! L’agressor sols justificar-se per un atac imaginari: Hitler pels polacs (!) o Bush per les armes de destrucció massiva (!) dels irakians. Qui s’inventa injustícies busca rescabalar-se encara que no tingui raó. I se les té amb el més feble que troba a la cantonada, nosaltres. 

Espanya és així. Malgrat els que s’entesten a no voler-ho veure. Socialistes, que no som tontos! No persistiu a fer-nos creure que els espanyols ja han sortit de les cavernes! La primarietat domina l’esperit dels nostres veïns occidentals.  

M’importa un bledo el que els espanyols pensin i diguin de nosaltres. M’importa un bledo si ells reconeixen o no els nostres èxits. Sé que els desmereixeran per enveja i perquè els interessa tenir-nos acomplexats. La nostra mirada ha de ser Europa i el món. Però no estic parlant d’això, sinó de la facilitat amb què els espanyols se senten ofesos, injustament ofesos i de les reaccions que els provoca i que nosaltres patim. 

Posició d’entrada. El senyor Artur Mas és el meu president.

Discrepo d’ell en tot. Entenc que la mentalitat autonomista mai ens portarà a la independència, que un autonomista mai farà el pas cap a la independència ni que la desitgi. Però el senyor Artur Mas és el meu president. Per a ell tot el meu respecte. En la confrontació ideològica sempre guardaré unes formes que no necessàriament tindré quan parli de CiU ni dels convergents.

M’interessa destacar dos punts del seu discurs de presa de possessió. Per primer cop un president de la Generalitat restaurada en un discurs oficial no amaga el seu desig per la independència. “La construcció nacional de Catalunya […], fins i tot la plenitud nacional de Catalunya, a la qual molts aspiren, jo mateix també, requereix …”

Podeu criticar que la independència quedi embolcallada sota un llenguatge perifràstic, podeu criticar que no prometi treballar-hi, podeu pensar que aquest esment de passada és interessat i que només intenta apaivagar les veus més radicals del seu partit, podeu… Però cal admetre, i jo ho celebro, que per primera vegada la independència estigui present en un dia i un lloc tan solemne. Les agències espanyoles no han trigat a destacar-ho amb prevenció, no per acarnissar-hi. Bon senyal.

Segon punt. Catalunya és una família. En el millor estil Pujol, el president es dirigia de tu a l’audiència. Les seves paraules, doncs, no anaven dirigides al públic selecte i restringit de la sala sinó a tots els catalans. Som el “teu” govern, com TV3 és la “teva“, com la Marató, com els castells… Som els teus. Som nosaltres. El senyor Montilla mai va sortir de la cotilla. Ni s’havia “mamat” el país i no sé fins a quin punt se’l sentia “seu”. 
Detalls. Significatius.

Més. Catalunya no és un invent constitucional espanyol. Benach va transmetre a Gispert  la carta del president  del Parlament a l’exili. Mas ha recordat que Catalunya és un poble mil·lenari. Catalunya no és Andalusia, senyor Chávez.

Més. Perquè Catalunya és un poble, un país que té una història, som una continuïtat. Mas va esmentar més de tres vegades al seu predecessor, el senyor Montilla, i va esmentar el senyor Maragall i el senyor Pujol. Ja no cal validar-se amb els mites Companys i Macià, els d’ahir i abans d’ahir són tan nostres com tots els altres. Catalunya és una continuïtat, és una nació.

Nadal als ulls
amb l’embadaliment d’un infant.

Nadal al cor
amb la intensitat d’un jove.

Nadal als braços
amb l’expansió creadora d’un adult.

Nadal a les cames
amb pas decidit cap al naixement
d’un país independent. 

Bon Nadal! 

Està clar: Espanya i els espanyols no pararan mai.

Això és la guerra freda contra Catalunya. La Reconquesta espanyola, la imposició del seu domini en tota regla. Han perdut la mica de respecte que ens tenien. La política del peix al cove se sustentava en la creença que Espanya era dura de pelar però que tanmateix se’n podia anar esgarrapant alguna competència, algun espai de decisió pròpia.

El procés de l’Estatut, des de la campanya en contra del PP fins al remat del TC, posa de relleu que Espanya ha emprès de nou la reconquesta del que considera seu. Espanya ha passat descaradament a l’atac. A partir d’ara no pararan i ens obligaran a un estat permanent de defensa. Esgotador. No és que s’hagi acabat el peix i el cove, és que ara ens obliguen a defensar el peix aconseguit. 

Atents. Res de posar-se a la defensiva: la millor defensa és l’atac. I l’atac es diu independència. La independència no només s’ha de desitjar, no només s’ha de cridar, s’hi ha de treballar. El nostre atac també ha de ser en tota regla.  Amb intel.ligència, vigilant cada pas, però amb decisió i esforç que és l’única manera de ser intel.ligent. 

Espanya està utilitzant els vinguts de terres de parla espanyola per castellanitzar-nos i anular el sentiment nacional. Aquests immigrants i els seus fill són utilitzats com a cavall de Troia contra nosaltres. Espanya no ho aconseguirà, i no només mantenint la immersió lingüística sinó sobre tot fent-los conèixer l’alt nivell de la nostra cultura, tant popular com erudita, de manera que els resulti prou atractiva per sentir-se-la seva. I en això incloc el Barça, els castells…

CiU i PSC, per raons diferents, intenten minimitzar l’abast de les tres sentències del Suprem espanyol. CiU ha de tenir dos discursos. Al govern li convé minimitzar els efectes per no verure’s obligat a canviar la immersió, però alhora ha de insistir amb persistència i des de les altes tribunes que la cohesió del país és sagrada. Ha de deixar ben clar que els qui ens volen dividir són gent dolenta que mereix el nostre rebuig a tots nivells. 

Una de les tres persones que han perpetrat aquest atac i que ens volen mal porta el seu fill a la meva escola.

El millor atac és el positiu. Si convé extirpar els tumors d’un cos, la salut d’aquest es manté i incrementa sobre tot amb una bona alimentació. Alimentem-nos d’autoestima i orgull. Passegem ufanosos la grandesa de la nostra història, de la nostra cultura, de la nostra llengua, de la nostra gent, de la nostra producció industrial, de la nostra investigació, de la nostra presència a internet… Exhibim orgullosos la nostra cohesió social i els beneficis de la immersió. I tantes més coses!

Sóc un independentista impacient, però serè. Animós i lúcid alhora, si més no ho intento. Vull la independència per ara, però això no em fa ser un independentista excitat, nerviós, irracional. Amb tota serenitat i lucidesa sé que el temps juga a favor del nostre enemic que no pararà fins veure’ns anorreats. Sense nervis ni excitació treballo des d’ara amb tot el meu esforç, temps i diners, per portar la independència com més aviat millor.

Transició catalana


Ara toca la transició catalana, diu Artur Mas en el seu discurs de presentació davant del Parlament. Cap a on? Cap al dret a decidir i cap al pacte fiscal. “Obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el pacte fiscal com a primer objectiu.”  Dret a decidir. Algú creu de debò que els catalans podem decidir alguna cosa? I el pacte fiscal, algú creu que serà una decisió nostra? Ningú que s’aturi un minut a pensar-ho.

Però hi ha gent disposada a enganyar-se amb paraules noves i ben sonants. L’anomenat pacte fiscal serà el mercadeig de sempre.  Fixem-nos que no s’ha compromès pas a reduir l’espoliació fiscal, menys encara a situar el nostre esforç al nivell dels lands alemanys. ¿És massa esperar de qui anuncia un objectiu “nou” que com a mínim expliqui que no serà un capítol més de la cançó de l’enfadós? Si no ho fa, és prou clar que està embolicant amb paraules noves, que en ser noves sempre desperten esperança, les enganyifes i frustracions de sempre.

Una cosa és ben clara: que qualsevol pas a decidir per nosaltres mateixos serà avortat per l’Estat espanyol. Si ho va fer amb un Estatut de fireta! Una altra cosa és clara: Artur Mas, un fatídic 20 de gener, va pactar un finançament estatutari sotmès al consens de les altres comunitats autònomes (Consejo de Política Fiscal y Financiera). Una cosa està clara: Montilla ja ha dit que res que s’assembli al concert autonòmic, que això portarà a Espanya a la fallida i que ell no ho recolzarà. Més coses clares: Duran i Lleida va dir fa dos diumenges que res de pacte fiscal si la discussió ens ha de portar a la frustració. Amb aquestes premisses tan clares, veig un final ben fosc. Ens estem enganyant amb noves paraules.

Els votants de CiU que es declaren independentistes amaguen sota aquestes noves paraules la seva real por a donar el pas. Quan Artur Mas diu que la independència encara no té el consens social que ja té el concert econòmic, està confessant que espera decantar-se per la independència el dia que cregui que aquesta ha esdevingut un clam indefugible. Espera i espera. Espera que uns altres li facin la feina, però el seu partit no mourà un dit en aquest sentit.

La independència no vindrà del cel, per a la independència s’hi treballa. Les noves formacions independentistes fan aquesta feina d’avantguarda. I criden als votants de CiU que creuen en la independència a venir a ajuntar el seu esforç al de molts altres. Són necessaris. El país els necessita.

Transició catalana… cap a la independència! Això sí que està clar. Perquè és l’única cosa que no depèn de l’Estat espanyol. Només depèn de les nostres ganes.

Rosell a Madrid

El president de Foment del Treball serà el president de la CEOE. Ja està decidit.Això ha dit l’Ureta aquest matí a Catalunya Ràdio. Ho han decidit, diu, la gent intel.ligent de Madrid. Com han decidit col.locar catalans en altres organitzacions estatals que Ureta ha esmentat i que la meva memòria no ha retingut. Ho van decidir després del 10-J. on Rosell hi era. No poden acceptar que la classe empresarial catalana es decanti cap al sobiranisme, sigui d’alta o baixa intensitat. Laporta és un altre indici que a Catalunya les coses van per camins que ells han d’avortar.

La solució Rosell a Madrid ja va funcionar fa molts anys. Fou al començament de tot, al segle XVI. Llavors la Cort de Madrid va cridar a l’aristocràcia catalana a fruir de les seves prebendes i les seves festes. I la nostra aristocràcia va començar a parlar castellà. I a sentir en espanyol. I com que els de dalt són admirats i envejats pels de baix, el mal exemple es va anar estenent lentament.

La solució “Rosell sota els encanteris de la ‘Capital del Reino” segueix el vell esquema de dividir-nos per desactivar-nos. Com ja ho han fet amb l’aeroport del Prat. Alemany-Abertis-LaCaixa estan encantats amb el tros de pastís que els han promès i han oblidat de sobte els interessos del país. És que ells “són empresaris per sobre de tot”.

Ja sabem en qui no podem confiar. Sort que no tots els empresaris són igual. Un d’ells, de l’Empordà, va voler pagar la publicitat de Solidaritat que va sortir a tota plana de La Vanguardia i l’Avui dos dies abans de les eleccions.