La unitat interessada
Algú pensarà: resulta que ara Esquerra està per la unitat de
l’independentisme. No, si Esquerra sempre s’ha interessat per la unitat. Hi va
insistir durant tota la campanya al Parlament. La unitat
dels altres, però.
Abans del 28-N Tribuna i Directe!.cat,
òrgans oficiosos d’ERC, recordaven als seus bon lectors
que la unitat entre RCat i Solidaritat era imprescindible i necessària. Més
aviat formulaven un discurs en negatiu: la gran catàstrofe que s’esdevindria si
no s’aconseguia la unitat. La dels emergents, és clar, la dels altres. Esquerra sempre en
parlava des de la tribuna en què encara es creu instal.lada. La unitat era cosa aliena i es va posar al darrera de l’operació Ara o Mai!. Com que sabia
que aquesta unitat entre SI i RCat era pràcticament impossible, (les reaccions del doctor
de Puigcerdà immediatament després de la seva derrota demostren el seu difícil caràcter), Esquerra tenia
l’esperança que “el trist espectacle dels dos partits emergents” feria desdir a
més d’un de votar-los i que aquests vots es desviarien cap a ells, el partit
“seriós de sempre”.
Ara sí. Ara va de debò. Ara busca una unitat en la que ella s’hi sent implicada.No és la unitat dels altres sinó també la d’Esquerra amb els altres. Perdó, ho he dit malament, la unitat d’Esquerra sobre els altres. Perquè, vistos els antecedents ningú no pot sospitar de les seves intencions: aturar la seva reculada i de passada succionar els altres sumant els vots d’aquests als seus. Primer, el partit, després. el país. La unitat al seu servei, al servei d’ERC. I sobre tot de Portabella, perquè liderant aquesta creuada per la unitat, treballa per apuntar-se un tanto a l’interior d’un partit on els seus principals líders no gosen aixecar el cap.
Són molts els comportaments de Portabella que accentuen aquestes sospites. Primer, que l’entusiasme unitari se li hagués despertat de cop després de les eleccions. Després, que en comptes de treballar-hi en converses formals, ho està fent pressionant des dels mitjans. S’ha passat tot el mes de desembre parlant d’unes converses amb SI que ni tan sols havia demanat als interessats. Quan, finalment, els altres li responen també pels mitjans, ell continua la pressió enviant crítiques a les condicions de Solidaritat; com si els mitjans fossin la taula de negociació. La tercera: que els darrers en arribar, SI i RCat, no han d’imposar condicions al “pal de paller de l’independentisme”. Les atzagaiades no paren. A cosses no es fa la unitat.
Esquerra segueix amb els seus vicis de barroeria. No l’interessa negociar sinó que utilitza els mitjans per deixar mal parats als altres. La mateixa mala estratègia d’abans del 28-N. Les mateixes males maneres, que indiquen que ERC no ha après res de la davallada electoral, que els vicis se’ls han enquistat tant que és immune a l’autocrítica i que tenen difícil la recuperació.