El discurs. Per primera vegada…
Posició d’entrada. El senyor Artur Mas és el meu president.
Discrepo d’ell en tot. Entenc que la mentalitat autonomista mai ens portarà a la independència, que un autonomista mai farà el pas cap a la independència ni que la desitgi. Però el senyor Artur Mas és el meu president. Per a ell tot el meu respecte. En la confrontació ideològica sempre guardaré unes formes que no necessàriament tindré quan parli de CiU ni dels convergents.
M’interessa destacar dos punts del seu discurs de presa de possessió. Per primer cop un president de la Generalitat restaurada en un discurs oficial no amaga el seu desig per la independència. “La construcció nacional de Catalunya […], fins i tot la plenitud nacional de Catalunya, a la qual molts aspiren, jo mateix també, requereix …”
Podeu criticar que la independència quedi embolcallada sota un llenguatge perifràstic, podeu criticar que no prometi treballar-hi, podeu pensar que aquest esment de passada és interessat i que només intenta apaivagar les veus més radicals del seu partit, podeu… Però cal admetre, i jo ho celebro, que per primera vegada la independència estigui present en un dia i un lloc tan solemne. Les agències espanyoles no han trigat a destacar-ho amb prevenció, no per acarnissar-hi. Bon senyal.
Segon punt. Catalunya és una família. En el millor estil Pujol, el president es dirigia de tu a l’audiència. Les seves paraules, doncs, no anaven dirigides al públic selecte i restringit de la sala sinó a tots els catalans. Som el “teu” govern, com TV3 és la “teva“, com la Marató, com els castells… Som els teus. Som nosaltres. El senyor Montilla mai va sortir de la cotilla. Ni s’havia “mamat” el país i no sé fins a quin punt se’l sentia “seu”.
Detalls. Significatius.
Més. Catalunya no és un invent constitucional espanyol. Benach va transmetre a Gispert la carta del president del Parlament a l’exili. Mas ha recordat que Catalunya és un poble mil·lenari. Catalunya no és Andalusia, senyor Chávez.
Més. Perquè Catalunya és un poble, un país que té una història, som una continuïtat. Mas va esmentar més de tres vegades al seu predecessor, el senyor Montilla, i va esmentar el senyor Maragall i el senyor Pujol. Ja no cal validar-se amb els mites Companys i Macià, els d’ahir i abans d’ahir són tan nostres com tots els altres. Catalunya és una continuïtat, és una nació.
En Mas ha enterrat el Dret a decidir de forma clara i rotunda. Inapel.lable. Fa realment por, tot plegat…
En el minut 9:34 (vídeo vilaweb) hi diu exactament:
‘És hora d’exrecir els nostres DEURES i de renunciar a reclamar els nostres DRETS’.
No te n’adones que us han enganyat?
Per a mi Mas i els altres presidents autonòmics només són virreis
d’Espanya, botiflers que s’engreixen dels patiments de Catalunya.
No es comporten com Presidents Catalans sinó com manats de Madrid i fidels servidors de l’engany autonòmic.
En
el moment de la transició les coses eren molt més difícils i incertes
però ara ja han passat trenta anys i tots sabem que dins d’Espanya
Catalunya com a nació lliure no se’n sortirà.
En el seu
discurs Mas va dir que no creia en els miracles, que els miracles no
existien, va mentir! però no va pas mentir perquè digués això sinó
perquè a la vegada que deia això apostava clarament pel més impossible
dels Miracles que es puguin imaginar, en Paraules de Gaziel (1932) “que
Espanya deixi als catalans conrear lliurement la seva llengua i el seu
autogovern”.
Que Espanya i els espanyols respectin
Catalunya com a Nació, que l’acceptin com a Estat amic i coaligat
-recordi’s el Pla Ibarretxe- és senzillament impossible, apostar per
aquest projecte fracassat que va encetar Cambó des de fa més de cent
anys és clarament suïcida. Mas, assumint aquest camí vol matar
Catalunya! Mas assumint aquest camí impossible farà un bon favor als espanyols com l’han fet tots els seus predecessors
des de la darrera restauració borbònica, Mas seguint aquest camí
deixarà Catalunya més malferida i esclava del que la ha trobada.
Mas, també en l’esmentat discurs va dir que seria
fidel al seu Poble, però qui pot ser fidel al seu Poble si en menys
d’un mes ha sigut infidel als seus propis electors.
En
un mes, Mas va passar de prometre defensar un Concert Econòmic a
devaluar la seva promesa i transformar-la en una mena de pacte fiscal a
l’estil dels que ens tenia acostumats Jordi Pujol -el gran home
d’Espanya! el president de la Colònia Catalana que perdia el cul cada
vegada que sortia de Catalunya per defensar l’estat espanyol enlloc de
defensar la Catalunya lliure o tota la Nació Catalana. Recordeu alló
dels “Som sis milions” tan eficaç per dividir Catalunya de les Illes i
del País Valencià-.
Mas, igual que Pujol, va recórrer a
demanar als catalans que no parem de treballar, que cal aplicar-se en
l’esforç intens, “tibar … tibar!”, un esforç que no sé si ell ho sap
que tots els catalans ja practiquem en mil i un sentits aguantant els
efectes d’una espoliació monstruosa que ens fa dependents dels bancs i
caixes d’estalvis, d’una espoliació monstruosa que ens fa dependents en
tot de Madrid on cada vegada es va acumulant riquesa i indústria mentre
nosaltres ens estem arruïnant. Per més INRI, per dir un exemple,
contenidors de deixalles, llibres encatalà o els mateixos vestits dels
bombers són fabricats a Andalusia i Madrid amb els beneficis dels diners
que ens han espoliat.
Mas i Pujol demanen esforç als
catalans però ells no fan l’esforç veritable i intel·ligent d’encaminar
el nostre país cap a la seva independència.
Mas i
Convergència i Unió diuen o deixen entreveure que no volen complicar-se
en un Referèndum d’Independència amb l’excusa de que el perdríem i fan
això enlloc d’explicar a tots els catalans els beneficis i la
conveniència d’esdevenir un estat europeu de primera línia com per
exemple Dinamarca, no! ells prefereixen encaixar Catalunya dins
d’Espanya tot relegant-la al trist paper de colònia darrera de Sebta i
Mililla.
Sento aixafar la festa del respecte als Virreis de Catalunya i m’aturo ací, però avui a 2011 jo ho veig així de cru.
Salvador Molins, membre del BIC i Conseller de Catalunya Acció.