“Ho haveu vist?” Heu vist l’aportació dels catalans a la Marató de TV3? Aquest país és formidable. Ho dic a plena consciència que aquesta afirmació grinyolarà en l’orella de més d’un. Però la gran majoria de catalans reconeix que la Marató demostra la grandesa de la gent d’aquest país.  A hores d’ara cap acomplexament ens impedeix proclamar obertament que som un país formidable.

Gent formidable, país formidable.

L‘esquerra importada i dogmàtica només admet que es pugui parlar de gent solidària. Però per a la majoria de nosaltres no només es tracta de gent solidària, sinó sobre tot d’un país solidari. Perquè aquesta gent solidària a més de compartir un territori, comparteix  una complicitat de grup i sentiment de pertinença. I especialment comparteix una solidaritat. Sentim aquesta Marató com a cosa nostra, com hi sentim TV3 i tantes coses. Conscients d’una identitat constantment amenaçada i negada, tot allò que toquem ho convertim en una demostració de la diferent manera de ser. La nostra solidaritat podria ser un afer individual, però ho convertim en un fet de país, en un fet diferencial. D’aquí part de la força d’aquesta Marató. 

El país és formidable. Sabem que tenim defectes, sabem que no tots els catalans són exemplars, però també sabem que ens podem sentir orgullosos de moltes coses, entre elles del grau de la nostra solidaritat, la voluntària, no la obligatòriament suportada per la rapinya de l’Estat.  

“Promet, per imperatiu legal, respectar la Constitució del Regne d’Espanya i l’Estatut d’autonomia de Catalunya,
amb l’objectiu de derogar-los per la Constitució de l’Estat independent de la Nació catalana.”

Aquesta és la fórmula usada pels parlamentaris de Solidaritat per la Independència, Joan Laporta, Alfons López Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell per accedir al seu escó. 

“Promet”, modalitat valenciana. Presència dels Països Catalans representats pel diputat Alfons López Tena.

Comencem bé! 

“Plantejarem el pacte fiscal quan ho haguem de fer, però el que no farem serà portar el país a una derrota. En el moment que ho plantegem hem d’estar segurs que pot tirar endavant, no podem ser una força política irresponsable i portar el país a una derrota.” “S’han de donar les condicions per al pacte fiscal. Òbviament, si a Espanya hi ha una majoria absoluta del PP o el PSOE, no se’n podrà parlar.” Entrevista del diari ARA a Duran aquest diumenge.

Quin seny, el del senyor Duran! No vol arriscar-se per res. De passada tampoc no vol arriscar el país. Si el camí no està ben fressat, no val la pena aventurar-s’hi. Quina sàvia prudència! La de sempre, no ens sorprèn pas. I, apa, que el país també prengui paciència amb el robatori fiscal. Total, hem sobreviscut fins ara, oi? Amb una mani de quant en quant ja esporguem l’adrenalina i fem net. Prudència, no prenguéssim mal i el senyor Duran no perdés les “gràcies” que li atorguen els socialistes: Presidente de la Cominisón Permanente de Asuntos Exteriores del Congreso de los Diputados. Els votants de CiU ja entenen que alguna factura se n’ha de pagar, vull dir que ha de pagar el país, esclar.

No ha trigat ni quinze dies. Rebaixes? Pitjor, abandó
del tema estrella de la campanya de CiU. No van pas dir, abans del
28-N, que el nou pacte fiscal estigués condicionat a la no majoria
absoluta de cap de les forces espanyoles.

El Quixot Blanco

Aquest diumenge el ministre Blanco ha inaugurat l’ampliació de l’estaciò d’Atocha-Madrid. Segons el  ministre,”avui és un dia important dintre d’una setmana important”(repiquen els timbals), en la que el pròxim dia 19 s’engegarà la línia d’ Alta Velocitat Cuenca, Albacete, Requena-Utiel i València.Finalment Madrid estarà connectada amb 21 ciutats espanyoles demanera que Espanya serà el primer país europeu en kilòmetres d’alta velocitat”, i es convertirà en una “referència mundial” (nou repic de timbals). Els ditirambes es van multiplicar, però us en estalvio l’embafament.

Així és el nacionalisme espanyol. Ventar-se d’una estructura radial en què Madrid estigui connectada amb el màxim nombre de ciutats espanyoles! Els catalans, en canvi, pensem que l’interès de l’alta velocitat és poder-se connectar amb els pols econòmics d’Europa. Doncs no, per a ells allò important es que Espanya miri cap endins i conflueixi tota ella en una sola ciutat. Tancats i ben tancats, com en els temps del seu Felip II. 

El nacionalisme espanyol és quixotesc. Es venta del nombre de kilòmetres en comptes de la rendibilitat econòmica del projecte, de la seva utilitat.

Nacionalisme estúpidament atrevit;”>. Zapatero fa uns anys se’n va anar per Europa a proclamar que la banca i economia espanyoles eren més sòlides que les d’Alemanya i Itàlia! I ho va dir justament a Itàlia. Una mica insensat, no creieu? Blanco ara s’atreveix a donar lliçons ferroviàries i diu que la resta d’Europa l’imitarà. Segueix la insensatesa. És ell qui hauria d’haver après a reduir  el nombre de vies a les realment rendibles! Aquí trobareu el resum de l’estudi de rendibilitat fet pel BBVA per ordre del mateix ministeri. Però Blanco, que no té estudis, és incapaç d’aprendre ni del secretari de Tranports del EEUU. Copio de l’AVUI: “Fa uns mesos el secretari de Transports nord-americà, Ray LaHood, va visitar Espanya per veure in situ els fantàstics trens que hi ha a la península. El polític nord-americà es va mostrar encantat fins que li van ensenyar la factura. Un dels que van ser presents en aquell viatge explica el que LaHood li va dir a Blanco: “Vostès són rics, nosaltres això no ens ho podem permetre”.

L’heroi castellà veia gegants on només hi havia molins de vent. Blanco veu grandesa en només hi ha dèficit i mala planificació. Que s’ho facin com vulguin els espanyols, direu. Però, maleïda la gràcia!,si els catalans hem de pagar la seva quixotada amb els nostres diners i unes estructures ferroviàries deficitàries. Seguim exigint l’ample europeu per a les mercaderies dels ports de València i Barcelona, per exemple.

Conflicte dels controladors aeris.
Conflicte típicament espanyol: “xuleria”, prepotència, militars i les víctimes de sempre.

• “Xuleria”, la de Blanco. Només cal fixar-se en el to que gasta quan parla. Blanco ha jugat a provocar els controladors: “publicaré el decret el dia abans de les vacances, a veure si seran capaços de fer una vaga justament el dia de la gran sortida”. Caldria preguntar-se si eren necessàries unes mesures tan draconianes -hauran de pagar-se de la butxaca qualsevol absència de la feina, ja sigui per maternitat, per anar al metge, militarització del col.lectiu en cas de conflicte laboral, etc..

López Tema i Pere Vigo els més brillants.

Queda clar qui deambula per la boira i qui ho fa sota un cel esbandit per la tramuntana. Jutgeu vosaltres mateixos. 

Joan Ramon Resina viu i treballa a Princeton. Massa lluny! Perquè no “se n’entera”. No s’assabenta que la gent ens continua felicitant pels quatre diputats aconseguits per Solidaritat. Però què hi farem si el senyor professor viu tant lluny que la realitat del país se li escapa! Si viu a Princeton…


Ara, si des d’aquesta ignorància, s’atreveix a escriure a tota plana al diari ARA com un saberut i es posa a ridiculitzar Solidaritat perquè segons ell “ ha aconseguit demostrar que els independentistes són quatre gats”, aleshores l’home patina. En el seu cas, millor callar. Millor no creure’s que per ser professor d’una universitat nord-americana, un pot anar sentenciant el que li passi pel magí. I menys encara en to sarcàstic perquè, quan un no toca de peus a terra, segur que travessa aquella fina línia que separa la pallassada del ridícul.

Tots
em feliciten

Avui era el meu primer dia de feina després de les eleccions. Gaudeixo d’una jubilació parcial. Aquest matí, només entrar al col.legi, en Josep M. Rota, coordinador de la ESO, des de lluny em fa el gest que vol parlar em mi. Se m’acosta somrient i em felicita. Estarà confós sobre el meu aniversari? “Quatre diputats, déu n’hi do! Molt bé!” Em sembla que ell ha votat CiU i tanmateix s’alegra pel nostre resultat. Diu que va témer per nosaltres quan el recompte de vots només ens donava un diputat. 
Encara no havíem intercanviat quatre frases apareix amb pas apressat el director del centre, en Josep M. Prats. M’allarga la mà i em felicita. És d’Unió i em mostra la seva satisfacció pel resultat que hem obtingut els de Solidaritat.

Diumenge ja en vaig tenir un primer tast. Com a apoderat de SI em dirigia a un col.legi electoral de Sant Pere i Sant Pau (barri de Tarragona) i en creuar-me amb un apoderat de CiU, que no coneixia de res, em fa el gest de la victòria i em desitja que entrem al Parlament. Al llarg de la jornada van ser cinc els apoderats de la federació que em van manifestar idèntic desig.  

Què passa? Serem la projecció del que voldríem i no gosen? Serem la materialització del seu desig?  Els despertem una sana enveja. Deia Jordi Pujol que ells no prendran el comandament d’aquest tren, però que tampoc seran els que pujaran a l’últim vagó. Està clar, els hem de fer la feina dura i, un cop el terreny abonat, s’hi apuntaran. No m’importa si no triguen massa. 

Salvador
Cardús no m’ha felicitat

Excel.lent l’article de Salvador Cardús en l’ARA d’avui. Explica molt bé la liquiditat de l’electorat català. En això som una societat post-moderna. La nostra gent està trencant fidelitats polítiques tot prioritzant l’actitud crítica a la fidelitat a una marca. Llegiu l’article que ho explica molt bé.

Però Cardús no m’ha felicitat. Ell, que és independentista, no ha felicitat els independentistes. Em sap greu. Ensumo que s’ha empeltat de la saba amarga de Carretero i que, com ell, no sap estar a l’altura de les circumstàncies. 

Ja sabem que Cardús s’inclina pel pessimisme. Sempre temorós que no fem el ridícul, que no ens engresquem massa, que les coses no surtin bé. Tot i així s’ha de saber encaixar la derrota: no només lamentar-se per no haver sabut fer bé les coses sinó prendre distància ràpidament per analitzar com ell sap la situació creada per l’entrada de Solidaritat. I s’havia d’haver sumat a les veus dels que ens i s’han felicitat per l’èxit d’una formació independentista que treballarà decididament, i només, per la independència. Carretero ha impregnat d’amargor la seva formació i els seus discursos; ara tampoc ha sabut reaccionar adequadament davant la derrota. És una llàstima que Cardús hagi begut de la mateixa copa. 

Hem fet forat en l’autonomisme. Fins ara cap força política del Parlament havia fet polítiques d’independència. ERC es declara independentista, la seva gent se’n sent, però mai no ha fet ni un plantejament que portés a la independència. Era molt important esberlar aquest mur. Han intentat marginar-nos: ni la ràdio ni la televisió s’han fet ressò de la gran quantitat de gent que acudia als nostres actes, però això sí han escampat tota la brutícia possible.

Un cop obert el forat, l’eixamplarem ràpidament malgrat tots els obstacles que ens hi posin, que ens n’hi posaran! Ja ho sabem i estem preparats. Hem treballat de valent aquests quatre mesos i seguirem treballant animats pel resultat obtingut en tan poc temps. 

Com eixamplarem la bretxa independentista?

• Desnarcotitzant el país, adormit amb les promeses autonomistes que li prediquen des de fa trenta anys. Prou de creure-se-les: totes porten a la frustració. Només la independència és la solució i la solució definitiva. 
• Inoculant autoestima i coratge a molta gent del país, gent afeblida fins a creure que la independència és un somni impossible; gent que crida independència, però que recula quan se li proposa de fer un pas decidit per a trencar amb Espanya. 
• Fent pedagogia. Explicant en el Parlament com es resoldrien amb la independència cada un dels problemes plantejats, com es resoldrien si disposéssim dels nostres recursos. I deixant en evidència als partits que intenten obtenir engrunes de Madrid, engrunes que ni obtenint-les resoldrien cap problema important del país (corredor Mediterrani, sortida de la crisi, ajudes per a la creació d’empreses, reducció dràstica de l’atur, rescat d’autopistes, política educativa, reforma laboral, etc.).
• Fent propostes no de llei (no tenim grup propi per poder fer propostes de llei) que siguin passos ferms cap a la declaració unilateral d’independència i a la creació de l’Estat propi dintre de la UE.

Fora del Parlament, des de la base (no oblideu que som un moviment, no només una agrupació de partits polítics) treballant el territori tot fent la mateixa pedagogia i impregnant de coratge a la gent encara tenallada per les pors. 
 

Sí a la independència: la volem, és possible i la farem

Joan Laporta

Volem una Catalunya lliure, rica, plena, joiosa, orgullosa del seu passat, del seu present i del seu futur. SI es compromet a acabar amb el mal record del passat d’una regió empobrida per fer de Catalunya el quart estat més ric de la UE.

Sabem com fer-ho. Solidaritat Catalana per la Independència es compromet a rellançar l’economia creant milers de llocs de treball; a gestionar els nostres impostos i decidir a què els dediquem; a crear beques-salari pels estudiants vinculades al rendiment acadèmic de 8.500 euros l’any per estudiant; a incrementar les pensions en 2.500 euros l’any; a realitzar polítiques de suport a la competitivitat i internacionalització de les nostres empreses i invertir en recerca, desenvolupament i innovació; a construir l’eix mediterrani ferroviari i gestionar els nostres ports i aeroports per ser una economia dinàmica; a incrementar el pressupost de la Generalitat en un 70 per cent i doblar el pressupost dedicat a polítiques socials (sanitat, educació, habitatge i benestar social). Tenim persones capacitades per assumir aquestes responsabilitats encaminades a millorar a vida dels catalans i les catalanes.

Les persones que formem part de Solidaritat Catalana per la Independència tenim ben clara la resposta a tres preguntes bàsiques: Volem la independència? És possible la independència? Farem la independència? La resposta és sí. Un sí que ens han fet arribar milers de ciutadans arreu del territori en els darrers quatre mesos. Aquest sí clar i determinat cal traslladar-lo diumenge amb vots, amb escons, amb una força suficient al nostre Parlament on presentarem com a primer projecte de llei la Llei de declaració d’independència de Catalunya, el full de ruta per constituir l’Estat català i per organitzar el Govern de Catalunya per tal de fer possible la participació de l’Estat català en el si de la UE.

Font: Nació Digital

24/11/2010 01:03

Mentre Catalunya es veu arrossegada cap a la
decadència a la que ens porta Espanya,
els polítics actuals actuen d’esquenes al
poble, i segueixen omplint-se les butxaques.

Mentre els ciutadans es manifesten
massivament demanant la independència, mentre la voten massivament en les
consultes populars,
els nostres polítics segueixen entestats en gestionar les
engrunes de l’autonomisme.

 

Solidaritat Catalana per la
Independència neix fruit d’un moviment popular que persegueix assolir
els anhels i la llibertat de tota una nació.

La
independència

entra
al Parlament

  Hèctor López Bofill
Cap de llista per Tarragona de Solidaritat per la Independència 

11/11/2010 17:55

El cara a cara

El candidat Laporta ha aprofitat per criticar l'”espectacle” donat per les principals forces polítiques en el cara a cara finalment no celebrat, cosa que, segons Laporta, ha demostrat “una vegada més” que se segueix “depenent de Madrid”. “Aquests professionals de la política s’encarreguen de plorar sense capacitat per transformar la confiança de vot dels ciutadans en solucions. Demano un vot de càstig per recuperar l’autoestima i la il·lusió”, ha afegit.
 

El candidat de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a la presidència de la Generalitat, Joan Laporta, ha demanat aquest matí el vot al mercat barceloní de Santa Caterina, on ha promès a botiguers i curiosos “un país millor” després d’aconseguir la independència, que és l'”única via per sortir de la crisi”. El també expresident del FC Barcelona, que aspira a aconseguir grup parlamentari propi, ha assegurat ser “molt optimista” respecte als resultats de diumenge i ha pronosticat que el seu partit “entrarà amb força” al Parlament.

Font: elPeriódico 

Fa sis dies Esquerra va fer un acte a Tortosa: 84 assitents. El Punt li dedica mitja plana. Dies abans Solidaritat (SI) havia convocat més de 350 persones, quatre vegades més, al Teatre-Auditori Felip Pedrell. Zero línies en el diari esmentat. Bravo!

Aquest matí a Rac1 els fa una gràcia enorme explicar que un porter de can Barça contractat per Laporta fa sis anys (com si Laporta es dediqués a això!) està perseguit per la policia del seu país, de l’Est. Però dels innombrables mítings en què Laporta aplega entre 300 i 1000 persones, ni mu. 
 
Visca la professionalitat dels periodistes! Aquesta és la professionalitat que esgrimeixen per oposar-se al blocs electorals? Com si els periodistes fossin l’únic col.lectiu immune al partidisme i als interessos personals! Quin encegament corporativista! 

LA PROFESSIONALITAT ES DEMOSTRA

La professionalitat dels periodistes s’ha de demostrar. I de forma individual. No es pot anar proclamant la professionalitat en bloc de tota la professíó. Seria una ingenuïtat per part nostra que ens la creguéssim. De debò es pensen que ens creiem que la seva “professionalitat” és garantia d’imparcialitat? Se senten tan importants i influents que esperen gratuitament la nostra credibilitat. 

Nosaltres, però, sabem que són persones com qualsevol de nosaltres, gens immunes al partidisme i als interessos personals. No descobrirem res si diem que les empresses per a qui treballen marquen la orientació ideològica dels seus empleats i que no és fàcil resistir-s’hi; hi va el sou. I està clar que encara ens podem refiar menys de la gent que va d’intocable.

Si es vol un control amb menys rigidesa que fins ara, com es fa nord enllà, jo m’hi apunto. Perquè els blocs informatius que els partits ja donen elaborats als periodistes i aquests es veuen obligats a publicar són una altra aberració informativa. Els models europeus segur que són un bon camí a seguir.

VOT SILENCIAT

Tornant als fets del començament. No només hem de parlar de vot ocult sinó ara també cal parlar de vot silenciat. El d’aquesta massa de gent que assisteix als mítings de SI i es silenciada en els mitjans.
 
El 28-N serà un gran dia per a l’independentisme!

Tots els concerts, pactes i negociacions amb l’Estat espanyol han estat i seran concerts desafinats. Concerts desconcertats i imposats. Per la prepotència d’ells i la tovesa dels nostres. Tan clàssics que en coneixem la decepcionant partitura. Concerts que no harmonitzaran el nostre esforç fiscal amb les inversions estatals a Catalunya. Hi ha alguna raó per creure que ara no es repetirà la història dels darrers anys que tots coneixem? Quan no s’ha traspassat sense prou recursos econòmics (Mossos), la competència cedida s’ha vist amenaçada pel Constitucional (immersió lingüística) o senzillament l’Estat espanyol ens ho ha tornat a prendre (ports de Barcelona i Tarragona aquest juny passat; amb silenci total dels nostres autonomistes governants o a l’oposició!).

Dues preguntes imprescindibles.

Primera. En aquest concert el que porta la batuta què està disposat a donar-nos per un grapat de vots als pressupostos o a una investidura ? (Fins ara amb el PNB i CC ja en tenen prou). El mateix que havia donat fins ara a Pujol? Hi ha alguna raó perquè ens ofereixi un “pacte fiscal similar al concert”? Mas afirma que hi anirà amenaçant amb la independència que creix. Què ens fa suposar que l’Estat espanyol té por de les nostres demandes independentistes?

El concert econòmic, que ara ja ha passat a ser “pacte fiscal semblant al concert econòmic”, no serà mai un pacte d’igual a igual. Les forces, la de l’Estat i la nostra, no són equiparables: el concert sortirà desafinat i discordant.

Una altra vegada hem de passar per això? Que es pugi la participació de la Generalitat en els impostos perquè després els espanyols ens ho prenguin reduint les inversions en infraestructures o en el pagament de la sanitat? Quan Pujol va aconseguir que la nostra participació en l’IRPF augmentés, Espanya l’any següent va baixar aquest impost i la quantitat resultant que vam obtenir va ser semblant a l’anterior.  

Això és continuar el joc del gat i la rata amb Espanya. Hem de ser prou valents per trencar aquesta dinàmica, és a dir per trencar amb Espanya. Votem directament independència. No queda més remei; és l’única solució. No serà fàcil. Però hi ha res bo que vingui regalat? Coratge, amics. Fem independència!