CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Transició catalana


Ara toca la transició catalana, diu Artur Mas en el seu discurs de presentació davant del Parlament. Cap a on? Cap al dret a decidir i cap al pacte fiscal. “Obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el pacte fiscal com a primer objectiu.”  Dret a decidir. Algú creu de debò que els catalans podem decidir alguna cosa? I el pacte fiscal, algú creu que serà una decisió nostra? Ningú que s’aturi un minut a pensar-ho.

Però hi ha gent disposada a enganyar-se amb paraules noves i ben sonants. L’anomenat pacte fiscal serà el mercadeig de sempre.  Fixem-nos que no s’ha compromès pas a reduir l’espoliació fiscal, menys encara a situar el nostre esforç al nivell dels lands alemanys. ¿És massa esperar de qui anuncia un objectiu “nou” que com a mínim expliqui que no serà un capítol més de la cançó de l’enfadós? Si no ho fa, és prou clar que està embolicant amb paraules noves, que en ser noves sempre desperten esperança, les enganyifes i frustracions de sempre.

Una cosa és ben clara: que qualsevol pas a decidir per nosaltres mateixos serà avortat per l’Estat espanyol. Si ho va fer amb un Estatut de fireta! Una altra cosa és clara: Artur Mas, un fatídic 20 de gener, va pactar un finançament estatutari sotmès al consens de les altres comunitats autònomes (Consejo de Política Fiscal y Financiera). Una cosa està clara: Montilla ja ha dit que res que s’assembli al concert autonòmic, que això portarà a Espanya a la fallida i que ell no ho recolzarà. Més coses clares: Duran i Lleida va dir fa dos diumenges que res de pacte fiscal si la discussió ens ha de portar a la frustració. Amb aquestes premisses tan clares, veig un final ben fosc. Ens estem enganyant amb noves paraules.

Els votants de CiU que es declaren independentistes amaguen sota aquestes noves paraules la seva real por a donar el pas. Quan Artur Mas diu que la independència encara no té el consens social que ja té el concert econòmic, està confessant que espera decantar-se per la independència el dia que cregui que aquesta ha esdevingut un clam indefugible. Espera i espera. Espera que uns altres li facin la feina, però el seu partit no mourà un dit en aquest sentit.

La independència no vindrà del cel, per a la independència s’hi treballa. Les noves formacions independentistes fan aquesta feina d’avantguarda. I criden als votants de CiU que creuen en la independència a venir a ajuntar el seu esforç al de molts altres. Són necessaris. El país els necessita.

Transició catalana… cap a la independència! Això sí que està clar. Perquè és l’única cosa que no depèn de l’Estat espanyol. Només depèn de les nostres ganes.

Rosell a Madrid

El president de Foment del Treball serà el president de la CEOE. Ja està decidit.Això ha dit l’Ureta aquest matí a Catalunya Ràdio. Ho han decidit, diu, la gent intel.ligent de Madrid. Com han decidit col.locar catalans en altres organitzacions estatals que Ureta ha esmentat i que la meva memòria no ha retingut. Ho van decidir després del 10-J. on Rosell hi era. No poden acceptar que la classe empresarial catalana es decanti cap al sobiranisme, sigui d’alta o baixa intensitat. Laporta és un altre indici que a Catalunya les coses van per camins que ells han d’avortar.

La solució Rosell a Madrid ja va funcionar fa molts anys. Fou al començament de tot, al segle XVI. Llavors la Cort de Madrid va cridar a l’aristocràcia catalana a fruir de les seves prebendes i les seves festes. I la nostra aristocràcia va començar a parlar castellà. I a sentir en espanyol. I com que els de dalt són admirats i envejats pels de baix, el mal exemple es va anar estenent lentament.

La solució “Rosell sota els encanteris de la ‘Capital del Reino” segueix el vell esquema de dividir-nos per desactivar-nos. Com ja ho han fet amb l’aeroport del Prat. Alemany-Abertis-LaCaixa estan encantats amb el tros de pastís que els han promès i han oblidat de sobte els interessos del país. És que ells “són empresaris per sobre de tot”.

Ja sabem en qui no podem confiar. Sort que no tots els empresaris són igual. Un d’ells, de l’Empordà, va voler pagar la publicitat de Solidaritat que va sortir a tota plana de La Vanguardia i l’Avui dos dies abans de les eleccions.