Qui ho hauria de dir! L’amo de la policia catalana té por! Que ningú no s’equivoqui. Ni estic insultant ni fent befa ni desqualificant ningú. Simplement, Felip Puig ha demostrat tenir por, potser la gent no s’hi ha fixat i jo vull ressaltar-ho.

Ahir el matí el conseller va aparèixer a TV3 per matisar la nota del dissabte en què amenaçava amb una multa d’un mínim de 100 € a qui no volgués pagar peatges i per puntualitzar que no serien els mossos qui les imposarien. D’entrada, la compareixença en si ja m’ha cridat l’atenció. El conseller utilitza el mitjà més potent, la televisió, per a fer una matisació a l’avís de multa quan sembla que el més important hauria de ser l’avís de multa, i aquest s’havia enviat als mitjans com una simple nota de premsa. És ben estrany que Felip Puig hagi donat més importància a la matisació que a l’avís en si.

Aquest vespre a Cornudella de Montsant l’Andreu i la Maria de Siurana, els pioners de la revolta fiscal, reuniran una bona colla d’amics en un acte que posarà fi als tres mesos de mobilització per tot el país.

Diuen que anunciaran novetats. L’hi he escoltat dir a l’Andreu. Heu d’escoltar aquest home jove. Té les idees molt clares, una actitud serena i un posat ferm. No vaig poder escoltar-lo a Tarragona perquè aquell dia la plana major de Solidaritat venia a explicar els pressupostos per a l’Estat Propi. Unes setmanes més tard em vaig desplaçar a Alcover a recollir el que se m’havia escapat a la meva ciutat.República Catalana, dinarem al restaurant de la Maria i l’Andreu a Siurana. 

I NO DEIXEM QUE ENS ENGANYI LA CLASSE POLÍTICA IMPERANT !

“Quan es produeix una situació de dominació, aquell que subjuga l’altre no té cap incentiu per negociar res. Ni Mas-Colell, ni els diputats de CiU al Congrés, ni els representants de la comissió bilateral en el supòsit que algun dia es reuneixi, no es troben en posició d’exigir res a Espanya.” 

“Transmetre a la ciutadania la percepció que en l’actual sistema jurídic i polític la Generalitat de Catalunya pot evitar l’asfíxia o, almenys, pot corregir-la i minimitzar-la, és fomentar l’autoengany.”

“L’autoengany encara tindria excusa si es desconeguessin les regles que imposa l’actual ordre espanyol […] Aquesta il·lusió es va escapçar de forma contundent amb el procés de reforma estatutària i la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut d’Autonomia.”

“En relació als diners que la Generalitat reclama en concepte de liquidació d’exercicis anteriors de les inversions en infraestructures que estableix la disposició addicional tercera de l’Estatut, el Tribunal Constitucional espanyol, en l’esmentada sentència ja establia que: “respecto de este tipo de compromisos presupuestarios formalizados en un Estatuto de Autonomía hemos dicho que no constituyen un recurso que el Estado deba consignar obligatoriamente en los presupuestos generales de cada ejercicio económico, pues es al Estado a quien corresponde en exclusiva, atendiendo a la totalidad de los instrumentos para la financiación de las Comunidades Autónomas a las necesidades de cada una de éstas y a las posibilidades reales del sistema financiero del Estado”. L’Estat, doncs, no es troba vinculat pel que pogués establir l’Estatut.” Ni que es tracti d’una llei orgànica!

“Quan des del govern de la Generalitat encara se suggereix que el govern espanyol s’avindrà a “negociar” els comptes del 2012, o quan s’invoca l’anomenat pacte fiscal com a solució gairebé màgica, vol dir que aquest govern encara està atrapat en una lògica anterior al naufragi estatutari.“

Em pregunto de tot cor si el govern i la majoria parlamentària a Catalunya són conscients del marc jurídic que acabo de citar, perquè si no ho són és una irresponsabilitat que s’emetin missatges polítics des de la ignorància, i si ho són vol dir que actuen amb mala fe, traslladant els seus autoenganys a la ciutadania amb projectes que tenen nul·la viabilitat.

I “ens adonem amb esfereïment que les actituds polítiques són les mateixes que ara fa vint anys[…]. Fa més de vint anys que ja es parlava de reformes del sistema de finançament que en cap cas no van reduir el dèficit fiscal, des de la cessió de trams en el rendiment de l’IRPF fins a les propostes de “federalisme fiscal” que arribaven des del socialisme català. Dues dècades després la retòrica política majoritària continua ancorada en les mateixes premisses mentre l’ensulsiada econòmica fruit de la situació de dominació política ja és evident. […] Perquè els actors polítics (els partits, la cultura política) són els mateixos.”

“Cal un gir copernicà” amb tota urgència, un canvi d’actitud el més ràpid possible per començar a transformar la realitat: superar l’independentisme com a metàfora o com a utopia (l’Ítaca) amb un projecte independentista que porti al reconeixement de Catalunya com a entitat sobirana […], fet que passa necessàriament per un canvi de classe política: un nou grup dirigent que no hagi participat dels fraus ni de les servituds de l’autonomisme.”

* Extractes d’un article d’HÉCTOR LÓPEZ BOFILL  publicat al diari El Punt-Avui

“Sanitat, educació i justícia han de passar a l’Estat.”  Són una font de despesa descontrolada. 

• Evidentment, han de passar a l’Estat… català, a l’Estat propi 

que gestionarà controladament per no generar cap deute,
que el deute que tenim és un deute induït, provocat per la manca de finançament, digueu-li robatori, d’Espanya.

L’estat de les autonomies està esgotat. 

• L’autonomia catalana més que cap altra. És contrària als interessos dels catalans i genera polítics apoltronats, incapaços de portar-nos a la llibertat  nacional. Res d’autonomia, independència! L’autonomia que ens cal és la de Portugal

Les autonomies espanyoles han estat la tapadora del robatori espanyol a Catalunya. L’autonomia catalana ha estat el camp d’una transacció traïdora: us donem la cultura, però us prenem els calers. Amén, van dir els nostres il.luminats dirigents.

L’autonomia és un fracàs, la independència, la nostra esperança de futur.

Gràcies, Esperanza!

————– FOTO presa del diari El Punt Avui ——————- 

Són frikis aquests de Solidaritat! En diuen cada una! L’altre dia, fa com una setmana, van provocar un nou “episodi”, una nova “batalla” al Parlament (ARA dixit). Es veu que el diputat independentista Uriel Bertran va assegurar que el president fundador dels populars, Manuel Fraga, havia practicat el “genocidi físic”, mentre que ara el PP a Catalunya practica el genocidi cultural. I López Tena va tornar-hi el dia 3.  Davant d’unes afirmacions de tanta envergadura, la inefable presidenta els va renyar. Faltaria si no!  “Si a vostè li consta que hi ha hagut un genocidi, vagi a la fiscalia a denunciar-ho”, va dir en un rampell d’autoritat. La presidenta, volida dir que si fins ara no han anat a la fiscalia, és que no deu haver-hi fets que en donin constància. Jugar amb la paraula “genocidi” no pertoca en un àmbit tan seriós com el que ella té el deure de cuidar.  

Sabeu què vol dir freaky, oi? Vol dir peculiar, fora d’allò habitual. I realment aquests de Solidaritat ho són.

D’entrada fan el que prometen. Cosa ben peculiar, no cal dir-ho, entre el personal del Parlament. Van dir que presentarien una llei d’independència i va ser el primer que se’ls va acudir de fer. Realment molt peculiar, molt friki.

Però és que ja abans van tenir l’ocurrència d’ajustar les promeses electorals a allò que són. Són independentistes i es van presentar a les eleccions demanant independència. I prometent que s’hi posarien quan els elegissin. No creiéssiu pas que és un fet normal; ho hauria de ser, però no ho és. Perquè n’hi ha que es fan anomenar independentistes com ells i van tenir la paraula en qüestió ben amagadeta fins gairebé al final de la campanya; són aquells que s’apropien de la identitat independentista segons conveniència i estratègia electoral. Però els de Solidaritat, prometen segons el que són. Cal reconèixer que són  ben peculiars també en les seves promeses.

Més encara. Digueu-los frikis també perquè no paren de neguitejar-nos dient les coses pel seu nom. Quina mania! Què és això d’espoliació fiscal? Massa tècnic. Ells han posat de moda: Espanya ens roba! Què és això que Espanya assetja el català? Ells n’han de dir genocidi cultural. ¿I això de salvar la immersió lingüística fent la viu-viu? Res de viu-viu ni de putesramonetes, ells volen blindar per llei que el català sigui l’única llengua vehicular a l’ensenyament. I aquí no acaben els “episodis” (ARA dixit!).  Quan la presidenta del Parlament va censurar l’expressió d’un diputat, no van tenir cap escrúpol de respondre-li que vestia com una mamarratxa. Resulta que els frikis es van sortir amb la seva: la bona senyora va haver de reflexionar, desdir-se de la censura i deixar els retalls de colorets per a la discoteca. Robo, genocidi, mamarratxa, el català, única llengua vehicular… són ben peculiars aquests de Solidaritat!

I la raresa supina, el frikisme suprem: demanen als diputats que eliminin el sou pels complements per taxi, inscripció a comissions i altres. És clar, no els han fet pas cas: la mesa va descartar-ne la discussió en el ple. Home, que és la butxaca! Realment són ben peculiars, aquests de Solidaritat

A més a més treballen com ningú. Són tres i déu n’hi do la feina que fan! Ells solets han aconseguit buidar les motxilles dels ex càrrecs de la diputació que s’havien adjudicat 10 anys de sobresou. Un botó de mostra de només fa dos dies: han aconseguit que tota la cambra es pronunciés en contra del rescat de les autopistes madrilenyes. Ben frikies i peculiars, només són tres i treballen més que els altres grups de l’oposició.

Els de Solidaritat són peculiars. Però, vist el que hem vist, podem assegurar que no és per ganes de distingir-se sinó per voluntat de ser autèntics.

Genocidi cultural

Els cavallers de la política s’han esquinçat els vestits amb les paraules d’Uriel Bertan i López Tena que he citat. Sembla que si no hi ha dany físic, hem de renunciar a parlar de genocidi. La paraula mereix un modificador, genocidi cultural, perquè d’això justament estem tractant. D’un extermini cultural. Sonarà tan fort com vulgueu, però s’ajusta a la realitat. El PP i gran part dels espanyols ens volen suprimir com a entitat cultural, volen recloure la nostra llengua a l’àmbit familiar amb l’esperança que, igual com ha passat arreu, un dia mori d’asfíxia. Calvo Sotelo va deixar ben clar que esperava que la immigració castellana massiva fos l’ariet de la matança.  Volen que aquest grup humà que s’anomenen els catalans desaparegui absorbits per la cultura espanyola. Els del PP ho diuen directament, els del PSOE ho expressen posant-nos traves i recolzant el domini de la seva llengua, i tots els altres no movent ni un dit per aturar les envestides del PP.

N’hi ha que s’esveren sempre que senten una paraula gruixuda, i genocidi n’és una. Per sistema, creuen, aquestes paraules no s’han de fer servir. A aquests senyorets de la política i del periodisme no els importa la realitat dels fets sinó l’impacte  del mot. La senyora presidenta del Parlament és tota una senyora a qui certes paraules li fan mal sense importar-li si corresponen a la realitat. S’estalvia la reflexió i la mirada; a ella només li cal observar si els de Solidaritat s’han presentat a la fiscalia. No es preocupi, senhyora. Per ara han començat els del PEN (vostè sap què és això?) ja han començat les gestions per portar el genocidi a les Nacions Unides. Els de Solidaritat, per la seva banda, prefereixen assenyalar cada cosa amb el seu nom. Tot un exemple que deixa en evidència el negacionisme d’alguns compatriotes. I esperen que igual com Espanya ens roba ha passat a ser una expressió normal malgrat la seva cruesa i l’impacte inicial, també genocidi s’incorpori al nostre vocabulari habitual. Que tots sabem que volen exterminar la nostra llengua per substituir–la per la seva. Evidentment no és un genocidi físic sinó cultural: ens volen exterminar com a catalans però ben vius com a espanyols.

————

 La definició del crim de genocidi va ser legalment tipificada i és recollida en la Convenció sobre la Prevenció i la Penalització del Crim de Genocidi, aprovada per les Nacions Unides el 9 de desembre del 1948 i en vigor des del 1951. I precisant un dels sentits del mot diu així: “comprèn tant l’assassinat en massa de membres d’un grup com el sotmetiment d’aquests a condicions que n’impossibilitin del tot o en part la supervivència (…)”.

En l’últim apunt dèiem que …

Una punta de llança

Ja  la tenim, la nostra tropa de xoc.  Una que ho és de debò  perquè fa d’avantguarda. Que no es limita a la resistència sinó que ataca: en el Parlament hi ha tres diputats que realment actuen com a punta de llança de la secessió i que treballen directament per la independència. 

La tropa de xoc serà Convergència

 “Podria ser que durant aquesta legislatura hi hagués un moment de gran dificultat, que obligués CiU a enfrontar-se a una situació amb una forta càrrega èpica per salvar la personalitat pròpia de Catalunya”. “I si algú que és capaç de guiar aquesta batalla som nosaltres. La tropa de xoc serà la de Convergència”. Jordi Pujol discurs al congrés de Convergència aquest darrer cap de setmana.

Si algú pensa que per a Jordi Pujol ser la tropa de xoc vol dir estar disposat a obrir pas, a desbrossar camins, a fer d’avançada per ampliar l’espai de poder de Catalunya, s’equivoca. Evidentment, aquests són els significats de l’expressió “tropa de xoc”, però en Convergència les coses solen ser molt diferents del que semblen i les paraules també prenen un altre sentit.

A primer cop d’ull, aquestes paraules de JP poden fer pensar que la formació està disposada a fer forat en l’enemic espanyol que ens encalça per totes bandes.  Però llegint atentament el discurs observem que no van per aquí les seves abrandades paraules. Res d’avantguarda, res de fer forat en l’Estat; només pura resistència, pura moral d’aguantar el cop.  El discurs de Pujol enlloc marca la voluntat d’iniciar cap confrontació amb l’Estat espanyol  ni tan sols ens els punts en què aquest ens tenalla. Sí, JP anuncia sonorament  una confrontació amb l’estat, però, no és una confrontació d’iniciativa convergent destinada a  guanyar terreny sinó una confrontació iniciada per l’estat espanyol  i que CiU es veurà obligada enfrontar. Enlloc del discurs s’hi apunta la més mínima voluntat de Convergència per conquistar res, per imposar res, per decidir res (Ai, el dret a decidir!). Enlloc veiem res que ens permeti atribuir a CiU quelcom semblant al que tots entenem per  “tropa de xoc”. Pujol només crida a aguantar un envestida espanyolista que es preveu encara més bel·ligerant que mai. Les paraules, molt grandiloqüents, però sense cap càrrega d’atac, són paraules de pura resistència. Un cop més, CiU usa uns conceptes amb un sentit diferent de l’habitual, però que li serveixen per semblar una cosa i dir-ne o fer una altra. Abans van ser Estat propi, Sobirania i Dret a decidir, ara li ha tocat a “tropa de xoc “ i confrontació.

Però el país necessita una força de xoc de debò, que foradi  l’estructura de l’enemic i ens porti a trencar la seva configuració estatal. Fer front a l’estat espanyol per a aconseguir el nostre propi estat independent. La confrontació, ha de ser la nostra, i la iniciativa, també. La força de xoc  alliberadora és la que es dirigeix directament al trencament amb Espanya. No n’hi ha d’altra.

Pròxim apunt Una punta de llança

Hi ha pobles que saben castigar qui s’atreveix a menysprear la seva llengua. Hi ha pobles amb dignitat. Si la llibertat no es demana sinó que es pren, la dignitat tampoc es demana, s’exerceix. I s’exerceix atacant, no només defensant. Els pobles lliures són proactius, ataquen quan cal. Em fa l’efecte que nosaltres defensem massa i ataquem poc.

Puerto Rico, diumenge passat, va passar a l’atac. Rick Santorum, un dels precandidats republicans, prometia que Puerto Rico passaria a ser un estat de ple dret de la Unió si acceptava que l’anglès passés a ser la “primera llengua” postergant així la llengua pròpia del territori. La població ha anat a votar aquest diumenge i l’ha  situat on cal: sense ni un dels 20 delegats en joc. Se’ls ha emportat sencers el seu oponent Mitt Romney. Aquest és mormó i Santorum, catòlic com els habitants de l’illa. Però el factor nacional s’ha imposat al religiós; això en un país hispà és molt significatiu.

La lliçó ha estat tan eloqüent que els mitjans internacionals ho han destacat i comentat. Així, France 24 en la seva crònica, que abans fins i tot d’oferir els resultats, fa aquest comentari: “Rick Santorum, que hagués pogut treure profit del vot religiós en una illa de majoria catòlica, ha perdut tota possibilitat de seguir figurant com a precandidat en  les primàries després que la setmana passada declarés que els porto-riquenys, majoritàriament hispanoparlants, havien de fer de l’anglès la seva primera llengua si volien integrar-se a la federació dels EUA.” (“Rick Santorum qui aurait pu tirer profit du vote religieux dans cette île majoritairement catholique, a perdu toute chance de bien figurer aux primaires après en déclarant la semaine dernière que les Portoricains, très hispanophones, devraient faire de l’anglais leur première langue s’ils veulent intégrer la fédération des Etats-Unis d’Amérique.”)

Només la prepotència pot encegar un polític fins a portar-lo a fer una relliscada de tal calibre. De fet Rick Santorum menyspreant la llengua dels portoriquenys s’ha suïcidat. A casa nostra també la prepotència del PP se li pot girar sortosament en contra. Ho deixo com a possibilitat perquè ningú no està prou segur que CiU actuï amb dignitat i no renunciï davant de qualsevol llaminadura que el PP li pengi davant dels ulls. És inaudit, entre molts exemples, que CiU hagi regalat la vicepresidència de la Corporació de Mitjans Audiovisuals als depredadors del català o que el nostre govern no aixequi ni un dit per mantenir el català a les Illes o al País Valencià. A nosaltres, per no sortir aïrats de tanta malvestat indigna, només ens queda esperar que aviat el votant adreci la seva atenció a Solidaritat o que l’Assemblea pressioni suficientment perquè el militant de base de CiU tombi els dirigents. Però per sobre de tot ens queda la voluntat persistent de la gent anònima, com la que diumenge es va aplegar en un flashmob a la plaça de Catalunya de Barcelona per emplenar-la d’estelades i cridar independència.

Atacar la llengua del país no resulta… si el poble no està manipulat pels seus dirigents. 

La llibertat no es demana sinó que es pren i la dignitat tampoc es demana, s’exerceix. Si cal, atacant!

Bilingüisme? Impossible.

La llengua més poderosa intenta sempre engolir la més feble del territori. A PUERTO RICO, el castellà, “spanish”, està sotmès al mateix assetjament que el català a CATALUNYA; ells per part de l’anglès i nosaltres per part del castellà. 

Resulta que el precandidat republicà Santorum, fent gala de la prepotència dels dominadors, s’encara a tota una multitud de portoriquenys per dir-los que si volen pertànyer de ple dret a la ciutadania nord-americana han d’adoptar l’anglès com a primera llengua. I la llengua pròpia del territori, l’espanyol, a prendre aire. Tenen un avantatge els protorriquenys: els deixen escollir. A nosaltres no. Espanya és segurament la nació més dominadora del planeta. 

Les raons dels poderosos són les mateixes arreu. S’ha de complir la llei. Tothom ha de sotmetre’s a les mateixes regles de joc. Les lleis i les regles de joc que han establert ells, és clar. Ai, no, les lleis de “tots”. Tots ells! repetim nosaltres. “Like any other state, there has to be compliance with this and any other federal law” (Care2). Així s’ha expressat el precandidat republicà.

Diferència: el “pobrets” de Puerto Rico reben el suport dels disposats a plorar per totes les injustícies del món ”  (Care2).

Nosaltres no mereixem el mateix tracte pel que sembla; som “rics”. Però ens ho manegarem com sigui per rebre el suport internacional. Això sí caldrà exposar les misèries d’Espanya. Sense manies, sense remordiments; el món funciona així, es posa al costat de la víctima i en contra del malgastador. Cap socialista ens farà sentir culpables per dir les veritats. Espanya ens roba! Espanya malbarata els nostres diners i els de la UE! AVEs no rendibles, aeroports inservibles, funcionaris en excés a Andalusia i Extremadura, altres regions espanyoles viuen millor i es fan rics amb els nostres diners, Espanya no ha retallat encara les despeses militars. Etc. Amb una Espanya així no hi ha qui pugui viure. Però per sobre de tot, som una nació i som els amos del nostre destí.

El que dèiem. El bilingüisme és impossible. Els que se senten més poderosos sempre voldran imposar la seva llengua i la seva identitat. Tot començant, com diu Santorum, el precandidat republicà,  per fer-ne “la primera llengua, com manen les lleis federals”. Malgrat que l’anglès no sigui la llengua pròpia del país, de Puerto Rico.

Santorum Tells Puerto Ricans To Speak English

Estic neguitosament sorprès amb aquesta declaració d’intencions. Però abans de fer palès el meu neguit, en ressaltaré la vessant positiva. És aquesta: malgrat que l’Assemblea té un component absolutament civil, reconeix que la independència és un afer polític. Calia deixar clar que la independència pertoca als polítics i haurà de sortir del Parlament. La societat civil empentarà i estendrà la voluntat independentista, feina àrdua i molt important. Però és el Parlament qui proclamarà la independència i construirà l’estat propi, feina tècnica i imprescindible. 

Jordi Pujol es troba entortolligat entre idees contradictòries i amb elles arrossega cap al seu cul de sac a una bona munió de gent que sempre l’ha admirat. Per una banda, no es cansa de repetir que, donada la situació d’una Catalunya assetjada per Espanya en tots els seus flancs, no troba raons per oposar-se a la independència i, per altra, considera que l’opció independentista és tan difícil que pràcticament esdevé inviable. En resum, ens cal la independència, però l’aventura és tan incerta que més val no encetar-la. I, aleshores? La Catalunya de Jordi Pujol és una Catalunya esquizofrènica, enteranyinada i atrapada en un camí sense sortida.

De cop i volta tenim mig país a la recerca del model.

Es va construir Port Aventura i ningú no es va plantejar cap model de desenvolupament per al país. Evidentment tampoc quan el complex petroquímic de Tarragona va arrasar centenars d’hectàrees de presseguers i fèrtils terres de conreu. El dia que aquesta química va fer de barrera a l’expansió turística de Salou i Vila-seca, el debat es va centrar en el respecte mutu d’ambdues indústries, mai sobre quina responia millor a un model predeterminat per a Catalunya. Ni les pistes d’esquí dels Pirineus, ni la química de Sant Celoni, ni els casinos que esquitxen el territori… han comportat un debat sobre cap model econòmic. Ningú tampoc no s’ha preguntat a quin model correspon l’abandó de tantes explotacions agràries o de les extenses Terres de l’Ebre.