Tant l’ARA com LA VANGUARDIA ho deixen clar: l’objectiu de l’ANC és pressionar els polítics perquè declarin la independència de Catalunya. Les persones que l’han constituït “han decidit posar en marxa un instrument apartidista fortament orientat a pressionar els diputats del Parc de la Ciutadella” (David Miró, subdirector d’ARA). “Diferents col·lectius de la societat civil han constituït l’Assemblea Nacional Catalana, una entitat que neix amb l’objectiu de pressionar els polítics per anar cap a la independència de Catalunya” (La Vanguardia).
Estic neguitosament sorprès amb aquesta declaració d’intencions. Però abans de fer palès el meu neguit, en ressaltaré la vessant positiva. És aquesta: malgrat que l’Assemblea té un component absolutament civil, reconeix que la independència és un afer polític. Calia deixar clar que la independència pertoca als polítics i haurà de sortir del Parlament. La societat civil empentarà i estendrà la voluntat independentista, feina àrdua i molt important. Però és el Parlament qui proclamarà la independència i construirà l’estat propi, feina tècnica i imprescindible.
Ara bé, em sorprèn que es declari la voluntat de pressionar els polítics perquè treballin per la independència. Perquè això suposa que no ho fan. Error, la majoria no, però n’hi ha que sí. I se’ls està oblidant injustament. Si l’objectiu de l’Assemblea és la independència, ¿no hauria d’haver començat per reconèixer la feina dels que hi estan treballant dels del primer moment? ¿No els hauria de posar com a model en comptes d’ignorar-los? ¿Es pot negligir l’única formació política que ha presentat una PROPOSICIÓ DE LLEI DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA? ¿L’única que ha presentat uns pressupostos per al 2012 tenint en compte els ingressos reals d’una Catalunya independent? Oblit injust, però també simptomàtic d’una mala estratègia operativa.
Intentar pressionar els partits perquè es mostrin favorables a la independència em sembla una estratègia si no errada, com a mínim coixa. Quan es diu “els partits” tots sabem que ens estem referint als partits grans. L’independentisme civil se sent insegur i, en conseqüència, busca la cobertura dels grans. I a l’espera que “els grans” s’uneixin a la seva causa. Una esperança il·lusòria. Però el més greu és que s’està supeditant la independència a la voluntat dels autonomistes, al seu ritme, al seu canvi d’estratègia. Per contra, crec que en comptes de refugiar-se en els autonomistes que ara són grans, l’ANC hauria d’esmerçar els esforços a engrandir els partits declaradament independentistes i que ara són petits. La gent de l’ANC no s’ha de supeditar a una hipotètica conversió dels partits autonomistes per “grans” que ara siguin ni quedar a l’espera de la seva resposta. Fins quan caldrà esperar? Això és abandonar-se en mans dels estrategs de “l’encaix”. Quanta dilació, quanta tortuositat, quanta inseguretat! Abans d’empènyer als que mai no s’hi han posat, cal fer una crida a engrandir els que hi són de sempre. Els esforços per augmentar els diputats independentistes són rendibles al cent per cent: quan el seu nombre sigui suficient, la independència serà al caure. Pressionar els autonomistes perquè s’afegeixin a la causa independentista és bo i necessari, però no primordial. L’objectiu de l’ANC s’ha de centrar, per tant, a engrandir els partits declaradament independentistes i augmentar el seu suport electoral. És l’única estratègia segura.
A veure, quina millor manera hi ha de pressionar CiU i PSC que el fet que ells vegin que van perdent vots perquè aquests emigren cap als partits independentistes? Desenganyem-nos, el llenguatge dels vots és l’únic que entenen. Perquè en definitiva són els vots els que poden fer perillar la seva poltrona i el poder del partit.
