CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Artur Mas és una màquina de corrupció del llenguatge. Sobirania, Dret a decidir i Estat propi són tres grans conceptes de l’independentisme que han passat per la màquina estovadora convergent i han quedat estrafets i desfigurats, ben lluny del sentit original. Artur Mas s’ha proposat des de sempre autonomitzar el discurs independentista.

El més aparent i cridaner del llenguatge d’Artur Mas és l’ús d’eufemismes i el recurs insistent a la metàfora. Mai una comparació és perfecta i la metàfora serveix meravellosament  per emboirar les idees i deixar-les a la interpretació vaporosa de cada persona; la metàfora deslliga de qualsevol compromís.  Però el líder convergent va molt més enllà de la metàfora  imprecisa i covarda: s’apropia indegudament del llenguatge independentista, el desnaturalitza i el tergiversa redefinint-lo segons el significat que a ell l’interessa. 

L’últim concepte independentista que Mas ha volgut desfigurar és el d’Estat propi. Tothom que sent aquest mots els dóna automàticament el sentit que tenen: un estat independent dintre de les nacions lliures del món i especialment de l’Unió Europa. Volem l’estat propi perquè volem els mateixos mecanismes d’autogovern i decisió que tenen els altres estats europeus. Però ve el senyor manipulador i estrafà el sentit comú de l’expressió per dir-nos: “ A Catalunya hi ha cada vegada més gent favorable a un estat propi. Aquest podria formar després una federació o una confederació amb Espanya. El sentiment és que necessitem aquest estat propi per avançar. No es tracta de trencar amb Espanya.” L’Estat propi sense trencar amb Espanya! Ningú ha entès així les coses fins ara, però Artur Mas se sent prou cofoi d’ell mateix per permetre’s “costumitzar” el llenguatge.  Que ningú vulgui arreglar-ho advertint-me que, com que s’està adreçant a un mitjà alemany, empra el concepte d’estat en el sentit dels estats federals de la República alemanya. Perquè està ben clar que Artur Mas vol explicar el que està passant a “Catalunya on cada vegada hi ha més gent favorable a l’estat propi”. Per tant, és el nostre concepte d’estat i no cap altre allò que vol explicar. Si l’estat que volem és “propi”, és diferent del d’Espanya. Espanya és l’estat del qual depenem, per tant, hi hem de trencar per tenir el nostre. Un estat propi com el tenen els espanyols o els holandesos. 

Artur Mas navega com a ell li agrada: sense rumb ideològic. És la tradició convergent. No s’aclareix ni vol fer-ho. Transita gustosament en la imprecisió per a enlluernar tothom. Creu que així encabirà més gent a la Casa Gran del catalanisme encantat. Una casa amb maons adulterats, després d’haver-los manllevat de la casa independentista. Per ara ho té fàcil perquè juga amb la complicitat d’una parròquia convergent que en les paraules del seu líder troba aixopluc a la seva covardia; una parròquia que desitja la independència, però que no es veu amb cor de fer l’esforç que demana aconseguir-la. Ara bé, aquest joc lingüísitc del líder convergent, com tots, un moment o altre, deixarà pas a la realitat. I aquí estem els independentistes treballant per fer-ho possible com més aviat millor.

Refrescarem ràpidament la memòria per acabar el retrat de la tergiversació autonomista.  El primer episodi va tenir lloc un 20 de novembre del 2007. Davant d’un Auditori esclatant va apropiar-se de l’exigència del Dret a Decidir. D’antuvi, fa un plantejament correcte i amb això s’embutxaca el públic. “Un dels quatre eixos sobre les quals s’ha de construir el catalanisme del futur és el dret a decidir per nosaltres mateixos allò que ens és propi”. Exacte. Però un cop sent el públic incondicionalment seu, li redefineix els termes i li endinya la metzina degudament edulcorada: “ Com a mode d’articulació del dret a decidir cal fer-ho sobre els temes que més uneixen els catalans i no sobre els que més els divideixen. Entre els que hi hauria: l’Estatut vigent, les infraestructures (aeroport, xarxa de carreteres, xarxa ferroviària) i  l’administració dels nostres propis recursos econòmics (concert econòmic)”. Per art de l’adulterador de mots, el nostre futur com a país ha desaparegut del dret a decidir. Decidirem coses de gestió diària, si ens deixen, però sobre el destí de la nació, no, perquè se suposa que això és un tema que divideix. I allò que era l’únic objectiu sobre el que la Plataforma pel Dret a decidir s’havia constituït, per un cop de vareta tergiversadora ha quedat reduït a infraestructures i recursos. El dret universal a decidir sobre qualsevol cosa referent al país Mas l’ha restringit als temes que al seu parer “uneixen” i n’ha eliminat els que segons ell divideixen.

L’art de la tisorada va començar aleshores. Un cop tens les tisores a la mà, retallar esdevé compulsiu, i dos mesos més tard el nostre home anava a la Moncloa a retallar aquell estatut de Miravet que a tots ens unia, sense miraments. Els espanyols van prendre nota de la poca consistència del dret a decidir del senyor Mas i de la seva manca de respecte sobre les nostres pròpies decisions i no van tenir cap escrúpol a deixar-nos-el ben desfiguradet, l’estatut i el dret a decidir. Artur Mas, una màquina de corrupció no només del llenguatge, també política.

Després va venir el concepte Sobirania. El senyor Mas també s’hi va lluir i s’hi està lluint encara. Però amb el vostre permís, explicaré el tramat tergiversador d’aquest concepte en el pròxim apunt. Fins aviat!