El model de país. El model dels romanços.
De cop i volta tenim mig país a la recerca del model.
Es va construir Port Aventura i ningú no es va plantejar cap model de desenvolupament per al país. Evidentment tampoc quan el complex petroquímic de Tarragona va arrasar centenars d’hectàrees de presseguers i fèrtils terres de conreu. El dia que aquesta química va fer de barrera a l’expansió turística de Salou i Vila-seca, el debat es va centrar en el respecte mutu d’ambdues indústries, mai sobre quina responia millor a un model predeterminat per a Catalunya. Ni les pistes d’esquí dels Pirineus, ni la química de Sant Celoni, ni els casinos que esquitxen el territori… han comportat un debat sobre cap model econòmic. Ningú tampoc no s’ha preguntat a quin model correspon l’abandó de tantes explotacions agràries o de les extenses Terres de l’Ebre.
Però ara, els saberuts enarboren la bandera del model. S’ han cregut que disposen d’un model de país traçat a priori al qual s’ha d’adaptar qualsevol nova iniciativa econòmica. Sobre tot si ve de fora. Ecs! Alerta els virus, alerta els cossos estranys, alerta models foranis. Sobre tot, alerta el diner, el diner gros! Encara imbuït el nostre inconscient ètic de les prèdiques dels sacerdots d’abans, diner és sempre pecat. La imatge de l’ARA que he reproduït n’és l’exemple més diàfan.
Però si queda reduït a un casino aïllat… Si no fa massa embalum… Si queda mig amagat del públic general…, seria i és diferent. Com ho són els que ja existeixen. Però l’Eurovegas aquest serà com la catedral del diner! I del vici! Els saberuts del model afirmen que no és pas això el que volem per al nostre bonic, preciós, guapo i, sobre tot petit, minyó i pessebrístic país. El nostre país és tan petit i bufó! Si és un país on un campanar saluda l’altre! País petit, país de campanars, voldrien per sempre.
Però la nació és gran! Va ser-ho i ho és en molts aspectes. Per què ara hem de témer una cosa gran com aquest casino que ens prometen? Em fa l’efecte que és això és el que ens fa por: es tracta d’una obra massa gran i d’unes dimensions que no estem acostumats. Doncs, és bo que ens hi acostumem. Catalunya ha estat una gran nació i ha d’apostar per les gran ambicions. Com no ens ha de fer por ambicionar la plena llibertat d’un país independent.
Sabeu aquella dita Virgencita, virgencita que me quede como estoy? Quan ens visita la sort, hi ha qui instintivament té por que la desgràcia arribi a continuació. Toquem fusta, diem! La mateixa por que ha envaït l’editorial de l’ARA. “L’Eurovegas és pa per avui i fam per demà”. La sentència, però, no va acompanyada de cap argumentació. Qualsevol diria que Las Vegas d’Amèrica ha portat els EUA a la fam. O serà així aviat i no se n’adonen, els molt rucs! L’ARA ha pecat d’apriorisme.
“Enviaria un senyal equivocat sobre el que volem ser com a país.” A mi ningú m’ho ha preguntat què vull per al país ni a tu tampoc. Però sembla que hi ha qui se sent destinat a fer-ho per a nosaltres. Entre ells, els editorialistes dels diaris. I els tertulians! Doncs, no, no vull que ningú s’arrogui la facultat de determinar pel seu compte el que “volem ser com a país”. Ni vull que ningú em vingui amb fantasiosos enviaments de senyals. Que com més etèries són les frases, més queda en evidència la manca d’arguments.
Per als saberuts del model-de-país-que-acaben-de-descobrir, aquest macrocomplex d’oci és incompatible amb “una autèntica política industrial més necessària que mai” ni amb “apostes de futur d’alt valor afegit.” Reconeixen que “el turisme és un dels motors menys atrofiats de la nostra economia”, però asseguren que “el turisme de diners no és necessàriament turisme de qualitat”. Òndia, quantes martingales mentals han d’empescar-se per defensar el que no poden defensar! Ara, a més del model de desenvolupament, ens volen definir el turisme que ells consideren de qualitat. Gent que no ha portat a terme mai cap projecte industrial ni econòmic, ara s’erigeixen en mestre tites de la moral. Feina d’eunucs, diria Nietzsche! Compte, que és alemany aquest paio!
Deixeu-vos d’apriorismes, deixeu-vos de models, deixeu-vos de dibuixar-nos el país que vosaltres voldríeu i permeteu que l’economia, sobre tot si aporta benestar, tiri endavant amb la seva dinàmica. No està malament posar-hi límits per salvaguardar paisatge, drets laborals, valors consolidats o emergents, però no vulguem definir per endavant el seu perfil. Sobre tot, si els negocis no són el vostre fort, senyors periodistes. No encaixoneu el país amb models predefinits i dogmàtics, no us convertiu en els nou sacerdots de la moral econòmica. No hi ha model, hi ha dinàmica creativa i inventiva permanent. Hi pot haver-hi línies vermelles, però deixeu d’encotillar-nos amb cap model. I foragiteu els vostres fantasmes: ni els diners, ni la diversió, ni les creacions grans i ambicioses, ni allò que ens ve de fora, ens ha d’esporuguir. No veieu amenaces ni riscos fantasiosos alimentats per la por. Tot és compatible i hi ha turistes per a tot i de tota mena. Las Vegas no es menjarà pas Gaudí.