Dues tropes de xoc i una punta de llança -2
En l’últim apunt dèiem que …
les paraules de Jordi Pujol certificant que CiU seria “la tropa de xoc” en una previsible confrontació amb Espanya eran enganyoses. L’expresident no enten “la tropa de xoc” com l’entenem tots, una avantguarda atacant, sinó com una gent que només està disposada a resistir, sense portar cap iniciativa de confrontació. Bonica manera d’usar paraules altisonants per tot seguit envoltar-les d’un discurs que les invalida en el seu sentit real!
Tambè dèiem que tanmateix, necessitem aquesta autèntica força de xoc atacant, una punta de llança que foradi l’estrutura de l’Estat espanyol fins aconseguir-ne la secessió.
Una punta de llança
Ja la tenim, la nostra tropa de xoc. Una que ho és de debò perquè fa d’avantguarda. Que no es limita a la resistència sinó que ataca: en el Parlament hi ha tres diputats que realment actuen com a punta de llança de la secessió i que treballen directament per la independència.
I alhora l’independentista conseqüent els recolza, fa costat a les seves iniciatives i escampa les seves intervencions parlamentàries. L’acció heroica, busquem-la en aquests diputats que es retallen voluntàriament el sou per sustentar les seves innombrables xerrades pel país i per finançar publicitat d’ideologia independentista – que no pas del partit- a la premsa. L’heroïcitat no la busqueu en els amics convergents, sinó en els militants solidaris que esmercen el seu temps a seguir les crides d’aquests diputats independentistes i fan concentracions per la llengua davant del TSJC o envien mails de pressió als jutges o que sacrifiquen els caps de setmana per recollir firmes que blindin per llei la immersió lingüística o que participen activament a les accions d’ANC.
La punta de llança també té la seva rèplica civil. Va ser l’àmplia mobilització de les consultes populars per a la independència. Ara és la naixent Assemblea Nacional Catalana. Els Municipis per la Independència se situen en un entremig potencialment molt fructífer. Són altres forces de xoc. Fan un pas endavant, tiben la llei espanyola, moltes vegades l’esquiven i algun cop s’atreveixen a vulnerar–la. En ells l’expressió “tropa de xoc” no pateix cap tergiversació, cap aigualeix convergent.
Tenen raó els que diuen que a la independència només ens hi duran els partits grans. Perquè només l’obtindrem quan sigui sustentada per una majoria parlamentària. Però quins partits grans? Els actuals? És esperar massa i és deixar la independència totalment al seu arbitri i tempo. Més senzill és enfilar el camí directe: fem grans els partits que ja ara aposten decididament per la independència per petits que de moment siguin. Cal enfortir-los parlamentàriament, cal votar-los; ni més ni menys. Això sí que costa ben poc i, a més, sabem que l’eficàcia d’aquest vot, de cara a la independència, està assegurada.
En la forma habitual de parlar només hi ha una manera de ser una força de xoc: ser la punta de llança que ens faci avançar pel camí de la sobirania plena.