Blocs de VilaWeb

Allò que déiem divendres. El poema d’aquest magnífic poeta avantguardista té dues versions musicals: una, podríem dir-ne que senzilla i minimalista, de Lluís Llach; l’altra, més mediterrània, amb la barreja i fusió musical de Miquel Gil. Dues visions d’una mateixa lletra; dues visions fantàstiques del mateix punt de vista.

De vegades, la simplicitat és millor que tota la càrrega musical -ara tot allò que fa soroll es diu música- que hi posen molts grups del moment. De vegades també, hi ha massa palla per tal d’omplir. No és el cas d’aquests dos grans de la cançó i dels instruments. Açò és MÚSICA (i amb majúscules). Gaudiu-ne:

La casa que vull,
que la mar la vegi
i uns arbres amb fruit
que me la festegin.

Que hi dugui un camí
lluent de rosada,
no molt lluny dels pins
que la pluja amainen.

Per si em cal repòs
que la lluna hi vingui;
i quan surti el sol
que el bon dia em digui.

Que al temps de l’estiu
niui l’oreneta
al blanc de calç ric
del porxo amb abelles.

Oint la cançó
del pagès que cava;
amb la salabror
de la marinada.

Que es guaiti ciutat
des de la finestra,
i es sentin els clams
de guerra o de festa:
per ser-hi tot prest
si arriba una gesta.