Blocs de VilaWeb

València, tu la vas veure créixer, junt a les
dues germanes i l’altre germà. València, conta’m coses d’ella als somnis;
narra’m aspectes de la seua vida que mai vaig descobrir per aquell atac
subaltern. València, transporta’m a aquella època de pre-guerra, fins i tot de
pre-República, a aquell 1930; deixa’m veure-la de jove, amb aquelles
esplèndides cames i aquella mirada infantil. València, torna’m al moment del
seu naixement, quan va plorar per primera vegada perquè la portaren al món cru
i obscur a què va estar destinada. València, tu, que tant et tragues la bona
gent, no ho vas poder fer amb ella i, tot i que dona, va seguir una
ideologia  racional i combativa que tu tant repel·les a l’actualitat.
València, aquell 1 d’agost la vas projectar al món, filla de Teresa i de
Miquel. València, recordes quan no acceptava els regals de la seua parella
perquè les germanes no ho podien tenir i no volia que se sentiren malament?
València, recordes la seua humilitat en aquells temps horrorosos i dictatorials
en fets com aquests? València, tens en ment aquells viatges furtius i robats
quan el mercader venia a rondar-la? València, per què has canviat tant tu
també?; que ja has oblidat els joves i les joves d’aquella generació que
maldaven per aconseguir-te una identitat perduda en els segles? València, els
teus carrers van veure florir una veritable història d’amor, d’amor etern i
perpetu, d’amor sense formes, pretensions ni condicions; un amor encadenat i
llibertari, sense tecnologies ni jocs desatzarosos de terceres persones.
València, els vas veure segurament besar-se i estimar-se, i passejar per les
teues grans artèries.

València, et vas haver d’acomiadar d’una dona així; quantes te n’han sortit,
com a mínim, iguals? València, amb el teu esperit paternal, sé que te’n vas
alegrar, que formarà una família. València, també sé que li vas fer costat amb
la difícil malaltia de la filla que, com no, van superar. València, sé que vas
somriure com un pare li somriu a una filla quan la troba feliç per veure que
tenia un nét. Però, València, a més, sé que plorares moltíssim, provocares
riuades, tempestes i turments, quan aquell 1993 va sofrir el primer vessament
cerebral. Amb el temps, es va fer més passatger, oi que sí, València? I tu la
protegires de més calamitats, fins aquell 10 de juny, que, per cinc minuts que
et vas distraure, m’abandonà. Portava mesos lluitant internament, i sé que la
vas ajudar a descansar, València.

Per això i per moltes més coses, quan veig la lluna, la veig a ella, amb un
somriure d’orella a orella, aconsellant què és millor i què pitjor, renegant
però fent broma. La lluna -diuen- és la mateixa a tot el món. Jo crec que no,
que la que cada nit observe quan isc al balcó no és mundial, sinó que es tracta
de la lluna de València, d’aquella lluna que hui haguera celebrat 80 anys amb
la meua família, d’aquell satèlit màgic amb el rostre d’eixa jove esperançada i
amb anhel per viure que va ser la meua iaia.

Iaia, València et va veure sofrir, València et va veure lluitar, València et va
veure véncer a tota una vida d’obstacles… Per molts anys allà on estigues
fent unes vacances que et mereixies.