Blocs de VilaWeb

Aquell xiquet d’uns 7 anys estava alegre; la ignorància de l’edat el feia dormir cada nit. I, sobretot, saber que tenia una segona mare: la seua iaia. Aquell dia era especial, no sé quina festivitat era, però el nano somreia molt. Vestia una camisa de tirants blava i uns pantalonets marrons; era l’estiu, l’època preferida per ell per a passar tota l’estona cara a la xicoteta pantalla de la Game Boy. Coses de l’edat, supose.

Però tot canvià quan, com era costum, preparà dos gots d’orxata i un paquet de fartons per anar al menjador i compartir uns minutets amb la seua àvia, la qual no podia valer-se per ella mateixa. De vegades, el món està repartit tan malament que ho veiem normal i tot. El que succeí fou que el xiquet, juganer i sense haver rebut cap hòstia pels pocs anys de vida, volgué fer-li la broma de cridar-la per darrere i amagar-se, però la iaia no es girava. La tornà a cridar, però ella semblava estar fixament mirant la televisió. Cridà més fort, però no passà res. Va ser quan decidí moure la cadira de rodes per veure-li el rostre. Començà a plorar, i se n’anà corrent al llit, on es féu més petit i soltà tot un rierol per les seues menudetes galtes. La iaia no tenia rostre, era tot el cap igual, com quan veus una persona per darrere…

Hui, quan m’he despertat, m’he adonat que tenia unes fines marques blanques o grogues sota els ulls, i una mica de mal de panxa. M’he llavat la cara i me n’he anat a netejar el pis de València. No he tingut temps de pensar, però ara que m’havia decidit a escriure ho vaig recordant tot perfectament. Què m’haurà volgut dir? Per què ha baixat del seu paradís personal? Tant de bo baixara cada nit i em traguera a passejar, com quan tenia dos anys, l’últim any en què la vaig poder gaudir en plenes facultats…