Blocs de VilaWeb

Publicat el 26 de juliol de 2010

Rectificació: ‘xàrcia’ existeix

L’amic Pep Albinyana m’ho acaba d’enviar. Una mostra més de la meua gran ignorància lingüística (Angelet, et queda molt per aprendre!). El que comentava, com molt bé m’ha dit Pep i va remarcar Jem Cabanes dissabte, l’Alcover és una caixa de sorpreses. 


XÀRCIA f.
Eixàrcia; cast. jarcia. Reeberen los dits còmits la xàrcia per al dit
uxer, doc. a. 1354 (Bofarull Mar. 77). Aparallaments o xàrcies de lurs
fustes, doc. a. 1451 (BSAL, xxii, 76). Curau de la xàrcia o de la
brogina, Proc. Olives 541. Creix silvestre en els pals, entre les
xàrcies, Fuster Terra 38.
    Fon.: ?á?si? (Barc.); ?á?sia (Val.).
    Var. form.: xàrxia (III lauts liurets ab tota sa xàrxia, doc. a.
1390, Est. Univ. xiii, 370).
    Etim.: V. xarxa.

Mea culpa, i gràcies al Pep una vegada més. A poc a poc n’aprendrem!

  1. Això mateixa crec qu’és lo qu’intentava avisar la dona en la seua intervenció el dissabte, antes de qu’els llicenciats se la berenaren (dialècticament): és un fet que totes les llengües cultivães tendîxen a l’estandarització, & la qual cosa patim perill de pêdre tot el lèxic patrimonial (=familiar) qu’ham heretat per tradició oral hasta fa quatre dies, total perqu’els il·luminats de sempre diuen qu’en el procés de normalißació tot això és prescindible i susceptible d’equívoc…
    En qônsevol cas, te recomane que te faces & algun dês llibres d’Eugeni S. Reig, que cert que te trobes més d’una sorpresa com esta. Ah, i per lo que diuen sempre Pep, Paco Uendo o Joan Olivares, l’Olleria és una mina lexicològica, aixina qu’explota-la mentres pugues! 
    Respon

  2. has de dir que avui no ho saps tot. Demà pot ser que sí. I no va de conya!

    I respecte al que diu TdH, fes-li cas (sobretot pel que fa a l’aspecte l’ollereril).
    Bona vesprada. 

    PD: Se m’oblidava: això et passa per vore C9. No fóres tan atrevit… 

    Respon

  3. El DIEC només recull ‘eixàrcia’, cosa que no vol dir que s’hagi de rebutjar ‘xàrcia’, de gran tradició al País Valencià. Justament Xavier Casp, abans de decidir que el català i el valencià no tenien res a veure, va escriure un poema – Jo sense tu – en què l’única paraula no estrictament idèntica a les que hi havia en aquella època en el Fabra – i ara en el DIEC – era, justament, ‘xàrcia’. 

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Àngel Cano Mateu | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent