Blocs de VilaWeb

Aquella jove feia temps que se m’apareixia als somnis. Era morena, valenciana, bonica i tossuda. Irradiava alegria amb la mirada; amabilitat amb el somriure. Corria i corria amb el seu nuvi per tots els prats verds; el sol i les flors d’aquestos es movien al seu compàs, ara a esquerra, ara a dreta… Era, de totes les valencianes, la més bonica de les boniques. No hi havia a València -literalment- dues cames com les seues; no hi havia als voltants una dona dreta i feta com ella.

Al cap d’uns anys, es va casar amb l’home fornit i polit que ha tingut fins al dia de hui. S’establiren a l’Olleria, però anaven freqüentment a la capital: ell era mercader i, amb l’excusa, sempre feien alguna escpâeta. Van passar anys junts, anys de postguerra i tot això, anys de fam, però també anys d’alegries, d’emocions, de vivències… Tot allò que es va perdent amb la modernitat i el progrés. I el 1957 tingueren una preciosa filleta, més alegria encara.

No obstant això, la cosa durà ben poc, ja que als 3 mesets de vida, aquell nadó sofrí un atac atzarós i malèvol: l’apoliomelitis. Es trencà la felicitat momentàniament, però la parella sabia que podrien viure tranquil·lament amb una mica més d’esforç del que és habitual. Metges, operacions, revisions, i aquella jove que inunda tant els meus somnis últimament i el seu marit tragueren forces d’on no hi ha i feren caminar la xiqueta. Aquesta pogué fer una vida mitjanament normal, amb les dificultats pròpies d’una malaltia així.

Uns anys després, tingueren el seu segon fill, el qual sí que tingué la sort de nàixer sense problemes. Filla i fill, portar diners i menjar a casa: l’única ocupació. I ho aconseguiren, lluitaren contra les adversitats i pogueren fer-ho tot. La filla es casà amb un xic educat i respectuós vingut de terres andaluses; els pares veien com la mancança de forces a les cames s’equilibrava amb l’arribada d’aquell home que al cap d’uns anys esdevindria marit.

D’aquella relació va eixir un xiquet que estimava molt els pares i, com no, els iaios. Per fi els pares es podien alegrar de la filla, perquè començava a tenir la vida que havia somiat. La jove dels somnis treia a passejar el nou xiquet de la casa; anaven amb carret i tornaven; li donava de menjar i li contava historietes. Fins que aquell 1993 canviaren moltissim les coses.

El marit anà un dia a la casa i la cridà des de baix perquè se n’anaren a la casa de camp. Com la jove dels somnis no podia estar-se quieta, ell es pensava que encara estaria veient el seu netet, però per sort se li va ocórrer pujar i veure-la. Aquesta estava estesa sobre el terra, amb uns papers al seu voltant: havia tingut un vessament cerebral. Del dia a la nit, ella havia passat de lluitar contra les rises d’un nen a fer-ho contra la mort. I, mostrant signes de la seua força metafísica, vencé, encara que pagà el seu impost passant la resta de la vida en una cadira de rodes i amb la part dreta del cos morta.

Malgrat tot, no decaigué i aprengué a fer les coses amb l’esquerra. El seu marit li intentà ensenyar a parlar, i la primera paraula que aconseguí articular fou: ÀNGEL, el nom del seu nét…

Ahir vaig arribar de València a migdia i, després de dinar, vaig entrar a veure la meua iaia, que portava tres dies sofrint i queixant-se. La vaig agarrar del braç, em vaig arrimar a la seua orella i li vaig contar com m’havia anat el dia: “sí güela, sí, hui he tingut un examen, i mira, bo”. Evindentment, ella ni em contestava ni em veia. Un segon vessament cerebral anava menjant-se-la per dins, amb una temperatura corporal de 39º. La vaig abraçar, la vaig besar i li vaig dir com l’estimava. Tot seguit, em vaig gitar i vaig fer la migdiada.

Els somnis se m’acumulaven i, una vegada més, tota la història anterior em passà pel cap. A les 22.32 ma tia em venia a despertar, i la primera cosa que em deia era que em tranquilitzara. La meua iaia acabava de faltar. Em vaig alçar corrents, vaig entrar a l’habitació i allí estava, amb el mateix semblant que els últims tres mesos de sofriment. La vaig besar i me’n vaig haver d’anar amb els meus cosins menuts.

Hui, dia 11 de juny, l’he acomiadada per última vegada. I he recordat tots els bons moments amb ella: quan em treia a passejar (també em ve sovint a la ment mentre dorm), quan berenava amb ella orxata amb valencianes, quan li cantava o quan li contava historietes, quan l’acompanyava amb el meu iaio a l’habitació… però també totes les desgràcies que ha hagut de viure. D’aquestes, destaca la seua gran força per eixir dels clots, fins i tot a última hora, quan ha estat tres mesos vivint del suc. M’agüela ha sigut forta, i contradiccions de la vida han volgut que una dona que ensenyara a caminar a la seua filla, se’n privara ella amb el temps.

A més, com per art de màgia o jo que sé, quan el meu iaio estava a l’hospital, ella va començar a envellir més del que és normal. Ningú s’esperava que ell arribara i es “recuperara” dins del que cap com ho va fer, però ho va aconseguir. Dissortadament, ella va iniciar el seu dur i frívol camí cap a l’altre món. Que no pot haver felicitat ni salut junta? Crec -i no crec en els poders espirituals- que va haver un intercanvi de forces. Un vivia per a l’altre, i en vore ella que el meu iaio anava a menys, li va passar la seua energia.

Per fi ha parat de sofrir, ha parat de queixar-se i ha parat de malviure interiorment. Per fi li ha tocat descansar i anar-se’n al seu paradís després de quasi 17 anys d’agonia.

Iaia, sempre, sempre, sempre, et tindré dins del meu cor! Eres una segona mare per a mi i, mentre estigues a la memòria, que serà sempre, viuràs entre nosaltres. Abans l’oblit m’oblidarà a mi que no jo a tu. Moltes gràcies per aquestos 18 anys al meu costat! Et mereixes, ja d’una vegada, descansar en pau. T’estime i t’estimaré sempre…

Demane disculpes per l’anarquia de les idees i del discurs, però he hagut de fer algunes parades i tornar a escriure. Moltes gràcies a tots els que m’heu donat el vostre suport. Gràcies.