Consells, proverbis i insolències, de Joan Fuster (I)
Hi ha formes i formes de literatura: parrafades extensament descriptives que avorreixen, versos hiperbòlicament lligats, narracions matemàticament fetes, i un llarg etcètera. Però ens centrarem en un gènere poc usual -més bé particular- que hom coneix com a aforismes. Són “proposicions concises, completes i sovint enginyoses que enuncien normes científiques, filosòfiques o morals sense argumentar-les”, diu l’Enciclopèdia Catalana.
Joan Fuster els defineix com a petits assajos. No són invents fusterians, aquestos: Montaigne, Baudrillard, i més intel·lectuals ja els van conrear. Però sent sincers, quants han conegut aquesta minúscula parcel·la literària gràcies al suecà? I, per què no dir-ho, quants s’han inspirat en l’estil irònic i extremadament sarcàstic del mestre?
Consells, proverbis i insolències és un recull de sentències conselleres -o no- en què l’autor de Nosaltres, els valencians s’hi deixa part de la seua ànima i del seu saber. Aplega moltes temàtiques, que van des de la condició humana fins a definicions de la filosofia (sempre en contra), sense oblidar-nos de les admiracions cap a altres artistes o les crítiques contra nombrosos intel·lectuals, les pautes que ha de seguir un bon escriptor o la defensa d’una terra en perill d’extinció.
Hi ha molts que requereixen enciclopèdies i diccionaris al costat per a ser entesos. És el que ja vaig nomenar en un altre escrit: com que ell tenia un nivell ilimitat d’erudició, escrivia conseqüentment. No passa res, gràcies a la xarxa, hui en dia no costa gaire buscar les referències. De l’estil i lèxic, ja en parlaré demà quan acabe el mini-estudi que em valdrà per a l’exposició oral. Vos deixe els aforismes que més m’han agradat:
– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.
– Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.
– Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.
– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.
– -Què passa?
– El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.
– Ego dixi: dii estis (Ps., LXXXI, 6). I no ens ho volem creure.
– Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.
– Qui suportaria la idea d’una duplicitat de si mateix?
– Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.
– Contra el bé i contra el mal -contra les pretensions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia.
– Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?
– Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.
– Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.
– Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.
– El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.
– LITERATURA DIRIGIDA. – Puix que “no es pot impedir que un ocell cante”, resulta aconsellable ensenyar-li solfa.
– Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.
– Aprofiteu la primera ocasió que se us presente per erigir-vos en acusadors abans que els altres: amb això ja tindreu mitja partida guanyada.
– El vinagre encara és vi.
– Tot demana entrenament. Fins el dolor.
– El poble diu: “Fer com fan no és pecat”. O siga: “Com més serem, més riurem”.
– Les persones felices no tenen memòria.
– L’amor ens pemet de ser imbècils impunement.
– El perill atrau perquè altera la rutina.
– La ironia necessita còmplices.
– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.
– M’imagine com em veuen els altres, i em faig una mica de llàstima. Ara: si pense en ells, trobe que no n’hi ha per tant.
– Llegir Kafka és una masturbació sense plaer.
– Un bon llibre sempre és una provocació.
– Costa poc de llegir, però ¿quant ha costat d’escriure?
– No faces de la teua ignorància un argument.
– Estima, però no tant.
– Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.
– RACISME. – Els negres no són iguals als blancs perquè són negres.
– Tenim el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de “gasos nobles”, i d’un gos “sense amo” en diem un gos “abandonat”, i no un gos “lliure”.
– No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.
– Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi.