La soledat del metro

2

“No sé qui sóc… Fa uns mesos era algú, però ja no em reconec… Per què estic ací, sol, brut i pensatiu?…”

Ell és Joan. Té una barba de més de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. Fa pudor a escombraries i no pot parar de tossir. Les cames li tremolen i, conseqüentment, les mans també, moviment que produeix la desbravació de la fanta de taronja que s’ha comprat amb unes monedes que s’ha trobat al terra. Vesteix amb un pantaló de pana marró esgarrat i amb una camisa que devia ser blanca, però que ara té una tonalitat més groguenca. Pateix fred, se li nota en l’expressió facial. Això sí, té uns ulls d’una immensa vitalitat, però les dures circumstàncies li afegeixen deu anys més a la suposada quarantena amb què conta.

Viatja amb el metro, sense un rumb fix. És una activitat que fa cada dia per tal de no enfrontar-se a la crua realitat. A més, així guanya un lloc on escalfar-se. Per les nits, recorde haver-lo vist als serveis dormint. Com a manta té el diari Micalet que reparteixen al llarg de tota la ciutat de València. Com a coixí, un bolic de paper higiènic que sembla net. De sobte, creue una mirada amb ell. És com si em contara tota la seua història personal.

Tota la vida havia treballat per a un home d’aquestos de corbata i tratge, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. Se’l considerava un treballador de confiança i, moltes vegades, amo i jornaler havien anat a prendre unes copes. Evidentment, per fer ostentació de diners, sempre pagava el cap. Però un dia, tot va tenir un gir inesperat.

El jefe va convidar Joan i la seua esposa a sopar. Era una vetlada de parelles. El restaurant no sé com es deia, encara que era dels visitats per la jet-set. En un moment determinat de la nit, l’esposa de Joan es va disculpar i se’n va anar al bany. L’empresari, també hi va anar. Va ser allí on va començar a llançar-li flors, a lloar-la, per a, tot seguit, arraconar-la contra la paret i violar-la. Primer li va tocar els pits; després, li va passar la mà per l’entrecuix; a continuació li va baixar les bragues i… Tot va ser molt ràpid. Una mica de sang va caure a terra, però d’on brollaven les llàgrimes eren dels ulls d’ella. El cap de l’empresa del seu marit la va amenaçar: “Como digas algo a tu marido, te juro que lo echo del trabajo. Luego iré a por ti”.

Ella es va assecar les llàgrimes, es va col·locar tota la roba en ordre i va eixir del servei. En la taula estaven els rics i el seu marit, mirant-la amb cara d’enamorat. La dona no la feia tan agradable. Va dir que no es trobava i que si se’n podien tornar a casa. En arribar-hi, es va dutxar i va estar més d’hora i mitja a la cambra de bany. Joan va començar a preocupar-se i li va preguntar si estava bé. Júlia, que era el nom de l’esposa, contestava monosil·làbicament: “Sí, ves dormint…”. El treballador no va poder més i als cinc minuts ja roncava.

A l’endemà, els periòdics ho anunciaven: “Una mujer de unos treinta años se corta las venas. Al parecer, había sido violada”. El primer sospitós va ser el mateix Joan, encara que, després d’haver fet les proves de les restes de semen es van assabentar que el violador havia sigut una altra persona…

Del cap de l’empresa, mai se’n va tornar a saber i Joan va entrar en una profunda crisi personal. Sense feina, els bancs se’l van menjar sencer i en poc de temps es va veure dormint en places, parcs, parades de bus o estacions de tren i de metro.

Mentre esperava la parada de Facultats, vaig passar pel seu costat. Esternudava i li vaig donar un paquet de mocadors de paper. Les mirades es van tornar a creuar, i en la d’ell hi havia una espècie d’agraïment i de ganes de voler-m’ho pagar d’alguna manera que no podia. Li vaig somriure i vaig baixar davant la Facultat de Geografia…

Hui m’he alçat i he comprat un periòdic. A la secció de successos hi havia la fotografia d’un home bastant jove, amb el cabell engominat i un bigotet a penes poblat. El titular deia: “Pedro Jiménez González, asesinado a manos de un vagabundo. Posible ajuste de cuentas”.El que m’ha glaçat la sang ha sigut l’altra imatge: un home amb barba de dues setmanes, unes ulleres amb un cristall badat i cinta adhesiva al ferro que les sostén al nas. No s’hi podia contemplar, però segurament faria pudor a escombraries i no pararia de tossir.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Gladiator

1

Mai una cançó m’havia transmés tanta tranquilitat -exceptuant Ítaca– com aquesta. Hui he vist el documental que Guardiola els posà als seus jugadors abans de la final de la Champions per tal de motivar-los. Reconec que, malgrat tenir l’ocasió, no he vist la pel·lícula de ‘Gladiator’, però la banda sonora m’ha portat a un estat de núvols, prats verds, muntanyes gegantines, l’aigua del mar al davant. Com si siguera allà per Galícia o el País Basc, o, més lluny, allà per Irlanda. És una sensació de pau interior gitar-se cap per amunt, tancar els ulls i obrir els braços immillorable, apoteòsica, que et porta a un clima d’alienació i/o esquizofrènia totalment paradigmàtic.

T’entren ganes de llançar-te a volar, de cridar fort, de córrer, de cantar, de tocar algun instrument, de conéixer altres cultures oprimides i amb ganes de lluita, d’escriure, de llegir, d’aprendre de les veus del passat… I és, aleshores, quan el despertador et torna al lloc on hi ets: València, Cap i Casal del meu País Valencià. Aconseguirem algun dia els somnis i les il·lusions que ens marquem? Ens enfrontem a utopies? Cal caminar. Algun dia en parlaré, del Taoisme, però potser no siga una filosofia tan desgavellada.

Ens n’anem a les costes del nord?

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

800 anys d’història contra 300 anys (“oficials”) de dictadura: la ressaca de la Diada i del “Día”.

3

Després d’aquest pont ple d’esdeveniments, toca reflexionar sobre una qüestió que, segurament, molts de vosaltres ja us haureu fet: per què celebrem els dies nacionals? Quin mèrit té ser valencià dins del País Valencià? O espanyol dins l’Estat espanyol?

Doncs la veritat és que poc o cap… si parlem amb el cap fred i amb indiferència. Si parlem des del sentiment, des de les arrels; si parlem amb la veu dels antepassats, dels avis i àvies que van lluitar perquè ara estiguérem ací; si ens deixem guiar per tota aquella gent que treballa dia a dia per la nostra identitat com a poble perquè “altres” ens la volen destruir; si parlem recordant que el rei Jaume ens va dotar d’unes lleis, d’una llengua i d’una cultura pròpia perquè cinc segles després un monarca francés -no era ni castellà- ens les matara; si esmentem que cada dia tot allò valencià comença a ser més espanyol (en la seua variant castellana): sí que té mèrit sentir-se valencià dins del nostre petit País, més que res perquè -i ací recorde Fuster- ens hi obliga el nacionalisme dominant i pudent que ve de l’oest i que entra a poc a poc, o no tant lentament, a casa nostra.

Per què el dia 12 se celebra el dia de la ‘Hispanidad’? Que ells no ho celebren cada dia? Que ells no estan tips de fer manar l’espanyolisme dia sí dia també? Que ells no ens estan imposant unes lleis des del 1707? Que ells ens deixen ser valencians? NO! I, damunt, ho celebren. Ho celebren amb les autoritats i els que diuen ser valencians, també ho defensen, això. Avions, exèrcits, coets, traques, polítics i monarquies.

Que ningú s’adona que un Estat de 300 anys vol eliminar-ne un de 800? Que ningú s’assabenta que ens volen passar per damunt, que volen plantar la bandereta de dues franges roges i una groga horitzontals al lloc més alt del nostre Cap i Casal? Que estem cecs, valencians, en continuar votant un govern de dretes i dictatorial i en tenir l’esperança del canvi en un altre partit espanyolista? Per sort, les minories encara no estem tan minoritzades com ells es pensen. I com reflexionava J.F.Mira, són ells els perdedors actuals, perquè en 300 anys no han assolit els seus desitjos. Nosaltres, resistint i combatint, encara som vius i estem ací per alçar la veu.

Es pot seguir celebrant el 9 d’octubre com la festa nacional valenciana, per ser el dia en què el nostre rei (de la casa d’Aragó. El borbó no mana sobre nosaltres) conqueria València. Es pot seguir celebrant el nové dia del desé mes en memòria d’aquella conquesta. Però és molt trist que cada any ens llancem al carrer per haver de demanar una televisió pública en valencià, llibertat d’expressió (ja siga per la televisió, la ràdio o que no ens sentim amenaçats per dir les nostres idees), que s’acabe la crisi i la corrupció imperant. No trist en el sentit que ho demanem, perquè són els nostres drets; trist en el sentit que passen els anys i que seguim demanant el mateix més altres drets. El rei En Jaume ens portà la democràcia; Camps i companyia ens porten els disgustos diaris. “Vergonya, cavallers, vergonya”, cridaria el rei de Montpeller.

Malgrat tot, la utopia seguix a l’horitzó i encara queda molt de camí per fer. Torne a repetir, els perdedors no som nosaltres, perquè continuem vius i amb consciència. Que açò servisca perquè reviscolem com el tio Canya, que açò servisca perquè en un futur els 9 d’octubres tornen a representar únicament l’entrada de les tropes jaumeres al nostre país, que açò servica perquè els 12 d’eixos mesos celebrem una derrota i no un orgull d’ells. En definitiva, que aquest optimisme es transforme en realitat, i que per a ser valencians no hàgem d’esperar dos dies a l’any.

Guanyarem!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Del Sud”, un llibre, una cançó

3

Ha sigut un dia mogut. Pel matí Formació Bàsica en llengua catalana i Literatura Catalana Contemporània, per a tot seguit anar al pis a per la maleta i començar la meua odissea cap al poble. A la una i un poc més he anat a pel metro, i després d’agafar el tren, he arribat a l’Olleria a un poc més de les tres. He dinat el “putxero” de la mare i, a corre cuita, a la pràctica del cotxe. Se’m notaven els nervis de saber que en menys de vint-i-quatre hores puc ser o no conductor… i també per a pujar de nou al tren amb destinació al bressol de la taronja: a Carcaixent.

Per què hi he anat? Molt fàcil: presentació del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pasa càrrec dels dos escriptors, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan, dos periodistes valencians (veieu http://blocs.mesvilaweb.com/delsud), i quatre dels membres de la formació musical Obrint Pas: Robert Fernández, Miquel Ramos, Miquel Gironés i Xavi Sarrià. L’acte s’ha produït a l’Auditori Municipal, al carrer Rector Monzó, a les 19:00h. Dos euros valia l’entrada, i la veritat és que paga la pena per tres motius: escoltar les explicacions de la situació actual del País; sentir, cantar i ta-rarejar les lletres del grup; i col·laborar amb una associació d’ajuda a El Salvador.

Estava petat l’antic convent –maêdéu si Déu els sent- i han sigut gairebé dues hores d’aprenentatge i de goig. Els autors han esmentat com va començar la idea, una nit de farà alguns anys, tot el procés experimentat, etc. Entre les qüestions que els ha fet el públic, una ha despertat l’interés general: “Seguireu?”, a la qual Xavi Sarrià ha respost una mica neguitós que depén de com vagen els nous projectes. Quan s’han acabat les preguntes, han muntat el seu escenari habitual: tres cadires i una caixa musical, i a sobre els músics amb els instruments.

Per a començar, i jo encara estava amb l’Antoni demanant-li que em signara el llibre, han “tornat a casa i per la finestra”, per a deixar clar que han anat “més lluny” i que “mira si han recorregut terres que han estat en Alfarrasí”. Han hagut moments per a cançons antigues, anormalment escoltades en directe com “Records” o “Sense terra”, amb dedicatòria per als pobres de Palestina i els altres països oprimits; han hagut “Camins”, on el públic ha col·laborat en l’estrofa del Botifarra la qual pertany a l’ “u d’Aielo”; han seguit cremant emocions amb “la Flama” del Correllengua; han recordat els assassinats del Guillem i d’altres defensors de la llibertat; han fet una crida a la solidaritat amb els immigrants al “llac rosa de Dakar”; i han cantat per fa 300 anys, per la pèrdua dels furs, per la pèrdua contra els botiflers, perquè no oblidem que som (i serem) maulets que lluitem per la nostra identitat, per la nostra cultura i terra. Per a finalitzar, Miquel Gironés ens ha aborronat amb la seua dolçaina i l’himne del meu país, del nostre país, del País Valencià: la Muixeranga.

Una vegada acabada l’actuació me n’he anat a parlar amb Xavi i a demanar-li un autògraf del seu llibre Històries del Paradís. Li he comentat que he començat Filologia Catalana, i ell m’ha dit que va a fer el doctorat. Després he (re)agafat el tren i cap a casa.

Una sensació agradable, harmoniosa, esquizofrènicament inigualable, que ha tingut uns cent vint minuts de duració. Un recorregut per la seua memòria, la qual ja quasi ha d’estar associada a la nostra. Perquè si Fuster o Estellés influiren en el devenir de la nostra història, ara, des de la música combativa, els Obrint Pas també ho han fet. I Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan han sigut els “culpables” de deixar-ho per escrit.

Seguiu així companys, perquè està clar que mentre hi haja ploma, paper, lletres i música, no ens faran desaparéixer.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

IES Vermellar, desé aniversari: per deu anys més, com a mínim, d’instituts públics a les nostres comarques

1

Aquest any, el meu -ja antic- institut, l’IES Vermellar, fa deu anys de vida. Portaven molt anys d’embaràs, fins que el 1999 va vindre a aquest món. En motiu de tal fet, ací us deixe un article que vaig escriure per a la revista commemorativa. Teòricament, açò hi ha d’aparéixer…

 

L’institut de “poble”

En general, no són els nostres prejudicis que ens obliguen a obrar d’una manera o d’una altra: ens hi obliguen, ben mirat, els prejudicis dels altres”. (Joan Fuster)

Quede clar per davant de tot que aquestes modestes paraules no són defensores de cap tipus d’institut. Quede clar per davant de tot que aquest humil text no pretén atacar la “privacitat” dels instituts. I quede clar, finalment, per davant de tot que aquests mots mal lligats i enrevessats no intenten influir en la conducta dels lectors perquè aposten per un institut públic… Posats a jugar amb la retòrica “privada”, una mica d’estètica per a l’article mai ve malament, no?

M’he passat anys -pocs, que no sóc tan major- discutint contra gent de col·legis o instituts privats què és millor per als xiquets i les xiquetes, per als més majors i més majoretes, si una educació gratuïta i amb la religió alternativa o una educació pagada (bé, ara en diuen concertada. El que déiem, tot molt bonic i molt estètic) i bíblica. I la conclusió no ha tingut trellat. Hi ha qui es basa en un “son unos paletos, no tienen disciplina y están todos zerriles”. Amén.

Parlava l’altre dia en una persona que ha estat 12 anys en un col·legi d’ací a prop -no diré noms per si de cas em reclamen drets d’imatge- i em deia que la relació allí amb els professors és d’un “usted, siéntese y calle” o “señorita, salga a la pizarra y exponga el resultado de la siguiente operación”. Sí, molt formal tot, però sense eixa atmosfera que et fa estar còmode amb els teus companys i amb la persona destinada a ensenyar-te el temari marcat des de dalt. També és cert que en eixes aules els professors són elegits, mentre que als instituts com el meu si no tens certes titulacions no hi pots entrar. A més, els estudiants d’universitats privades tenen el dret a anar a l’escola més pròxima a fer les pràctiques, quan els de les públiques se n’han d’anar lluny, ben lluny. I deien que tots teníem els mateixos beneficis… Visca l’Edat Mitjana!

I és que en raó els instituts privats també s’anomenen popularment instituts de “pago”. Però ja no únicament instituts; si vols fer una carrera i no tens la nota que et reclamen, fas un rebut a la universitat amb uns quants zeros, acceptes que l’única assignatura gratuïta serà la de retrobar-se amb el Nostre Senyor i hi entres: “Açò ho pague jo!”.

Per no parlar-ne del paletorisme (sistema o moviment ideològic que realitza tota aquella persona adaptada a les costums del poble, ja siga una qüestió de llengua o d’indumentària). Això sembla que està mal vist a les presons d’educació capitalista. Van tots uniformats: jersei i pantalons per als xics, jersei i falda llarga per a les xiques. Clar, són tots molt “coquetos”. A veure, que jo no tinc res contra els vestits, però si els hi preguntes et diran que preferirien anar com els joves normals: vaquers, camiseta… I si ens referim a la llengua ja, som uns esquizofrèncis incults i ignorants, provincians, poblerins i tota la isotopia relacionada. Per la majoria dels estudiants és conegut que a València, per exemple, la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià fa la vista grossa als habitants de la “capi” que intenten traure’s el grau mitjà o superior, perquè “no saben hablar bien el valenciano”. O quan t’has de relacionar per qüestions d’estudis amb gent d’allí et diuen un “háblame en cristiano, que no te entiendo”. Qui tindrà més intel·ligència o cultura, qui sàpiga una llengua o qui ne’n sàpiga dues? Ai! Se m’oblidava, que ara està l’anglés, que també hi ha escoles on es parla només en anglés! I mira que no me’n recordava? No pot ser amb açò del trilingüisme, eh?

En conclusió, que em dóna igual que em diguen “paleto”, que no m’importa anar en vaquers i camiseta, que tant em fa que hi haja pares que paguen l’educació als fills quan hi ha una de qualitats més que suficients que és gratuïta (sempre em vindrà al cap la frase d’una xica que anava a col·legi concertat que deia “mosatros hem estudiat el doble i triple que vosatros” i que després no diferencie la varietat oriental del català de l’occidental. A més, del seu col·legi tres alumnes suspenen la selectivitat, un per copiar, mentre que dels públics, tots aprovats. Ara els pares pagaran per les “xulles” dels fills, i sense anar a la carnisseria!), que li reste importància al fet d’entrar als llocs sense haver arrimat colzes, simplement per posar diners sobre la taula, ja que el que més ompli és el treball ben fet. Seguiré parlant en valencià, seguiré vestint com m’agrade, seguiré agraint als pares que m’animaren i em recolzaren a arribar a la universitat en compte de pagar-m’ho, seguiré estimant l’educació pública, seguiré estimant el meu institut.

I és que aquest ja té deu anys de vida, i no va ser fàcil de construir. Quan moltes mares de nosaltres eren menudes, ja estava en procés, però van caldre moltes ajudes per a què seguiren endavant, i quan dic ajudes em referisc als esforços de la gent, no dels que han de posar els diners. Els alumnes van passar d’anar a Canals a fer-ho a la seua pròpia casa (Alfarrasí i Montaverner, com si fóra també la seua casa). Per això, i tornant al fil argumentatiu, el que de veritat em rebenta és que hi haja milers d’instituts a casa nostra que es mantinguen en barracons, mentre que els que s’han de preocupar miren cap a un altre lloc i subvencionen la “privacitat”.

Què hi ha contra la “publicitat”? Tot és privat ara? La platja la pagarem, i d’ací poc quan anem pel carrer pagarem una mena de peatge per caminar. Parlarem tots en anglés, menjarem al McDonals i escoltarem Pop. I tots els xiquets aniran en el cabell ben pentinat i vestiran amb la mateixa camisa de botons. La globalització acabarà amb tot, i l’institut públic el dia de demà potser siga com una espècie de museu, on els “güelos estudiaven”. No deixem que el gris ens envaïsca, que l’alegria s’acabe. Per això hem de seguir lluitant, com a mínim, per deu anys més de vida del meu institut, del nostre institut,de l’institut de l’Olleria, de l’IES Vermellar. Pels d’ara i abans, i pels milions d’alumnes que queden per entrar. I és que, prenent el pretext d’un poeta de Burjassot, “no podran res, davant d’un institut unit, alegre i combatiu”…

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

I a València viuràs…

8

Després de més de tres mesos de vacances monòtones, rutinàries, angoixoses, però també sorprenents, amoroses i inesperades, comença el primer curs de Filologia Catalana. Una carrera, com llegia fa algun temps per ací, “donadora” de treball, perquè la gent prefereix més les altres llengües i els professors de valencià (català d’aquest país) van jubilant-se. Un hobby, com em comentava un ex-professor. Un tipus de vida, la llengua.

Però l’aventura no és únicament del camp acadèmic, sinó també del camp diari. Un pis nou i en perfectes condicions -diu al contracte. L’ama li sembla a la Rita, i l’habitacle tenia algunes parts trencades-; una habitació càlida i acollidora, per no dir molt menuda; i un carrer, això sí, on es poden trobar els llocs més freqüenats de la ‘capi’: el Mercadona, Bancaixa, una fruiteria, un bar, una cerveseria, dos botigues de xinesos, una ferreteria… i una mesquita. A cinc minuts el camp de l’equip de la Xeneralitat (o ‘Generalidad’, per si de cas) Valenciana; a un poc més, la facultat; i ja aniré descobrint eixos passadissos.

Escoltava la primera cançó que va compondre el grup de Benimaclet, “A València”, i anava entenent-la cada cop més. És ara quan toca demostrar que s’és persona, que s’és madur. No refiar-se de ningú i anar en peus de plom per allà on es xafa. Som unes formigues en una muntanya d’arena i estem desemparats, sense ajuda. Cal mirar avant, però no deixar l’enrere. Cal no oblidar d’on venim, ni les arrels que portem. Cal no abandonar la llengua materna, ni donar-los el gust de parlar en castellà. Cal començar llegir i rellegir les Quatre Grans Cròniques, el Llibre de les Meravelles (les dues: la de Llull i la d’Estellés), Fuster i Valor, Sanchis Guarner o Joan Roglà, i prendre consciència que el Cap i Casal no estava tan “bonic” com ara. En definitiva, cal ser de poble a la ciutat.

Us (o ara ja s’accepta el “vos”?) deixe la cançó perquè la gaudiu:

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Si es posa a cantar cançons… ens en cantarà més de mil

3

Ahir, a les 22:30, hi va tenir lloc a Canals un concert del gran mestre de la cançó popular: José Gimeno, Pep “Botifarra”. En un principi, l’actuació havia de ser al parc del mercat, però per les condicions meteorològiques -van acertar- es va fer al teatre València. Això sí, va costar una mica de trobar: “donde esté el árbol grande, a la izquierda, y después dos veces a la derecha; siempre a la derecha”. Sí home, sí, sempre a la dreta, malauradament.

Entrem al recinte, ens posem on cap la cadira de rodes de la mare i veiem que hi ha gent per tots els racons esperant l’aparició estel·lar del xativí i la seua acompanyant Lola Tortosa. La música, a càrrec d’una rondalla formada per homes i dones de tot arreu: Paiporta, Algemesí, Xàtiva o l’Olleria. I en 3, 2, 1… va l'”u d’Aielo”, la primera cançó que vaig descobrir, una cobla de la qual es troba a “Camins” d’Obrint Pas. M’assalten records i pensaments al cap del 2007: 300 anys de la pèrdua de la identitat nacional, el viatge a París, el Com Sona l’Eso de Barcelona, i ella… Tot seguit, i després d’algun refrany, seguix amb la Jota Vella de Moixen, que diu que es mengen la ‘T’. Davall del pon hi ha dos fen-ho i un miran-ho. És molt gran aquest socarrat. A continuació va la Malaguenya de la seua comarca, de Barxeta, apresa de la tia Emilieta Seguí. No sé ben bé per què, però quan diu allò de “d’allà on renaix de les cendres el meu País Valencià” m’entra un calfred. L’aire condicionat? No, s’hi estava millor que fora.

El seu repertori seguix fins que arriba un dels moments més esperats de la nit. Se sent de fons “ja era hora”, i és que, després de l’explicació sobre els romanços de cec, en va un que parla de les dones que anaven a jugar a burro una vegada fet el dinar. És la història d’una jugadora que no es va recordar de fer-li el dinar a l’home i, com el va fer ràpidament, es van mesclar les cartes amb el menjar. En arribar aquest, va començar a rebentar-ho tot. Això sí, fa un incís, perquè la cançó deia que “el marit per no pegar-li sofrix i calla”, i ells canvien el ‘pegar’ per ‘cridar’. Ja se sap que els homes tenien la maneta molt llarga abans… i ara encara en queden així. Algun dia seran jutjats com toca i mai més tocaran una dona.

S’acosta el final i comencen les cançons de Canals. La Masurca, mai tocada en directe, que la rondalla interpreta com si cada dia la feren; i el Dotze i U (Tretze?), el fandango canalí. Munta un jove, Alfons crec que es deia, i canta dos cobles. No té res a envejar al Botifarra, però encara li queden anys de pràctica. I finalment, canta una Havanera. Agraïx el suport i el calor de la gentada, els músics s’abracen i fan la típica reverència. El teatre es va buidant a poc a poc (com dirien els de Canal Nueve) i tornem al cotxe. Ens mengem l’entrepà i tornem a l’alqueria de les Olles en un gust de boca d’allò més dolç. La pròxima vegada que actue per ací prop, no faltarem.

Paga la pena veure el seu espectacle, perquè, a més de gaudir, aprens acudits, refranys, història… cultura popular! I és que ens cal tant açò per no oblidar qui som, qui vam ser i, si no ho canviem, qui serem, que l’hora i mitja de concert va paréixer una mil·lèsima de segon després de tants segles d’opressió. Un poble que té 800 anys no pot quedar en l’anonimat. Un territori ‘format’ a colps amb només 300 anys no ens pot xafar. La llengua ha sobreviure eternament, dóna igual si és com la parlen a la Costera, a la Ribera, a la Vall d’Albaida, a les Balears o a Catalunya, però l’hem de defensar. És la base de la nostra cultura, la base de la nostra unitat. Sense ella no ens diríem valencians, ni hi haurien “uns”, “u i dos”, “fandangos”, “peteneres”, “jotes”, “romanços” que contaren les nostres veritats territorials. Per això i per l’estona divertida que ens fa passar aquest costerenc, hem de mantenir-nos fidels a les nostres arrels. A més, sembla que entres en un món que no és el dels clàxons, el de les carreteres, el d’Internet, el de la nova tecnologia. És una tercera, quarta dimensió o jo que sé per quina van ja, on no hi ha calfaments de cap, pensaments dolents ni estresos urbans. És això, la cultura popular, la cultura del poble, la nostra cultura.

‘Educación para la ciudadanía’? No, que ensenyen què som. Però per favor, que no ho fagen en anglés, eh?

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Moros, cristians i la tribu “milionària”

6

Segon any consecutiu de ploguda el dia de l’entrada, segon any consecutiu de suspensió de l’orquestra -la Montecarlo, com sempre-, segon any consecutiu de diners perduts… això sí, ells s’ho poden permetre.

Com cada any, el primer dissabte de setembre se celebra l’entrada de Moros i Cristians. No és ni com la d’Ontinyent ni, molt menys, com la d’Alcoi, però al cap i a la fi, són les festes del meu poble, l’Olleria. Una cosa sí que tenen de paral·lelisme, qui paga, mana, o, millor dit, qui té diners “gaudeix” de la festa. Aquest any s’ha notat això de la crisi, perquè les comparses han disminuït en nombre de participants. Una gran filà ha passat de tenir 60 persones a quedar-se en 27, i per a beure ara calia uns tickets de dos euros. Es nota la pressió monetària.

Bé, des que tinc ús de la raó he vist que en cada cercavil·la han desfilat molts diners per part dels capitants, tant cristià com moro. Que si ara un ballet per ací, que si ara tres bandes de música per allà, que si ara elefants, matxos o camells. Ho paròdia l’humorista Xavi Castillo, però no exagera: “açò ho pague jo” (ja he dit que té la simil·litud amb Alcoi). I després estan les festeres -i aquest any també festers- que es gasten els jornals dels pares en la festa per a eixir amb el tratge de nòvia i amb el de valenciana. El que no m’explique és per què les reines majors i infantils porten a la banda de regina els colors de la bandera de l’Estat Espanyol. No són festes de la cultura valenciana? La bona qüestió és que tenen els seus dies de glòria, ja que les mirades de tota la població estan posades en elles. Això sí, en cap moment he dit que ho fagen en bona intenció, que les crítiques volen. I la hipocresia, perquè aquestos dies tots són amics.

De totes maneres, l’entrada no es va suspendre. Queia aigua, però les filaes van passejar, i les capitanies, arriscant la seguretat física dels cavalls, també. Que va ser bonica? No ho sé. Que hi van haver dones majors cridant “bonico, preciós”? Tampoc ho sé. Que hi havia paraigües? Segurament. I que els capitans no havien de fer gal·la del seu pressupost? Això mai, clar que van eixir!

No tinc res contra un bàndol o l’altre, ni contra els qui es gasten els diners perquè s’ho poden permetre. El que passa és que la privacitat festera és de tal manera que els humans de carrer només podem gaudir la festa tres dies, perquè a la mínima gota els cantants de la Montecarlo, liderada pel seu totpoderós Eduard Forest, pleguen vela. A veure si es costipen, no?

Així i tot, l’avorriment i el malestar és el que va regnar, i no el capità de Jesús ni el capità d’Al·là. Hi havia un sentiment de buit, com si faltara algú. Acompanyat d’un minicostipat que hui sembla més gran. En fi, l’any que ve més i millor. Si la crisi ho deixa, clar. Si no, que vinguen els polítics governants i opositors i que mantinguen ells la festa. Però una cosa: de qui es burlarien, doncs, als alardos? Dels pobres? Això ja ho fan cada dia al Congrés…

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

Principi sense fi

4

Vaig veure que la gent pensava. Vaig veure que la gent argüia. Vaig veure que la gent exposava les idees. Vaig veure que la gent argumentava. Vaig veure que la gent reflexionava. I després de tot açò vaig veure que la gent escrivia.

Vaig veure lletres ben lligades. Vaig veure paraules “cultes”. Vaig veure mots enrevesats. I després de tot açò vaig veure que la gent opinava sense por a censures.

Vaig veure personalitats conegudes. Vaig veure cantants de grups. Vaig veure escriptors reconeguts. Vaig veure gent -intel·ligent, pensativa i combativa- del meu poble. I després de tot açò vaig veure que era el moment d’iniciar-se, sempre amb humiltat, en aquest ambientillo cosmològic.

Així que, abans de començar els meus estudis universitaris de filologia catalana, entre en aquest món. I parlaré de tot, clar i en valencià!

Publicat dins de General | Deixa un comentari