Consells, proverbis i insolències, de Joan Fuster (I)

2

Hi ha formes i formes de literatura: parrafades extensament descriptives que avorreixen, versos hiperbòlicament lligats, narracions matemàticament fetes, i un llarg etcètera. Però ens centrarem en un gènere poc usual -més bé particular- que hom coneix com a aforismes. Són “proposicions concises, completes i sovint enginyoses que enuncien normes científiques, filosòfiques o morals sense argumentar-les”, diu l’Enciclopèdia Catalana.

Joan Fuster els defineix com a petits assajos. No són invents fusterians, aquestos: Montaigne, Baudrillard, i més intel·lectuals ja els van conrear. Però sent sincers, quants han conegut aquesta minúscula parcel·la literària gràcies al suecà? I, per què no dir-ho, quants s’han inspirat en l’estil irònic i extremadament sarcàstic del mestre?

Consells, proverbis i insolències és un recull de sentències conselleres -o no- en què l’autor de Nosaltres, els valencians s’hi deixa part de la seua ànima i del seu saber. Aplega moltes temàtiques, que van des de la condició humana fins a definicions de la filosofia (sempre en contra), sense oblidar-nos de les admiracions cap a altres artistes o les crítiques contra nombrosos intel·lectuals, les pautes que ha de seguir un bon escriptor o la defensa d’una terra en perill d’extinció.

Hi ha molts que requereixen enciclopèdies i diccionaris al costat per a ser entesos. És el que ja vaig nomenar en un altre escrit: com que ell tenia un nivell ilimitat d’erudició, escrivia conseqüentment. No passa res, gràcies a la xarxa, hui en dia no costa gaire buscar les referències. De l’estil i lèxic, ja en parlaré demà quan acabe el mini-estudi que em valdrà per a l’exposició oral. Vos deixe els aforismes que més m’han agradat:

– Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: “Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.

– Reivindiqueu sempre el dret de canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.

– Forma part d’una bona educació saber en quines ocasions cal ser maleducat.

– MODÈSTIA D’AUTOR. -Els aforismes -els meus com els de tothom- són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.

– -Què passa?
– El temps.
I, en efecte, això que passa és el temps.

Ego dixi: dii estis (Ps., LXXXI, 6). I no ens ho volem creure.

– Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagés. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster.

– Qui suportaria la idea d’una duplicitat de si mateix?

– Els únics plaers que no defrauden són els imprevistos.

– Contra el bé i contra el mal -contra les pretensions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia.

– Fins a quin punt tenen dret, els altres, a la meua sinceritat?

– Pensa -sobre tu mateix, sobre el món, sobre qualsevol cosa-, i et sentiràs distint dels altres: la reflexió aïlla.

– Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.

– Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.

– El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.

– LITERATURA DIRIGIDA. – Puix que “no es pot impedir que un ocell cante”, resulta aconsellable ensenyar-li solfa.

– Qui està disposat a morir per un ideal, està, en el fons, igualment disposat a matar per l’ideal. Totes les doctrines que comencen amb uns màrtirs acaben amb una inquisició.

– Aprofiteu la primera ocasió que se us presente per erigir-vos en acusadors abans que els altres: amb això ja tindreu mitja partida guanyada.

– El vinagre encara és vi.

– Tot demana entrenament. Fins el dolor.

– El poble diu: “Fer com fan no és pecat”. O siga: “Com més serem, més riurem”.

– Les persones felices no tenen memòria.

– L’amor ens pemet de ser imbècils impunement.

– El perill atrau perquè altera la rutina.

– La ironia necessita còmplices.

– M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.

– M’imagine com em veuen els altres, i em faig una mica de llàstima. Ara: si pense en ells, trobe que no n’hi ha per tant.

– Llegir Kafka és una masturbació sense plaer.

– Un bon llibre sempre és una provocació.

– Costa poc de llegir, però ¿quant ha costat d’escriure?

– No faces de la teua ignorància un argument.

– Estima, però no tant.

– Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia.

– RACISME. – Els negres no són iguals als blancs perquè són negres.

– Tenim el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de “gasos nobles”, i d’un gos “sense amo” en diem un gos “abandonat”, i no un gos “lliure”.

– No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.

– Tal com estan les coses, ser català, avui dia, no passa de ser una simple hipòtesi. 

Primavera

1

L’àvia va a l’escola a pel seu nét, el qual ix tot suat, amb aquell jersei negre que li van regalar per nadal. Les mànegues, les té arromangades fins l’altura del colze. Per acompanyant porta una pilota, la qual fa uns salts i bots que representen les ganes de cridar i córrer que té el menut. Un poc més enllà, un home major, amb boineta i un caliquenyo als llavis, calant i calant. Possiblement estiga esperant el seu nét i la seua esposa per anar-se’n al camp i fer volar la milotxa, tot emulant els cometes que cada dia passen per aquest univers que ens fa tan petits.

La plaça està plena de gom a gom, i sona una dolçaina amb l’olor de la terra, mesclada amb una fragància familiar: l’aroma de taronger. És una melodia de festa, però alhora reivindicativa. Dóna ganes de combatre els opressors, fent-ho amb la racionalitat pròpia dels anti-violents i, sobretot, emetent clams en una llengua que des de l’oest comparen amb el llatí o el grec. Eixe vehicle tan antic que alguns volen acorralar al reducte folklòric, és el que ens defineix com a poble, i hi tenim la consciència intacta. És un idioma que destil·la barres de sang, però també de llum, d’esperança, encara que no hi té cabuda el blau del mar on alguns la volen llançar.

Una parella de joves es retira de la multitud. Tenen les hormones exaltades: són dues legions d’organoides que volen fer la seua guerra personal. Arriben a un bosc, i van seguint, primer un, després l’altre, les línies dels cossos adversaris amb els dits. De sobte, l’hormona cap mascle decideix impulsar el jove a besar-la. Ho fa, però sembla que les forces interiors s’han calmat, ja que l’enemic no hi oposa resistència. Es besen i s’acaronen, i rodolen per terra. Tenen en ment la primera nit que es van conéixer: només tenien 12 anys! Ara, amb 22, segueixen sent aquells dos xiquets rebels que es feien bromes. Han canviat i han madurat, i l’amor ha anat cresquent entre els dos. Nus per complet, alcen la vista cap al cel i indagant entre els pocs núvols que hi ha, troben un tros de tela verda. Algun nen deu estar gaudint de l’edat que té, del temps que fa i del saber que tot el que viurà ara, mai més tornarà. Es queden mirant-se; saben que en acabar les carreres es casaran i tindran fills.

Es va fent fosc, i a l’horitzó es veu aquell sol ja enrogit. Bufa una mica de vent, que, arreplegant les fulles, dóna forma a un cal·ligrama espacial. Sí, eixes fulles que havien caigut al setembre semblen renàixer de les cendres, com tot el País. Les branques dels arbres dirigeixen, amb un compàs de quatre per quatre, la música ambiental. Els sòls es preparen; les plantes prenen vida pròpia i volen créixer a la velocitat de la llum; els animals noten eixos rumors que se senten allà al fons; els joves tenen les venes a punt de rebentar.

Som a la primavera…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Veles e vents

4

No freqüente llibres de poesia. En tinc, però preferiria conéixer més profundament a Estellés amb paciència i serenitat. Podria llogar-ne, però m’agradaria veure què oculta Ausiàs March entre línies. Me’n deixarien, però voldria desemmascarar Martí i Pol amb més temps. Sí, la poesia ha d’entrar en la meua vida de bona manera; altrament, l’avorriria de per vida, com passa amb les coses que ens volen imposar.

A què ve tota la reflexió? Recordava farà unes setmanes per què vaig elegir la carrera de Filologia Catalana o, millor dit, quan va començar a apassionar-me -tant com per a estudiar-ne tot allò relacionat- la meua llengua. Al llibre de 3er de la ESO de Valencià, el tema 5 tractava de la poesia. Pels primers apartarts, estava la cançó d’Al Tall, “Romanç de cec”, de la qual haviem de completar els espais en blanc. Però el text central era l’opera prima del poeta gandienc: “Veles e vents”. D’aquest, havíem de buscar tots els recursos retòrics (metàfores, hipèrboles, personificacions, etc.).

Vam donar més autors: Anselm Turmeda (“Elogi dels diners”), Roís de Corella (“La balada de la garsa i de l’esmerla”), Estellés (“Cançó de bressol” i “Els amants”)… Tots acompanyats per les veus de Raimon i Ovidi. Però el que més recorde és l’ausiàmarchià, amb la corresponent traducció al model actual del mestre Fuster.

Crec que eixe tema em va marcar i, sobretot, Ausiàs March. Reproduïsc a continuació els seus versos:

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d’ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l’estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d’amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d’aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

El tio Pipo torna

1

Després de gairebé dues setmanes al Lluís Alcanyís de Xàtiva, ha tornat. Sincerament, no sé ben bé que té, perquè de 875 proves que li han fet, només s’ha deduït que té molta anèmia. La coordinació del sistema nerviós no li funciona massa bé, i no pot caminar. Solucions? Vindran i se l’emportaran a rehabilitació.

Espere que, a poc a poc, vaja tornant a estar bé, si més no, mitjanament. Repós caldrà i (molta) paciència també. Tot siga pel seu reviscolament!

Per cert, a l’institut on em vaig criar estan fent aquestos dies les jornades de l’IEVA. No falteu, perquè hi ha nivell… molt de nivell.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Si no bebes, ni fumas, ni follas, ¿para qué vives gilipollas?”, diuen

4

Sí, d’un debat mitjanament adult sobre el tabac ha eixit aquesta sentència rimada, pròpia de xiquets d’escola  i en la llengua eixa que tant ens volen imposar -té collons que la persona que l’haja dita siga estudiant de Filologia Catalana. Que no hi ha rimes en català?-.

El millor de tot ha sigut la forma en què ho ha expressat: s’ha posat dreta, ha arreplegat tot l’aire del voltant, ha mirat a la persona a qui es dirigia i en un perfecte accent de poble castellanitzat ha cridat el seu aforisme. Crec, si no recorde malament, que en l’instant en què ho deia li han eixit unes babetes que han anat a parar al terra i, gràcies a aquesta saliva, s’ha format una micropartícula que podria haver fet patinar a algú.

De la dita es poden extraure certes conclusions: totes tres coses són vicis? Sent el mateix en cada acte? Ha dit que no bevia; és, doncs, una “gilipollas”? Però, la més lògica: feia falta aquesta expressió tan modèlica en un context on es parlava de càncers, malalties respiratòries o problemes pulmonars? Sancho Panza també utilitzava frases fetes i populars.

 


 

Nota: Que quede clar que açò no és cap crítica contra la gent que beu, fuma o folla, que diu el refrany, eh? Només remarque l’ús informal de l’expressió en un context bastant seriós -i la mala bava amb què ho ha afrimat. La persona a qui s’adreçava l’esmentada frase no fuma, però estava tenint raó amb el que deia. Quan algú es veu acorralat…

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda (i III)

0
Publicat el 9 de març de 2010

Sé que vaig dir que posaria una mena de segona part, però he pensat posar directament el mini-estudi (“mini” ja què està escrit perquè l’exposició dure 10 minuts). Sé, també, que l’etiqueta d'”estudi” només hi és per anomenar-ho d’alguna manera. Però ja dic, que el temps estiga tan limitat…

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda

El carrer de les Camèlies és una obra de postguerra, publicada el maig de 1966 i escrita per la novel·lista catalana –la més llegida i traduïda de la literatura catalana– Mercè Rodoreda. Sempre s’associa el nom d’aquesta escriptora amb la seua opera prima, La plaça del Diamant, però no hem d’oblidar que també en té d’altres d’igual qualitat o, potser, millors.

Com he de destacar alguna cosa de la novel·la, evidentment parlaré del personatge femení, de la seua protagonista: la Cecília Ce. A més, també té molta importància l’abundant simbolisme de les flors, els vestits o els espais. Cecília Ce és abandonada quan és menuda al peu d’un reixat. Ja des del primer moment veiem la relació que, imprescindiblement, hi ha entre el personatge principal i les flors, o en una visió més general, amb la vegetació. El mateix dia de la seua troballa passa un fet màgic i inimaginable: d’un cactus que tots donaven per mort naix una flor molt bonica. Aquest esdeveniment es repetirà cada any, però durarà breument. A trets majors, podríem considerar aquest el dia del naixement de la Cecília, ja que no se sap d’on prové. Trobem la primera relació flor-vida.

D’altra banda, en contraposició a aquesta aparició “agradable”, hi ha una imatge que predirà el futur negatiu i dolorós que li espera a la protagonista: un gos està prop d’ella quan el vigilant la troba. Segons Goethe, i en paraules de Carme Arnau, aquest representa la mort. La veritat és que Cecília no mor, però motius no li’n falten.

Sense identitat, sense arrels, sense cognoms, de joveneta surt de casa per a anar a buscar el seu pare. A més, per aquests motius, mai encaixarà socialment enlloc. Quan viu amb els pares adoptius, ja sent una necessitat d’alliberar-se i eixir de casa, però el senyor Jaume i la senyora Magdalena no li ho permetran. Finalment, com hem dit abans, se n’escaparà amb l’Eusebi i anirà a unes barraques. Tampoc acabarà d’adaptar-se i s’hi sentirà incòmoda, ja que tampoc pertany a la classe social dels “xarnegos” com ella anomena. Després, viurà tres dies reclosa amb un mariner mallorquí, però no podrà suportar-ho més i també l’abandonarà.

Fins ací, en termes generals, podríem dir que arriba la vida innocent i sense gaire problemes de la protagonista. Sent eixa necessitat d’estar en contacte amb el carrer, d’alliberar-se d’ella mateixa, perquè té vergonya de ser una inadaptada, per definir-ho d’alguna manera. És per això que decideix fer senyors o, dit amb unes altres paraules, fer-se prostituta. Però, serà a partir d’anar-se’n a viure amb el Marc quan començaran les dissorts.

Allí comença a sentir-se angoixada i assetjada, sobretot quan veu que la senyora Constància li fa la guitza amb l’estoreta de l’entrada i el veí sastre l’observa cada dos per tres. No obstant això, el punt àlgid del sofriment esdevé quan Eladi se l’emporta al seu pis i li dóna conyac perquè no sàpia què fa. Durant un mes tindrà somnis que confon amb fets reals, possiblement produïts per les consumicions alcohòliques. En aquests, hi haurà tres homes que la violaran. No sabrem mai qui són eixos personatges ni si era un somni o realitat; el que és cert és que Cecília queda embarassada i abandonada –de nou– al carrer. Serà acollida per una clínica i ajudada econòmicament i socialment per Esteve, a qui compara amb un àngel.

Aquest podria ser el seu renaixement, l’assolició de maduresa després d’haver sofrit tant. Ho demostra el fet que és mira a l’espill i ens transmet eixa força vital, eixes ganes de viure. Ara té diners i una casa pròpia. És la primera vegada en tota la novel·la que pot no dependre de ningú, que té alguna cosa pròpia, però seguirà buscant senyors.

Al meu parer, i també analitzat i estudiat per Carme Arnau, aquesta nova recerca de senyors és conseqüència de la soledat que sent constantment; pot estar bé de salut, pot estar bé econòmicament, però mai deixarà de sentir-se sola ni marginada. D’ací a que en alguna ocasió diga que vol estar malalta, perquè recorda que de menuda la gent anava a veure-la. Ara bé, ja no sent eixa vergonya d’estar desencaixada en els llocs, encara que, quan arriba al Liceu gràcies al Marc, veu que no pot estar-hi, que necessita respirar i que el seu lloc és el carrer.

La visita a casa del vigilant que la va trobar tanca l’obra, ja que li explica algunes coses del seu passat i de la seua infantesa (que el nom va ser cosa d’ell, que els seus pares adoptius no hagueren hagut de ser els que va tenir, sinó la senyora Rius i el marits…). Cecília té en ment, ara, una infantesa agradable, bonica, on s’acaba de retrobar del tot amb ella mateixa. Si al llarg de tota la novel·la havíem vist riure la protagonista amb un sabor agredolç per tots els esdeveniments, en aquest darrer capítol la podem veure somrient plena d’alegria, per haver fet uns descobriments que no sabia. La figura del vigilant té més importància de la que aparenta. Aquest no la va parir ni la va portar al món físicament. En canvi, sí que és aquest el que li dóna un nom i la porta a la casa on iniciarà la seua aventura. Ara bé, la resta de la història ja depén dels seus actes, no de ningú més.

Els objectius de Cecília Ce, en resum, són dos: el viatge iniciat (d’ací el nom de novel·la iniciàtica) per a buscar el seu pare i, inconscientment, paréixer-se a la Maria-Cinta, model a seguir des que és xicoteta. Si recordem, de menuda és queda bocabadada quan veu el luxe que rodeja la cosina dels seus pares adoptius: joies, un cotxe bonic, riquesa, les visites al Liceu… Açò intentarà aconseguir-ho durant tota la vida, per això vol comprar-se vestits i, en el moment del seu reviscolament (quan ix de la clínica), es tornarà a posar el collar de brillants que li va regalar. Ara bé, quan siga convidada al Liceu i estiga bona estona veient l’actuació, notarà que allí s’asfíxia i que el seu vertader lloc és el carrer.

Si ens atenem a aquesta última explicació, podrem entendre millor el títol, el qual és més simbòlic del que pensem. El carrer de les Camèlies no és només el lloc de partida de la protagonista, ni el lloc on la troben. És, a més d’això, el resum de la vida de Cecília, lligada al carrer i a les flors, perquè, com hem esmentat amb anterioritat, tot té un per què en les obres rodoredianes. També és, d’una manera molt allunyada, el final de la novel·la, perquè el vigilant, fent-li memòria de la seua infantesa, la retorna a aquest indret.

Al principi, he esmentat la primera relació flor-vida que apareix al llibre, però hi ha d’altres, com quan es troba amb els til·lers i la tranquilitat que semblen transmetre-li a la protagonista. Hem de recordar que, quan de menuda està malalta, li donen til·la. Ja coneixem el sentiment de soledat i marginació que sent Cecília constantment, per la qual cosa, recordar l’olor a til·la la fa sentir-se bé, ja que, d’una manera inconscient (no s’explicita), retorna a aquella casa que la va acollir sent un nadó.

Caldria destacar, com parlem de la personalitat femenina, la descripció d’altres personatges femenins. Aquests, que també són més abundants que els masculins, estan molt més aprofundits físicament i psicològica, encara que ningun d’ells té una vida fàcil i agradable. Maria-Cinta, model a seguir per la protagonista, acaba morta sola a l’hospital com a conseqüència de la guerra. Paulina, primer serà minyona i, després, una “entretinguda”.

Com a curiositat, podem veure com Rodoreda introdueix el complex d’Èdip en l’obra. La Cecília sent un gran afecte i, m’atreviria a dir que amor, pel senyor Jaume, el seu pare adoptiu. Accepta tot el que fa i l’acompanya freqüentment a la torratxa. Per un altre costat, sent rebuig i, gairebé, odi cap a la senyora Magdalena.

Finalment, parlarem una mica de l’estil. El carrer de les Camèlies està escrit en primera persona, on la protagonista narra el fets autobiogràfics com ella els comprén. Seria allò que en diuen “realisme subjectiu”. Açò porta a que no apleguem a comprendre molts interrogants, puix que veiem el que passa amb els ulls de la Cecília, no d’un narrador omniscient. És per aquesta raó per la qual no sabem si de veritat arriba a la follia quan és violada, encara que ens ho puga paréixer. No diu “estic boja”, sinó que descriu com se sent, que no dorm, que té els ulls tristos, etc.

En conclusió, aquesta és una novel·la de recerca vital, on la protagonista realitza un viatge amb molts paranys i desgràcies, a través dels quals va creixent i madurant, fins que aplega a casa de l’home que la va trobar. Mai s’havia sentit bé en cap lloc; sempre hi estava incòmoda i tenia ganes de caminar, de passejar, d’estar-se al carrer. Podria acabar afirmant, en el mateix llenguatge rodoredià, que l’ocell que va volar del carrer de les Camèlies per buscar el seu pare, acaba en la gàbia adequada.

 

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda (II)

0
Publicat el 4 de març de 2010

Sé que fa uns quants dies que vaig dir que em posaria a llegir aquesta obra rodorediana, però no havia tingut el cap per a capficar-me en aquella Barcelona llunyana dels anys de la postguerra. Després de gairebé mitja novel·la llegida i amb algunes anotacions puc fer-me una idea de qui i de com era la Cecília Ce: una jove atractiva, abandonada a la sort d’uns senyors amables i simpàtics de menuda, que odia quedar-se en casa tancada i que, quan té uns setze o dèsset anys, se’n va amb un xic una mica més major que ella a unes barraques.

Ja de petita es pot comprovar que voldrà lluir i que no es conformarà a tenir un sol marit: com molt bé diu, s’enamora cada vegada que un home li agrada, i sofrix -fins on he llegit- tres avorts. No obstant això, té vital importància la nombrosa i abundant descripció que Rodoreda fa del paisatge i, sobretot, dels diferents tipus de flors i colors.

En fi, supose que encara quedaran dues entrades més sobre aquest llibre: la “segona” part, és a dir, parlar una mica fins al final; i el mini-estudi (potser un resum) que servirà com a exposició oral. I ara, seguiré per on em vaig quedar ahir: “Mai no havia pogut portar sostenidors perquè tenia el pit petit…”

Fuster, Guardiola i la prepotència

2
Publicat el 3 de març de 2010

Fa uns anys un conegut em va dir: “Fuster sembla un arrogant”. Un temps després, un altre: “Joan Fuster seria molt prepotent”. Per què? La resposta a l’uníson: quan escriu, pareix que vulga fer entendre que sap més que qualsevol altre. A més, tota eixa colla de mots embolicats que no entén ni ell mateix fan que no es puga seguir la seua lectura mediàtica.

Bé, per parts. Fuster té un estil molt característic marcat per l’abundant ironia i l’imprescindible sarcasme que, com molt bé ell deia, li serveix per a evadir-se del món. Tal vegada és això el que la gent capta com a prepotència, encara que no en el sentit estricte de la paraula. Potser, que el suecà emprara el constant joc de paraules, ha provocat que qui el llig no sàpia quan parla seriosament o en broma. Açò el porta a no obrir-se interiorment, crec jo que pensen, perquè la veritat és que en cada escrit hi és el punt de vista d’aquest il·lustríssim escriptor.

No el definiria jo com a arrogant, prepotent o ‘xulo’. Joan no era així. Fuster no es creia més que ningú, ni se sentia per damunt de cap persona. Havia llegit moltíssim, havia estudiat més encara, i això es veia reflectit en el paper. Res més. Ara bé, ja he dit que la seua ironia es troba fins i tot a l’epitafi (“Ací jau J.F., que va morir com va viure: sense ganes”), i acò pot portar a la confusió que es burlava dels no-iniciats. Perquè no s’obria sentimentalment, afirmaria jo, perquè contava les coses sobreentenent que el públic coneixia el que es parlava. No és cap defecte això, simplement que escrivia una prosa com la que a ell li haguera agradat llegir (al pròleg de Nosaltres, els valencians ho explica), sense menysprear -que no criticar- cap altre escriptor.

D’altra banda, tenim el Pep Guardiola. No, no m’ha pegat per comparar un assagista en un entrenador de futbol. També em centraré en la seua actitud. Quant de temps fa que no veiem un entrenador humil i que haja sabut adreçar un vestuari ple de “personalitats” i “estrelletes mediàtiques”? Sí, el Rijkaard era molt humil, però les figures van acabar pujant-se-li al coll. Guardiola sempre ha sigut ambiciós, sempre ha sigut autoexigent, i mai està conforme amb res del que ha aconseguit. Van haver de caldre 6 trofeus per veure-li unes llàgrimes, per veure-li les emocions. Tampoc cal oblidar que el gol d’Iniesta el va fer córrer com un esquizofrènic. Però llevat d’aquestos dos moments puntuals, mai més se l’ha vist mostrar les alegries en públic. I tornen les males llengües que l’etiqueten com a fals modest i, àdhuc, prepotent.

El fet que ni Fuster ni Guardiola hagen mostrat mai les seues emocions o alegries no vol dir que no en tingue(re)n ni, molt menys, que n’estigue(re)n acostumats. Va en les seues personalitats no mostrar ni les parts tristes ni les parts alegres. I no per això n’han estat absents, perquè són humans i ells millors que ningú saben de les seues limitacions. Fuster era i Guardiola és dues persones serioses que estim(av)en la seua professió, tant la d’escriure com la d’entrenar. Ho han donat tot i han aconseguit els èxits corresponents. Que paregue(re)n freds i gelats? És possible, però ni un era romàntic ni l’altre entrena uns benjamins.

No és prepotència el que emana dels seus caps; no és arrogància el que desprenen els escrits d’un i el joc de l’altre. És voler fer les coses bé, ser perfeccionista -que no perfecte- i inconformista; pensar que sempre hi ha algú o alguna cosa millor que la teua; intentar superar-se. I si per a això cal utilitzar la retòrica i la ironia, que són, per un altre costat, recursos per a arribar més fàcilment al públic, que hi abunden! Antagonistes de Fuster i de Guardiola hi ha llistes i llistes plenes de noms: Eugeni d’Ors o Josep Pla, Mourinho o Schuster, etc.

No m’ha eixit ben bé un text com el que tenia en ment (mai el resultat és idèntic al pensament), però és que “els millors plaers són els imprevistos. I que conste que no ho dic amb orgull”. A la fi, aquestes paraules tenen més semblança de macrodefensa fusteriana, perquè, clar, “ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses”.

————————————-

(Aforismes com aquestos són els usats pels que el critiquen. Per contestar-los, un altre aforisme d’ell: “Tots els aforismes, absolutament tots, són falsos. Fins i tot aquest”)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

De l'”Españoleto” al Lluís Alcanyís, en mitja hora

1

Sí, una cosa estranya per a tractar-se de la sanitat valenciana. Eixe és el temps que ha tardat l’home que li dóna nom a aquest bloc, el meu avi, en ser enviat d’una simple cita mèdica a un ingrés hospitalari. Els metges encara no han actuat -ja deia jo que massa ràpid hi havien anat-, però a l’Olleria tampoc sabien què és. Ajudant la meua àvia, va notar que les cames li fluixejaven i va caure. Des d’aleshores, des d’aquell dijous passat, no ha pogut moure-les o, com m’ha dit ma mare, només l’esquerra. El llit ha sigut el seu company de menjar i de lectures del diari d’esports.

Això no és tot, ja que fa dos anys li van dir que al cap se li havia fet una bosseta d’aire i que aniria afectant-lo neurològicamet. Aquest problema s’ha vist reflectit en sensacions de vertigen i alguns tremolors. Pot ser per l’edat o per l’absolut estrés al qual s’ha hagut de sotmetre en els últims 20 anys, m’agüelo -i tota la família- està a l’espera que li diguen què li passa, què ha de fer per recuperar-se i com pot lluitar. Tenim quimera que no es tracta, doncs, de res físic, sinó del sistema nerviós, cosa que dificulta la intervenció mèdica. El que més malament m’ha sabut és que no s’ha queixat ni ha renegat. Demà aniré a veure’l i, si em deixen, m’hi quedaré amb ell.

Ànims i una forta abraçada, iaio!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El carrer de les Camèlies, de Mercè Rodoreda (I)

1

Tres llibres per triar-ne dos: El carrer de les Camèlies (Mercè Rodoreda), Cròniques de la veritat oculta (Pere Calders) i Consells, proverbis i insolències (Joan Fuster). He elegit Rodoreda i Fuster per a fer sengles exposicions. Per què aquests dos? Mercè Rodoreda em va transmetre tranquil·litat i calma, em transporta a un món nou on mai plou, ni fa fred i sempre s’està bé. La plaça del diamant, analitzant-ho ara, trobe que sí que va influenciar en mi. No ja per la trama, que també -amb la Colometa i els coloms-, sinó pels setze anys que tenia i per llegir-me’l el dia de Sant Jordi. Psicologisme o no-sé-què, però m’apeteix endinsar-me en belles i velles lletres rodoredianes. Potser, aquest estiu rellegisca la seua opera prima; ja se sap que Mercè no canvia, però nosaltres sí.

Després de sopar, obriré el llibre i n’analitzaré els interiors. Comença amb un “Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada”, i aquesta nit seguiré veient què passa.

La gent sol relacionar ‘clàssics’ amb els grecollatins o, si més no, amb Llull, les gran cròniques, Anselm Turmeda, Ausiàs March… Però s’obliden de la barcelonina, possiblement (o sense l’adverbi de possibilitat) la millor novel·lista catalana. Ja aniré comentant com va el desenvolupament de la història i acabaré el (mini)estudi afegint-hi el treball que em valdrà d’exposició.

La segona elecció, Joan Fuster. Bé, d’ell ja en parlaré en el seu moment. Caldrà més d’una entrada per a tractar-lo.

Quim Monzó, classe de retòrica i oratòria en directe

2

El vídeo és del 2007; té més de 10000 visites; va ser publicat en aquest diari. Quim Monzó, mitjançant un conte, inventa un discurs íntegrament en català que desperta l’espectació de tothom. És un exemple a seguir, aquest escriptor, que no se sap mai si està de broma o diu les coses seriosament.

Ara està de moda i se li ha fet una exposició. De totes maneres, la seua importància literària resideix en les seues obres. Però, si algú vol gaudir d’una vertadera conferència de defensa a la llengua i cultura catalana, que el veja. Són 13 minuts, encara que el podríem veure durant hores i hores. Algun dia en parlarem més detingudament…

El que deia, un orador hel·lènic en l’actualitat. Pura retòrica, que ni els polítics:

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Jo em meravell

3

Pere March, pare del nostre poeta per excel·lència, ens va deixar alguns poemes. Aquest, amb la introducció excepcional de Paco Muñoz, els versos en valencià antic del magnífic Lluís Miquel i la veu inigualable de Juli Mira, ens recomana unes pautes a seguir. La llàstima és que no sé com pujar-la, però vos deixe l’escrit. Si teniu la sort de poder-la escoltar, feu-ho! Paga la pena…

 

JO EM MERAVELL COM NO HI VÉ QUI ULLS HA…
Jo em meravell com no hi vé qui ulls ha
e cell qui-s ou perquè no vol entendre,
e qui no sap perquè no vol apendre,
e cell qui pot e sap com bé no fa.

E valent hom qui faça gran aulesa
(Valent l’home que fa una gran maldat)
per foll plaser qui dura pauc moment,
(pel boig plaer que dura breus moments)
e de senyor qui perd cor de sa gent
(i el senyor que perd el cor de la seua gent)
per cruseltat o per mala avaresa.
(per mala avarícia o per crueltat)
E tinc per foll qui no guarde on va
(i tinc per boig a qui no mira on va)
e paubres homs qui trop vulla despendre
(i pobres homes els que són generosos)
e de vassall que ab senyor vol contendre
(i el vassal que vol competir amb el senyor)
e lo bon hom que ab vil senyor està.
(i el bon home que esà amb vil senyor)

De xascun hom se tany que parle pla,

(L’home convé que parle pla)
clar, pauc e breu, ab dreita raisó rendre,
(clar, poc i breu, atenent a la raó)
senes sisany e ses vertat ofendre,
(sense sisany i procurant no ofendre)
e, fait dubtós, que no el jutge certà,
(i el fet dubtós, que no el jutge cert)
e no difam autrui ne digorresa
(i no difame ni malparle dels altres)
ne lause molt hom qui el sia present,
(ni alabe molt l’home que siga present)
ne sé, ne fill, ne son heretament,
(ni d’ell, ni dels fills, ni dels seus béns)
ne sa muller no llou de gentilesa.
(ni de la seua muller no llaude gentilesa)

El poema era més llarg. No obstant això, m’he permés ometre els versos que cap d’aquestes tres extraordinàries veus narren. Ah! I la paraula “sisany” no l’he sabuda escriure en la llengua actual. Si algu ho sap, que ho diga.

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Cadira

5

 Afirmava el director cinèfil David Trueba que “yo nunca llego tarde, porque el rato que la gente emplea en esperarte, lo dedica a pensar en ti, y seguro que descubren mis defectos”. No s’enganya el polifacètic madrileny. Potser tardem dos, tres, cinc minuts, però per a qui espera semblen dos, tres, cinc segles, i és quan li surt la vena crítica de Risto Mejide -que fàcil és fer-se famós hui en dia, no?- i comença a recordar-se dels teus desperfectes i, possiblement, dels de la teua mare.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre

4

Freqüentment, sent la necessitat de lloar-la, d’afalagar les seues grandeses. Al sud del País Valencià -jo també sóc Del Sud-, hi ha una comarca famosa, de nom àrab, la Vall d’Albaida (o la Vall Blanca). Dins d’aquesta, una població, la segona més gran per darrere de la capital, Ontinyent. Els pobles que l’envolten són Alfarrasí, Montaverner i Aielo de Malferit, pel que fa als de la mateixa comarca; i Xàtiva, per part de la Costera. És una vil·la de gairebé 8000 habitants, de tradició vidriera i consumista d’oli d’oliva. No té cantants famosos, com és Aielo de Malferit; no té tenistes coneguts, com és Ontinyent; no té el títol de ciutat, com és Albaida; no té rutes medievals, com és Bocairent; no té zones de càmping, com és Rugat… I la pregunta és, què té?

De vegades, tot no té per què ser material, encara que també té les seues virtuts. Té gent lletrada i culta, com si diguérem, un cercle intel·lectual dels clàssics grecollatins; té artistes i pintors; té escriptors consagrats; ha tingut grans mestres de la guitarra; té places i carrers històrics; té dos grans teatres -la llàstima és que tinguen noms de personalitats castellanes-; té l’avinguda del rei en Jaume, a la qual alguns volien canviar-li el nom; té els seus camps i bancals (la terra per damunt de tot). És això, ser un poble, el que té d’especial. Perquè hi ha els rics, i molts d’ells fins i tot tenen eixe carisma popular.

I és una tranquil·litat la que sent cada vegada que xafe el terra d’aquesta honesta i càlida alqueria, l’Alqueria de les Olles! Diuen que quan més lluny estàs del teu poble natal, més gran és l’afecte que tens per ell. Jo no ho creia, pensava que si estimes una terra, sempre l’estimaràs de la mateixa manera. Però no, després de quasi cinc mesos a la capital m’adone que no. Que allí, cada granet del sòl, cada cara coneguda, cada somriure i cada xerrada aspirant l’aire de la llar, es troba moltíssim a faltar. I ja no del poble, si no de la mateixa comarca. És un patriotisme tancat, sí, però patriotisme al cap i a la fi. Quan al concert dels Obrint Pas cantaren la cançó “Camins”, se m’il·luminaren els ulls. El tros de “A la Vall Blanca em vaig deixar” va poder amb mi, m’hi vaig deixar tot el meu esma. Pel que significa, i pel nom de la meua terra.

Perquè sí, perquè allà on vaig dic que sóc de l’Olleria. Molts es quedarien a gust dient que són de Xàtiva o d’Ontinyent, però no és cert. Eixa pàtria que hi ha enmig, la qual molts jutgen sense haver-hi estat mai o sense haver-la coneguda, apareix als mapes. I que no me la toquen, perquè d’ella sí que puc dir que és d’allò meu, el més meu. Al Tall ja cantava l’Elegia Valenciana. Jo me l’adaptaré a l’Elegia l’Olleriana, perquè “Ser la pàtria d’un infant obliga a estimar-la sempre”

Publicat dins de L'Olleria | Deixa un comentari

No ens en podríem riure ací?

1

Us imagineu si un jugador de futbol d’aquest País Valencià (no només està el València, també hi és el Llevant, l’Elx, el Vila-real, l’Hèrcules, l’Alacant, el Castelló, etc.) celebrara un gol o una victòria i s’hi posara una màscara de Francisco Camps, Rita Barberá, Alfonso Rus o Fabra? 

A Itàlia, ho fan amb Il Cavaliere…

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari