marginàlies

Fa cent onze any que el tren passa per la vila, per la seva part baixa, i que troba el primer túnel just després del primer revolt en tirar cap a la tramuntana. Els mateixos combois de fusta, la mateixa velocitat com d’anar a peu, la mateixa cadència en el sotragueig, com si el temps amb ell fes una excepció i el deixàs fer, com es deixen fer les criatures que no incomoden i es distreuen amb la floració dels seus primers pensaments.

Fa cent onze anys revolucionà la vila, el tren, i ara la fixa en una imatge entre decadent i nostàlgica. Segueix sent una vila amb tren de fusta que va poc a poc per no espantar ningú i que puja i davalla estibat de turistes que s’admiren del seu port com de joguina. No l’usen, ja, els vilatans, perquè el cotxe s’ha fet amb tot l’espai per embrutir l’aire, hi ha alternatives públiques de transport per anar a Ciutat i perquè el preu del bitllet del tren és desorbitat. I malgrat tot, que hi passi un tren de fusta de cent onze anys que no ha volgut canviar res perquè se sent immillorable la distingeix, la fa més atractiva, més juganera, i si deixàs de passar-hi es revoltaria, com la revoltà fa una eternitat ben mesurable.