marginàlies

No vaig veure –ni amb el nas tapat- el debat televisiu entre Pedro Sánchez Pérez-Castejón i Alberto Núñez Feijóo. No m’agraden els espectacles  que es munten amb els polítics –sobretot els que es fan a les places de toros- amb el pretext de parlar de política. Per això no en mir –ni amb el nas tapat- cap mai, ni local, ni autonòmic ni estatal. No crec que a cap míting o sarau d’aquesta mena es digui res que importi més enllà de desqualificar el contrari o exagerar els propis atributs. En interessar-me molt els afers públics, som més partidari de cercar el vot porta a porta, de donar cara on sigui acceptant i tot que te la puguin donar pels nassos.

Insistesc amb això del nas tapat perquè en els redols on me moc amb naturalitat i comoditat, davant la possibilitat de no anar a votar perquè cap de les candidatures que es presenten atenen els meus interessos i desitjos, m’insisteixen que a les properes eleccions estatals hi he d’anar “encara que sigui amb el nas tapat”, per parar els peus als feixistes nous que ja no en fan de bona en els llocs on ja comanden una mica. I em precisen que no he de votar en blanc perquè és tudar-lo, ni emetre un vot conscientment nul perquè és una poca-soltada. No em deixen cap marge, com es veu.

I tanmateix ric per sota el nas per fer-los evident que, en ser el moment, faré el que crec que he de fer sense necessitat de tapar-me’l, com correspon a qui té el nas enmig de la cara. Actuaré amb la conseqüència de qui li pugen la mosca al nas la majoria dels polítics i de les polítiques que de l’hipotètic servei públic n’han fet modus vivendi. Conscientment exerciré el meu dret de votar segur que mai no em penediré de la meva elecció.