marginàlies

Tots els racons del món tenen nom? Deuen quedar els que encara no han conegut la petja temible i paorosa de l’home. Ho ha explorat, descobert i conegut tot, l’home, ho ha explotat tot, de la terra? N’hi ha cap registre d’aquests indrets lliurats del coneixement de les bestieses humanes? ¿Qui no ha desitjat arribar a un lloc per primera vegada per poder sentir primerament i intensa l’estímul bramulant de la propietat, de la possessió única, molt abans que la sensació elèctrica de sentir l’esclat particular de llum, l’aspror al tacte de la terra sense màcula humana? Qui no ha volgut descobrir i posseir un redol on ser l’únic ésser humà per dominar-lo, per sentir-se’n amo i senyor, per posar-li nom encara que la paraula no li serveixi de res?

Són deliris, sí, propis de senys trapelles més donats a l’abstracció que no a les tangibilitats que dicten i manen. I, certament, no hi ha registres dels llocs mundials sense nom, però sí n’hi ha dels que n’han tengut sempre i es van esvaint, es van perdent lamentablement i tràgica. De molts, de massa, d’aquests indrets que ens importen perquè són just a la nostra vora, es van morint les darreres persones que els coneixien i els deien, però els hereus no es volen fer càrrec dels seus drets.