marginàlies

Una retia –la qual cosa vol dir que fa molts d’anys- deia una frase que ha quedat en la memòria de molts dels seus familiars i veïns: “Bé està qui pot dir això val tant”.  Ha quedat la dita però no a què la referia.

Val a dir que té molt de vers, aquest proverbi, i un fons on t’hi pots capficar fins on vulguis sense mai trobar fort. Així, de cop, pot voler dir que benaurat aquell que té alguna possessió amb cert valor que, en un moment determinat, el pot treure d’un soscaire; que posseeix quelcom que pot ser baratat amb diners. I això podria voler dir que no s’és pobre de solemnitat, tota una heroïcitat, ni molt menys pastura de l’almoina.

I amb aquests fils es va teixint la xarxa que ens pot enredar: sempre ens tindrem a nosaltres, per vendre. I quin preu ens posaríem per fer això o allò? El salari, de fet i mirat així, és la venda de la nostra formació i del nostre temps, no fa tant, de la nostra força. I més enllà de la feina diguem estricta, quin preu ens posam per actuar en contra de les nostres conviccions, per exemple? Per quina quantitat de diners renunciaríem a ser nosaltres, a fer o dir allò que per caràcter mai no faríem? I pens amb els polítics de professió: quants n’hi ha que donen suport a lleis, disposicions o actes absolutament contraris al que pensen i creuen? I a canvi de què ho fan? Quin preu posen a aquesta traïda?

Un amiguíssim diu sempre que a ell ningú no li ha endevinat el preu pel qual es vendria in tòtum i espera que algú l’hi endevini. Així, podríem modificar l’adagi i dir: “Bé està qui pot dir jo valc tant”.