Haikus

El paper de la cigala a la cultura asiàtica és fascinant. El significat associat amb l’insecte va des de simplement indicar l’inici de l’estiu fins a temes més complexes, com el renaixement i la immortalitat. El símbol d’una cigala denota el desig d’immortalitat. Vistes com un símbol de resurrecció, associació que es deu al seu fascinant cicle de vida. Els insectes només de néixer cauen de les branques per enterrar-se a terra,  on s’alimenten de les arrels dels arbres de disset anys abans de sortir del sòl. Aleshores pugen dalt dels arbres i la seva pell exterior s’obre per a permetre que apareixin els insectes adults.

Aquest procés fou vist com una analogia dels esperits dels morts que s’aixequen en un camí vers l’existència eterna en un regne trascendent.

A partir d’aquest fascinament, he versionat dos haikus, el primer de Sogni i el segon de Bashô.

Una parella.

Una sense cantar.

Pi i cigales.

Sorpresa al tercer vers. Relació entre versos: es van interaccionant l’un amb altre. Mètrica del haiku clàssic japonès: 5-7-5. L’una del segon vers té el mateix significat que l’una del primer vers? Al segon vers (una sense cantar) hi ha una explicació: podria ser que el so que emeten les cigales és produït només pels mascles, perquè les femelles són mudes; els mascles criden estrepitosament per atraure les femelles.

La cigala, amb el seu so, representa l’estació de final de la primavera, i el pi, l’ubicació. Instant i percepció d’eternitat, atemporal: verb en infinitiu (cantar). Haiku descriptiu: el subjecte és una bestiola (cigala), i també haiku auditiu (cantar).

La clau d’aquest haiku d’enigmàtica bellesa està en la forma negativa del verb. No-acció, no-succés. El haiku “del què no” succeeix accentua l’interès d’allò que sí ha succeït o d’allò que simplement provoca o centra l’atenció. També introdueix al haiku allò que “ja esperàvem” que succeiria. La realitat és el que succeeix i les infinites possibilitats d’allò que no ha esdevingut.

La forma negativa del verb i el silenci tàcit són conceptes similars. Entenc per silenci tàcit aquell que fa referència a qui sap allò que pot callar, però també sap allò que pot dir. En aquest hi ha un valor indiciós. El seu indiciari no és altra cosa que aquella que no és significada i només és aprehensible conjecturalment. El silenci ens revela el ser de les coses. La riquesa de lo tàcit engloba tant l’univers d’allò que es  com d’allò que no es diu i la relació conjectural entre ambdós.

Les cigales tenen un significat profund i una rica història cultural al Japó, en simbolitzar la reencarnació i els cicles de la naturalesa.  El seu cicle de vida les obliga a centrar-se en la reproducció i motiva el seu persistent cant estrident. Juntament amb la flor de cirerer, aquestes criatures, que passen uns pocs dies a la superfície vivint les seves vides molt de pressa abans d’allunyar-se ràpidament, representen aquest concepte japonés per excel·lència: Muja, la naturalesa passatgera de totes les coses. Pel taoista la cigala és el símbol del hisien, o ànima, separant-se del cos a la mort.<

Les cigales representen la resurecció, immortalitat, vida després de la mort, eterna juventud, felicitat, nostàlgia, allunyament de desitjos carnals i vicis. Per a molts representa espiritualment el canvi personal, la renovació, el renaixement i la transformació. Pel taoista la cigala és el símbol del hisien, o ànima, separant-se del cos a la mort.

Senzillesa, naturalitat que captiva al poeta i al lector, també.

 

El segon haiku és sobre una versió d’un de Bashô (1644-1694) que he versionat:

De dalt de l’arbre,

cau sense més ni  més.

Pell de cigala.

Desgloç dels tres versos, d’acord amb les característiques dels haikú clàssic: al primer vers, referència espacial (dalt de l’arbre); al segon vers, l’eix del poema, la cigala que al Japó sempre fou el símbol d’allò efímer (cau sense més ni més), i al tercer vers, el protagonista del haiku (pell de cigala), i a més té el caràcter de sorpresa. La mètrica també és la del haiku clàssic: 5-7-5.

La categoria del haiku és filosòfica, és fruit  d’una valoració, no de la impressió d’un instant. El poeta ens fa contemplar allò que ell contempla. Té evidents ressonàncies budistes. El poeta fa una valoració de les coses. Valoració que encaixa amb la naturalesa del món; univers on lo més trascendental succeeix perquè sí (sense més ni més).