Haikus

Comentaris sobre haikus del poeta japonès Matsuo Bashoo (1644-1694), considerat el pare del haiku i un dels poetes del Japó de més prestigi del seu temps. Un poeta que va viure la poesia que va escriure, i que va escriure la poesia que va viure. Per Bashoo religió, filosofia i poesia  eren la mateixa cosa. Un haiku ha de contenir sempre, darrera els elements transitoris, una percepció d’eternitat (allò que és atemporal, que existeix fora del temps)

Els haikus que comento estan trets de la petita antologia i traducció de J. Pagès i J. N. Santaeulàlia Marea baixa. Haikus de primavera.

 

Au, au, desperta’t,

seràs la meva amiga,

papallona adormida.

El primer vers és un crit d’alçar el vol, d’ànims, de mirar endavant, d’il·lusions… (desperta’t) i abandonar l’anar fent la viu-viu per la vida (papallona adormida). 

 

Perfumat de pruneres,

tot d’una surt el sol.

Caminet de muntanya.

Silenci, solitud, tranquil·litat, pau interior.

 

Núvols de flors

i una campana: ¿Ueno?

¿Asakusa?

Dos símbols del Japó, dos barris de Tokio.  Ueno, amb un parc d’espectaculars cirerers (núvols de flors) que floreixen a la primavera. Asakusa, amb un temple (campana) budista.

 

Un vell estany.

Una granota hi salta:

el so de l’aigua.

Contrast entre l’estació primaveral (una granota salta) i l’ambient de tardor (un vell estany). Vell per crear un ambient estancat i ple de fullaraca on creixen les granotes.

Aquest haiku és intuició en comunicació amb la naturalesa. Conté un ambient estancat, percepció d’eternitat (un vell estany), per una banda,  i, per una altra, l’impacte d’un instant fugaç que plàstica i acústicament trenca aquell estancament (una  granota hi salta). En un mateix haiku conviuen l’eternitat (el vell estany), i l’instant i la fugacitat (una granota salta). La intersecció d’ambdós elements produeix el soroll de l’aigua esquitxant (el so de l’aigua).

 

Olor d’orquídia.

S’hi perfuma les ales

la papallona.

Simbologia de l’orquídia: harmonia i perfecció espiritual: transmetre sensació de purificació energètica (lliberar energies baixes producte d’enveges, rencors, sofriments,..); desenvolupar sentiment de pau i gratuïtat; aportar a l’entorn alegria, energia i optimisme,  pau… També representa la bellesa, l’elegància, l’amor, la fortalesa.

El poeta (la papallona) s’empapa (s’hi perfuma les ales) de les qualitats de l’orquídia.

 

Oh, meravella!

Sobre les fulles verdes,

la llum del sol.

Crit d’admiració (Oh, meravella!): el sol és font de vida.

 

Pops dins les nanses.

Somnis efímers

de la lluna d’estiu.

Fantasia. Les nanses per dimensions i forma no poden captar els pops.

 

Jardí i muntanya

ja es van ficant a dintre:

sala d’estiu.

A l’estiu, amb les portes i finestres  de l’habitatge obertes, la naturalesa i la sala formen un mateix paisatge. S’esborren els límits entre all`o construït per l’home i la naturalesa. Comunió amb la naturalesa.

 

Calma d’estiu:

dins la roca penetra

el cant de la cigala.

En aquest haiku, en el moment d’eternitat, de silenci, de calma (calma d’estiu)  l’espurna instatània d’il·luminació, de comprensió de la verdadera naturalesa d’un mateix  irromp (dins la roca penetra) en el poeta. Espurna representada, pels sons en onades de calor, del cant de la cigala.

 

El sol ardent,

ja el va ficant al mar

el riu Mogami.

Paisatge meravellós pel curs del riu Mogami (Japó). El sol ardent ran d’horitzó. L’arribada del riu a la desenvocadura del mar coincideix amb la posta de sol, enfront, com si el riu li obrís camí. Paisatge més meravellós encara! Admiració. Felicitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

,