Voler ser l’observador dels detalls, qui fa possible que les precisions, que els punts candents de cada instant, quedin adherits per sempre a les membranes que contenen la memòria. Concentrar tota la potència de l’ésser en el subratllat d’un llibre, en la piga a frec de llavi que treballa intensament la seva discreció, en el
Es pot dir molt de “L’espai profund”, de Lluís Calvo, i tanmateix no ho diríem tot, és clar, perquè cada poema és un camp per explorar: Fes-te sols una pregunta i avança pels llocs desconeguts. I aquesta és la seva proposta, acompanyar-nos en aquest viatge, pas o trànsit on hi trobes de tot sense cercar
Quan es relaxen els bons costums hi ha el perill de caure en el desordre i en la disbauxa desenfrenada, tirant a l’aire l’harmonia social que tant costa d’instituir. Quelcom així es deia ja fa temps quan alimentàvem el dictador per la gràcia de déu i la seva cort d’aduladors i de llepaires capaços de
Avui fa 113 anys que va néixer Daphne du Maurier, autora, entre d’altres, de la novel·la «Rebecca» que Alfred Hitchcook va convertir en pel·lícula el 1940; fa, per tant, 80 anys i ningú no ho diria. D’aquesta pel·liculassa el que més record és la por gens diluïda que em feia -i segurament encara em faria
El retrobament d’ahir amb els meus preceptors va ser com una descàrrega elèctrica si en lloc de l’estaborniment que provoca l’enrampada d’alt voltatge hi contemplam l’eufòria més alliberadora. No m’esperaven i, en veurem aparèixer per al porta de ca seva, feren de tot per descartar que no fos un ectoplasma, un deliri provocat per un
A qui puja una muntanya, o un mur o una fortalesa, se li pot dir que escala. També hom pot escalar posicions a l’empresa, a l’administració pública o bé socialment. I tot aquell que ha pujat o ha escalat, normalment davalla, ja sigui de manera voluntària o empès per mans gairebé sempre geloses o envejoses.
El llimoner m’esguarda com la inquietud l’aire mentre els cabots reneguen dels déus cecs en cel d’ira. Una veu entre el fang que acaba de formar-se canta entre dents, distreta, com si li fes recança: Entre els morts i els mots tan sols una lletra que marca la llum última abans de la foscor.
“El monstre de la memòria”, d’Yshai Sarid, traduït per Roser Lluch i editat pel Club editor, es llegeix a molt bon ritme –l’autor et fa anar falaguer i sense distraccions- i va deixant tantes penyores que quan l’acabes fa mal dir o fer res que no sigui mesurar la densitat del silenci que imposa. I
A la cambra, aprofitant que amb el temps bonifaci havia obert vidrieres i persianes, hi han entrat dues abelles amb el zumzeig rumbós i força estrident, com si l’acabessin d’estrenar. La cambra no és gaire gran i hi predominen els llibres, que ocupen dues parets i mitja. La finestra, que s’obre al migjorn, de tan
Aquest vers que fa d’entrada a aquesta nota és d’Àngel Terron (Palma, 1953) i ben bé podria resumir -si és que convé reduir a la mínima expressió per dir amb la màxima potència- el seu recull “El llibre del mercuri (1975-1985)”, editat a la col·lecció “La fosca” de Lleonard Muntaner, editor. Aquest text reuneix els
Com diu Jaume Santandreu (http://jsantandreuisureda.blogspot.com/) en una de les seves sentències en temps de coronavirus, la que fa 45, “la Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres
El dimoni du vestits de Prada, segons l’escriptora i periodista Lauren Weisberger, i tots els capitostos nazis lluïen peces d’Hugo Boss. La maldat més enfollida, la que més sang deleja, té gustos cars, és primmirada en el vestir, estugosa en el menjar i s’entesta a convertir la parla en gruny. El món, així, no és
Estès en el catre on no li costa res imaginar-se que és el germà petit de Gregor Samsa, un escarabat amb matèria grisa, traça mil rutes per trobar la metzina que ens lliga, inalterables, a la vida, o una altra pell per estrenar calfreds i noves vies de contacte amb el que ara és imperceptible.
Acomodat a la seva butaca que demana a crits un canvi de pell o succedani, oberta de pinte en ample la finestra balconera perquè hi entri tota la llum neta, engegada la suite per a orquestra número 4 en Re Major de Bach i amb el primer cafè del dia que encara bofega, mig acluca
Per un d’aquests atzars que fan l’existència més suportadora, en aquest dissabte que inicia la fase 0 d’un desconfinament coronavirusaire inquietant per erràtic torn a retrobar-me amb Guillaume Apollinaire que va morir a París el 9 de novembre de 1918, dos anys després de ser ferit a la Primera Guerra Mundial, a conseqüència de la