marginàlies

Per un d’aquests atzars que fan l’existència més suportadora, en aquest dissabte que inicia la fase 0 d’un desconfinament coronavirusaire inquietant per erràtic torn a retrobar-me amb Guillaume Apollinaire que va morir a París el 9 de novembre de 1918, dos anys després de ser ferit a la Primera Guerra Mundial, a conseqüència de la qual li hagueren de fer una trepanació.

D’alguna manera, Apollinaire és a prop d’aquesta pandèmia global perquè ell va ser víctima de la “grip espanyola” que, entre l’any 1918 i 1920, va matar més de 50 milions de persones a tot el món.

Retrobar-se amb el seu “Train militaire”, escrit entre Châtillon-sur-Seine i Chaumont el 5 d’abril de 1915 i traduït per Lluís Lucero i Comas (https://traces.uab.cat/record/76719?ln=ca) fa més complet el primer passeig autoritzat i fortament custodiat per totes les forces i cossos de seguretat de l’Estat, que no dubten un instant a fer-se notar, com els domadors en els circs d’un temps.

Caminem caminem amb pas immòbil
Bevem de la cantimplora al final de l’àpat
El darrer arbre florit que vam veure abans de Dijon
(Car s’han acabat les flors del voltant de Nimes)
Era tot rosa com els teus pits virginals
La meva vida és antiquada com els diaris
D’ahir i estimem oh dones les vostres imatges
Estem en els nostres vagons com ocells en gàbies
Te’n recordes encara de la boira de Sospel
Una noieta tenia el teu vici original
I la nostra nit a Vence abans d’anar a Grasse
I l’hotel de Menton Tot passa cansa i es trenca
I quan tu seràs vella oh jove beutat meva
Quan l’hivern vindrà després del teu bell estiu
Quan el meu nom serà escampat sobre la terra
Sentint anomenar Guillaume Apollinaire
Tu diràs m’estimava i t’enorgulliràs
Vinga obre el teu cor M’has obert els teus braços

Els records són jardins sense límits
On el gripau modula un blau i tendre crit
La cérvola del silenci embogit passa de pressa
Un rossinyol ferit per l’amor canta sobre
El roser del teu cos on jo he collit roses
Els nostres cors pengen junts del mateix magraner
Les seves flors de magrana entre els nostres cors badats
Caient d’una en una han cobert el sender.

Els arbres corren molt els arbres corren corren
I l’horitzó ve a l’encontre del tren
I els pals del telègraf s’enamoren
Es tensen com un cérvol cap al bell cel serè
Un tan bell cel estimat cara Lou que adoro
Et desitjo encara oh paradís perdut
Tots els nostres profunds besos me’ls evoco
Fa un vent tot dolç com un bes mossegat
Després de records de records encara.